On són els Miralls? Capítol III

On són els Miralls? Capítol III

 Recomano llegir primer els Capítols I i II. Sense aquesta lectura prèvia és difícil agafar el fil del que en aquest s’explica.

 

(…)

Per què, torno a dir? Estic sembrat!!!

Algú havia de fer alguna cosa diu l’avi . Ho esteu fent molt malament, porteu el Món cap al col·lapse i ja no el volem compartir amb vosaltres. Marxem en busca d’un lloc millor.

Esteu massa pagats de vosaltres mateixos. Sou superbs.

Sinó us podeu veure a vosaltres mateixos, en passar no massa temps ja no us reconeixereu. No sabreu cóm sou, més que pel relat que de vosaltres en faci que tingueu al davant. I aquest relat, aquesta percepció de la realitat que us transmeti un altre, és fiable? Sabreu interpretar-la? Entendreu el mateix que l’emissor us vol comunicar?

Si la consciència és un estat de la ment que permet percebre la realitat, tenir noció del propi jo. Podreu tenir consciència sense conèixer la vostra pròpia imatge?

En poc temps la sensació que un individu pugui tenir de ser diferent de la resta, s’esvairà.

Qui podrà dir què realment és diferent de qui hi ha al seu davant?

Fins a quin punt són fiables les dades que els òrgans sensorials capten de l’exterior? Les dades captades són interpretades i de vegades cometem errors d’interpretació perquè basem la interpretació en records o conceptes inadequats.

(He de parar més atenció, no escolto bé el que diu l’avi. Li dic a l’Eri i m’estreny fort la mà)

(Ara hi torno a sentir)

…sinó voleu dependre solament dels sentits, que ens poden desviar de la realitat per la via dels miratges i de les il·lusions, us haureu de guiar per les idees formades pel procés cognitiu.

Aquests dubtes us poden portar a dubtar del propi jo. No tindreu ja una representació del propi jo, de com sou. Solament en romandrà un record, cada cop més difuminat.

Com a éssers conscients sou, o éreu, capaços de tenir una representació mental del Món.

(Tinc la sensació que un floc de cabell em cau sobre els ulls i intento apartar-lo. No puc moure la ma, el braç tampoc es mou. L’Eri m’ajuda i m’aparta el rinxol que em molestava)

(Tinc son, molta son. Com puc tenir son en un moment com aquest?)

…Es perdrà aquesta capacitat, ni que sigui en part, en no ser capaços de tenir una representació absolutament real de la vostra pròpia imatge més que per mitjans indirectes, imperfectes i per tant no fiables?

Mentre pensava en el que deia l’avi, han marxat. Ni els he sentit.

L’Eri i jo ens quedem sols. Si més no, més sols que abans.

(Intento aixecar-me i les cames no reaccionen). L’Eri s’ha n’adonat, ho sap, i m’acarona l’esquena.

Aviat no recordarem com érem, i no podrem tornar a saber com som. Tenim una idea, un record del pas del temps però no el podrem ja experimentar mirant-nos a la cara, a la pròpia cara. Podem veure la cara dels demés, si, però que carai, jo també vull veure la meva, vull saber com soc.

Estic fotut.

(Sento un clic, seguit d’un altre i puc veure una imatge amb el meu ull dret. L’esquerra és tancat, no el puc obrir. Què hi diu? No hi veig bé. L’Eri es posa al meu davant i llegeix el que sembla ja esperava des de fa unes hores.

Poc a poc acostumo la mirada i entenc que el que hi ha escrit està a l’inrevés per a mi, que ho veig des del darrera, i al dret per als que estan al meu davant.

“Missatge Urgent. Contacti amb la central de recuperació d’Unitats Avançades d’Intel·ligència Artificial. Detectat un mal-funcionament greu de la unitat que pot comportar una pèrdua de la capacitat d’entendre i relacionar-se amb l’entorn, de discernir entre realitat i ficció”

Veig una llàgrima que llisca per la cara de l’Eri com si aquesta fos un tobogan d’un parc aquàtic. L’Eri està plorant. La poca empatia que em queda fa que ara sigui jo el que li estreny la ma que encara tenim entrellaçada.

I és que malgrat tot, m’estima. No s’acostuma a les meves, encara que poques, avaries i hi pateix.

Abans de perdre la consciència del tot escolto que em diu: que t’ha passat realment pel cap en aquestes darreres hores? T’he sentit parlar. Què veies, què senties?

Ja no puc ja parlar i li senyalo el meu canell on hi ha una petita unitat de gravació de tot el que penso, dic i escolto. D’aquesta manera, si descarrega la informació, podrà saber el que m’ha passat aquestes darreres hores i quan ens tornem a trobar en podrem parlar.

Ja tinc ganes de tornar a estar amb ella. Potser aprofita la reparació i m’incorpora alguna millora. Desitjo noves aplicacions, com una unitat de reconeixement facial més perfecte, de vegades cometo errades i dic un nom quan n’és un altre.  Bé, esperaré tranquil·lament…, quina sensació tant humana!!!

Encara em demana una cosa més. Recordem, em diu, la teva identificació, la necessitaré per a la reparació. Emeto un darrer missatge per a que el pugui llegir: trt2009.

Tanco els ulls,  o millor, l’ull que em quedava operatiu i em preparo per una nova experiència. 

Advertisements

12 responses to “On són els Miralls? Capítol III

  1. Caram, caram, “nen”… ai, perdó, volia dir senyor Ramos! Ves per on, una interessant reflexió sobre les imatges. “Fins a quin punt són fiables les dades que els òrgans sensorials capten de l’exterior? Les dades captades són interpretades i de vegades cometem errors d’interpretació perquè basem la interpretació en records o conceptes inadequats.” Tens cops amagats. Chapeau!

    • Ufff, quina sorpresa!!!

      He hagut de rellegir el que vaig escriure el juny de l’any passat (quan quasi bé ningú em coneixia en aquest món dels blocs). Abans, ja ho hauràs vist, escribia contes molt llargs i els havia de fer en pla nissaga. La veritat és que algún d’aquests va estar molt divertit per a mi d’escriure.

      Vaig imaginar que passaria si no ens poguessim veure a nosaltres mateixos de cap manera i fins i tot les fotos i altres emmagatzamaments d’imatges desapareguéssin, al poc temps quin record en trindriem de la nostra imatge. Ens en podriem refiar del que altres ens diguessim de com erem? El nostre record de nosaltres mateixos tindria algun valor? I si a més, el persontatge final acaba sent una unitat de humana, doncs més embolic encara.

      Bé, gràcies per llegirlo i per comentar.

      En aquests contes soc molt jo. I posava tota la meva imaginació i moltes reflexions i pensaments.

  2. M’ha agradat molt! Un final impactant, molt ben aconseguit. Sorprenent! M’esperava de tot, menys això. Escrius molt bé. Esperaré altres històries…

    • Fa il·lusió rebre missatges. Si a més és d’algú a qui ha agradat encara millor. Quan vaig començar el post no sabia ni sobre que escriuria. Per això es diu Mosaic, perquè és una barreja de coses.

      Aniré visitant el te bloc.

  3. Classed'angles

    o.o kina cara se m’ha quedat…
    Ostia ara entenc lu del la cara 237 xdxdxd
    Es una cara programada jajaja
    Sens dubte aquet final era l’ultim ke esperava!

    • Tenia que ser un final una mica inesperat. Ara bé tot va anar canviant a mesura que escrivia i aquest final va ser el que va sortir.

      Si, l’expressió 237, era una més entre les que l’androide tenia en la seva base de dades.

  4. No sé perquè tenia la sensació que tot plegat ho havies sommiat de veritat, els meus somnis són així de freaks i veig que tu també 😉

    M’ha agradat molt, aviam si en fas més!

    • No. És pura imaginació que no prové de cap somni. Tinc una relació distant amb els somnis, portem vides paral·leles, sense comunicació. Suposo que com tothom tinc somnis quan dormo el que passa és que quasi bé mai recordo res del que he sommiat. Un o dos cops l’any, només. És així. Ni jo mateix vull ser conscient del que contenen els mes somnis!!!

  5. Felicitats. M’ha agradat molt.

    Ahir hi pensava i sentia tristor. Què faria jo sense poden tenir una imatge de les coses i persones que m’estimo? Amb el temps els records s’esvaeixen. I que me’n dius dels moments de soledat, quan necessites treure de l’altell aquella capseta plena de fotos, en blanc i negre, i recordar amb enyorança, però felicitat la teva infantessa, la dels teus pares, avis, besavis…

    Però també he rigut molt i he estat intrigada fins el darrer moment. Havia pensat moltes coses del què podia ser, però aquesta no se m’havia acudit.

    Trt2009, espero que amb la reparació puguis gaudir de més “sensacions humanes “ i sobre tot que les noves experiències les comparteixis amb nosaltres.

    • Es possible que continui aquesta historia. Ho faria per mi mateix, pero si hi ha persones a les quals els hi agradaria que ho fes, és indubtable que un ho fa amb més il·lusió. El sentir-se “acompanyat” a la xarxa de vegades reconforta.

      La história ha estat escrita sense pensar si resultaria feliç o no. Ni el final tenia programat. Ha anat així i ja està.
      Jo tampoc voldria perdre les meves fotos. El perdre tot el que en la història sembla que passa és tris. Ara bé, el final, crec jo, és d’esperança, dins la història de ficció. Fins la propera.

  6. Asì que tu secreto es que eres un robot jaja bueno la historieta de tres dias me a gustado mucho, podrias hacer una mini novela de 150 paginas para san jordi i por lo menos yo me lo pediria como regalo 😀 bueno esperare mas historias

    • Hola. Que bien que hayas tenido la paciencia de leer las tres entregas. Es la primera vez que escribo algo de ficción. Las anteriores entradas dels post son diferentes, normalment sobre temes que tienen alguna relación con alguna notícia que me haya llamado la atención.

      Escribiré mas y cuento contigo.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s