La darrera dotzena i mitja de dies

Us deixo un petit relat de ficció. Els darrers post han estat molt seriosos i necessitava alguna cosa més lleugera i divertida.

He decidit compartir els fets extraordinaris que m’han passat els darrers dies i per això publico el diari en el qual he recollit el que ha passat.

Dia 1 – Estic assegut a la terrassa d’un bar,  en una amagada placeta de la part més antiga de la ciutat, prenent un tallat en una petita taula rodona, d’aquelles de marbre blanc amb betes negres i potes de ferro.

A les 10h he quedat per a que m’ensenyin un pis en un dels immobles que hi ha en aquesta placeta. Segons la publicitat es tracte d’un pis noble,  amb un pati interior.

A l’hora convinguda em rep una parella d’edat avançada, que em demana els expliqui el perquè vull el pis. Sembla que hagin intuït el que pensava ja que em diuen que no volen vendre el seu pis a qualsevol. Ho faran quan trobin la persona adient.

Passem la propera hora parlant i prenent cafè amb galetes de xocolata i coco.

En acabar, em diuen que creuen haver trobat en mi la persona que buscaven i em diuen que si n’estic interessat, en uns dies em podria mudar. Em diuen que s’ho emportaran tot tret de la Tele. La Tele s’ha de quedar en el pis, és condició sine quanon per acordar la compra-venda.

Foto d'una Televisió antiga

Per què? Quant anys té aquesta tele? els demano. Funciona, no es preocupi. Hi ha notícies que no volem saber. Ja ho entendrà. Veurà que en el contracte s’especifica tot això i que si algun dia es ven el pis, ha de ser amb aquestes mateixes condicions.

Dies 2, 3 i 4  – Han passat sense cap fet d’interès per al que estic explicant.

Dia 5 – Avui hem firmat el contracte de compra-venda sense cap entrebanc i a les 8 de la nit ja havia completat el trasllat.

Esgotat, al poc d’asseure’m al sofà m’he quedat adormit. Una remor de veus m’ha despertat. La Tele s’ha posat en marxa i emitia el telenotícies on deien que demà plourà i que el Barça de Petanca ha guanyat 2-1.

Dia 6 – He baixat a esmorzar al bar de la placeta. En veure que tenien una bandera del Barça a la paret li he dit al cambrer, què, bé ahir eh? Què diu senyor? Que el Barça va guanyar ahir. Senyor, el partit és aquesta tarda. No li he pogut contestar ja que ha anat a servir una altra taula.

Miro el diari i també en allà posa que el partit és avui, diumenge, a les 17.00h.

Mentre em dutxava, abans d’anar a dormir, he escoltat per la ràdio els resultats dels partits. El Barça ha guanyat 2 a 1. Penso, quina casualitat!

Dia 7 – Sense cap novetat destacable. Un dia de molta feina. Estic llegint American Psycho, de Bret Easton Ellis, un llibre inquietant.

Dia 8 – En tornar a casa, m’he fet un entrepà i en obrir el llibre per seguir-ne la lectura  la Tele s’ha posat en marxa. Escolto com un especialista en borsa explica que la troballa d’una immensa bossa de petroli a Mèxic farà que el valors de tal i qual petrolieres es ravaloritzin en xifres de dos dígits, cosa que veu molt de tant en tant.

Dia 9 – Mentre dinàvem, algú ha comentat la noticia de les petrolieres. Ha dit que ha vist a la premsa digital la primícia que han comunicat els presidents d’ambdues companyies. Quina pena no haver-ho sabut abans, m’hauria fet d’or, ens diu.

Primer el Barça, la pluja i ara la Borsa. Què és tot això? Penso en el que ha dit el meu company sobre el que podria haver guanyat de saber-ho abans. Jo si ho sabia!

Dia 10 – He anat al mercat a comprar verdures fresques, aquesta nit les faré al wok. Mentre sopo, poso un capítol de Big Bang a l’ordinador.

Després, segueixo llegint Amican Psycho, on en Patrick Bateman es va revelant com un ésser trastornat com a mínim.

Pantalla de tele amb neu

Dia 11 – Em prenc una copa de vi blanc al davant de la Tele, tot esperant que es posi en marxa. Després de dues hores davant una pantalla plena de neu i un brunzit continuo desisteixo i me’n vaig a dormir.

Dia 12 – Estic enganxat a la Tele i dubto si anar a treballar. Penso en si es posarà en marxa mentre jo no estic i em perdo alguna notícia important.

En tornar del treball he comprat una càmera que programo per gravar la Tele per si aquesta es posa en marxa mentre jo no estic a casa.

Dia 13 – M’he tancat en un món particular. Ja quasi no surto de casa. Tot just el temps necessari per anar a la feina i tornar. M’he convertit en un esclau de la Tele.

Avui, en visionar la gravació he trobat una notícia de les 11:23h. En un poble proper, una dona i la seva filla de 10 anys han mort en esclatar la conducció del gas de casa seva. No donaven els noms però si l’adreça de la casa. Explicaven també que l’explosió havia tingut lloc a les 10h en punt d’aquell matí.

I ara què faig? Què se suposa he de fer amb aquesta informació?

Tinc l’adreça, i tirant de contactes i favors he aconseguit el telèfon.

Després de dues trucades s’hi han posat: Si, digui?

Bona nit, miri, entenc que és difícil de creure però li asseguro que demà pel matí cap a les 10h a casa seva hi haurà un accident amb el gas.

Escolti, qui és vostè? Faci el favor d’explicar-se millor.

Si, disculpi. Miri, demà a les 10h hi haurà una explosió de gas a casa seva.

Escolti, si vol fer-me agafar por, ja ho ha aconseguit. No torni a trucar. Clic!

Escolti? Immediatament torno a trucar.

Si digui? Soc jo, el d’abans, no pengi si us plau, voldria…Clic!

I ara què faig? Si total no és cosa meva! El món ha de seguir el seu camí, qui soc jo per canviar les coses? Seré capaç de no fer res?

Dia 14 – M’aixeco i surto cap a la feina, decidit a seguir amb la meva vida i que el mon segueixi amb la seva. L’univers te un ordre. Qui em penso què soc jo?

Estic histèric. Són les 9:10h. No puc més. Surto cap  al carrer, paro el primer taxi que trobo i li dono l’adreça. En 40 minuts hi arribem.

Són les 9:50h. No hi ha temps, em dirigeixo cap a la casa. Entre una cosa i una altra, ja són les 9:57h, i em dic que és ara o ja no serà.

Premo el timbre i espero. M’obre una nena d’uns 10 anys. En veure que la mare ve cap a nosaltres, agafo la nena en braços i surto corrent cap a l’altre costat del carrer, pensant que la mare en veure el que faig vindrà darrera meu. M’aturo i deixo que mare i filla s’abracin. La mare em diu, però que fa? És boig o què? Una forta deflagració fa que ens ajupin protegint-nos entre nosaltres.

En un moment la casa és plena de flames i de fum. Mare i filla em miren i miren la casa. Què ha passat? Com ho ha sabut vostè, em diu la mare plorant abraçada a la seva filla. Gràcies, no sé com agrair-li. És vostè qui va trucar ahir per la nit, oi?

El carrer s’ha omplert de veïns i de vianants que miren d’ajudar com poden. En el moment que sento les sirenes dels bombers i de la policia marxo sense dir res. Agafo un taxi i arribo a la feina al migdia.

Dinant amb els companys de la feina, a la tele del restaurant han donat la notícia del que han dit ha estat el salvament miraculós d’una família per part d’un heroi anònim. Tothom ha parat atenció a la notícia. Ara emeten imatges de l’incident gravades per un veí i la meva cara ocupa tota la pantalla, abraçant a mare i filla.

Però si ets tu! Em diuen els companys. Ara tothom ens mira i no pocs em donen l’enhorabona. Amb l’excusa d’anar al bany, m’he esmunyit cap al carrer.

Penso en el que he de fer a partir d’ara. I si torno a rebre una notícia similar? I si m’anuncien un accident al Canada, què faré? No ho podré solucionar de cap manera, ningú em creurà. O si no arribo a temps, com podré suportar-ho?

Dia 15 – M’aixeco quasi de matinada, no puc dormir. La Tele, torna a emetre imatges.  Estan donant el resultat de la loteria europea. No hi ha hagut cap encertant i el pot acumulat de 45 milions d’Euros resta per al proper sorteig. Em dona el temps just d’apuntar els números del sorteig mentre estan en pantalla.

Passen uns minuts en que no deixo de mirar la pantalla. Estic flotant.

Entro a Internet on faig una aposta per aquesta combinació. Ja està fet. I ara què faig? No passen les hores de cap manera. Menjo, escolto música, intento llegir però ho deixo, avui no tinc ganes de seguir la sagnant cursa d’en Bateman, intento dormir…No puc fer res més que esperar. La nit es fa llarguíssima.

Dia 16 – De bon matí m’apropo a la casa d’apostes del barri tant bon punt obren. Soc el primer en entrar i repeteixo l’aposta feta per Internet. Vull assegurar-me’n doblement.

Bitllets d'Euro

El dia passa molt, molt lentament. Per la nit, comprovo els resultats. Hi ha dues butlletes encertants que es repartiran el pot acumulat de 45 milions d’Euros.

Entro a Internet per tornar-ho a comprovar. Les dues úniques butlletes premiades són les meves. Soc més que milionari. Penso que m’ha canviat la vida per sempre.

Després de fer tots els plans imaginables i més, m’adormo al sofà.

Dia 17 – Passo el dia a casa, tancat. Hi dono voltes a tot, planifico el que faré. Ho explicaré a algú? Segurament no, el millor és desaparèixer. Demà ho decidiré.

Dia 18 – La Tele em torna a despertar. Miro el rellotge, són les 4:15h de la matinada. Estant donant les notícies de les 8 del matí.

M’espavilo del tot en veure la meva cara a la pantalla mentre la locutora diu, vostès recordaran aquest home com l’heroi que va salvar una mare i la seva filla d’una mort segura. Doncs bé, lamentablement els hem d’anunciar que aquesta matinada ha estat trobat mort a casa seva, en el que sembla ha estat un cruel assassinat.

Ha estat un veí qui en a arribar a casa seva ha vist la porta del que era el seu veí oberta de bat a bat i en anar a mirar, s’ha trobat amb el cadàver i ha avisat la policia.

La policia ja està seguint una pista. Segons es diu, els assassins podrien haver sentit el rumor que s’ha estès pel barri segons el qual el nou milionari podria ser el nostre heroi. La dependenta de les loteries diu que va explicar al bar que el dia del sorteig solament l’havia tingut a ell com a client, ja que tot just marxar aquest, ella s’havia trobat malament hi havia tancat la tenda. Els assassins, assabentats, haurien anat per ell i finalment tot havia acabat amb la mort que els hem anunciat.

La policia científica, fets els primers anàlisis en el mateix escenari del crim, creu que la mort s’ha produït al voltant de les 4:30h., d’aquesta passada matinada.

Mirava la Tele i no podia assimilar el que deien. Estava paralitzat.

Encara assegut al sofà, he sentit un soroll, com el que faria algú que intentés obrir la porta. Miro el rellotge, són les 4:25h. El meu cervell relaciona la notícia, l’hora i el soroll a la porta i se’m gela la sang.

Premo el mute de la Tele i m’aixeco sense fer soroll. Em trec les sabates i m’acosto cap a la porta i hi poso una cadira encaixada contra el pom.

Els intents per obrir segueixen mentre m’aparto de la porta. Recullo les sabates, entro a l’habitació, agafo la cartera i el passaport i surto per la finestra que dona al pati. Des d’allà salto la tanca fins el pati dels veïns i des d’allà al carrer del darrera.

Corro per la part més fosca del carrer i agafo el primer taxi que trobo. A l’aeroport li dic. Compro roba, una maleta i un bitllet que queda a Mèxic que surt en tres hores.

Pels altaveus anuncien el meu vol. Mentre espero l’enlairament escric un SMS als antics amos del pis i els dic que tenien raó, què jo ho he entès, què hi ha notícies que no volia conèixer. Que deixo el pis i que ja els trucaré per acabar-ho d’arreglar tot.

Mentre assaboreixo la copa de cava que m’han servit, obro la cartera i comprovo que porto els resguards de la loteria premiada.

Estiro el seient, i tanco els ulls pensant en tot el que ha succeït. Quina passada!

Obro els ulls en sentir veus, és la tele que hi ha al respatller del seient del davant que s’ha posat en marxa…Collons quin ensurt! Estant explicant-nos la ruta de vol que seguirem. Tanco la tele. Crec que mai més podré veure la Tele amb tranquil·litat.

16 responses to “La darrera dotzena i mitja de dies

  1. classed'angles

    Un 10. Es bonisim aquet m’ha encantat.
    Percert le llegit quasi a les 12 de la nit sol al menjador de casa, i no e pogut evitar fer una ullada a la tele a veure si s’encenia XDXDXD

    • Què bé que t’hagi agradat. Perfecte, em fa il·lusió i m’anima a seguir.

      Si et compres una tele nova, mira que sigui com aquesta. I si la trobes m’ho dius!

  2. Jo vull una tele com aquesta!!!!
    És més entretinguda que Tele5.

  3. Molt bon relat!

    Primer és divertit el que passa amb la tele… després dóna una mica de mal yuyu…

    • Hola Bajoqueta. Encara no ens coneixem. Soc nou en aquests temes, tant de blog, com d’escriure algunes petites històries. Així i tot, el meu blog el dic Mosaic perquè penjo moltes coses diverses i algun relat també.

      Em va semblar molt bona la teva iniciativa del llibre de contes. Genial.

      Em fa il•lusió que t’hagi semblat bé!

      Avui sense falta passaré pel te blog.

  4. molt bona la història!! i el llibre d’Americna Psycho també.

    Després de llegir-la m’imagino al protagonista veient a la televisió de l’avió la notícia de l’accident de l’avió que feia el trajecte cap a Mèxic. Tal com diu miki, molt d’Stephen King.

    • Si, american psycho es un llibre diferent i interessant.

      Què bé que hagis passat uns pocs minuts distret llegint aquesta petita història.

      Jo també m’imagino el protagonista a l’avió cercant una nova vida després de l’acolloniment de la darrera notícia.

  5. Molt bo, sobretot el final!

    M’ha reordat una mica a una série que feien fa anys… aquell noi que rebia un diari que li avançava les notícies del dia i ell es passava la vida intentant evitar tota mena d’accidents. Crec que es deia edición anterior.

    • Hola, has canviat l’avatar! M’agrada. Has canviat (vull dir l’avatar, no pas tu) però sense sortir del món animal.

      Perfecte que t’hagi agradat. Molt be el que expliques del que li arriba el diari amb una edició anticipada. Quin estrés…Crec que, al final, jo també aprofitaria el tema de la loteria. Ha de ser impossible conviure amb les males notícies per anticipat, mai estàs a temps de solucionar tot el que passi.

  6. I on dius que és aquest pis?
    I els números no serien : 4,8,15,16,23,42?
    M’ha agradat molt. Jo tampoc he pogut parar de llegir-ho.I quan he vist que faltaven 15m. ha estat super emocionant….
    Felicitats de nou pels teus relats.

    • Què bé que t’hagi agradat! Com et dic, és per a mi un espai de llibertat i de relax escriure aquestes historietes.

      No ho havia pensat això d’utilitzar els números de Lost. Molt bona idea, hagués estat un homenatge modest i particular a la sèrie.

      Fa un cert tall penjar-ho, ja que en fer-ho, allò que havies escrit deixant volar la imaginació i deslliurant-te de les barreres físiques i socials, passa a estar a la vista de no saps quantes persones i no pots deixar de pensar en el ridícul, en que no ho llegeixi ningú, en que et diguin que és un truño total…

  7. M’agrada com escrius! =:O) Tenia ganes de seguir llegint-lo.

    Ara, no comparteix els adjectius que l’has donat. A la terrassa del bar, ja em vaig posar a la pell del personatge: que em prengués un tallat – o no un cafè – ja va fer que m’adonés que lo que m’esperava no seria ni lleuger ni divertit. Si saber lo poc que sé ja em sembla esfereïdor – per dir lo mínim, saber el futur és… és… és… de bojos!

    Vinga, hi haurà un següent relat d’aquest personatge? Me solidaritzat i vull saber com li va per Mèxic…

    • Gràcies pel comentari. Què bé!

      Ara mateix nosé si continuaré la història. En certa manera tens raó, el viatge a Mèxic deixa una porta oberta a una continuació. No ho sé. La història forta estava en el que li ha passat. Ja veurem.

  8. Impressionant!!!, m’ha agradat molt el compte, no he pogut parar de llegir-lo fins el final.

    Molt Stephen King el compte.

    • Bé, és gratificant que t’hagi agradat.

      De tant en tant em permeto un relat per tal de fer un “stop” d’altres temes. Em serveix per carregar piles.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s