Mineria Low-Cost High-Risk

Amb aquest post obro una nova Categoria, sobre Societat, en la qual aniré penjant casos, situacions i notícies que afecten les persones i que m’hagin colpejat allà on fa mal.

Aquests posts els aniré agrupant en la categoria “Societat” però com a subtítol tindran el de: Si hi ha algú que estigui disposat a pagar per quelcom, hi trobarem algú suficientment necessitat per fer el que sigui per anar-ho a buscar on sigui i com sigui.

Cas número 1: Mineria Low-Cost High-Risk

Les guerres, la crisi econòmica, la depressió que es viu en molts països, han empès centenars de milers de persones a l’aventura de la recerca d’or.

Mineria en condicions precàries en un jaciment a cel obert

Persones que en molts casos no disposen de la formació específica necessària s’han posat a treballar en mines sota terra o  en jaciments a cel obert amb l’esperança de trobar or.

Aquesta pràctica és coneguda en molts països com a Mineria Artesanal, que sovint és il·legal, en el sentit de que no disposen dels permisos legals per operar o que no han passat per les revisions de les mesures de seguretat pertinents.

Aquest treball és hores d’ara ja una realitat a nivell mundial, ocupa centenars de milers de persones, sobretot en països de Sudamèrica i d’Àfrica i també en altres regions com Mongòlia.

Solament en el Perú, es calcula que unes 40.000 famílies s’hi dediquen, amb uns 50.000 nens treballant. A Mongòlia en són unes 100.000 les persones ocupades en aquestes tasques.

 

Pòster de trballadors d'una mina

La recuperació de l’or en aquest tipus de jaciments, en mines o a cel obert, es fa per mètodes físics de trituració dels materials i separació per gravetat. D’aquesta manera es recuperen els troços més grossos d’or. Ara bé. Per a l’or més fi, cal emprar altres tècniques, una d’elles, la lixiviació, consisteix en utilitzar cianur que ajuda a separar l’or de la resta de components. En altres casos, s’utilitza mercuri.

La utilització d’aquests elements, comporta un doble perill. Per una banda per a les persones que el manipulen (el mercuri emet vapors a molt baixes temperatures, que són inhalats per qui es troba a prop) i per una altra banda per a les terres on es treballa i es fan els rentats de materials que comporta contaminació directa a les aigües properes o contaminació per filtració als aqüífers subterranis.

Hi ha hagut greus problemes de contaminació a Perú, Guatemala, Romania i Nigèria.

Jaciment a cel obert

L’increment del preu de l’or en els darrers anys ha empès encara més persones a arriscar-se en aquesta perillosa aventura.

El títol del post Mineria Low-Cost High-Risk, pretén posar de manifest les dues cares d’aquesta moneda. Per una banda, per posar-se a garbellar en un riu, cavar en una muntanya o continuar el treball en un jaciment que hagi estat abandonat per una multinacional perquè ja no li resulta rentable, no comporta una gran inversió ni en tecnologia, ni en eines.

Per una altra banda però, els riscos són molt grans. La manca de mesures de seguretat, de l’equipament adient, de formació específica en la majoria dels treballadors i treballadores, la utilització de ma d’obra infantil, la utilització de cianur i de mercuri en alguns dels processos de recuperació i la contaminació de rius, terres i aqüífers, són l’altra cara d’aquesta moneda.

Miner artesanal

En definitiva, un treball dur emprès per persones que al no necessitar d’una gran inversió s’aventuren a intentar sortir de la misèria perquè segurament no els hi queda res més i estant disposats a jugar-s’hi la salut i la vida.

12 responses to “Mineria Low-Cost High-Risk

  1. Gràcies pel post. No sabia res d’aquesta trista pràctica.

    Havia llegit sobre els excessos de la mineria convencional, la de les grans corporacions, al llibre “Col.lapse”, d’en Jared Diamond, molt recomanable. Es veu que fan servir les tècniques més barates, però també més destructives i contaminants, i quan la mina deixa de ser productiva se’n van i ho deixen tot per seguir empastifant durant segles. No hi ha tecnologia per netejar res del que han fet.

    Però que al tercer món la cosa és encara pitjor per a la gent, no ho sabia.

    • Si, és una autèntica passada.

      Com expliques, en les grans corporacions es dona bona part del que dius. També és cert que hi ha companyies i països que treballen amb processos controlats i que tenen en compte la seguretat i l’elimincació de residus, el que passa és que encara en són poques en comparació al volúm de negoci que genera el sector.

      Cites un tema interessant, els residus de la mineria sovint és un problema col·lateral no prou controlat encara. Manquen lleis, controls i supervisions sobre les grans companyies i també sobre les petites (malgrat que sobre aquestes manca de tot, també Seguretat).

  2. Una observació que em fa mal… des de Brasil.

    Aquestes pràctiques eren comuns en els segles 17 i 18 – però les autoritats portugueses patien. Aquestes pràctiques són comuns en els segles 20 i 21 – però tant les autoritats com les grans empreses descansen. Ahir, hi havia el descontentament local. Avui, la població local compra les idees mistificades pel màrqueting. Sobre el passat, tenim assaigs com – per exemple – Las venas abiertas de América Latina, de Eduardo Galeano. Ja sobre el present, només ens queda contrastar – per exemple – el descans d’una gran empresa com la Vale i el patiment que ha de ser treballar la mineria de rebuig a Itabira.

    • Si Kuka, fa mal veure i conèixer el que passa en molt països.

      He visitat els links que adjuntes en el teu comentari. Interessant la iniciativa de la Fundació Vale i molt il•lustradores les fotos dels Garimpeiros do Vale do Rio Doce.

      Hi ha molta gent necessitada en molts llocs del Món i darrera aquesta necessitat hi neix tot un seguit d’egoismes i d’abusos.

  3. Jo encara em pregunto com alguna gent pot mirar amb despreci a algú que ve d’aquests països per mirar de buscar un futur millor per ell i pels seus fills. Com se’l pot titllar de dolent o de lladre… no fariem tots els mateix en una situació així?

    El problema és que no tenen res per perdre posant-se en aquestes mines i suposo que el benefici que en poden treure és prou important com per jugar-s’hi la vida.

    A mi també m’agrada la nova categoria!!

    • Celebro que us agradi aquesta neonata categoria. Espero que doni joc i podem comentar moltes entrades conjuntament.

      Ens costa empatitzar (faig referència al teu fantàstic post sobre l’Empatia), amb unes situacions de tanta desesperança perquè -sortosament- estem lluny d’experimentar-ho en primera persona. En cas de necessitat aniria a les mines el primer.

  4. Molt bona aquesta nova secció. Està bé coneixer situacions com aquesta, ja que si ens posem a buscar, segur que trobem maneres impensables i horribles de com la gent més necessitada, portada per la desesperació, és capaç de fer coses impensables. És una realitat dura i crua i que, malauradament, és més habitual del que ens pensem, i crec que conscienciar-nos a nosaltres mateixos d’aquesta realitat pot ser més rellevant del que imaginem.

    • Si, és això, un alçar la veu, en aquest cas des d’un post.

      Hi ha moltes bestieses i molts abusos perquè hi ha molta gent molt necessitada. A més, normalment sempre hi ha algú disposat a explotar aquestes febleses.

  5. Em quedo amb aquesta frase, és una veritat trista però ben real:

    “Si hi ha algú que estigui disposat a pagar per quelcom, hi trobarem algú suficientment necessitat per fer el que sigui per anar-ho a buscar on sigui i com sigui.”

    Pel que tinc entès un dels problemes que va haver-hi a la famosa mina xilena és que no complia, amb cap norma de seguretat, tot sigui per estalviar diners.

    M’agrada aquesta secció social del teu blog, estaré aspectant.

    • Si, crec que complia amb poques normes de seguretat d’entre les importants.

      He pensat en obrir aquesta nova categoria en tenir en ment tres o quatre temes de vessant social, i que no sabia on encabir entre les categories que fins ara he obert i això ha propiciat aquesta iniciativa.

      Com dius, el més important és el subtítol, en el qual dic el que penso de veritat i que serà l’eix vertebrador de les següents entrades en aquesta categoria.

  6. Un altre cas de Low-Cost / High-Risk el trobem a aquesta mina xilena on han quedat atrapats tants miners: malgrat un empresari teòricament legal l’explotava, les autoritats no han fet bé la seva feina, han estat corruptes i han badat. Resultat: l’estalvi en mesures de seguretat ha comportat un accident molt greu.

    Sempre que veig un cas com els que tu esmentes o com el de Xile, faig la mateixa reflexió: els responsables de situacions com aquesta, o no coneixen prou bé la història, o no els importa. Per què? doncs perquè si conèixer el passat ens ensenya alguna cosa, és que la miseria, al final, provoca rebelions. I les rebelions no són negoci per a ningú. Per tant: encara que sigui per egoïsme… el capitalisme rampant hauria de ser més generós i humà.

    • Tens raó amb l’exemple de Xile, on crec que no hi havia, entre d’altres mancances, una sortida alternativa a la principal i aquesta va ser una de les raons de no poder sortir. Segur que hi havia més incompliments greus de seguretat que aquest.

      Si, sembla que no s’aprèn del passat perquè la cobdícia encega el judici i malgrat sigui tirar pedres contra si mateixos, els errors es repeteixen en una successió infinita d’estupidesa i crueltat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s