La Felicitat

En llegir un estudi sobre la Felicitat en diferents països del Món, em vaig quedar amb la idea que el concepte que tenim de la Felicitat no és el mateix per a tothom, d’altra manera el resultat de l’estudi no hagués pogut concloure que els habitants de Bangladesh es mostraven els més feliços.

Uns llàpis i un somriure

Un somriure autèntic

El que per a uns és rellevant a l’hora de sentir-se feliç, pot no ser-ho per a uns altres.

La Felicitat ha estat buscada des de sempre per la Humanitat. Filòsofs, pensadors i psicòlegs, entre d’altres, han teoritzat sobre el concepte i sobre les millors maneres de ser feliç.

Cadascú de nosaltres té la seva pròpia experiència i coneix la d’altres persones.

Parlaré de la meva percepció, per tal de portar el tema a un terreny més proper,

M’equivoco quan penso que la vida està a punt de prendre un altre rumb després d’acabar tal o qual cosa, d’un viatge en perspectiva, d’una malaltia que superar o altres obstacles amb que la vida té el gust d’obsequiar-nos.

He d’aprendre que aquests obstacles, sotracs i també alegries, són la pròpia vida, no hi ha res més. Això és el que és i ja està.

Hi ha hagut moments en els qual m’he sentit Feliç? Si, sense cap mena de dubte, i per sort han estat molts i alguns d’ells llargs i intensos. La Felicitat però, no és permanent. És un estat subtil, una sensació que cadascú de nosaltres percep de manera individual i segurament intransferible.

Mare i nadó
Vaig sentir-me tant bé en aquell moment!

Hi ha però arguments (teòrics), que ens haurien de fer entendre que podríem ser feliços o no, en funció de que aquests estiguin presents o no? Des del punt de vista Occidental (ja hem vist que en altres parts del món no funciona així), podrien dir que: Si es té bona salut física i mental, una vida amorosa satisfactòria, unes bones relacions familiars, uns bons amics, una feina engrescadora, temps lliure, una situació econòmica suficient, ens sentim reconeguts i alguns etc més, hauríem de ser feliços tant si com no.

Doncs no és així. De vegades malgasto moments de la vida en la recerca d’un estadi superior de Felicitat, com si mai en tingués prou.

Vol dir això que he de ser conformista? No, crec que he de mirar-m’ho des del punt de vista de saber valorar el que tinc.

La societat competitiva en la que vivim, la publicitat, les revistes…, tot invita a voler més de tot. Al final sembla que res és prou bo o prou gran. On n’hi ha tres en podria haver cinc i així en una cursa compulsiva sense final.

Aquest consumisme econòmic i emocional pot fer que no ens adonem que la Felicitat ens ha passat a tocar i ni l’hem percebut, ni l’hem sabut gaudir.

A més dels obstacles socials, psicològics i culturals vistos, al nostre voltant també hi ha persones negatives. Persones que necessitem saber que algú esta pitjor per poder-se sentir millor. Són les persones anti-felicitat.

Algú els hauria d’explicar que es pot ser feliç llegint un llibre, passejant amb la parella o menjant un modest ou ferrat amb patates fregides. Viatjant al Perú o al poblet del costat de casa. Vivint una posta de sol, escrivint un post i rebent els vostres  comentaris, mirant als ulls a una altra persona, rient amb un acudit dolent o explicant un conte als petits a l’anar a dormir. Al passejar per la muntanya amb el teu gos, fent l’amor amb passió, cantant patèticament en una festa, estimant el teus records, mirant el mar, fent costat als teus amics, sentint una cançó, mirant unes fotos…

En una totora amb la Rosita

El somriure de la Juana Rosa al llac Titicaca mentre cantava

Corro curses populars malgrat sé que mai en guanyaré cap. Seria ridícul que em frustrés per no guanyar. Gaudeixo dels entrenaments (bé, de vegades són una putada), i de pensar que puc fer-ho dins les meves limitacions. Sóc menys feliç per no haver guanyat? No, si es tenen unes quantes coses clares. Doncs igual és en la vida, el que és important és el camí del dia a dia.

Ja que la Felicitat és una senyora esquiva, cal no convertir-se en un mur, en un obstacle per a que ens trobi. Hem de saber posar cartells gegants i senyals lluminoses per facilitar que ens localitzi.

Hi ha tantes petites coses per ser feliç que el que manca és saber adonar-se’n a temps.

Felicitat per a totes i tots!

Advertisements

24 responses to “La Felicitat

  1. Hola Tomàs,
    en primer lugar te diré que a pesar de ser catalana por generaciones no se escribir perfectamente mi idioma, en mi época estaba totalmente prohibido en las escuelas y soy autodidacta. No es una disculpa p.q. no tengo culpa de nada, jajaja, es que me gustaría dejarte comentarios y si lo hago en mi idioma real estoy pensando más en no comenter faltas y mirar si lo sabré escribir que en lo que realmente quiero decir.

    Bueno, ahora te dejaré mi comentario sobre esta entrada.
    Mi hijo, en una ocasión se fue varias semanas a un poblado del Senegal, muy lejos de la capital y de los lugares turisticos, pertenece a una ONG para ese país, una de las fotos que nos mandó nos dejó impresionados, los niños ni tienen calzado, ni libros y evidentemente juguetes, solo una pelota que les llevaron ellos y que cada día guardaba uno en su casa para que así al día siguiente la sacase a la calle para compartir y jugar todos, al siguiente día la guardaba otro. La cara de ese niño era la felicidad total.
    La gente del poblado no tiene problemas materiales, sencillamente no tienen nada con lo cual todo lo que a nosotros nos parece imprescindible para ellos es absurdo. Mi hijo contaba que le dieron una auténtica lección sobre lo que consiste ser feliz y que evidentemente no podemos ir persiguiendo esa idea constantemente.

    gràcies per el teu comentari.
    una abraçada

    • Gràcies Amàlia.

      Molt bona l’aportació. Aquest és el nucli del post. La Felicitat existeix i no per a tothom, ni per a totes les cultures significa el mateix. Nosaltres, a Occident veiem les coses d’una determinada manera. El teu fill va tenir l’oportunitat de viure i d’experimentar en primera persona altres maneres de viure i de veure el Món.

      Per a nosaltres res és suficient. Si un nen te la Play2 i la Nintendo i la Xbox, encara demana o li compren la Play3, no sigui que el nen o la nena s’estressi.

      Aprofitem les petites coses i apreciem el que tenim, és una bona manera d’acostar-se a la felicitat.

      Tu expressat en català o en castellà, com et sentis més còmoda.

      Seguim en contacte!

  2. Hola Tomàs! He pensat moltes vegades en que consisteix la felicitat i mai he arribat a cap conclusió ferma i contundent. Potser és perquè presicament no hi ha un sol model de felicitat. I potser en així resideix la gràcia de tot plegat… una de les grans preguntes de la humanitat encara no resoltes és quin és el sentit de la vida. No seria bonic que fos trobar la recepta de la felicitat? Aconseguir ser feliços amb el que tenim i amb el que som.

    Vaig molt en la línia del Crític de Cine, crec que la millor manera de ser feliç (almenys la que a mi m’ha procurat més felicitat) és sentir-te bé amb el que fas i ets. Treballis del que treballis, estiguis sol o acompanyat, siguis guapo o lleig… si aconsegueixes estar orgullos i a gust amb tu ho tens tot guanyat. Que facil que sona i que dificil resulta a vegades eh..?

    Em spa greu Tomàs però avui estava filosofica… 😉

    • M’encanta que et posis filosòfica!

      Crec que és una bona recepta la de sentir-se bé amb un mateix. I ni això és fàcil. Què complicats que som!

      Si difícil és sentir-se feliç (o tant sols saber si s’és feliç), com podem pretendre conèixer el sentit de la vida?

      Aquests dos conceptes els humans els venim perseguint des de sempre(o quasi bé). Crec que és més fàcil apropar-se a la Felicitat que al Sentit de la Vida, almenys des del meu punt de vista.

      • Perment-me un apunt biologic…
        El sentit de la vida és 5′———->3′, així es duplica l’ADN que fa possible la vida i que ens trenquem el cap buscant la felicitat. Ho fan en aquest ‘sentit’.

        Perdoneu però ho havia de dir!

        • Mira Born, si tu m’ho dius, m’ho crec.

          M’he deixat portar per la credibilitat que em mereixies i per la fe que et tinc, perquè no ho he entès. No et preocupis, no és la primera cosa que no entenc.

          Com a universitària de ciències de la salut estàs a un nivell de biologia que no arribo. Si m’haguessis d’explicar altres coses a aquest nivell et demanaria la versió “for dummies”.

          Fes-me la versió fàcil, please!

  3. Els temes sembla que venen a batzegades! Justament l’altre dia en parlava amb la meva parella. Ell deia que no era feliç amb aquesta vida, que vivim en un apartament d’un barri soviètic, que no tenim cotxe i depenem dels altres per sortir de la ciutat. Que ell seria feliç quan tingues una casa fora de la ciutat, ben equipada, al bosc.
    Em va semblar tan estrany el comentari! De fet no li havia sentit a ningú per sota dels 25 anys!
    Vaig intentar fer-li veure que estudiàvem, que vivim bé, que sortim a sopar fora quan volem, que tenim amics a dojo, que ens passem el dia viatjant, que no patim cap necessitat…
    Diferència cultural? crec que no el vaig acabar de convèncer!

    • Sense conèixer de res la teva parella i per tant qualsevol comentari peca d’agosarat, però pel que dius, jo estic més amb la teva visió que amb la seva.

      Segurament les seves perspectives són més altes en el sentit de que necessita més per tal d’estar feliç i tranquil. Ara bé, també potser que vulgui més perquè pensa que estaríeu millor amb el que ell desitja que amb el que ara teniu.

      De vegades ens passa. Malgrat estiguem bé (raonadament i racionalment), mirem més enllà perseguint un estadi superior i no aprofitem prou el que tenim.

  4. T’asseguro que les persones més felices que he conegut ha estat en les faveles de Brasilia, en nanos que passaven tot el dia ballant capoeira, sense tenir quasi res a dur-se a la boca i ni tan sols un sostre.
    Ara… era felicitat o alienació?

    • D’acord. He viscut situacions similars (no al Brasil) a les que descrius i no soc capaç de donar resposta a la teva pregunta.

      També he vist persones que semblaven felices en situacions que per a la gent del nostre entorn els hagués superat i que els hagués incapacitat per a sentir la felicitat ni que la tinguessin al costat.

      És tenir altres paràmetres culturals i psicològics el que et fa pujar o baixar el llindar de la sensació de felicitat? És una elucubració mental? És, com dius, alienació?

      Imagino que cal un estudi molt més profund. Ara bé, l’estudi del que parlo en el post era prou professional. Després d’aquest estudi, a Anglaterra també en varen fer un altre i els resultats coincidien.

  5. Per a mi, la felicitat és estar content amb un mateix i amb els seus actes. Si ens estimem (a un mateix, vull dir) i estàs orgullós del que fem serem feliços. No sé si és una concepció correcta o no, només sé que a mi m’ajuda a buscar i trobar, de tant en tant, la felicitat.

    • Si, crec que entenc el que vols dir i n’estic d’acord.

      Si un no s’entén a si mateix, si no està còmode i conforme amb la seva manera de fer, sinó és capaç de perdonar-se i d’estimar-se, difícilment serà capaç de donar tot això als demés.

  6. Ai, he afegit un comentari i no el veig. Mecàsum! Tomàs, podries si us plau donar un cop d’ull a la paperera a veure si de cop i volta el teu bloc ha decidit que sóc persona non grata o virus o vés a saber què i m’ha enviat a les escombraries?

    • Hola Montse,

      Efectivament, pel que sigui el Blog ha decidit que el teu darrer comentari era “Spam”. Ara vaig cap allà i el recupero.

      No he estat jo, ha estat la tecnologia!!!

      Mira per on, he tingut 2 comentaris teus!!!

  7. Una reflexió molt interessant (i que des que la vaig llegir ahir m’està fent ballar el cap). Se m’acut una pregunta: no tens la sensació que a occident la felicitat està infravalorada o fins i tot mal vista? M’explico: les persones que demostren sovint un estat de felicitat són catalogades de simples, ximpletes o innocents; pel contrari, les que sempre estan serioses, amoïnades per alguna cosa i fins i tot irritables adquireixen la categoria de persona responsable i competent; una mica com la cançó “Castillos en el aire” de l’Alberto Cortez. Ja em perdonaràs aquesta classificació un pèl simplista, però acabo de rellegir (per enèsima vegada) el Petit príncep i encara estic tocada.

    Et faig una aportació a la llista de les coses que ens poden fer feliços: donar felicitat als altres. Ah, per cert, et marco el post amb un Like per fer-te una mica feliç… és broooomaaaa, el marco amb el Like perquè em sembla molt bo 🙂

    • Moltes gràcies Montse. M’encanta que t’encanti (uffff, que hippie ha quedat això!)

      Fa un temps vaig escriure un Post sobre que l’Ociositat estava mal vista, o esmento perquè en llegir la part del teu comentari que parla de les persones serioses i amoïnades…., que adquireixen categoria de persona responsable i competent, m’ha recordat una mica aquella reflexió. Si, crec que no està ben vist ser o mostrar la Felicitat (i tampoc està ben vist el saber gaudir de l’ociositat), sembla que socialment és més valorat i ben vist la persona que sembla ocupada i preocupada. Fins i tot crispada.

      Sembla que hi ha altres països i altres cultures que entenen tot aquest “tinglado emocional” d’una altra manera. Sembla que no els hi costi tant ser feliços. Per a ells no és tan difícil ser feliç o el concepte és entès sota altres paràmetres.

  8. Un altre super-post de’n Tomàs!!, quanta veritat i reflexió positiva, ha estat un plaer llegir-te.

    A mi els que més em sorprenen son aquells que competeixen en eternes discussions per veure qui és més infeliç, segur que t’hi has trobat alguna vegada:
    -“A mi se’m ha mort el marit!”
    -“Doncs a mi el meu també i més lentament, i el fill, i el lloro…”

    Aquests encara m’agraden més que els “anti-felicitat”, son els “a-veure-qui-és-més-descraciat”…

    • Molt bo Miki, mo bo això dels “a-veure-qui-és-més-descraciat”…

      I si, m’hi he trobat en alguna ocasió amb gent i en converses com la que expliques.

      Intento ser positiu sempre que no em deixo arrastrar per la meva ànima reptiliana-humana i occidental.

      Si obrim un Grup a Facebook amb els que esmentes, en una setmana fem mil amics i amigues, segur!

  9. Hola! L’altre dia llegia un reportatge sobre Bután. Resulta que allà en comptes de mirar-se el PIB es miren el GNH (Gross National Happiness) (felicitat interior bruta)

    És un reportatge molt interessant, de vegades el país té coses una mica de dictadura…però ostres, tenen molt bones intencions! http://www.magazinedigital.com/reportajes/los_reportajes_de_la_semana/reportaje/cnt_id/5422

    • Butan i Bangladesh són quasi bé veïns. Per tant, alguna cosa no estem fent bé o potser les que fem o les que ens passen no ens les mirem des del punt de vista correcte.

      N’estic segur que amb una altra perspectiva menys occidental, seriem o ens creuríem o ens sentiríem més feliços.

      Em miraré l’enllaç que has deixat. Gràcies.

  10. La Cuina de l'Eri

    Hola Tomàs,
    Unes fotos fantàstiques! Crec que amb les anys, tots anem aprenent a gaudir més de la vida, i això passa, entre altres, per gaudir d’allò que realment ens fa sentir plens, vius, sense esperar ni buscar més enllà. Si bé és cert, com tu dius, que a vegades cerquem un estadi superior, sense valorar prou tot allò, bo i dolent, que tenim a la vida. Els anti felicitats, que hi ha molts, els vull molt lluny de mi! Felicitats pel post!

    • Hola Eri!

      Efectivament s’ha de saber agafar ben fort els bons moments, aquelles petites o grans coses o ocasions en les que ens sentim feliços perquè no és gratis gaudir de la Felicitat.

      De moments dolents ja n’hi ha molts, per tant cal gaudir dels bons.

      Jo també vull els que xuclen la felicitat als demés ben lluny de mi.

  11. Molt interessant el teus post, fantàstica reflexió. Ser feliç és tan subjectiu. El que em passa sovint és que m`adone que he sigut feliç quan ja ha passat eixe moment, però quan ocorria no n´era conscient i com dius, pense que la felicitat és impossible que siga global, si de cas situacions o xicotets moments, ara toca esbrinar què li fa feliç a cada qui i saber gadir-ho.

    • Si, crec que la sensació és subjectiva.

      Això que expliques fa molta ràbia (en a mi), adonar-te del feliç que erets abans i no haver-ho gaudit del tot en el moment.

      De vegades, potser, es necessita perspectiva per copsar determinats moments o situacions en tot el seu sentit.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s