On són els miralls? Capítol II

On son els Miralls? Capítol II

Us recomano llegir primer l’anterior entrada, on trobareu la primera part del relat. Sense aquesta lectura prèvia és difícil agafar el fil del que en aquest s’explica.

 

(…) 

Torno al llit. Cap a les tres de la matinada l’Eri em desperta i a cau d’orella em diu: hi ha gent a casa!!! Agafo el punt de llibre que ella estava utilitzant i el poso al meu davant com si fos un ganivet. No talla però és molt mal parlat, diu els renecs més grossos que mai he sentit. Si hi ha algú em serà molt útil. És millor que una arma de destrucció massiva perquè desmoralitza molt.

A mesura que m’acosto a la porta sento una remor i em dic, potser si que hi ha algú i tanco el puny al voltant del punt de llibre. El renec que llença en sentir-se ofegat fa que afluixi la pressió. Ha quedat en res la tàctica d’avançar en silenci. Si hi ha algú, sens dubta ja sap que ens hi acostem.

Obro la porta i el que veig em deixa estorat. De sobta ja no tinc son. Ha de ser producte de la meva imaginació, això no és real. El menjador i fins allà on puc veure, és ple de petits personatges.

Sobre el sofà hi ha tres gossetes, és la Du, la meva gossa, solament que una d’elles és de quan era un cadell, una de les altres de jove i la tercera ja d’adulta. També hi ha família i amics. Molts hi són repetits, hi som també l’Eri i jo mateix. Vull dir altres Eris i altres jo mateix. Portem roba que ja no tenim, talls de cabell diferents als d’ara, l’Eri hi és rossa, morena, amb el cabell curt. Jo estic de petit, dec tenir uns 5 o 6 anys i estic jugant amb un avió de paper que llenço repetidament a l’aire amb l’esperança que emprengui un vol cap a un mon llunyà.

El desordre és important, no goso caminar, puc trepitjar-me a mi mateix!!!

Tothom sembla, de moment, ignorar-nos. Una de les Du, s’acosta i em llepa un peu.

L’Eri ha arribat al meu costat, la sento just al darrera. Giro el cap i li veig una expressió d’al·lucinada que em fa comprendre que no soc jo sol el que està contemplant un espectacle increïble.

De sobte, per sobre la remor general, se sent un collons calleu!!! Aquesta veu? Aquesta veu crec que la reconec. És la veu de l’avi? Però si l’avi és mort fa anys. Torno a sentir calleu!!! Miro i al damunt la tele el veig, està tal i com el recordo, fins i tot més jove.

Tothom calla i l’avi diu, hem de votar si marxem o no.

Em giro i li dic a l’Eri, que encara no ha reaccionat, que és el meu avi. Ella, com a molt, el coneixia per les fotos que hi ha per casa.

Poso cara d’interrogació i li comento, què han de votar què? Per què volen marxar? L’Eri em mira, somriu i em dona la sensació que no em fa massa cas.

Sento un lleu clic en tancar les parpelles abans de tornar a obrir els ulls en un fútil intent de provar de nou que no estic dormint. Noto que l’Eri m’ajusta una de les parpelles que s’ha quedat a mig camí, dubtant entre mantenir-se tancada o seguir la seva parella i obrir-se del tot.

El grup s’organitza per efectuar la votació. Es fa un silenci que fins i tot jo respecto.

Els que estiguin a favor de marxar que callin. Els que vulguin votar per quedar-se que xiulin “per un grapat de dòlars”. Com que no sentim ni un xiulet, crec que hem d’entendre que s’ha votat per marxar. Entenc que fins i tot els meus altres mini-jo han votat a favor. Me’ls miro, bé, em miro a mi mateix i no sé si puc enfadar-me o no. És confús tot plegat. L’Eri encara em te de la mà i m’observa amb atenció.

Sento com em tiben del camal del pijama i penso que la gosseta m’està volent cridar l’atenció. Miro cap a baix i l’expressió 237 del meu rostre pugna per dibuixar-se, exigint a les celles i a les pestanyes un esforç que després els hi hauré de compensar. Tiren cap a munt les de d’alt i cap a baix les de sota, de tal manera que la part superior de la cara sembla més gran del que és en realitat. Cara de sorpresa majúscula crec que es diu. Veig la meva mare!!! I al costat altre meves-mares, múltiples i minúscules. Una d’elles em diu, nen – altra vegada amb el nen – , seu i calla. Una altra, encara embarassada de mi li diu a la del seu costat, així que aquest serà el meu nen (bé, ara ja he entès que era el nen fins i tot abans de néixer). Si, li contesta. És el meu nen…, i el meu, i el meu,  sento repetir unes quantes vegades més per la sala.

El pare, bé els pares, decideixen, de manera intel·ligent, no entrar en aquesta discussió.

Sec i callo, què més puc fer? Si una mare mana, imagineu-vos-hi en aquesta situació, ni Leònides i els 300 la van tenir tant magre.

L’avi tornà a prendre la paraula i diu en veu alta, hem votat i hem decidit marxar. Organitzem-nos doncs. Va començar un moviment orquestrat, amb un ordre tal que bé podia semblar que tothom havia assajat el que havia de fer.

Es formen grups, uns ordenen i carregen les pertinences, altres recullen els petits que volten jugant arreu i d’altres recullen el campament que han muntat per passar la nit.

L’Eli em toca l’espatlla i amb el cap m’indica que miri cap al passadís. Un enorme grup de personetes vestides de xiquets s’obren camí. Els vius colors de les camises de ratlles grogues i verdes i la faja negre els distingeix de la resta.

Sento música. Són gralles? Si, els xiquets toquen música per obrir-se camí cap a la porta. Fan un castell de quatre de nou amb folre i manilles, el carreguen i l’anxaneta aconsegueix arribar al pany de la porta i obrir-la.

Els crits de joia fan emmudir la música i tothom comença a enfilar cap a la porta, com si fos el passatge d’un transatlàntic gegantí.

Se m’acosta l’avi, que ara va del bracet de l’avia, i em diu, ho entens?  No avi, no ho entenc, de fet fa ja unes hores que no entenc res.

Mira els quadres on eren les fotos em diu. Giro el cap, que fa un estrany cruixit, i fixo la mirada amb l’opció HQ. On haurien d’estar les fotos, no hi ha més els marc buits. Efectivament, diu, hem sortit de les vostres fotos, dels quadres, de les targetes de memòria, dels discos durs, d’arreu.

Demà marxarà tothom dels vídeos i d’altres reproductors i bancs de memòria. També de les antigues cintes de VHS, Beta i qualsevol altre mitjà que puguis imaginar. Buidarem els Ipod, els Ipads, les il·lustracions dels llibres, revistes i diaris.

Buidarem el mon d’imatges.

Demà ja no hi haurà cap imatge enregistrada, ni la possibilitat de recuperar-les.

Per què, aconsegueixo dir?  Ahir va ser el vidre, els miralls, avui vosaltres, fotos, imatges, dibuixos…

Si nen (un altre, no hi ha manera!!!), marxem d’aquí i de la resta del Món. Mai més podreu saber cóm sou, no podreu enregistrar cap imatge, haureu perdut la capacitat de dibuixar-vos. No us podreu veure en cap mirall.

Estem ultimant negociacions amb el sindicat dels líquids i altres fluïts amb la capacitat de reflectir imatges, per a que des de demà deixin de fer-ho.

…Demà penjaré la tercera i última part.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s