La National Gallery de Londres, exposa un conjunt de pintures que darrerament s’han revelat com falses o erròniament atribuïdes a algun artista famós. Hi ha obres de Rembrandt, Durero, Rafael, Boticelli i Velázquez entre d’altres.
El que sentim davant d’una obra d’art autèntica és el mateix que si sabem què és una còpia o una falsificació?
A mesura que les col·leccions són investigades amb l’ajut de noves tècniques per atribuir-ne l’autoria, més casos se’n descobreixen.
Si estem fascinats davant d’una obra d’un artista famós o famosa i al moment ens diuen que s’acaba de saber que l’obra en qüestió no és d’aquest artista sinó d’un falsificador, o que li ha estat atribuïda per error, què ens passaria pel cap?
Canviaria la nostre opinió en saber-ho?
En a mi m’agraden els originals. Un No aniria a veure les coves d’Altamira que varen fer al costat de les originals, amb un duplicat idèntic de les pintures originals. No aniria a veure un Van Gogh què sabés no és original i així tots els exemples que vulgueu.
Una cosa és una litografia d’una obra coneguda i una altra és una falsificació o una atribució equivocada. En el primer cas saps que és el que estàs veient o comprant. En els altres casos ets un espectador que és enganyat.
Com ens sentiríem si després de veure la Pietà o la màscara de Tutankamon ens diguessin que en realitat el que hem vist eren unes rèpliques?
Si una obra ens ha apassionat i després sabem que no era l’original, és legítim canviar d’opinió o abominar del què hem sentit? Ens podem sentir enganyats, encara que ens hagi fet sentir passió?
Hi ha algun element subtil que ens fa sentir millor si el que tenim davant sabem què és original i autèntic?
Potser és la sensació que es te a l’estar davant una cosa única. Si és una falsificació, ja no és una obra única, ha perdut aquest valor diferencial. De la mateixa manera que potser no sent el mateix el primer en arribar al cim d’una muntanya que el que en fa mil.
Mosaic 
A orient sembla que no tenen aquest problema. Al mateix Japó, per exemple, valoren si un edifici històric deteriorat està prou fet malbé com per restaurar-lo… o enderrocar-lo i aixecar, en el seu lloc, una rèplica exacta.
Hi ha una corrent arquitectònica i arqueològica, a occident que defensa la reconstrucció fidel i complerta de monuments del passat. He de dir que, primerament, la idea em fa basarda… però ben mirat, la simple conservació de quatre runes amb una museïtzació deficient tampoc em deixa massa content, no…
Gràcies pels comentaris i per les aportacions.
És interessant el que expliques de l’orient i de les tendències arquitectòniques.
Això de les recreacions, jo no ho acabo de veure…
Ara bé, qualsevol cosa abans que una reforma cutre.
Jo m’he preguntat moltes vegades això.
La meva tieta esta posada en coses de museu i diu que la Mona Lisa del Louvre no pot ser la original.
Per una banda crec q l’art i la història és patrimoni de tots i que si esta en un museu o en mans de l’estat aquests tenen l’ogligació de compartir-ho amb el poble.
Una altre cosa és que el document s’hagi d’investigar i pugui aportar noves dades rellevants i sempre en cas que es decideixi fer una còpia s’ha d’avisar. Si pagues una entrada i et venen que el que tens allà exposat és original i resulta que no ho és t’estan estafant.
En a mi m’agrada saber davant del que estic. Així i tot, m’agrada la sensació de pensar danvant d’u n original que l’artista va fer aquella obra única. Davant un es arracades de Nefertiti, m’agrada pensar que varen aquelles que jo estic mirant, i noaltres, són les que duia posades quan passajava, pensava o… el que fos.
És un intangible, ja ho se, però és aquesta sensació la que m’agrada trobar i que no me la segrestin.
No es pot enganyar. Altre cosa és que els propietaris coneguin amb posterioritat que l’obra és falta o s’ha atribuït erròniament. El que sents quan admires una obra d’art, crec que és independent de qui sigui el seu autor. Hi ha moltes obres d’artistes famosos que a mi personalment no “em diuen res”, i fins i tot en alguns casos, per molt famoses que siguin no m’agraden gens. A la vegada que hi ha moltes pintures d’artistes desconeguts que intenten fer-se un espai en aquest món i que a mi em semblen meravelloses. Sinó hi ha un engany al darrera, a mi no m’importaria saber que l’autor de l’obra ha estat un altre.
Em sembla un bon punt de vista i n’estic d’acord.
Ara bé, també hi ha aquell element de maridar mentalment una determinada obra amb un autor o autora del qual en tens una opinió formada i de sobte et diuen, no, no tal obra no és d’aquest autor, ara s’ha sabut que és una falsificació. Hi pot haver en això un sentiment de pèrdua, de distanciament entre el que abans senties i el que ara sens o penses.