Quan “el Pianista” no és músic

Fa uns dies en sentir la notícia d’un home que havia lligat el seu gos al cotxe i l’havia arrastrat no sé quants cents de metres, em va portar a la memòria les fotos de gossos penjats que havia vist feia un temps. 

  

Què estem fent? En què pensa una persona què és capaç de fer una cosa així? Com s’ha de ser per fer això? Què explicarà als seus fills aquesta persona quan els parli sobre drets, sobre la cura i el respecte que hem de tenir amb als animals i amb la natura en general i evidentment cap a les persones?

Exemple de llebrer penjat

 

Soc molt conscient que hi ha problemes més greus als que dedicar-hi temps, com la violència de gènere o la gana que passen milions de persones, per posar només dos exemples, però permeteu-me que comparteixi amb vosaltres això que porto dins des de que vaig veure aquelles fotos.

 

Són molts els animals que pateixen maltractaments i fins i tot tortura. El post però, el centraré en el que els passa a més de 50.000 llebrers (entre 50.000 i 100.00 segons galgos sin fronteras) cap al febrer de cada any, just en acabar al temporada de caça.

 

Els llebrers són criats sense cap control i des de petits es seleccionen els que reuneixen les millors característiques per a la caça, la resta són matats, abandonats i tot allò que us podeu imaginar.

 

Passats dos o tres anys, els millors també correran la mateixa sort, quan ja hagin perdut part de la seva velocitat, agilitat i potència. Seran eliminats i substituïts per uns altres més joves en una boja roda de mort i sàdic sacrifici sense final.

 

Mentre tant, seran entrenats amb mètodes tant bèsties com córrer lligats a cotxes o a motos per verificar o incrementar la seva velocitat i resistència, fins a extrems inimaginables.

 

Exemple de la tortura "el Pianista"

Un dels mètodes més sàdic i sofisticat que s’utilitza per eliminar-los un cop ja no els serveixen és el del “pianista”. El nom ve de la imatge que projecta un llebrer penjat pel coll i tocant el terra solament amb les puntes de les potes del darrera. Lògicament l’animal les mou en un fútil intent de salvar la vida i d’aquí en ve el nom. Acaba morint per esgotament i asfixia.

 

Es diu que el caçador que fa això pot accelerar més o menys la mort del gos si el penja de tal manera que toqui més o menys el terra amb les potes. Si el llebrer ha estat un bon  gos el seu “amo” el penja directament o ho farà de tal manera que l’estona de patiment sigui curta, en canvi si segons l’amo, el gos no ha cobert les expectatives el penja de tal manera que l’agonia sigui més llarga.

 

Val a dir que des de la prohibició de la caça amb gossos a la Gran Bretanya, Espanya és l’únic país de la Comunitat Europea on encara és legal la caça utilitzant un gos com a arma (de fet el llebrer és el que caça la llebre).

 

Actualment la normativa sobre el maltractament animal no està prou desenvolupada i les penes, inclús en els pitjors casos, molt poques vegades acaben amb multes importants o amb penes de presó. A banda de la normativa general, hi ha la normativa de cada Comunitat Autònoma, que legisla de manera distinta en funció de costums i sensibilitats.

 

Exemple de gos salvat

Organitzacions en favor dels animals intenten que hi hagi una legislació europea que obligui tothom amb una mateixa norma.

  

L’objectiu del post no és solament denunciar aquesta situació, de fet ja hi ha moltes persones i organitzacions que se n’ocupen, sinó reflexionar respecte del lluny que estem en referència a un tracte normal amb els animals.

 

No n’hi ha prou amb controlar les granges, els sistemes de transport, les botigues de venda; ni amb prohibir les curses de toros, les baralles de gossos, les de galls i demés. S’ha d’anar cap a una legislació europea que doni empara a tots els animals vers el maltractament i la tortura.

 

No penseu que he escollit fotos especialment crues. Si entreu en els enllaços que us deixo, veureu coses que ni espereu. Us deixo uns enllaços per aquells i aquelles de vosaltres que tingueu interès en tenir més informació al respecte.

 

http://www.sosgalgos.com

http://ecomaltratoanimal.blogspot.com

http://www.amnistiaanimal.org

http://www.greyhoundsrescue.nl/nGRH/

http://www.galgosinfronteras.org 

20 responses to “Quan “el Pianista” no és músic

  1. a vegades tinc la sensació de patir més quan veig això que quan veig a humans en situacions similars… potser es perquè, tot i que és habitual, no estic tant acostumada…

    Veient això… els llebrers… potser la millor raça de gos del planeta, penso que hi ha persones que mereixen la mort immediata (i no sóc partidària de la pena de mort… que consti). Però fer això de forma gratuita… , sense diferències de raça, ni guerres per terres, petroli, diners, amor o odi, sense un motor motivant…

    Vull dir que fer això es equivalent a una falta total de consciència, de sentiments… es un acte tan malèvol… tan… gratuït… a un animal que prou ho donaria tot per tu, que tot el que fa es per complaure’t, que la seva vida ets tu.

    No he pogut mirar les fotografies… ni un segon més del compte… i no he pogut llegir el post del tot perquè les imatges estàven allà.

    I ara vull quedar-me amb tots ells.

    • Tens tota la raó. Es crueltat gratuïta.

      Ni hi pensen perquè per a ells els gossos són merda.

      Jo crec que patim més perquè els gossos són més innocents i indefensos que nosaltres en general. Difícilment a un gos se li acudiria que el seu amo el mataria.

      A més, pel que sembla no és només el fet de matar-los, sembla que mentre els tenen el tractament no és com els que ens podríem imaginar.
      En resum, no m’ho puc creure però és molt real.

  2. Sincerament, em costa veure la diferència entre practicar aquesta violència extrema amb animals o amb les persones.

    Un gos, que es fidel al seu amo, sense condicions, sempre i sempre. (recordo a la Duneta)

    Per què? On cony està la gràcia de tot això?

    Algú que disfruta o que es indiferent a una mort agonitzant i cruel, que es capaç de fer aquesta pràctica i després anar a dinar tranquilament amb la família.
    No crec que aporti absolutament res a aquest món, sobra. Encara més, dificulten l’evolució de l’espècie humana. Per tant aplicant la mateixa regla de vida inútil, es podrien penjar ells i desapèreixer del mapa.

    • Quina il•lusió veure’t per aquí Ire!

      Realment és espantós. Estic d’acord amb tu, aquesta gent sobra, no els necessitem ni els volem entre nosaltres.

      Podrien provar en la seva pròpia pell el que fan als seus gossos. Aquesta gent em fa por, penso que qui és capaç d’això, és capaç de molt més.

  3. Hola!

    Vaig llegir aquest post el mateix dia que el vas publicar (ja saps que a vegades m’ho prenc amb calma a l’hora de contestar) i durant aquests dies m’ha anat venint les imatges d’aquests gossos i l’esfereïdora manera de matar-los al cap almenys una vegada al dia. Senzillament horrible i inhumà.

    Jo també et vull respondre a la pregunta de què li explicarà dels drets als seus fills una persona així: res, no li explicarà res. Li dirà que ell és el millor, el déu de l’univers i que totes les altres coses, éssers o persones estan per sota seu. Si és nen segurament crearà un futur maltractador. O potser fins i tot és ell el que maltracta als seus fills. Amb una persona capaç de fer això a un animal tot és possible.

    Dius que hi ha problemes més grans. Crec que pel que fa a l’acció, no a les conseqüencies (la mort de l’animal) no hi ha gaire coses més greus, parlant de l’acció afectiva que això comporta. Vull dir, potser nosaltres, el món occidental, estem deixant morir de gana al Tercer Món però crec que si ens donessin un nen d’Àfrica ningú seria capaç de matar-lo, i menys de la manera com mostres. No sé si m’he explicat bé…

    Sento dir-te que no he entrat a les web que adjuntes. Les imatges ja m’han semblat prou dures i si a més dius que no són de les pitjors…

    • Hola Born! T’agraeixo la reflexió.

      No podria fer una cosa així, però si la fes, crec que el fet em perseguiria per sempre i les imatges estarien sempre presents.

      No es tracta d’una mort per un impuls, per un accident o per una acció involuntària. Tot el contrari, és ja un costum i de vegades com hem vist fins i tot se’ls deixa penjar llarga estona perquè l’agonia sigui llarga.

      Són unes males persones, que per a mi és un insult molt més fort que d’altres de més malsonants.

  4. Pensava que aquestes coses passaven temps enrere i que es tractava de casos aïllats, però per les xifres que dónes ja veig que no. Conec alguns caçadors i el tracte que tenen amb els seus gossos és ben diferent, gairebé diria que entre caçador i gos hi ha una bonica complicitat -no sé si perquè es tracta d’una altra modalitat de caça. Però això que exposes no té nom. Era l’Alexander von Humboldt, el que va dir que El grau de civilització d’un poble es medeix en la forma en què tracta els animals? Doncs això.

    • Ja dius bé, sembla que això no sigui “d’eixe món” com deia en Raimón.

      I si, a ben segur que el tracte de donem i la relació que som capaços d’establir amb els animals diu molt de com son com a societat.

      En aquí, ens resta molt de camí per recórrer, i no solament vers els animals. Solament cal llegir la premsa i veure les bestieses que encara es comenten entre persones.

  5. “Què explicarà als seus fills aquesta persona quan els parli sobre drets, sobre la cura i el respecte que hem de tenir amb als animals i amb la natura en general i evidentment cap a les persones?”

    Res, aquesta gent això ni s’ho planteja.

    • Potser tens raó, potser ni s’ho plantegen.

      Avui he llegit a la premsa que (crec que era a Anglaterra) han empresonat un home que havia torturat una gateta i havia gravat tot el procés (l’ha posat al microones, a l’assecadora, dins l’aigua…) amb el seu mòbil.

      La meva capacitat de sorpresa es veu contínuament desbordada.

  6. Gran post amb dades i fets esgarrifosos. Crec que no puc dir gaire més… només que la caça amb un gos es pot arribar a entendre si es fa de forma “esportiva”, ara, tot el que sigui maltractament i tortura… de vegades em venen ganes d’aplicar allò de l’ull per ull, a veure què els hi semblava, sort que sóc un paio tranquil i racional…

    • Realment és esgarrifós.

      Segurament els mateixos que fan el que veiem en el post expliquen que el que fan és un esport i fins i tot hi haurà qui creu que és un art.

      Entre aquests caçadors n’hi ha que no tracten els seus gossos com si el que practiquessin fos un esport. No hi ha cap actitud de les que acompanya l’esport en el que veiem.

      Hi ha encara més drames ocults. Hi ha caçadors que denuncien el robatori dels seus gossos a mans de desaprensius que els roben per utilitzar-los en curses il•legals, tot per guanyar diners amb apostes també il•legals, i així fins que rebenten de córrer i són matats o abandonats.

  7. Hola Tomàs, un post tant bo com esgarrifós..

    Jo també m’afegeixo en sentir vergonya de viure amb persones com aquestes.

    He tingut la sort de conviure amb dos gossos, el Negus i la Duna i ara a casa dels meus pares tenen una gossa. Moltes vegades dic en veu alta “no entenc com poden haver –hi persones que els abandonin o no els cuidin bé, com mereixen” això després d’haver-me trobat amb la Thai (així es diu la gosseta que té 4 mesos) quan se’m tira al damunt per donar-me la benvinguda, un fet, que reprodueix sempre, estigui cansada, dormida, menjant… tant si val, per ella és més important que ella mateixa.

    Bé doncs si això no ho puc comprendre, menys encara les atrocitats que poden fer els éssers humans.

    Us explico molt ràpidament un fet que vaig viure fa molts anys i us asseguro que encara em venen al cap les imatges.

    Estava al balcó de casa, una tarda plàcida d’agost gaudint de la lectura d’un llibre. Just al davant del carrer vivia una parella que tenia un gos petitet, que tenia el costum d’enfilar-se a les baranes del balcó i passar-se hores mirant el carrer. Aquella tarda, el gos bordava, però no hi era al balcó i vaig pensar que era estrany… Al cap d’uns segons va sortir el noi amb una actitud nerviosa, el gos era amb ell i continuava bordant. I si, va agafar el gos del terra i el va llençar pel balcó, sense més. No us podeu ni imaginar com em vaig quedar en aquell moment. Totes les persones que passejaven pel carrer i ho van veure li van cridar de tot en aquell paio repugnant, però ja havia entrat dins de casa. Aquestes persones, bones persones que potser mai ni havien acaronat un gos, van acompanyar-lo en la seva llarga agonia. Potser, aquell pobre gosset, només li bordava per donar-li la benvinguda i reclamar la seva atenció.

    A mi també els teus post em fan refleixonar i aquest cop… recordar.

    • Hola Eri!

      Jo també he tingut gossa (hi vaig fer un post: la Duna) i no puc entendre-ho. Estic segur però que encara que no hagués tingut mai gos, tampoc ho entendria.

      Realment odio aquestes persones, per insensibles, per irracionals i per bèsties, entre d’altres coses.

      Lamento haver-te portat a la memòria un record tant horrorós com el que ens expliques. Un sempre pensa que podria haver-ho fet a inrevés, és a dir, saltar primer ell. Pensament que sempre em ve al cap (sense que vulgui comprar-ho) quan conec algun cas de violència de gènere en que algun home ha matat una dona i després s’ha suïcidat. Sempre penso, que primer es podria haver tret la vida…

  8. arrrgh! jo amb tortures a animals no puc! Es una cosa que em supera, no he pogut passar de la 3a línia del post!

    • Ho entenc perfectament.

      Seguint el post, cap al final aviso que no he escollit precisament les fotos més bèsties que he trobat. Hi ha encara coses més brutal si hi cap.

      No ha estat la meva intenció fer un post sensacionalista, sinó un post de denúncia.

  9. És brutal, crec que el mal és que molts es creuen els “reis de la creació” i que estan pel damunt d’animals i plantes, que tot s’hi val, ens falta tant de camí per a recórrer encara… no entenc com podem permetre aquestes salvatjades.

    Dius que “Espanya és l’únic país de la Comunitat Europea on encara és legal la caça utilitzant un gos com a arma”, i a mi el que em fa més mal és que no coneixia aquest fet, me’n avergonyeixo de viure amb criminals sàdics com aquests.

    Els teus posts sempre em fan reflexionar, gràcies.

    • Gràcies en a tu.

      De vegades som, o alguns de nosaltres són, més bèsties que alguns dels animals amb els quals convivim.

      La nostra consciència i sentit de l’ètica és la que ens hauria de permetre (o fer) tractar a la resta de la natura amb el respecte que es mereix.

      Jo també sento vergonya davant fets com aquests.

  10. Bon post, tot i que sobre un tema horrible!!!! A la pregunta que fas al començament (“Què explicarà als seus fills aquesta persona quan els parli sobre drets, sobre la cura i el respecte que hem de tenir amb als animals i amb la natura en general i evidentment cap a les persones?”) jo et respondré que aquestes persones seria millor que no tinguessin fills, pel bé de tothom.
    És una realitat abominable i més coneixent el mètode aquest del “pianista”. Només llegir-ho ja posa els pèls de punta.

    • Gràcies.

      Si, realment posa els pels de punta i en a mi em fa sentir malament només de mirar les fotos.

      Potser algun d’aquests fins i tot s’emporta els seus fills per ensinistrar-lo en aquestes “arts”.

      També te collons el que es va inventar el nom de “el pianista”. Segur que pensa que té gràcia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s