Comprar, llençar, comprar

Ahir per la nit, el programa Sense Ficció de TV3 va emetre un reportatge titulat “Comprar, llençar, comprar”, de la directora alemanya Cosima Dannoritzer.

Un treball d’investigació de més de tres anys, li ha permès presentar aquest documental sobre l’Obsolescència Programada. És a dir, l’escurçament deliberat de la vida d’un producte per incrementar-ne el consum.

Bombeta incandescent

Bombeta incandescent

Aquesta pràctica, va començar cap al 1920, en formar-se un càrtel per limitar la vida útil de les bombetes.

Al 1881 les bombetes tenien una vida d’unes 1.500 hores. El 1924 de fins a 2.500 hores. 

En ple enlairament del capitalisme naixent, això no era pas una bona notícia. El que  hi hagués bombetes que tinguessin una vida útil cada vegada més llarga significava que la reposició per part dels clients es demoraria en el temps.

L’any 1928, una influent revista de publicitat plantejava aquesta situació sense embuts: Un article que no es fa malbé és una tragèdia pels negocis.

Arrel d’aquests fets, un poderós lobby, el càrtel Phoebus, va pressionar per limitar la durada de les bombetes, fins que als anys quaranta va aconseguir fixar-ne el límit en les 1.000 hores. Malgrat el 1953 una sentència va revocar aquesta pràctica, en la realitat la sentència va ser poc efectiva. És més, la industria va neutralitzar tots aquells invents de bombetes que tenien una durada superior.

Es mostren també altres casos:

S’ha sabut d’impressores que porten un xip incorporat per a que a un número determinat de còpies realitzades, “matin” l’aparell.

Xip impressora

Xip impressora

Qui es trobi en un cas com aquest i vulgui reparar la impressora, es trobarà amb un venedor que li dirà: La reparació no li sortirà a compte. I el pobre usuari, per una mica més, acabarà comprant una nova impressora.

Els de les Lots, per a les quals es va programar que la durada de les bombetes fos la mateixa que la de les piles que alimenten les lots. Així s’havia de comprar tot de nou.

El de les Mitges amb fibres de niló que no es trencaven i en les quals no es feien carreres. Al poc, varen desaparèixer misteriosament del mercat.

I el de la cadena de muntatge del For T. Un cotxe que va ser construït per durar. El 1927, després de 15 milions d’unitats venudes es va retirar del mercat. Altres marques, com General Motors, en veure que no podien competir amb Ford en enginyeria, varen optar per fer models que oferien un producte nou, el disseny. D’aquesta manera, amb poques variacions respecte del model anterior, cada temporada eren capaços de treure al mercat un cotxe diferent. Els usuaris, ja no es preocupaven que el seu cotxe durés eternament, el que volien era un nou model, i això se’ls oferia cada temporada.

Cap als 50, la societat de consum s’havia instal·lat en tot Occident. El dissenyador industrial Brooks Stevens va posar les bases per a l’Obsolescència Programada: És el desig del consumidor posseir una cosa una mica més nova, una mica millor i una mica abans de que sigui necessari.

Ara ja no es tracta d’obligar al consumidor a canviar de tecnologies, sinó de seduir-lo per a que ho faci. La idea és que el consumidor se senti malament amb el que té i vulgui un producte nou.

Els primers iPods estaven dissenyats per a que la bateria s’esgotés al poc temps. L’autèntic problema és que no hi havia bateries per reposar les esgotades, s’havia de comprar un iPod nou. L’advocada Elisabeth Pritzker va demandar a Apple, després que els germans Westley iniciessin la batalla de queixes en penjanr un vídeo a Internet denunciant aquests fets.

Finalment Apple va redissenyar les bateries i va oferir una garantia de 2 anys en els seus aparells.

Abocador a Ghana

Abocador a Ghana

Aquesta cursa consumista sense fi, més els efectes de l’obsolescència programada, tenen un efecte col·lateral gens menyspreable, el del reciclatge de tot el material obsolet que es va substituint.

Doncs bé, moltes d’aquestes deixalles acaben anant al tercer món. Un dels abocadors més grans és el de Agbogbloshie a Acra (Ghana). Consumim aquí i portem una bona part de les deixalles fora.

Companyes i companys, què en penseu? S’aconseguirà finalment una societat sostenible?

Advertisements

30 responses to “Comprar, llençar, comprar

  1. Retroenllaç: e-Escombraries « Des de la Mediterrània, bloc col·lectiu

  2. Tomàs, Miki o qualsevol interessat que em vulgui donar un cop de mà amb recerques i reflexions! Començo a estudiar el grau de Sociologia aquest curs i necessito prendre una decisió ja que, de dos places concedides que a priori tinc, només puc assumir una. Pregunto: estudiaríeu la Societat a partir dels fonaments de la Escola de Chicago o de la Escola dels Annales!?

    NB Tomàs, no sé si et sembla bé que faci servir aquest espai per això. Qualsevol cosa, qui vulgui contestar, pot fer-ho mitjançant el formulari de contacte del meu bloc també. Ah, ja posats, Tomàs, què et sembla posar un cercador al teu bloc? He hagut de fer unes quantes peripècies per trobar aquest post teu, ja que no havia pitjat en “Like”. =:o)

    • Hola Kuka, què animada al tornar-te a posar a estudiar. Felicitats i ànims.

      En a mi m’interessen els dos posicionaments. El de l’escola de Chicago per Friedman, el lliure mercat i el liberalisme. L’escola dels Annales per la nova visió que proposen de l’Història.

      Jo m’inclinaria per preferències personals. En funció del que més t’interessi personalment en aquest moment de la teva vida. O si ja has estudiat alguna de les temàtiques anteriorment, llavors intentaria formar-me en l’altre, per tenir una visió més àmplia.

      No havia pensat en posar un cercador, ja ho miraré.

  3. Tomàs, és el mateix reportatge del que jo parlava. No per sabut fa menys ràbia quan t’ho diuen amb totes les lletres. La veritat és que és molt descoratjador.

    • Nota: Aineta, amb aquest comentari arribem als 1.000. Voldria aprofitar l’ocasió per donar-vos les gràcies a totes i a tots els que ajudeu a fer d’aquest bloc allò que jo pensava volia que fos, un lloc pel qual passar, comentar, aportar noves idees i visions al que s’ha llegit.
      El que més desitjo és que en entrar us hi trobeu prou bé com per tenir ganes de tornar.

      Comentari:
      Si, d’alguna manera tots sabíem que aquestes coses passaven. Ara bé, veureu documentat i amb demostracions és com si fos més real i llavors un se sent molt manipulat.
      La manipulació és tant gran que segurament el reportatge es queda curt.

  4. Les tres justificatives pel predomini de la globalització són: la propaganda, la obsolescència programada i el crèdit. Aquests tres pilars són els que sostenen la societat actual. Però trobar formes de no participar en la pinya és possible. Per exemple, a cada any afegeixo una empresa a la meva llista personal de boicot: aquest any, fa vint i dos anys que faig boicot a Monsanto! I a conseqüència d’això i amb el passar del temps, anar al súper o al mercat s’ha convertit en una tasca feixuga: per tal de ser coherent, haig de llegir les etiquetes amb ‘lupa’. Però hi han moments divertits com quan, per exemple, sona el meu mòbil que, tot i ser de l’any 2001, la gent se’l mira com si fos de l’edat de la pedra polida. Pagar absolutament tot en efectiu és una altre actitud bàsica d’aquells que volem transformar el sistema!

    • Hola Kuka. En primer lloc, bon any 2011.

      Bones aportacions les que fas al post. Estic d’acord amb que la publicitat, l’obsolescència programada i el crèdit (els préstecs en general), són tres dels pilars que ens tenen enganxats a aquesta cadena sense fi de la societat del Consum.

      La idea és que la gent hagi de comprar o senti la necessitat de comprar de manera contínua. Així no es para la màquina de producció i n’hi ha uns que sempre guanyen.

      Pel que fa al boicot a empreses em sembla una bona idea. Montsanto és un dels grans monstres de la nostra societat, sens dubte.

      Per fer el que fas tu, s’ha d’estar ben informat, ser molt persistent i tenir un alt sentit social.

      M’agrada la nova versió del teu blog. Ens llegim!

  5. Em vaig quedar amb ganes de veure aquest documental, la meva no-vida m’ho va impedir, però si puc el cercaré per internet.

    Res que no sabéssim o suposéssim, però és igualment fort i denunciable, malgrat que no aniríem enlloc fent-ho.

    • Ja he llegit el teu darrer post on expliques que has estat absent per acumulació de feina.

      El pots cercar per Internet, en el comentari que va fer en Miki ens va deixar l’enllaç. A més, ell també ha fet un post sobre el tema.

      Sembla que aquesta pràctica ha de ser tant habitual que si ho sabéssim tot ni ens ho podríem creure. A consumir que el món s’acaba!

  6. Hola tomàs!
    Aixo de la durada programada dels aparells es increible, inclus jo diria que els dos fets que esmentes s’arriben suplantat ja que quan un aparell s’espatlla arriba el cas de que vas a la tenda i ja no fabriquen les peçes. Percert respecte de les bateries, fa mes de 4 anys que estan inventades les bateries de nanotubs de carboni, mes primes que un paper i amb 10 cops la capacitat d’una bateria de mobil actual. On són? qui sap…

    • Hola Enric!

      Si, i el que no sabem. Podem fer volar la imaginació del que fan per tal que seguim consumint i segur que ens quedem curts.

      Gràcies per l’aportació de les piles de nanotubs, no en sabia res. Et preguntes on són? Segur que el o la que les va inventar se les va haver de tragar (anava a escriure una altra cosa, però la meva educació cristiana ha fet que em reprimís).

  7. La Cuina de l'Eri

    Hola Tomi,
    Això que ens fan aquestes empreses és una autèntica PUTADA. Disculpeu, però després de veure el documental i entendre el per què la rentadora, el rentavaixelles, el forn i el microones van deixar de funcionar tots en un interval de 3 mesos, …no puc dir res més suau! I a sobre se m’acut trucar al tècnic per veure si es podien reparar… 60€ de la visita i apa, a comprar-ne un altre de nou! És que encara deu quedar algun il•lús com jo que creia que algun d’ells es podria reparar…

    • Hola Eri,

      Solament val la pena reparar allò que estigui en garantia. La resta, ja procuren que sigui molt car per a que no reparis i acabis comprant un aparell nou.

      Si els electrodomèstics s’han comprat tots junts, acaben “palmant” també tots junts, amb poc temps de diferència els uns dels altres. No és Murphy, és l’Obsolescència Programada.

      Ara bé, des d’ahir jo estic molt més tranquil, sabent que el Sr. Rosell presideix la CEOE, tinc la tranquilitat interna que ordenarà que aquestes pràctiques deixin d’existir entre els seus col•legues empresaris (us ho heu cregut!)

  8. Havia sentit algunes anècdotes sobre el que comentes… està clar que les empreses fan tot el que poden perquè els seus productes durin menys.
    Només hem de mirar la roba, jo sóc la primera que estava feliç quan acabava d’amortitzar-la i me’n podia comprar de nova.. tampoc és qüestió que et duri 20 anys però és que últimament rentes una vegada una samarreta i ja es queda per llençar, i si fos més barata… però et segueixen clavant el que volen.

    Una societat sostenible? Desgraciadament crec que només l’aconseguirem quan no ens quedi més remei i segurament ja haguem destrossat el món fins al límit.

    • Hola G.

      Des de fa mols anys això es practica i molt en molts sectors. Ara un documental ens ho ha mostrat amb proves i se’ns fa com més real, però tothom ho sabia o ho sospitava però ara ha passat de creença a notícia.

      Jo també crec que no aconseguirem una societat en la que es pugui viure. Crec que s’avançarà en alguns camps, però en d’altres anirem a pitjor.
      De vegades em veig vivint com a la peli Blade Runner.

      Per cert, espero que amb el rotllo aquest de la Obsolescència Programada no ens instal•lin un xip a nosaltres en el que estigui programat el nostre “game over”.

  9. Jo ho intento… però és difícil, si intentes sobreviure d’un altre manera estàs destinat a la raressa… Aquells que viuen segons les seves normes es converteixen en incívics, inadaptats, traseünts, ells mateixos es tornen obsolets i tenen poc a fer a la nostre “societat”

    És sincerament una merda, saber que és el que fas, saber que no està bé, saber que no hi hestàs d’acord i fer-ho igualment… per estar caminant en un cercle que sembla no tenir sortides quan en realitat si les te.

    Som còmplices absoluts del crim més organitzat i cruel, i serem castigats per això (i no per divinitats sino per allò que ens envolta), aleshores ens posarem les mans al cap tot dient “no es just” i mai no haurem estat tant equivocats.

    • Una part de la culpa és nostre. Ara bé, el que fan algunes empreses ratlla la ciència ficció.

      Imagino que, a més, hi ha moltes més coses que les desvetllades per aquest reportatge. Jo em sento molt manipulat. No és que vagi amb el lliri a la mà, però segurament la realitat és molt més bèstia del que podia pensar.

      Aquest cercle del que parles dona la sensació de girar molt ràpid, ja que segurament hi ha moltes empreses que practiquen això de l’Obsolescència Programada sense que els consumidors en tinguem coneixement.

      El que abans era d’acer, ara és de plàstic i es trenca (és clar). Llavors has de comprar la peça sencera perquè avui en dia no hi ha ningú que repari, es limiten en molts casos a canviar peces senceres. Després acabem tirant ingents quantitats de material que ja no sabem on amagar.

  10. Hola Tomàs.
    Molt bon post.
    No he pogut veure el programa de TV3 sobre l’obsolescència programada.
    La societat de consum i el neoliberalisme ens han servit una societat amb complicitats entrecreuades, alienada, dòcil, idiotitzada i atemorida amb el poder. Cal exigir explicacions i passar a l’acció. La qüèstió és com?

    Moltes gràcies.

    • Hola Gaspar. Ets molt amable.

      Veient el documental me n’adonava que estem més controlats del que encara pensem.

      És una passada pensar fins a quin punt estem Manipulats. És tant bèstia el que expliquen i demostren que passa, que és difícil de fer-se a la idea que és cert.
      Sempre hem sentit rumors sobre aquests temes, però al veure’ls en un programa d’investigació fa que algunes de les benes que duem als ulls se’ns caiguin.

      Si en volguessis veure el Programa, un dels bons blocaires (madebymiki.wordpress.com) amb els que em relaciono en el seu comentari ens va deixar l’enllaç de TV3: http://www.tv3.cat/videos/3270630?tc=35
      Salut!

  11. Doncs si, veig que coincidiu amb MAdebymiki! A veure si TV3 segueix fent aquest tipus de documentals ara que ja es la seva…

  12. Companyes i companys, què en penseu? S’aconseguirà finalment una societat sostenible? Si, quan tot se’n vagi a la merda, ho sigui ben aviat!

    Coincidim en el tema del post, jo també he vist el documental i em va encantar.

    Molt bo el post, cal divulgar l’obsolescència, un crim contra el planeta.

  13. Retroenllaç: Obsolescència Programada a TV3. « ..: MadeByMiki :..

  14. Sí, és cert! Els aparells tenen un rellotge biològic intern que fa que al cap d’un temps se’n vagin a fer punyetes; en puc donar fe. Quan em vaig casar van entrar tots els electrodomèstics nous de trinca a casa i al cap de deu anys, en un espai de sis mesos, tot se’n va anar en orris (els electodomèstics, eh, no pas el matrimoni).

    Ara bé, això de l’abocador m’ha desconcertat. Que no tenim plantes de reciclatge, compostatge, incineradores i coses d’aquestes? Jo pensava que cadascú es feia càrrec de les seves deixalles.

    • Encara prou que us varen durar 10 anys. Segurament cada any que passa els aparells “moren” abans.

      Pel que fa al reciclatge, de fet el que passa està prohibit per lleis internacional, però es veu que hi ha empreses i països que utilitzen càrregues en vaixell en que presumptament “colen” material obsolet com si fos material de segona mà. De tal manera que el 80% del que arriba en allà no serveix per res. L’altra 20% és reparat en el país receptor. També n’aprofiten cables i altres components que nosaltres ja no volem més que per tirar.

      Ens hem convertit en una societat que no repara, compra de nou.

  15. Amén a tot el que comentes. No vaig poder veure el documental. A aquelles hores ja sóc poc més que una persona, però igualment comparteixo el missatge. Ho parlàvem no fa gaire amb els amics, que cada cop els electrodomèstics duren menys. Les neveres o les rentadores, entre molts d’altres, abans podien durar 10 o 12 anys; ara als cinc anys ja has de fer un pensament. És una estratègia pura de màrketing i de consumisme agressiu; i el pitjor de tot és que ens veiem obligats a participar-hi.

    • Em reconec en el teu comentari perquè se m’han ajuntat dos dies de molta feina i ahir en acabar el documental jo també era una mena de pseudo hominoide.

      La veritat és que recordo electrodomèstics dels que te n’arribaves a avorrir perquè duraven una petita eternitat.

      El que es diu al reportatge és la pura realitat i fa molta ràbia. Com a consumidors el que podem fer és comprar amb seny.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s