On són els miralls? Capítol I

Us presento una entrada diferent a les que fins ara he escrit. És una petita història de ficció que presentaré en 3 Capítols.

Capítol I

06:40h, em desperta el so de la música que tinc a l’alarma del mòbil. És hora d’anar pensant en llevar-se. Estiro aquesta dolorosa operació uns minuts més, dels millors del dia!!!, i em llevo.

Camino cap al bany tocant amb una mà la paret que em serveix de guia. El primer que faig és rentar-me la cara i especialment els ull plens de melmelada de préssec que utilitzo per segellar les parpelles i que no em molesti el llum.

L’Eri, la meva companya, ahir la nit va llegir fins ben entrada la matinada, i fa temps vaig descobrir que d’aquesta manera el llum no em molesta. Al principi usava silicona però era molt més feixuga de treure i sempre feia tard a la feina.

Rentar-me la cara també m’ajuda a despertar-me. Quan em llevo estic molt dormit, de fet crec que en aquest moments una part de mi no és humana, és com una soca d’arbre.

Amb la cara mullada, busco a les palpentes la tovallola, que si no està de dia de permís, li toca estar on sempre, és una de les seves obligacions. Amb el rostre encara entre els plecs de cotó de la tovallola, alço la cara per mirar-me al mirall, per constatar que no hi ha rastres de la melmelada. Es veu que estant tant dormit m’he d’assegurar de ser jo mateix, no m’hagi passat com en Samsa, el personatge de Kafka en la Metamorfosi, que un dia es despertà convertit en una mena d’escarabat gegant.

No veig més que la paret davant meu. No acabo d’entendre el que passa en un primer moment. Miro al voltant, tot pensant que sense adonar-me he girat sobre mi mateix i estic d’esquena al mirall, però no. Després de fer una volta completa, el mirall no està on hauria de ser. La pica, el sabó i també la resta d’estris habituals del bany si que els trobo on han d’estar. Haurà caigut? No hi veig restes de vidres.

Surto del bany i li pregunto a l’Eri, que ja fa estona que volta per casa, si ha vist el mirall. Em diu que no i que s’esperava que em llevés per preguntar-me si en sabia alguna cosa.

Encara amb la sorpresa traient el son de la meva cara per instal•lar-s’hi, vaig a l’altre bany. Entro sense fer soroll, no sigui que s’espanti l’esponja que acostuma a dormir fins ben entrada la tarda. Obro el llum, miro i no hi és. Tampoc en aquí hi ha mirall. Ara ja en són dos els que manquen. Pensava que potser els trobaria junts, de fet de vegades per les nits ho fan això d’ajuntar-se, si bé i per no molestar mai he gosat mirar que fan. Al matí següent però, mai hi ha sorpreses com la d’avui, tot és al seu lloc de nou.

De sobte, ajudant-me de la tovallola que encara porto a la ma, m’abrigo. Sento fred. Què passa? Vaig cap a la terrassa i veig que no hi ha vidres a les finestres. Senzillament no hi són. Acaben de marxar, perquè quan he anat al bany petit encara hi eren, ho sé perquè m’he vist reflectit en ells.

Dono dues passes enrere, l’Eri i jo ens mirem i sense dir-nos res ens a separem i cadascú es dedica a mirar si manca alguna cosa més. Em crida dient: no hi ha el vidre del rellotge de la cuina!!! jo li dic, ni els vidres dels quadres on tenim les fotos…

Sec abatut. Intento pensar. Aaahhh! És clar, encara estic dormint i això és un somni!!! No, no ho és, em toco i em sento. Estic al menjador segut front una tele sense pantalla, hi veig l’interior. La pantalla de l’ordinador ha seguit la mateixa sort. Sento un soroll, corro cap a la cuina i estic a temps de veure com per la finestra marxen els gots i les copes ordenats en fila de dos, seguint els gotets aquells de té que varem comprar al cafè de Pierre Loti a Istambul.

No se que fer. No he estat a temps d’aturar-los i demanar-los què estan fent. Si teníem una bona relació. No ho entenc.

M’acabo de vestir, he decidit esbrinar si això solament passa a casa nostre o el fenòmen és més general. Em poso les ulleres i les deixo, total sense vidres no em faran cap servei, també deixo el rellotge, sense l’esfera és diferent, no sembla el meu.

En sortir ja me n’adono que la situació no és millor que a casa. L’ascensor no te vidres. Vaig al garatge per agafar el cotxe però en desistiejo. Sense finestres, ni part davantera no podré conduir. M’entorno a casa. Pujo per les escales, trobo la veïna del costat seguda al terra, aixeca la cara, ens mirem, i entro a casa sense dir-li res.

Poso un pot al foc per escalfar el cafè i la llet perquè la porta de vidre del microones no hi és. Ha estat l’última en marxar, convençuda en darrera instància per la del forn.

Truco a la feina per dir que arribaré tard i no contesta ningú. Tothom estarà com nosaltres? El mòbil ha funcionat sense pantalla, penso, quina sort!!!

Fem una inspecció més acurada del pis. Les càmeres de fotos i són però sense les parts de vidre de l’objectiu i del visor. Unes arracades que eren de vidre i fusta, ara són només de fusta.

Seiem, ens mirem, i ens diem, no hi queda res que sigui de vidre o similar.

Em truca la mare. Nen, encara em diu nen!!! Heu vist el què ha passat? A vosaltres també? Ens diu que el pare és postrat de genolls davant la tele i repeteix com si fos un mantra “i ara que faré jo sense la tele Manolita”.

Ens truquem tots, sembla que el fenòmen és general. No hi ha quasi cotxes als carrers, ni autobusos, ni semàfors…Uns quants s’aventuren al metro pensant que potser funcioni.

Decidim quedar-nos a casa. Estem estranys, sabem el que ha passat però no sabem el perquè, ni si serà permanent i ja mai més hi haurà el que ha marxat i que semblava que estaria per sempre amb nosaltres. De fet en la garantia de compra hi posava allò de..en la riquesa i en la pobresa, en la salut i en la malaltia…

Han passat ja unes hores. He decidit no afaitar-me, ni pentinar-me, total sinó m’hi veig. El mateix fa l’Eri. Tampoc es maquilla, els mirallets no hi són i no s’hi veu.

Dinem qualsevol cosa, no tinc gana però tiro d’empatia per a que l’Eri se senti acompanyada. Posem música i ens abracem.

Ens en anem al llit a descansar una mica. Ho necessito i ella em diu que m’acompanya. No he pogut dormir bé, amb l’estrès del que ha passat no m’he posat la melmelada i l’Eri ha devorat dos llibres i el manual de funcionament d’un helicòpter de càrrega. De vegades no l’entenc.

Passem la tarda recollint el pis i atenen les trucades dels darrers amics que ens truquen per compartir les experiències viscudes. No toquem la tele, ni els ordinadors ni res, esperant que demà pel matí tot torni a la normalitat.

Sopem, torno a no tenir gana, acompanyo a  l’Eli. Em sento molt fatigat i li ho comento. Em diu que ja ho sap i que demà ho arreglarem, que descansi.

Final del primer Capítol. Molt aviat penjaré la segona part.

4 responses to “On són els miralls? Capítol I

  1. Molt interessant i jo també viuré en candeletes tot esperant la continuació.😉

    • Aquesta tarda penjaré la segona part. Avui estic de pont i aquest matí l’he preparat una mica. Celebro que t`hagi semblat interessant.

  2. Espero que la segona part la posis ben ràpid i que aquest “molt aviat” sigui demà mateix! Estic molt intrigada en saber què està passant i com acaba. M’agrada la ficció i això té molt bona pinta!
    Fantàstic!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s