Qui tirarà la primera pedra a Iran?

El portaveu del Ministeri d’Afers Exteriors de l’Iran acaba d’anunciar que el veredicte que portava a la lapidació a Sakineh Mohammadi Ashtiani ha estat suspès i el cas serà revisat.

Sakineh Mohammadi Ashtiani

Hem pogut seguir la notícia que una dona iraniana, Ashtiani, de 43 anys, mare de dos fills, empresonada a Tabriz des de 2006, havia estat sentenciada a morir per lapidació.

El codi penal de la República Islàmica de l’Iran, vigent des de la revolució de 1979, estableix a l’article 102 que els homes han de ser enterrats fins la cintura, i les dones  fins mes amunt del pit. Els executats, segons l’article 104, han de ser apedregats fins la mort amb pedres que no siguin ni “massa grans como per matar immediatament, ni massa petites como per no poder ser considerades pedres”.

Aquesta pràctica cruel i inhumana, que comporta una mort lenta i dolorosa, ve d’antic i ja es recull al Deuteronomi a l’Antic Testament per castigar l’adulteri.

Exemple Escriptures

Si bé l’Alcorà no diu res sobre aquests temes, alguns països com Somàlia, Iran, Sudan, el Nord de Nigèria, Pakistan, Afganistan, Emirats Àrabs, Aràbia Saudita, una província d’Indonèsia y el Iemen, invoquen la interpretació més estricte de la sharia com a argument per seguir amb aquestes pràctiques. 

Segons el Ministeri d’Afers Exteriors de l’Iran, Ashtiani ha comès dos delictes. Un com a col·laboradora en l’assassinat del seu marit i l’altre, a l’haver-lo traït al mantenir relacions extramatrimonials amb diferents homes.

Per a l’execució, el delicte ha de provar-se mitjançant la confessió repetida de l’acusat o el testimoni de quatre homes (o de tres homes i dues dones).

Ashtiani, ha aparegut en un programa de la televisió estatal iraniana, on ha afirmat que va participar en l’assassinat del seu marit i reconeix haver comès adulteri. A més, ha anunciat que denunciarà el seu advocat per mentir en nom seu. L’advocat, per la seva banda, assegura que ha fet aquestes declaracions després de ser torturada.

L’ambaixada iraniana ha dit que aquests tipus de càstigs a dures penes s’apliquen ja a l’Iran i ha assegurat que la lapidació no s’inclou en el projecte de Codi Penal islàmic que estudia actualment el Parlament iranià.

Segons Amnistia Internacional, des de maig de 2006 almenys sis persones han sofert aquesta tortura. L’organització assegura que en aquests moments hi ha set dones a l’espera de seguir aquest destí.

Si la condemna ha estat fruit de la confessió del reu, el jutge té la responsabilitat de tirar la primera pedra. Si en el procés hi ha hagut testimonis, seran aquests els que tiraran la primera pedra, a continuació el jutge i la resta de presents a l’execució que per llei no poden ser menys de tres.

Pintura El Crit de Munch

No he tingut estòmec per inserir fotos o vídeos de lapidacions reals. No he volgut i no he pogut. En el seu lloc us proposo “El Crit de Munch”. No és difícil imaginar que podria haver estat captada aquesta imatge veient una lapidació.

Es fa a molt difícil pensar que encara hi ha un bon grapat de països on això pot succeir.

Es un argument vàlid que sigui de justícia en aquests països (perquè així ho tenen previst en els seus codis penals), que la tradició i el costum estiguin arrelats en aquest sentit?

Per a mi no.

La comunitat internacional ha de mobilitzar-se (i segur que ho esta fent) i els petits gestos que hi puguem sumar, han d’acabar amb aquestes practiques ancestrals i cruels. El destí d’aquesta dona és encara molt incert, potser es deslliurarà de la lapidació per acabar a la forca. El que és important és que el sistema de justícia no sigui confessional i no es guií solament per tradicions i creences.

Si la pena de mort ja és execrable, no diguem ja si a més s’adorna amb tortura i turment públic.

En aquest cas, sembla que el temps s’hagi aturat i en dos mil anys no s’hagi avançat res en matèria de drets humans.

24 responses to “Qui tirarà la primera pedra a Iran?

  1. Dentro de la sharía existe un tipo específico de ofensas conocidas como las ofensas hadd. Son crímenes castigados con penas severas, tales como la lapidación, los azotes y aun la amputación de una mano. Sin embargo, no todas estas penas se adoptan universalmente en los países islámicos.

    Algunos países, como por ejemplo Arabia Saudí, afirman vivir bajo el imperio de la sharía en toda su pureza, y aplican las penas mencionadas ante las ofensas hadd. En otros, como por ejemplo Pakistán, no ocurre lo mismo. La mayoría de los países del Oriente Próximo, incluyendo a Jordania, Egipto, Líbano y Siria, no han adoptado las ofensas hadd como parte de sus legislaciones estatales.
    Las ofensas hadd implican penas específicas. Las transgresiones incluyen relaciones sexuales fuera del matrimonio (adulterio), acusaciones falsas, beber alcohol, robo y asalto en rutas. Las ofensas sexuales conllevan una pena de lapidación o azotes, mientras que el robo está penado con la amputación de una mano.
    Muchos países islámicos definen al adulterio y al consumo de alcohol como ofensas criminales, pero no como ofensas hadd, por cuanto que no conllevan penas tan terribles. Esos actos ilegales se castigan con penas de prisión.
    La sharía, además, incluye como graves faltas el ser homosexual, la desobediencia de las mujeres hacia la autoridad del padre o el esposo, las relaciones con infieles pertenecientes al mundo no islámico y el no cumplimiento de las normas de vestimenta de las mujeres, a las que, en caso de incumplimiento, se considera inmorales y culpables en caso de violación.

    • Hola Patricia, benvinguda!

      Gracias por la contribución. No conocía el factor diferencial de les ofensas hadd.

      A pesar de que, como dices, no todos los países islámicos han adoptado las ofensas hadd en su legislación, no por eso esas prácticas dejan de estar penadas duramente. Aunque la pena no sea tan salvaje, no deja de ser desproporcionada a todas luces.

      Que la homosexualidad, el adulterio o la desobediencia de la mujer estén penados explica por sí mismo todo lo que podamos decir. No hace falta ningún otro comentario.

      Preocupante es pues que a pesar de todo, esta manera de vivir la fe en sociedad ha seducido ya a unos 1.000 millones de personas, y creciendo.

  2. Gràcies, Tomàs, per l’article, en el seu moment també vaig escriure sobre la condemna a morir lapidada d’Ashtiani. En molts països àrabs continuen aplicant diversos càstigss en funció del “delicte”. Als homosexuals els pengen, i als lladres els amputen les mans. També s’amputen orelles i nasos en alguns casos. De fet aquests càstigs és cert que venen recollits en l’Antic Testament però sòn encara més antics, provenen del codi d’Hamurabi.

    • És tota una història de la Història negra de la Humanitat. Així i tot, hi ha pobles que han sabut superar el seu passat, en el sentit de que han sabut evolucionar dotant-se de noves lleis i normes més humanes i socials. Els càstigs físics i en públic no haurien de tenir lloc en cap societat que porti aquest nom.

      Per a mi és incomprensible veure com aquestes pràctiques no només no desapareixen, sinó que sembla van a més.

      • Imaginem que nosaltres actuessim de la mateixa manera que actuaven els nostres avantpassats en temps de Guifré el Pilós.

        • Justament és aquest un dels punts diferencials, haver sabut posar-se al dia. Evolucionar des del punt de vista social i dels drets humans, del tracte als diferents, del tracte als animals…

  3. Increïble i dolorós! Però, per desgràcia, penso que en aquests països existeix un infraregistre, per dir-ho d’alguna manera, de les morts. I obviàment de les tortures. En aquests països que són dictadures disfressades amb aires de modernitat i obertura tot està manipulat. I del que passa realment, al que ens enterem, n’hi ha un món… A mi, les imatges de execucions talibans als camps de futbol, degollant a la gent em van impactar de gran manera…
    Una barbàrie incomprensible i sí que és cert, sembla com si portessin uns segles de retràs en moltes qüestions…

    • Si, efectivament, com dius, és increïble i fa mal, mal a la vista, però a la vista que veu en nostre interior, als sentits i a tot allò que ens pot fer mal.

      Si, porten un grandiós endarreriment i solament la pressió internacional i l’obertura del país a quotes més altes de cultura i de llibertat poden fer veure als seus conciutadans que “fora” hi ha d’altres interpretacions del mon (del seu mon) i de la llibertat i del tracte just a les persones, i…

      Els queda una camí llarg, molt llarg. Si mirem a casa nostre i encara canviaríem força coses, imaginar-se com estaran en allà en molt temes es fa impensable.

      Segur que no hi ha informació, ni a nosaltres tampoc ens arriba, de gran part de les coses que en allà passen. Si d’aquí mateix hi ha vegades que no ens assabentem sinó es pel periodisme d’investigació, per filtracions o similars, no és difícil pensar que en allà no es difon res del que el govern no vol.

  4. No coneixia amb detall el procediment per a lapidar a algú, sempre em sorprenen aquestes coses… La lapidació és una d’aquelles coses davant la que no val ser imparcial, és una atrocitat absolutament intolerable.

    • Si, jo també penso que hi ha temes en els quals un pot posicionar-se d’una manera ambigua i aquest n’és un de claríssim.

      Poc podem fer des de casa, si més no ajudar a difondre-ho i donar-hi opinió.

  5. Aquest és un d’aquests temes que m’indignen, m’encenen per dins i més com a dona. És una salvatjada i no puc dir res que no s’hagi dit abans. Una pena que això encara passi, com d’altres coses semblants que potser perquè a la premsa no li interessa difondre ni sabem que hi són…

    • Si, en realitat és molt difícil dir res més davant d’una barbaritat d’aquesta alçada.

      El millor que podria passar, dins de tot, és que es faci un bon rebombori internacional per diverses vies i finalment optin -en aquest moment que tenen una modificació del seu “codi penal” entre mans- per deixar aquesta mena de burrades fora de la seva legislació i per tant que passin a ser il•legals.

  6. El teu post m’ha fet pensar en un escrit que tinc pendent d’acabar i que aviat (espero) penjaré al blog.

    Cada vegada que veig un article al diari sobre el tema el llegeixo de pe a pa. El problema és que d’aquests casos ben pocs arriben als nostres mitjans de comunicació i a fer-se el ressó que necessitarien. I al cap d’un temps la majoria de gent ja se n’oblida i és com si no existissin.

    No crec que ningú es mereixi morir així, i molt menys per una infidelitat.

    No sabia això que comentes de la religió dels parsis. Quan pugui miraré de buscar-ne més coses.

    Per cert! Ultimament actualitzes a una velocitat que no tinc temps ni de llegir-ho, això és productivitat!

    • Si, és espantós.

      Segurament és com dius i hi ha molts casos dels quals no en tenim notícia.
      S’avança en drets humans, de vegades però sembla que es facin passes enrere, molt enrere.

      De vegades penjo més i de vegades no tant. Ahir tenia pensat penjar un altre post, però en veure de nou una notícia sobre la lapidació vaig canviar d’idea i vaig fer aquest que acabes de comentar.

      Espero el post del que parles i que sembla ja tens mig preparat. El teu darrer post és fantàstic.

  7. Aquestes notícies em posen la pell de gallina. El patiment que ha sofert aquesta dona (fins ara, sense comptar el que li queda) és inimaginable! Tortures, pressió social, amenaces, saber que et volen matar a pedregades….

    Em sembla despreciable que encara s’utilitzin aquests mètodes, em sembla lamentable que es condemni a mort i encara em sembla molt pitjor que l’adulteri estigui penalitzat amb la vida, fuetades o presó. Per no dir que el testimoni d’una dona no és el mateix que el testimoni d’un home…

    M’agradaria saber quans homes són castigats per adulteri vers el nombre de dones. Per curiositat.

    • Realment és horripilant. Increïble.
      És cert, el testimoni de les dones no val el mateix que el dels homes. Si en un procés com el descrit no hi ha confessió , pot haver-hi el testimoni de 4 homes, o el de 3 homes i 2 dones. Bé, tampoc era d’esperar una altra cosa, oi que no?

      Si, se’ns fa estrany que una cosa com l’adulteri estigui castigat. Però si el càstig és d’aquestes magnituds ja és per al•lucinar. Pel que de vegades surt a la premsa, a Catalunya més allà de la meitat de la població hauria de ser “castigada” si fos per això.

      Ignoro la data que demanes del percentatge d’homes castigats front dones castigades per adulteri però ens ho podem imaginar. Així i tot, miraré d’esbrinar-ho. Si tu obtens aquesta dada, fes-nos-ho saber.

  8. Hola.
    Des de la perspectiva del món Medieval, aquestes pràctiques són cada dia reals i arrelades a tals societats medievals, on la religió i el món civil es confon.
    Els Europeus ja hem superat la Inquisició i altres tradicions arrelades en el seu moment històric. Nosaltres som fills del Renaixement, de la Il·lustració, de l’Enciclopedisme… Per a mi, la gran pregunta és: pot, vertaderament, un poble passar de l’època Medieval històrica,a la Moderna, o millor postmoderna, com la nostra, sense els passos històrics que precediren a la nostra Modernitat, amb les distincions precises del món civil, el militar i el religiós?

    • És cert el que dius, el trànsit dels països europeus ha estat llarg, complicat i ple de doloroses etapes.

      Tampoc jo tinc clar que aquests països puguin saltar-se etapes i arribar (per dir alguna cosa) a un nivell europeu. Tecnològicament segurament si. Ara bé, sociologica i culturalment ja és més difícil. Potser Turquia, amb tots els ets i uts que vulguem, és un dels països que està en trànsit.

  9. Sense comentaris: més enllà de compartir el curta Nasija, de Gullermo Ríos. =:O(

    • Kuka. He vist el curt que m’has recomanat. El tema colpeja directament això que en diem l’ànima.

      Crec que aquest curt, el que s’està publicant a la premsa, Internet i d’altres petites aportacions, són petits passos que poden ajudar d’alguna manera a revertir les coses. Confiem-hi.

  10. I pensar que l’antiga Pèrsia va ser una de les cultures més esplendoroses i avançades de l’antiguitat..

    • Si, efectivament.

      Tenien una religió de la qual avui en dia encara hi ha seguidors, molt escasos, els “parsis”. Una religió que en el seu fonament deia “pensar bien, hablar bien, hacer bien”.

    • Quan va estrenar-se la pel·lícula 300 el govern iranià va protestar dient que la pel·lícula els tractava de bàrbars, cosa que demostra que el règim iranià no hi toca, perquè es queixen d’una pel·lícula que narra uns fets succeïts fa més de 25 segles. Aquella era la Pèrsia que va ser un gran Imperi, l’Iran actual potser té les mateixes ínfules imperials però més aviat poc a veure.

      • Contra les icones històriques no es pot lluitar. Així i tot, s’entén perfectament que Iran protestés…, el més estrany és que no ho hagués fet. Han de fer el seu paper i defensar públicament el seu way of live!

        Ara bé, dit això, hi ha molts països que compten amb fets històrics que voldrien amagar. La Història està plena d’errors, de males decisions, de monarques, reis, emperadors i poca soltes de tota mena que han portat als seus pobles a cruentes aventures.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s