L’Ociositat no està ben vista

Ara a l’agost, amb més temps lliure, he repescat algun llibre que ja havia llegit feia temps.

En recomençar a llegir “Apologia dels ociosos i altres curiositats”, de Robert Louis Stevenson, m’ha semblat molt interessant el seu primer paràgraf i he decidit compartir-ho amb qui es miri aquesta entrada.

Ociositat, jugar i compartir

Diu: “Precisament en aquests temps, en els que tothom es veu obligat, so pena de lesa respectabilitat, a entrar en alguna professió lucrativa, i treballar en ella gairebé amb entusiasme, aixecar la veu en favor del partit oposat. El d’aquells que s’acontenten amb mirar i gaudir entre tant, pot semblar una pura bravata o una fatxenderia. I, no obstant, no hauria de ser així. El que s’acostuma a dir ociositat, i que no consisteix en no fer res, sinó en fer moltes de les coses que no resulten acceptades en els formularis dogmàtics de la classe dominant, tenen tant dret a refermar la seva pròpia posició com la laboriositat…”

Cal posar èmfasi en que això ho va escriure el 1894!

Ociositat en El Pensador de Rodin

Què voleu que us digui, n’estic d’acord. Aquesta societat fa segles que ens arrastra amb els seus postulats, paradigmes, pensadors, polítics i amb l’inestimable coparticipació de la religió catòlica. Hi ha una certa tirania en tot això.

Recordeu allò de…”i et guanyaràs el pa amb la suor del teu front”. Doncs molts es veu que s’ho varen creure, d’altres han pensat que n’havien de fer cas i d’altres han vist que si hi havia qui estava disposat a suar, ells se’n podien aprofitar. Aquests darrers varen tunejar la dita bíblica per…”I guanyaràs el pa amb la suor del front dels altres”. I la veritat és que ho han sabut fer molt i molt bé.

El que més rebenta és que han sabut crear un ambient social segons el qual el que més treballa, més ben vist és. Allò de: …i és molt treballador o treballadora…Encara funciona i encara se sent. Qui segueix els postulats te el premi de l’acceptació.

El pitjor és que això que és considerat majoritàriament com un valor social, passa pel davant d’altres valors. És millor una persona perquè treballa 18 hores al dia per tenir un cotxe luxós, que aquella que treballa el que li pertoca i passa més hores amb els seus, compartint la vida, la vida de veritat, la que compta? O dedica temps a fer altres coses que l’enriqueixen o que repercuteixen en el bé dels demés.

Ociositat en el Descans al migdia de MilletLa societat i el ramat que tira del carro del que està ben vist són grans i poderosos. El sedàs pel qual la societat “vigila” és de forats molt petits i cal estar en l’ona dominant sota l’amenaça de ser proscrit i titllat com a poc laboriós. Allò de… a aquest o aquesta li agrada més fer qualsevol cosa que no pas treballar més. Com si gaudir del temps lliure, compartir el lleure amb els teus, atendre les seves necessitats, donar temps al pensament a pensar, passejar, fer exercici o fins i tot no fer res, no fos important.

26 responses to “L’Ociositat no està ben vista

  1. El publicista Jeroem Boschma, al seu llibre “La generación einstein” parla d’aquesta generació que ara puja, la que ja és nadiua digital. El seu punt de vista és molt positiu i, entre altres coses, explica que la seva forma de prendre’s les coses és amb més calma. Sembla que per a aquesta nova generació, la qualitat de vida és més important que el nivell de vida. Un llibre que recomano de veritat per entendre què pot estar passant amb la gent més jove i per què el problema no el tenen ells, sinó nosaltres.

    • Bona aportació. Prenc nota del llibre ja que el tema m’interessa.

      I si, penso que tenim un problema amb la gestió del temps i les dicotomies entre la feina i la resta de la vida.

  2. Només he arribat a aquest article avui! =:O) Trobar temps és un art…

    Podria dir que la meva professió és un oci creatiu: m’agrada, la sé fer i la faig bé. També, he pogut trobar la fórmula per ‘treballar’ sis hores al dia, sis dies a la setmana. DILLUNS: FESTA – em relaxo, descanso, m’organitzo! Les demés hores dels demés dies, estudio, llegeixo, escolto música, parlo amb els amics… estic per la casa, per la família i per mi – que també és feina creativa! Ben mirat, no necessitaria vacances però m’encanta un cop a l’any agafar la motxilla i dies i dies per anar a caminar tot tranquil·lament per alguna ruta.

  3. No estic gaire inspirada per dir tot el que tinc a dir sobre la nostra societat del treball superflu i lucratiu per uns i no altres.

    Estaria hores fent una crítica exhaustiva de perquè cony ha de ser aquest sistema i no un que no contempli l’avarícia com a premissa primera, sense condemnar a les persones a aquelles feines que tant els hi agraden i per les que s’obliden de viure, o aquelles altres que són infelices 9 hores de la seva vida i no poden fer gaire cosa per canviar-ho.

    Tornem a conrear la terra, a gastar l’aigua necessària, a intercanviar productes, a prescindir d’objectes, a repartir riquesses, i un infinit.

    Però es clar… ningú estar disposat a renunciar a riquesa… ni tal sols per la ociositat eterna.

    • Molt bo. Al meu entendre cadascú ha de fer una part d’aquest camí de reconquesta.

      Avui en dia l’oci ja forma part de la cultura quotidiana, el que passa és que sovint aquest es converteix també en negoci. Se’ns ofereixen activitats, sovint de pagament, per omplir el nostre temps d’oci.

      Quants nens i nenes veiem que fan moltes activitats, d’aquestes que en diuen extraescolars, i per què? Donc potser perquè ningu es vol permetre el temps suficient per anar a buscar-los a una hora més raonable i poder estar amb ells. És només un exemple, n’hi ha molts.

  4. Jo penso que el temps mai es perd. El temps és el que relament viu, mentre que nosaltres passem…Aprendre a viure el temps sense preses és un art perdut.

    • És cert. S’ha de recordar, per perdut, el gaudir de les coses sense les preses que moltes vegades ens aclaparen i per les quals ens deixem encegar.

      El teu comentari m’ha recordat alguns restaurants que promocionen les “slow food”, front les cadenes de menjar “fast food”.

  5. Vivim en la societat de la pressa. Tot ha de ser “com abans i més ràpid millor” Però quantes coses en aquesta vida han sortit malament per voler-les fer ràpid??
    Quantes vegades hem sentit la frase “no perdis el temps”, “no tinc temps”, “el temps vola”,…
    Cronos fa temps que ha vençut a Kairos i és hora de recuperar el “temps perdut”. La feina és la feina, però fora de la feina els rellotges no haurien d’existir.

    • M’he passejat pel teu blog. Imagino que és molt diferent mantenir un blog temàtic que no pas un com el meu, en el qual hi pujo coses molt diverses.
      M’ha agradat com tractes els temes que he llegit.

      Responent al comentari que m’has fet, et diria que tant de bo, com dius, els rellotges no existissin en segons quines circumstàncies. Quan arribo a casa, els caps de setmana i en les vacances sempre em trec el rellotge. És pura imaginació però és la sensació de no anar pendent del rellotge.

  6. Ara entenc tants comentaris, molt bo el post, jo el resumiria amb una dita que jo segueixo sempre que puc:

    A casa no penso mai amb la feina i a la feina tampoc.

    Tot es culpa de la maleïda productivitat, la ociositat és molt més interessant i valuosa.

    Salut!!

    • Celebro el teu comentari engrescador. Si, més o menys la idea és posar en valor l’ociositat ben entesa.

      La productivitat ja sabem que és més “productiva” per uns que per altres. Fins aviat.

  7. Hola,
    Carai si que dóna de si aquesta entrada! Unes reflexions de tots molt interessants.
    Bé, doncs aquí tenia una persona que durant molts anys de la seva vida, ha dedicat totes les hores del dia i més, a treballar, treballar, i treballar encara més. Si que hi havia una part important d’aquella feina, que REALMENT, requeria que hi dediqués moltes hores i ho vaig fer molt de gust, per que la feina m’agradava moltíssim i a més plenament CONSCIENT del que m’estava deixant perdre. I ho feia per que per mi era important treballar en allò que realment m’agradava i a més, per que era el camí que calia per arribar on jo finalment volia arribar. I així he estat durant molt de temps. En part, enganyant-me a mi mateixa, convençuda que necessitava més hores de les que realment requeria la feina, i sense saber organitzar-me, ni marcar-me fites, etc. (tot allò que un curs de Gestió del temps et diuen que t’anirà bé, però que en realitat, només cal que vulguis fer-ho). Però tot arriba i un bon dia, vaig dir que prou, que la meva salut, la meva família eren molt més important que la feina. Que treballaria tot el que fos necessari, però hi havia un límit que em vaig marcar i que poques vegades he traspassat. Els anys, la família i tot el que per bé ens ofereix la societat, m’ha ajudat molt a arribar fins aquí. Ah! I el més important, gràcies a la meva parella que ha tingut la Paciència d’aguantar-me que fos així durant tants anys!.

    • Un comentari molt sincer per la teva part.

      Penso que la feina és important i estic d’acord amb les persones que a més la volen fer ben feta i hi dediquen una part important de la seva vida. Això depen de moltes circumstàncies: el plaer que algu pot sentir en dedicar-se “full time” al treball, a la necessitat, al desig de lograr altes metes laborals sense parar-se en embuts.

      Amb el que ja no estic d’acord és amb la gent que sacrifica tot i tothom per la feina. Hi ha moltes coses a les que dedicar-hi una part de la nostre CURTA vida, a més del temps que hi dediquem a la feina. De la feina no podem escapar mentre la necessitem. En canvi hi ha coses importants que se’ns poden escapar per manca de temps.

  8. M’ha agradat molt la reflexió que fas sobre l’ociositat, hi estic totalment d’acord! També m’ha semblat interessant i realista la de Born to Run.

    Intento dedicar tanta de temps com puc a fer coses que per a molts no serveixen per res: llegir, cuinar, mirar pel·lícules, vegetar, navegar per la blogosfera… És mitja vida! I em provoquen força al·lèrgia les persones que jutgen a la resta segons els seus projectes, professió o hiperactivitat laborals.

    Fins aviat.

    • La intenció del post era justament aquesta que tu expresses. No demonitzar les persones que, A MÉS de treballar, fan altres coses, de caire individual o col·lectiu.
      Per a mi, és molt important i enriquidor saber fer altres coses a més de treballar. L’ús de l’oci és fonamental.

      Fins aviat.

  9. Tinc algunes matitzacions al respecte:
    1.- Jo no crec que la societat odiï l’oci, al contrari, vivim en un moment de culta a l’hedonisme, tot el nostre consum està orientat de cara a l’oci!

    2.-El que s’odia es la gent que no participa en el procés productiu, ja que viu de rendes del treball dels altres.

    3.- Et recomano que llegeixis “El alma del hombre bajo el socialismo” d’Oscar Wilde, on ell proposava un sistema utòpic on al trebalalr tothom per la col·lectivitat i renunciar a l’avaricia, tindriem molt més temps per a l’oci.

    • Benvingudes les matisacions.

      1.- Estic d’acord en el que exposes al respecte de l’Oci. Estem en un moment en que al voltant de l’oci s’ha creat un gran mercat i hi ha una gran demanda. En part fruït de canvis culturals, en part producte de la bonança econòmica proppassada i en certa manera també fruït de la major esperança de vida a la qual s’ha arribat en alguns països.

      2.- D’acord.

      3.- Recordo (sinó recordo malament) que en certa manera és un tractat en el qual s’exalça l’individualisme i el mecanicisme. La creació de la nova societat que proposa OW és molt interessant. Col•loca l’ésser humà en el centre de la recuperació social, en la qual el més important és “ser un mateix”.
      En el post intento posar de manifest que “el que no està ben vist” és l’actitud dels que no es pleguen al “run run” social predominant segons el qual el treballar molt és fonamental, està ben vist i és el primordial. En la nostra societat és evident que treballar és necessari. El que explico és que l’actitud d’aquelles persones que dediquen temps a l’oci, sense aprofitar-se del treball dels demés, no és pas reprovable.

      Sobre l’Oci també se’n podria parlar molt. No és el mateix anar al gimnàs (per posar un exemple) a les 18h, que anar-hi a les 22h després d’una extenuant jornada laboral.

      T’agraeixo aquestes aportacions tant interessants.

  10. Trencant el fil filosòfic….

    ….y me puse ocioso…

    • Abans de contestar-te he sentit la cancó (que no coneixia). A estones m’ha semblat divertida, irònica i a estones fins i tot inquietant.

      En tot cas, gràceis pel comentari i per enriquir el post amb aquesta aportació.

      He vist les teves darreres entrades. Que et vagi bé l’Erasmus i no et mullis molt, encara que això no importa tant.

      • Només llegir el post m’he enrecordat de la cançó!

        Comença molt bé i la lletra acaba com el rosari de l’aurora, però d’alguna manera pot explicar algunes de les conseqüències que suposadament et pot portar l’ociositat.

        • D’acord. Si, hi ha maneres i maneres d’entendre l’ociositat. Hi ha una ociositat, diguéssim activa i també n’hi pot haver una de malaltissa.
          A la història relatada a la cançó parlen que el prota dedica el temps a la lectura i a l’amor. Després tot es complica i, com dius, acaba molt malament.
          El tema estaria entre un si al treball ben entès i un si a l’ociositat ben entesa. I entre mig hi ha tantes combinacions com es vulguin.

  11. Completament d’acord.
    Per l’edat que tinc conec un bon grapat d’aquests adults q es maten a treballar per ser els millors en tot i s’obliden de viure. Cada vegada n’hi ha més. Mentrestant jo vaig fnt de cangur dels seus fills i els dono classes a uns nens que no tenen pas cap carencia intelectual sino més aviat necessitat de cridar l’atencio dels seus pares que només estan per ells de tant en tan i arriben tan cansats a casa q l’unic que volen fer es descansar i no escoltar les histories q els seus fills els volen explicar.

    Ben sovint he pensat que aquesta gent es mata tant treballant perquè realment té por de viure… perque si té temps lliure es pot adonar de com de buida és la seva existencia. Els dones temps lliure i no saben que fer-ne.

    Per cert, canvi de look del blog ehhh? Qui diria que fa tan poc que estem posats al món del blog!

    • Hola. Interessant el tema que treus sobre la por a viure. M’ha agradat i penso que hi lliga molt bé. No ho havia pensat.

      Pel que fa al canvi de look en el blog, ha estat involuntari. Si tens un moment et miras el principi de la segona part del conte “Jo era ella?” i en allà explico el que ha passat. En resum, WordPress ens va canviar pel morro i sense avisar als que teniem el tema Cutline i ens va passar a l’actual Coraline.

      La veritat és que fa poquet que tinc el bloc, com bé saps -vas ser la primera que em va fer un comentari- i, de moment, m’hi he engantxat.

      • Vaja… així que ha estat això el què ha passat? Doncs a veure si ho solucionen i el pots posar com vulguis!
        Jo també fa poc q tin el blog (des de maig) i també hi estc ben enganxada…

        Quan torni a bcn em llegiré detingudament les dues històries que has fet, com ja et vaig comentar vull fer-ho amb calma, la conexió aquí no és molt bona i detesto que se’m pengi.

        • Aquest anys han passat moltes coses i estem fent unes vacances sense viatge llarg com teniema per costum. On estic no tinc connexiò però puc anar a una cosa on si n’hi ha.

          Els contes han servit per passar estones divertides amb mi mateix. I en són també una manera com una altra de passar una estona.

          Ja em diràs que et semblen els contes i que canviaries, o…el que sigui.

          Fins la propera.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s