Més almiralls que vaixells. La Llei de Parkinson

Vaig llegir que un tal Cyril Northcote Parkinson (30 de juliol de 1909 – 9 de març de 1993), historiador i escriptor britànic, el 1930 va predi, amb encert, que la Marina Reial Britànica arribaria a tenir més almiralls que vaixells.

Encuriosit, vaig buscar més informació i resulta que ell mateix és l’artífex de la Llei de Parkinson, que segons explica, va descobrir a partir de l’observació del que passava a l’Oficina Colonial Britànica on, malgrat l’Imperi Britànic perdia importància, el nombre d’empleats s’incrementava.

Així, va formular els tres principis fonamentals d’aquesta llei, segons els quals:

• El treball s’expandeix fins a omplir el temps de que es disposa per a que es realitzi
• Les despeses s’incrementen fins cobrir tots els ingressos
• El temps dedicat a qualsevol tema de l’agenda és inversament proporcional a la seva importància

De ser certs els principis de la Llei de Parkinson, les seves implicacions en el món laboral, en el social i el personal poden arribar a ser importants.

La Llei ve a dir que la feina es podria resoldre amb menys temps del que es fa si es disposa de marge, que es gasta més del que caldria i que es perd el temps amb coses poc importants.

Atès que la llei es pot aplicar a qualsevol activitat, no només al món laboral, penseu que els principis formulats són certs?

Un exemple (de gestió del temps) seria el de la planificació per un examen que tenim en una setmana. Doncs el més probable és que hi ocupem tota la setmana. I si disposéssim de 10 dies enlloc de 7? Doncs probablement els esgotaríem també tots 10. Això vol dir que amb una setmana no n’hi ha prou, o vol dir que si disposem de més temps, tardem més en fer el mateix?

No us ha passat que quan heu de fer moltes coses en un breu espai de temps resulta que us dona temps a fer-ho i a fer-ho bé?

No us ha passat que un dia heu de fer menys coses i menys importants i és l’hora de dinar i encara no les heu resolt totes?

Monago i Feijóo, vamos a contar mentiras tralará

Un recent estudi de la Comunitat Autònoma d’Extremadura que el seu president, el senyor Monago, s’ha encarregat de difondre, especifica quin haurien de ser els límits de dèficit fiscal que per a les Comunitats Autònomes el Govern de l’Estat hauria d’aprovar per aquest 2013.

Segons l’estudi, a Catalunya li pertocaria un límit de dèficit de l’1,04 i a Extremadura del 2,1.

Per Catalunya això significaria un ajustament (una nova retallada), d’uns 3.400 milions d’Euros.

Perquè ho fan això? És per molestar? És per provocar? El que no és, segur, és per desconeixement, perquè estudis n’hi ha de tots els colors que demostren que Catalunya presenta un dèficit fiscal que no presenta, per exemple, Extremadura.

L’any 2007, el Congrés va publicar per darrera vegada (perquè serà?), les Balances Fiscals. Dons bé, segons aquestes:

• Catalunya presentava un dèficit fiscal del -8,70% del seu PIB
• Extremadura, per contra, presentava un superàvit fiscal del + 17,78% del seu PIB

Està clar, no?

Doncs si tothom sap això, perquè diuen el que diuen? Potser és perquè mentir és gratis.

Hi ha tantes coses a dir-los que quasi bé no val ni la pena. Si el Govern de l’Estat retornés a Catalunya (no dic ja el dèficit fiscal d’un sol any, amb això no hauríem d’haver fet cap retallada), el que se li deu en virtut de la disposició tercera de l’Estatut i dels fons de competitivitat, no ens caldria fer cap ajustament. És clar que ho sap.

No vull oblidar-me del senyor Feijoó, President de la Comunitat Autònoma de Galicia. El que en campanya electoral deia que mentre Catalunya demana, Galicia paga. Li recordaria que en les mateixes Balances Fiscals publicades pel Ministerio de Economia y Hacienda es diu que Galicia presentava un superàvit fiscal del +8,19%, i que del fons de compensació interregional va ingressar més de 4.000 milions d’Euros (més que l’ajustament que demanen per Catalunya).

Vostès són dels que pensen que contra més exprimida estigui Catalunya, més feble es tornarà i que aquesta debilitat afectarà també al procés iniciat cap a l’Estat Propi?

O són dels que pensen que cal arramblar amb tot el possible perquè aviat marxarem i ja no hi haurà d’on seguir exprimint?

Declaracions i mentides com les de vostès no fan cap favor. Potser tenen un cert ressò entre persones poc informades, però la veritat és molt tossuda i un dia o un altre tot s’acaba sabent.

El que vostès fan no és debilitar Catalunya, què també, sinó demostrar que no hi ha res a esperar. Ja fa anys que molts o pensem, el bo del cas és que ara en són milions els que ho pensen.

Pensin que si Catalunya declara la Independència i marxa d’Espanya, el seu balanç fiscal difícilment tornarà a ser positiu (si més no en anys i panys), o potser és que ja han fet els  comptes i per això diuen el que diuen!

Vull un inhibidor d’estupideses

Que la ciència avança és difícil de discutir. De manera quasi bé constant se’ns informa de l’avenç en tal o qual branca de la ciència.

És responsabilitat de la societat i nostre l’ús que se’n dona als avenços de la ciència. Amb un exemple potser s’entén millor: L’existència d’Internet és una millora per a la societat ja que des de la Xarxa hi ha multiplicitat de serveis gratuïts, o no, que poden facilitar la vida de moltes persones. Ara bé, algú dirà que hi ha qui utilitza la Xarxa per jugar al pòquer o per fer una bomba.

Atès que els avenços són constants i ho són en totes les branques, demanaria que s’inverteixi i s’investigui el necessari per fer realitat la materialització d’un Inhibidor d’Estupideses.

Ara direu que el que en diu soc jo. Po tser. Ara bé, reclamo a aquelles empreses que es dediquen a la tecnologia, i potser també les de la branca de Salut (ja que el tema és per salut), que s’aboquin en aquest projecte.

Us imagineu un món en el qual podessis disposar d’un inhibidor d’aquests?

Imagineu-vos a casa vostre amb la tele posada i l’inhibidor apagat, ja saps al que t’exposes (ets molt lliure de fer-ho), ja saps el que hi ha. Saps que corres el risc de que en qualsevol canal surti no se qui (hi ha tants i tants noms que posar que prefereixo deixar-ho al gust de cadascú de vosaltres), i la digui ben grossa.

És el que hi ha, diran alguns. Altres diran que és llibertat d’expressió. Altres diran que canviïs de canal. Altres escoltaran les tonteries amb cara de peix bullit, mentre d’altres les discutiran en veu alta com si la televisió els podés fer cas.

Ara imagineu que podeu posar en marxa un inhibidor mitjançant el qual les tonteries que es diuen es filtren i no us arriben. Com aquella moda que hi va haver quan les teles tapaven els renecs i les paraules gruixudes que es deien en els seus programes amb un sonor “piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii”.

Ben pensat, seria horrorós. Molts programes d’actualitat política, social o els telenotícies estarien fortament retallats per l’inhibidor. Al final, l’espectador després de tants talls perdria el fil del que s’estava dient.

Ben pensant, no funcionaria.

Sembla, doncs, difícil que una cosa tant necessària vegi mai la llum. Abans arribaran els ordinadors quàntics, els cotxes que amb un mil·lilitre de gasolina faran la volta al món, els anàlisi de sang virtuals i d’altres invents que aquest que reclamo.

Estem exposats a sentir-ne i a llegir-ne moltes d’estupideses, algunes interessades, algunes d’intencionades i moltes sense que el que les diu en sigui conscient. No podem evitar-ho, si més no d’una manera senzilla.

Només hi ha tres opcions: paciència i aguantar, sortir a l’atac i dir-ne més i més grans de tonteries o retirar-se d’anacoreta a algun racó d’aquest món, si és que encara queda algun lloc al que hi pugui anar un anacoreta.

En taxi en un embús a Ciutat de Panamà – 2

Aquesta és la segona part del viatge en Taxi en un embús a Ciutat de Panamà. Fa uns dies vaig publicar la primera part que podeu trobar a:

El post es composa d’un seguit de fotos que vaig anar fent mentre era assegut al taxi en mig d’un embús espectacular (que en allà coneixen per “tranque”).

Això si, aquests taxis tenen un avantatge gens menyspreable, i és que com que el preu es pacte abans de pujar al taxi o ens els primers metres de viatge, el cost final pactat no varia encara que el viatge duri deu vegades més del que es tardaria en condicions de tràfic normals. Imagineu-vos el que costaria un viatge de més d’una hora a Barcelona o qualsevol altra ciutat, o un de 2 hores com el que vàrem fer el primer dia des de l’aeroport a l’hotel.

Foto 7: correspon a la part del darrera d’un vehicle comercial que indica a dreta i esquerra que pot reportar el mal comportament al volant del que condueix aquest transport.

Hi ha un rètol que diu “Reporte como manejo”, que va acompanyat d’un telèfon on pots trucar per denunciar alguna infracció o mal comportament. Política d’empresa.

Foto 8: És d’un bus que duu a la part davantera (al costat de la roda), una mena de “motxo vileda” que imagino és per evitar que l’aigua del paviment que aixequen les rodes vaig a parar a la carrosseria del vehicle o a les persones que puguin anar mig penjades de la porta quan el bus va ple a rebentar. Cutre però pràctic.

Foto 9: Un cartell municipal en el qual sembla que l’Alcaldia es doni copets a la pròpia esquena tot dient que estan treballant per als demés. Arreu són molt semblants els polítics!

Foto 10: Un camió obert que venia pinyes (per cert molt bones i molt saboroses) al carrer convertint el camió en una botiga improvisada. Un dels homes està passant les pinyes a l’altre que les anava col·locant a la part per on passaven els cotxes. Comerç a peu de carrer i de carretera.

Foto 11: En el primer post sobre aquest tema, explicava que els cotxes a Panamà tenen l’obligació de portar matrícula a la part del darrera, a la part davantera poden posar-hi una placa o res.

El curiós del vehicle de la foto és que duu dues matrícules. Aquest es veu que va dir: més val que en sobri que no que en manqui.

Foto 12: Un anunci de Cervezas Atlas, amb dos missatges clars: Un diu “Cuando maneje no tome. Fins aquí anem bé, és una versió del ja famós “si bebes no conduzcas”. L’altre diu: “El sabor de mi generación”, bé, sembla una crida a una determinada franja d’edat que es pugui sentir identificada.

Ara bé, encara hi ha un altre missatge i aquest no està escrit, és el de la foto de les 5 noies en bikini. No hi ha en aquest cas cap nota que ens ho expliqui i per tant, si, és el que penseu…, és per cridar l’atenció, per a que el cartell sigui mirat. És a dir, ens diuen que si bevem no hem de conduir perquè és perillós, però hi posen 5 noies en bikini per a que el seu cartell sigui mirat, i perquè això està demostrat que no comporta cap perill!!! És el mateix a tot el món!

En taxi en un embús a Ciutat de Panamà – 1

Aquests darrers dies he entrat poc al meu Bloc i també en els vostres perquè he estat ocupat preparant un viatge de feina a  Panamà, concretament a Ciutat de Panamà, on he estat una setmana.

Ciutat de Panamà, és una ciutat que es caracteritza per ser molt llarga i estreta, com si tothom volés viure molt a prop del mar, en aquest cas de l’oceà Pacífic.

Aquesta disposició fa que les distàncies dins la ciutat poden arribar a ser molt grans. A més, el fet que la xarxa d’autobusos és molt deficient i que no hi ha Metro (n’estan construint una línia), fa que el tràfic a determinades hores sigui caòtic. Al migdia, i entre les 16:30 i les 19:30h hi ha zones de la ciutat en que desplaçar-se en cotxe és una activitat gens recomanable.

Un dels dies, teníem un dinar a les 13h, i vàrem cometre l’errada d’agafar un taxi massa tard, amb la qual cosa vàrem caure en un dels embussos (en diuen “tranque”). Total, vàrem arribar una hora tard al dinar. Durant el llarg viatge em vaig dedicar a fer fotos de les coses curioses que veia des del taxi (una manera de passar l’estona).

Total que vaig fer unes quantes fotos que repartiré en 2 post. Aquest és el primer, que consta de 6 fotos i una breu explicació del perquè vaig fer cada foto.

Foto 1: correspon al reposacaps davanter del nostre taxi. Es veu que l’home havia tingut alguna mala experiència amb algun client i va decidir posar un cartell (en aquest cas escrit directament amb boli sobre el plàstic del reposacaps) avisant de la prohibició. És curiós, però pel que sembla en un moment posterior va afegir entre parèntesi (“nada”), és a dir, es veu que alguna altra mala experiència el va obligar a reforçar el missatge original, que sembla no era suficient per a que els seus clients li fessin cas.

Foto 2: No té gaire més història que la curiositat de veure un taxi (aquests de color groc són els que només poden operar dins el terme municipal de la Ciutat, malgrat que després te’ls trobes arreu), amb un peluix de color rosa penjat de la part del darrera del vehicle.

Foto 3: Vaig provar algunes marques de cervesa panamenyes (balboa, panamá, atlas). En aquest cas, a la foto es veu un camió de distribució de cerveses Atlas amb un rètol publicitari que diu “Refresca lo que de panameño hay en ti”, amb la qual cosa sinó ets panameny es veu que no hi ha res a refrescar (malgrat cada dia estàvem a 25 de mínima i a 34 de màxima). I en el cas que en veure-la hi ha alguna cosa que se’t refresca, ja et pots estar preguntant si alguna part teva és panamenya.

Foto 4: Els cotxes a Panamà solament tenen obligació de portar placa de matrícula a la part del darrera, amb la qual cosa a la part del davant la immensa majoria no porta res. En el cas de la foto, aquest cotxe porta una placa que diu “Down Panamá – podemos y queremos” en suport a la recent creació de la primera Fundació per a la Síndrome de Down del País.

Foto 5: A la foto es veu una mena de bar-bodega amb diversos rètols a la façana principal. En un es pot llegir que no es poden consumir begudes alcohòliques i en que està just per sobre d’aquest un altre que diu “Aquí empieza tu rumba” en un anunci de cerveses que es venen per “pintes” (la influència anglosaxona és molt gran).

Foto 6: En un moment determinat, circulant pel barri del Chorrillo, se’ns va posar al davant el vehicle que es veu a la foto. El curiós és la combinació dels adhesius del Che i del Barça (vaig agafar un taxi que portava banderins del Madrid i del Barça. Pel carrer es veu gent amb les samarretes de qualsevol d’aquests dos equips). A més, entre els adhesius hi ha un missatge críptic que diu “Se fueron el Jueves”.

Total, ja veieu que un viatge en taxi, de vegades, és més que només un desplaçament.

Refranys Contradictoris

Parèmia: és un enunciat breu i enginyós, què conté una sentència i transmet un missatge instructiu que incita a la reflexió intel·lectual i moral, consagrat per l’ús reiterat de generacions i generacions.

Hi ha molts tipus de Parèmies, entre les quals es poden destacar els adagis, els aforismes, els axiomes, els proverbis, els refranys…etc. Els més comuns, són els refranys.

Doncs bé, del que us vull parlar és de les Antiparèmies, una curiositat dins les Parèmies, i que podríem traduir com a Refranys Contradictoris.

La saviesa popular sempre ha dit que els Refranys no menteixen. Doncs si això fos així, l’existència de Refranys Contradictoris no seria possible, però en els següents exemples (en català i en castellà) veurem que si existeixen:

Un Refrany diu: Els Primers són els darrers.

En canvi, un altre diu: El que primer hi va, primer tria.

El missatge d’un dels refranys, contradiu el de l’altre. Això és el que es coneix per un Refrany Contradictori o Antiparèmia.

Vegem-ne d’altres exemples:

En Català:

• Mentre un di què: Encara que la mona es vesteixi de seda, mona es queda.
• L’altre diu: Vestiu un bastó, i semblarà un senyor.
• És malcasar, casar-se tard.
• Front a: És malcasar, casar-se aviat.
• Al pot petit hi ha la bona confitura.
• Front a: Tant per tant, sabates grosses.
• Allò escrit, escrit està.
• Front a: Les paraules se les enduu el vent.

En Castellà:

• Más vale pájaro en mano, que ciento volando.
• Front a: El que no arriesga no gana.
• Tanto va el cántaro a la Fuente que al final se rompe.
• Front a: Persevera y triunfarás.
• La cara es el espejo del alma.
• Front a: Las apariencias enganyan.

Si en coneixes algun i el vols afegir, ja saps!

N’hi ha de pitjors que Método 3

Amb tot aquest embolic de detectius i espionatges, serà molt interessant saber a qui s’ha espiat, però potser encara serà més interessant saber qui n’ha fet els encàrrecs i qui ha pagat pels serveis.

Primeres conclusions a les filtracions de Método 3:

• D’una agència que es dedica a aquest camp, s’hauria d’esperar que sabés protegir els seus arxius, tant de l’espionatge exterior, com interior.
• Diuen que ex empleats de l’empresa han lliurat arxius a la policia i que també se n’han venut al mercat. Tot això en una mena de mercat de l’espia: canvio dos Millets per un Montilla; tinc un Ronaldinho que potser et pot interessar; busco un Almunia, tinc un Bárcenas…

Sabut és que els Partits i alguns Polítics contracten serveis d’aquesta agències per “netejar” les seus, els vehicles i alguns domicilis de possibles aparells que s’hagin instal·lat per efectuar escoltes il·legals.

Segur que molts dels arxius que la policia està investigant solament contenen informació privada que no suposa cap delicte.

Què se’n farà d’aquesta informació? Aquests arxius es retornaran a l’agència o als interessats? El problema és que se’n poden fer còpies, i que ja s’haurà llegit.

El Ministerio disposarà graciosament d’informació sensible que podrà utilitzar o no. Això és el que sembla s’ha fet amb la informació que coneixia A. Sánchez Camacho del famós dinar a la Camarga, que es va guardar i no es va filtrar fins trobar el moment que políticament més els interessava.

Qui més, a banda de la policia, disposa de còpies dels arxius, parcials o totals?

El micròfon col·locat en el centre de flors pot semblar poc professional. Tinguem present però, que el món de l’espionatge no és tan sofisticat com veiem a les pel·lícules.

He buscat un exemple que fos real i que es fes famós per cutre i he trobat el següent cas:

Jonathan Powell, cap de personal de Tony Blair, va haver de reconèixer oficialment la participació britànica en un cas d’espionatge a Rússia en un documental de la BBC.

La televisió russa va emetre un reportatge en el qual es veia com una persona (un espia britànic) passejava per un parc rus s’ajupia, manipulava una gran pedra i marxava poc després. Al poc, una altra persona (un altre espia britànic), feia el mateix.

Els britànics havien col·locar una pedra falsa (la de la foto), buida per dins, amb una tapa practicable i que utilitzaven per enviar i rebre missatges. Si us pregunteu si això és possible, doncs si, és possible i és real!!!

Això situa el micro en el centre de flors a un alt nivell dins el món de l’espionatge.

Els nostres polítics es cansen de dir que tots no són iguals, però sembla que s’esforcin a donar-nos la raó. Dia rere dia coneixem un nou cas de corrupció financera, de prevaricació, d’irregularitats, de pactes amb polítics corruptes amb l’única finalitat d’aconseguir el poder, de Corinnas, d’ingressos d’empreses a Partits, de polítics que menteixen, de fraus a Hisenda…

Després de llegir ahir mateix que el PP va demanar a Método 3 que punxés el mòbil de Bárcenas, em pregunto el següent: És que no hi havia una altra agència de detectius que Método3 que tots anaven a parar en allà?