Aprofitant aquests dies he ordenat algunes d’aquelles coses dels viatges fets que mai acaben d’estar a lloc, i en veure fotos del viatge a Egipte fet el 2003, he recordat el que a continuació us explico.
Visitant el barri Islàmic de El Caire (una megàpoli de més de 20 milions d’habitants) li varem demanar al guia si ens podia portar a Arafa, coneguda com la Ciutat dels Morts. Ens va dir que ho podíem provar però ens va demanar no baixéssim del vehicle ni féssim fotos (per això no en tinc de pròpies).
El recinte d’Arafa, és un conjunt de cementiris que conforma una gegantina necròpoli. Data de finals del segle XIV i alberga les tombes i els mausoleus més importants dels Califes, Emirs i Sultans Mamelucs.
Fins aquí res d’especial. La diferència rau en que des del 1967, la Necròpoli s’ha convertit en habitatge per a milers de persones.
Arrel de la guerra dels sis dies amb Israel (1967), milers d’egipcis varen fugir de la zona de conflicte i en arribar a la Capital varen haver de buscar un lloc on viure. Alguns es varen establir en assentaments informals, en barraques als terrats dels edificis i uns quants milers, varen ocupar aquest immens cementiri.
Així, avui la Necròpoli s’ha convertit en Metròpoli.
Mentre recorríem els carrers, els uns empedrats i d’altres no, intentava fixar en la memòria els detalls que més em sobtaven.
Allò que semblaven modestes vivendes eren en realitat tombes. La tradició egípcia era enterrar als morts en “vivendes” que permetessin als familiars passar amb ells el dol de 40 dies. Aquestes construccions funeràries varen ser les primeres en ser ocupades pels nouvinguts.
En el portal d’aquestes “cases” veiem persones assegudes en petites cadires de fusta, i nens jugant pels carrers. Recordo que em va cridar molt l’atenció el veure una d’aquestes tombes reconvertida en taller de reparació de vehicles i una altra, en tenda d’aquelles que venen de tot una mica.
Era evident que la manca de neteja dels carres i la manca de clavegueres encara complicaven més la vida en un espai on ja és prou difícil portar una vida “normal”.
Hi havia vivendes amb llum i aigua, subministraments portats per cables i canonades que es retorçaven una i mil vegades fins aconseguir uns precaris empalmes amb ramals exteriors al recinte.
La majoria de famílies dels difunts toleren aquesta ocupació a canvi que els que hi habiten tinguin cura del recinte. Quan les famílies van a trobar-se amb els seus difunts, es troben també amb els que habiten a les tombes.
Dins el cementiri no es paga lloguer. Alguns paguen petites quantitats als teòrics vigilants del recinte a canvi de que aquest mirin cap a un altre costat, malgrat el cas és prou conegut.
Al carrer d’Al Hasan al Malakia, fins i tot hi ha una mesquita i una escola primària.
Entre tombes, les dones estenen la roba allà on poden.
Com podeu veure, tot és molt estrany.
El Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals de l’ONU estima que més de 500.000 persones viuen en aquest cementiri. La premsa local multiplica aquesta dada per dos.
Unes 50.000 persones viuen dins de tombes pròpiament dites, la resta malviu en infravivendes construïdes sobre antics sepulcres.
He cercat com està hores d’ara el tema de l’accés. He trobat de tot. Des de que el govern en va prohibir l’accés al turistes el 2007, a cròniques de viatgers que diuen que a canvi d’una propina un taxista els va portar i d’altres que expliquen què en voler entrar la policia hi barrava els accessos.
Si hi heu estat i voleu aportar la vostra experiència serà benvinguda.
En definitiva, una mostra més d’imperícia social. Problemes estratègics d’Egipte amb Israel varen comportar una migració interior cap a la Capital, on hi ha un dèficit brutal d’habitatges a un preu assequible i l’explosió demogràfica d’Egipte en els darrers anys, han comportat casos com el que hem vist.
Els que viuen en allà no ho fan per gust i el seu govern hores d’ara encara no ha trobat solució a una situació que s’allarga en el temps. Hores d’ara, noves generacions dels egipcis habitants de la Ciutat dels Morts, ja són nascuts en allà.
Mosaic 
M’ha agradat molt aquest post Tomàs, molt interessant. No puc aportar gaire cosa al tema perquè el desconec completament. El que si que he trobat… podria dir generós, comprensiu, altruista, bé no sé si són termes adecuats però m’ha sorpres que els propietaris de les tombes no hi posin entrebancs a aquesta okupació. Encara que amb un comentari teu gairebé em tires la ilusió pel terra!!!
Bé Born, lamento tirar-te, o quasi bé, la il•lusió pel terra però no sé a que et refereixes. Potser a aquell que deia que d’alguna manera no els hi quedava més remei?
Alguna d’aquestes persones varen arribar fa més de 40 anys, altres ja hi ha nascut en allà i la situació és estable i establerta. És una realitat.
Les autoritats no es plantegen a curt termini a treure’ls d’allà. En primer lloc perquè seria molt complicat i en segon lloc perquè, on els posarien?
En tot cas, has dit que t’ha agradat molt el post i això és molt agradable.
Tomàs, ets tota una consciència online! Aquest cas el desconeixia al 100%, i és igual d’esgarrifós que la majoria dels que expliques.
Ets molt amable. Nosaltres quan el varem veure el varem gaudir, en el sentit de saber que estaven veient alguna cosa que anava més enllà del que havíem vist fins el moment.
Hi varem anar des del respecte, érem molt conscients que en aquelles persones no els feia cap gràcia que uns turistes s’estesin passejant per allà. En a mi tampoc em faria gràcia i per tant era molt fàcil d’entendre-ho.
Hola Tomàs,
Com pots veure, vaig una mica endarrerida en la lectura i les meves aportacions al teu bloc… No m’ho tinguis en compte… M’encanta llegir-te, però és que no m’imaginava pas que tenir un bloc propi ocupés tant de temps! I això que el meu és “pim-pam” no com el teu que requereix, pensar, escollir, redactar i documentar-se!
Quan vam estar, en general, van haver-hi moltes coses que em van sobtar de El Caire. Suposo que també era dels primers viatges que fèiem i a mida que vas coneixent altres països i ho veus directament i coses similars no et sobtant tant. Però la Ciutat dels Morts va ser impactant! Recordo als nens jugant a l’entrada de les tombes, el taller de reparació de cotxes,.. i no m’ho podia creure. No em vaig atrevir a fer fotos per que ens van dir que estava prohibit, però crec que si ens haguessin deixat tampoc hagués fet cap, de tan bocabadada que em vaig quedar… Un post molt interessant. Gràcies per compartir-ho!
Jo de El Caire tinc la sensació de la gran desconeguda. Sempre m’ha donat la sensació que em vaig deixar moltes coses per veure. No m’ha passat això en altres ciutat, però si en El Caire.
Voldria tornar-hi i anar a llocs que no vaig veure prou bé. Anar a les Piràmides de Gizeh, al Jal al Jalili i a alguns barris de les afores per tal de tornar-los a veure sense cap presa.
Anar a veure l’espectacle nocturn de les Piràmides per la nit i per la part del darrera va estar molt bé, sols, sense ningú més que nosaltres 5. Bé, fins que va arribar la policia a camell i volia saber que fèiem en allà.
Et contesto per el teu bloc, tothom em coneix com Amàlia, així que per mi pots posar aquest nom.
uff!! que dur viure en aquest lloc que descrius, suposo que ells ho consideran una cosa “normal” pero per la nostra cultura es un pel escabros.
De totes maneres a l’India també en banyen i rentan la roba en el riu Ganges on han llençat les cendres de tots els difunts, estiguin o no del tot cremats (segons els diners que tinguin per llenya creman mes o menys als seus familiars).
Totes aquestes fotos e informació no surt en cap agencia turística, no existeix, per ells només la part més histórica del país i prou.
Hola Amàlia. Després ho canvio.
Doncs si és molt dur. Pel que he llegit, per a molts d’ells és una vergonya viure al Cementiri. El que passa és que per a d’altres molts forma part de la seva vida ja que hi porten tota la seva vida en allà. Han nascut i segurament en morí, seran enterrats en allà.
El Caire és una ciutat molt complicada. És la citat més gran d’Àfrica i molts dels barris són més barriades espontànies que altra cosa.
Molts barris no tenen ni els carrers asfaltats, d’altres viuen en cabanes als terrats de les cases…Els queda molt d’esforç per aconseguir eradicar totes aquestes infravivendes.
Ho sento, he de confessar que el primer que m’ha vingut al cap ha estat un acudit dolent d’humor negre: el lloc no és gaire bo, però els veïns són prou tranquils. Bé, un cop constatat el meu mal gust, també dir que m’ha fet angúnia que mig milió de persones visquin en una zona tan calorosa i sense clavegueram. M’ha burjat la curiositat i n’he buscat els antecedents a la Viquipèdia i vet aquí que diu que dos mil anys aC, en una ciutat de l’Índia ja hi havia un complex sistema de sanejament. Dos mil anys després de Crist mira com estem. De vegades tinc la penosa sensació que la humanitat evoluciona cap a enlloc.
Tens raó, a la Barcelona romana també hi havia clavegueres.
Avui en dia a la Delhi Vella tampoc hi ha clavegueres en molts carrers.
Varem estar en un barri que hi ha entre les Piràmides i les afores de El Caire on no només no hi havia clavegueres sinó que hi ha una mena de Canal del Nil (d’uns 4 o 5 metres d’ample), on en un tram de 200 metres varem veure com unes dones rentaven la roba, uns nens es banyaven amb unes vaques. Les parets del canal estaven farcides de les escombraries que no tenen on tirar.
I si, fa calor. Hi ha uns quants mesos en que, almenys per a nosaltres, la temperatura és elevada. L’acudit te’l perdonem!
Havent vist els dos “barris” no sé quin escolliria, de veritat.
El Caire té un problema brutal de pisos de lloguer barat.
Ho desconeixia. Vergonyant.
Oriol López
Hola Oriol, siguis benvingut!
De fet no és un lloc amb massa publicitat. Imagino que fins i tot per a molta gent pot ser un tema de mal gust o de respecte.
Nosaltres coneixíem el lloc per webs que havíem visitat abans de fer el viatge i com que només érem 5, li varem demanar al guia si hi podíem mirar d’entrar.
Gràcies per entrar i per comentar. Ens llegim.
Sabia que algun dia parlaries d’aixo, n’estava segur jeje. Va ser brutal quan vau explicar-me que eren aquelles case on vivia tota aquella gent, vaig flipar.
Hola Enric!
Si, tenia ganes de parlar de coses que hem vist o que ens han passat en els viatges que hem compartit però pel que sigui fins ara no he començat a fer-ho. Ara n’estic preparant un del viatge al Perú que també recordaràs.
De fet erets petit quan varem estar a la Ciutat dels Morts i era normal que t’expliquessin on érem. Nosaltres també flipàvem i encara ara penso que no vaig aprofitar prou la visita. És un lloc molt especial. Ara pel que he llegit en foros és molt més difícil entrar.
UAU! M’ha agradat molt, no en tenia ni idea (podria copiar i enganxar això cada vegada que visito el Mosaic)
De veritat, em sembla molt fort que des del 2003 encara no s’hagi trobat un lloc més adequat per aquesta gent. Em sembla molt curiós també la solidaritat de les famílies propietàries que els deixen viure-hi. Em sembla terrible que el govern intenti amagar al món la realitat de la ciutat… Molt interessant, com sempre!
Gràcies, molt amable!
Bé, la gran ocupació va començar el 1967. I si, fins ara no han sabut com solucionar el problema. Tampoc és fàcil de solucionar una vegada s’hi han instal•lat milers i milers de famílies.
I si els treus, quina alternativa els ofereixes? Has de construir milers de pisos socials. I que els cobres si no tenen pràcticament res?
En el comentari que acabo de fer a “Perplexa1” deia que hi ha un Pla del Govern que es diu “El Caire 2050” que contempla el trasllat dels difunts a cementiris a les afores de la ciutat. El que queda per veure és que hi faran amb els que en allà hi viuen. De totes maneres el Pla és per al 2050, vull dir que ells mateixos s’ho posen ben lluny en el temps.
És clar que aquesta situació ve donada per una situació extrema, tot i així em sorprèn que els “amos” de les tombes ho hagin acceptat sense més, doncs els morts acostumen a ser un tema “delicat”.
D’altra banda, saps si hi continuen fent enterraments? O els “nous” morts són enterrats en una altra localització?
Hola. Preguntes interessants les teves.
Les famílies amb difunts ho toleren per diversos motius: perquè seria molt i molt difícil revertir la situació. El govern hauria d’entrar amb l’exèrcit per buidar aquest ingent cementiri perquè en son milers i milers les persones que haurien de treure d’allà.
Perquè els fan la funció de tenir cura del recinte.
A més, com a govern, es veurien obligats a oferir una sortida plausible per als que d’en allà sortissin. Una possibilitat seria construir milers de pisos i oferir-los a uns preus que podessin pagar (cal tenir present que aquella gent és molt pobre).
Hi ha dos tipus principals d’assentaments: els que ocupen els grans mausoleus (amb diverses estances) i les vivendes que es van anar construint sobre tombes o entre tombes. Les primeres són construccions històriques. Pel que fa a les segones, sembla que hi ha legislació egípcia que fa molt difícil enderrocar una construcció que subministrament d’aigua i llum (hi ha precedents judicials).
Pel que fa als enterraments: fins on jo sé, segueixen actualment, si més no els difunts que ja tenen familiars enterrats en allà i també dels que en allà hi viuen actualment. Es poden llegir declaracions dels que ara hi viuen dient, en aquí he nascut i en aquí m’enterraran.
Pel que fa al futur: hi ha un pla del govern que es diu “El Cairo 2050”, que contempla el trasllat de tots els difunts de la Ciutat dels Morts a cementiris moderns que es hi haurà en zones fora de la ciutat, com el Nou Cairo i el 6 d’octubre (llocs cap als que s’estan desviant ja els enterraments actuals).
La idea és construir una gran zona verda (per descongestionar la ciutat i per solucionar el problema que tu descrius, d’una vegada per totes) on solament es deixarien les tombs amb valor històric. És un projecte de l’arquitecte Ayman Ashour.
Que fort! Bé, de fet no és pas el primer cementiri de la història emprat com a vivenda: a la Cultura Argàrica (Edat del Bronze Antic, Murcia-Almeria) els morts s’enterraven sota de les cases en grans tenalles.
Mont interessant l’aportació.
El que expliques potser era un fet cultural, el que fa també interessant (per dir-ho d’alguna manera), a la Ciutat dels Morts és que no és un fet cultural sinó forçat per una situació social molt desfavorable.
Té conya néixer a la ciutat dels morts… tot i així viure entre morts ha de ser molt interessant, segur que mai se’t oblida el destí comú que tenim tots.
Avui ja sé una cosa més.
M’has fet pensar en un tema que no havia intuït en fer el post.
Atès que ja hi ha més d’una generació de persones que han nascut en allà, és possible que algunes d’aquestes segueixin vivint en allà tota la seva vida. La pregunta és, seran enterrats en el mateix lloc on han nascut? Podran?
El destí comú de tots, com tu dius, per aquestes persones és plat del dia a dia.
Molt interessant! Desconeixia el fet. En aquestes megalòpolis dsgraciadament és normal que les condicions normals de vida siguin del més anormal.
Hola Aineta.
La veritat és que si, el que en aquí és excepció en aquestes ciutats és la norma.
A més d’aquest barri, n’hi ha d’altres que no són més que barriades improvisades on centenars de milers de persones viuen aplegades en barraques, on el simple fet d’anar i tornar al centre de la ciutat ja és una aventura.