L’ull mentider – Capítol II

…Tenia a la nevera suc de pastanaga i festucs que havia fet el dia anterior i li vaig oferir, feliç de treure-me’l de sobre perquè no m’havia agradat gens.

Se’n va prendre set gots, seguits. En els dos darrers si havia afegit vodka.

Entre singlots, em va confessar que estava penjada de la Laia i que aquesta n’hi ho sabia.

Així que en a tu si que t’agraden les dones, oi? No, em va dir, no m’agraden. M’agrada la Laia. Si la Laia fos un home, m’agradaria igual, no te res a veure el seu sexe. No vaig discutir, prou merder mental portava jo com per embarcar-me amb les dèries de la Laia.

Plorant i amb una mà a l’estómac va anar cap al bany. Passats 20 minuts, i malgrat un sap que el temps al bany es comporta d’una manera diferent per a les dones que per als homes, m’hi vaig apropar per preguntar-li si tot anava bé.

No, em va dir. Ha estat el suc. Ara surto.

Del bany va sortir un ésser semi-humà, lleig fins i tot comparat amb la criatura de Rec. Amb un color de cara entre blau-verd i gris-fosc. Rar, molt rar.

Carla, com estàs? Ja ho veia jo com estava, volia però sentir la seva veu per assegurar-me que era ella i no una criatura sortida de l’Infern de Dante.

Estic fatal, ho he vomitat tot, estic buida. Sinó t’importa, vull marxar a casa meva.

La resta de al nit va transcórrer amb més tranquil·litat que les hores precedents.

En aquest moment, la Joanna, la metgessa, va parar la sessió i em diè si volia prendre alguna cosa. Si, prendre el mateix que prenguis tu, li vaig dir.

Mentre ella preparava les begudes, vaig aprofitar per aixecar-me i tafanejar el que hi havia penjat de les parets. En un marc color taronja hi havia un títol de pilot d’avioneta a nom de la Joanna, al costat d’aquest, n’hi havia un altre de cuina Thai. Unes quantes fotos de viatges i un darrer títol, aquest d’una escola Suïssa de macramé. Vaig trobar a faltar algun títol d’alguna especialitat en medicina.

En sentir que tornava, vaig deixar-me caure al sofà que em va rebre d’allò més feliç. Em va dir que ja m’enyorava. Llavors em vaig adonar que el coixins no eren tals, sinó bosses, de totes les marques, farcides amb plomes.

És que ja no m’hi caben enlloc em va dir. Són la meva debilitat. Aquests són els de la temporada passada i ara em fan servei com a coixins.

Amb l’ajut de les dues mans, portava una copa plena d’un líquid del color blau del mar de Capri. En una de les voreres de la copa hi anava agafada una cacatua que duia dues canyetes entre el seu bec.

Són uns animals molt preuats em diè, segueixen un curset de formació de tres mesos i solament els millors són escollits. Ens pot agitar el còctel, repartir les canyetes o cantar-nos havaneres si li ho demanem.

Després de 3 havaneres i un bis i de 4 copes de còctel, la Joanna estava dormint abraçada a una bossa-coixí Gucci de color verd.

Li vaig deixar una nota a la cacatua per a que li donés a la Joanna quan es despertés i vaig sortir de la consulta sense fer soroll.

Tenia gana, i de seguida em va seduir el  rètol d’un restaurant que oferia un menú Executiu per 15 Euros. Si em fan sentir una estona executiu per 15 Euros, potser valdrà la pena provar-ho, i d’aquesta manera hi vaig entrar.

De primer, amanida Prada i després un Llenguado Armani. Per veure hi havia suc de pastanaga amb festucs, vaig demanar però me’l canviessin per una aigua Custó.

Per passar l’estona llegia el “sopar dels generals”, de Voris Vian. Mentre la cambrera em servia l’amanida, la conversa d’una parella asseguda al meu davant em va cridar l’atenció. Parlaven de les vacances. Ella volia anar a la platja i participar en un concurs de castells de sorra. Mentre ell volia anar a la muntanya i seguir un curset de gossos d’atura. Quin embolic que tenen, és pitjor que haver de desfer una teranyina vaig pensar.

Quan anava a punxar una oliva de Kalamata de l’amanida, vaig veure al darrera d’una maduixa la versió reduïda del conseller d’Economia llegint un diari. Un repetit parpelleig em va fer veure que el que hi havia al darrera de la maduixa en realitat eren dues cebetes caramel·litzades.

La cambrera va enretirar el plat buit i en marxar vaig pensar que algú li hauria de dir que anava completament nua pel darrera. Encuriosit, vaig esperar que em portés el segon plat per poder-la veure nua de front. Vaig mirar al meu davant i la parella que discutia ja no estava i em va estranyar no haver-los vist marxar. La cambrera estava la meu costat impecablement vestida. Ni rastre de nuesa. Estava en un moment en que quasi bé ja no m’estranyava aquesta realitat fluctuant que m’acompanyava darrerament.

Després d’una cafè Blue Montain, vaig agafar el Metro per tornar a casa.

El corrent d’aire de l’estació em va fer entrar pols als ulls. Mentre em netejava l’ull esquerra, vaig veure com sortia del túnel un esplèndid creuer. En obrir l’ull hi havia  al meu davant les portes d’un vagó estàndard del Metro.

Desconcertat, vaig tornar a tancar l’ull esquerra i ara em trobava a la terrassa d’un dels camarots de luxe del creuer. Al meu costat una noia rossa que no coneixia de res em deia si li posava crema, què no es volia cremar amb el sol.

La frenada del Metro en arribar a l’estació em va fer obrir els ulls. Era la meva parada així que vaig baixar.

Dins l’ascensor de sortida, vaig provar de tancar de nou l’ull esquerra. Veia, ara, pels vidres de la cabina un grup de taurons martell i de ratjades que voltaven per l’exterior de l’ascensor. Més avall un mantell d’algues, sorra i pedres formava el que semblava el fons del mar. En obrir-se les portes de l’ascensor, vaig obrir l’ull i al meu davant tenia el carrer on estava casa meva.

Decidit a experimentar i a provar fins on em portava tot això, vaig tornar a tancar l’ull esquerra que ara em va trobava transitant pel mateix carrer però ho feia sobre una cinta transportadora. El crit d’un conegut, el quiosquer del barri, em va fer obrir l’ull i em vaig trobar agafat al parquímetre de la zona blava, com si fos la barana de la cinta.

Què feies? em va dir. Res, coses meves. Per cert, ha arribat ja la revista de fotos de núvols? No, encara no. Te la reservaré quan m’arribi. Bé, donem el diari doncs, he de marxar, et deixo.

En tenir-lo a la mà, vaig tornar a tancar l’ull esquerra i em vaig trobar mirant una nova col·lecció en fascicles, en aquest cas era d’objectes que ningú vol. Badant, amb la col·lecció vaig travessar el carrer buit de cotxes. En sentir el clàxon i el soroll d’uns neumàtics intentant frenar, vaig obrir l’ull, just per veure com un cotxe parava just un pam abans de topar amb mi. Acollonit, em vaig adonar que no podia experimentar sense tenir l’entorn controlat, era massa el risc.

No parava, prova rere prova. Amb les persones que passaven, a l’entrar en una tenda, al sortir, al mirar el sol… Era un no parar, un desfici total.

Esgotat per l’estrès de les proves a les que jo mateix em sotmetia, vaig seure en un banc. En veure un cec que venia cupons, vaig pensar en que amb unes ulleres fosques ningú em veuria tancant i obrint els ulls com si tingués algun tic. Així què en la primera òptica que vaig trobar em vaig tunnejar amb unes ulleres fosques i de mirall. Ara, ningú podia veure el que feia darrera aquella barrera òptica.

Va passar la setmana entre incansables sessions més o menys afortunades d’experiments. Les ulleres em donaven quelcom semblant a l’anonimat.

I així varem arribar a la següent sessió amb la metgessa. Era de nou a casa seva. Era més casa seva que la seva consulta, almenys per com em tractava en a mi.

Hola, com ha anat? Em va dir. Bé, ara t’explico.

Què et sembla si ens banyem a la piscina diè, mentre ja baixava per les escales mecàniques que ens hi portaven. Agafa si vols un vestit de bany dels que hi ha al vestidor.

Així ho vaig fer. El vestidor era una estança amplia i lluminosa. Hi havia una banyera i vaig decidir donar-me una dutxa abans d’anar a la piscina. Al costat dels sabons, exfoliants, mascaretes i xampús de totes classes i havia un botó que deia “experiència sensorial”.

Després de la dutxa i encuriosit pel botó i pel missatge, vaig preme’l. D’un broc que hi havia al costat del de la dutxa, va sortir una mena de llengua de color de la xocolata belga, de textura agradable, que se’m va embolicar pel cos com si d’una boa es tractés. La sensació era la que hi pot haver entre una carícia i un massatge. Un cop passats els primers instants d’una certa expectació, em vaig poder relaxar i gaudir d’unes sensacions mai abans descobertes.

La Joanna m’estava esperant, així que un bri de consciència em va fer parar el que no hagués volgut parar de cap de les maneres. En aquesta primera trobada va haver-hi coses que no li vaig deixar fer. No era el moment, ni el lloc…malauradament (fi de la segona part)

4 responses to “L’ull mentider – Capítol II

  1. Paciència Papasey, paciència. Es tracta justament d’això, de no entendre el que està passant, suposo. Jo també espero amb ganes el final…

  2. Ola tomy no entenc el final ya me l’exiplicaràs o ho entendre amb el tercer cápitul l’espero amb ganas !!

    • Espero explicarme millor a aprtir d’ara. La veritat és que és una mica estrany, si bé ja és això el que buscava. El final ho explicarà tot…, o no!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s