L’Ús de la Informació

El tema de la Comunicació m’interessa en totes les seves vessant. Avui però no us fotré cap rotllo sobre un tema tant trillat, sinó que us presentaré un cas que em va fer molta gràcia i espero que a algú més li passi el mateix:

Una dona entra a la dutxa d’on el seu company està acabant de sortir, moment en el qual sona el timbre de la porta de casa. Es miren per un instant i ell es posa una tovallola al voltant de la cintura i en obrir es troba amb la veïna del pis del costat.

Compartir dona gustet

Abans que ell pugui dir alguna cosa, ella li diu: si deixes caure la tovallola et dono 1.000Euros. Després d’uns segons de confusió, estira del nus de la tovallola i la deixa caure quedant-se despullat davant d’ella. Aquesta, passats uns segons, obra la seva cartera treu 1.000Euros i els hi dona, gira sobre si mateixa i se’n va cap a casa seva.

Encara confús, tanca la porta i torna cap al bany. En entrar, la dona li diu, qui era? Ell diu, la veïna. I la dona li diu, t’ha tornat els 1.000Euros que ahir li vaig deixar?

Conclusió: si comparteixes la informació crítica amb els teus associats, es poden evitar situacions indesitjables.

Bé, és un divertiment que he volgut compartir amb vosaltres. Si he arrancat un lleu somriure, missió complerta. I ja sabeu, parleu les coses, no sigui que si truquen al timbre de casa i és el veí o la veïna no sapigueu que heu de fer.

36 responses to “L’Ús de la Informació

  1. jajajajaja jo li deixo treure la tovallola per 1.000 euros, però clar per res no jajaja.

    Ja ho crec que s’ha de compartir informació, per això jo li explico tot en detall i no tenim problemes amb veïns🙂

    • La veritat és que la situació és un xic estranya però coses més rares s’han vist que superen tot el que ens podríem arribar a imaginar.

      Per cert, ahir et vaig veure en una revista que crec es diu Cuina. Deien que el teu bloc és molt recomanable.
      N’estic totalment d’acord.

      Per als que llegiu aquest comentari i us pugui interessar, us deixo l’enllaç al bloc: http://glutoniana.wordpress.com

  2. Jeje no se de que em sona!

  3. Molt bo Tomi!
    Una manera divertida d’explicar situacions que ens podem trobar per inconscientment o conscient haver informat, o no. En general, diria que sempre és millor informar de tot per no trobar-te en situacions com aquestes! Suposo que a tots en l’àmbit personal o professional ens hem trobar amb alguna situació d’aquelles que hem pensat: Això m’ha passat per no explicar-ho… Em pots dir quina comunitat de veïns és aquesta? Petonets!

    • És cert Eri, en alguna ocasió, en el plànol personal i en el professional m’he trobat en alguna situació no desitjada per culpa de no haver explicat a temps o que no m’haguessin explicat a temps, informació crucial que hagués servit per solucionar les esmentades situacions.

      Ja desvetllaré la ubicació d’aquesta escala de veïns quan hi hagi algun pis lliure, per si en algú o alguna de vosaltres us interesses.

  4. Sí que fa gràcia, sí!! I hi ha una reflexió interessant al final! Bravoo! (tot i que el meu problema normalment és un excés de comunicació)

    • Bé, tampoc és això!

      Hi ha res que no expliquis? De tant en tant has de provar de deixar alguna cosa per explicar, ni que sigui per fer-ho en un moment més propici.

      Amb tu, l’exemple del post acabaria d’una altra manera, potser així:

      Ets l’home: obres la porta i quan la veïna et proposa el pacte de la tovallola li dius, tia no t’enrotllis i torna’ns la pasta!

      En torna al bany li dius a la dona, et pots creure que la veïna em volia entabanar per veurem en boles?

  5. Ara m’he perdut… però no va de la comunicació conjugal (sigui parella amb paper o no)? A casa, segur que l i ho confessaria. i com que ens emprenyaríem –conscients del rídicul que hauria fet jo– ens diríem això:

    — I no m’ho podies haver dit!–acusaria jo.
    –Que potser m’ho has preguntat?– es defensaria ella.

    • Hola Jaume.

      Pot anar del que vulguem . En realitat el fons de l’exemple està dirigit a les organitzacions, ara bé, en realitat serveix quasi bé per a tot.

      No home no, si t’hagués passat en a tu, tenies la veïna cada dia a la porta tornant a provar sort, segur!

      És cert que poden donar-se situacions increïbles entre persones o en organitzacions per no haver compartit una informació. L’exemple exposat em va fer molta gràcia perquè d’una manera simpàtica explica una situació que es dona amb molta freqüència (bé no la part de la tovallola, però si la de la manca de comunicació).

  6. Molt bo! A mi m’ha agradat i divertit aquest post. La informació a vegades la justa. No cal donar-ne en excès🙂

    • Hola Caterina.

      Què bé que t’hagi agradat perquè en part ho vaig fer per això. El missatge de fons existeix, però el vaig voler transmetre en un format lleuger i alegre.

      Compte amb la restricció de segons quina informació, perquè ja et veig amb la tovallola i sense saber que fer!

  7. Ep, has tocat un tema molt interessant i divertit, perquè una cosa és la informació que compartim mitjançant els posts i una altra la informació que traspuem i transmetem de nosaltres mateixos (de manera conscient i/o insconscient).

    Suposo que a tots ens passa que després d’uns quants comentaris comencem a fer-nos una imatge de qui hi ha a l’altre cantó del teclat. Amb tot, la informació que tenim és tan fraccionada que el resultat deu ser espectacularment erroni.

    Plantejo un exemple d’informació deixada a l’atzar -o no- i d’interpretació gratuïta 100%. En Tomàs (ho sento, però com que ets l’amfitrió i t’ha tocat el rebre) es defineix com a una andròmina semiorgànica i a partir d’aquí comencem la pel·lícula amb diverses conclusions:
    a) És un fanàtic de la ciència ficció i un gran lector d’Asimov.
    b) Té una imaginació desbordant.
    c) Té una pròtesi (cadera, vàlvula, genoll, marcapassos…?) i s’ho pren amb molt bon humor.
    d) És un jurista del Tribunal Constitucional i de tant en tant necessita fugir del planeta perquè no li agafi un iuiu.
    e) … (no, ja no dic res més que si no contraatacaràs i diràs “a) la del gravatar de l’ocell pren substàncies tòxiques, b)…”).

    Només espero haver encertat una conclussió gratuïta: en Tomàs té molt de sentit de l’humor (ai, ai, ai, si no l’he encertada sóc víctima!😦 )

    • Hola Montse, com ets eh?
      En un comentari d’ahir li deia a l’Amàlia que segurament soc més Jo en les respostes que us faig als vostres comentaris i en els comentaris que us deixo. En els post que hi penjo també, però potser en aquests casos també hi juga l’actualitat, l’humor del dia, els gustos…
      Vaig contestant punt per punt i per al•lusions:
      1.- He llegit llibres d’Asimov, més de jove que ara, i d’altres autors de ciència ficció. M’agrada si és de qualitat, però tampoc per dir que soc un fan.
      2.- Crec que imaginació si que tinc (sense que sigui desbordant).
      3.- No tinc cap pròtesi (anava a dir alguna cosa però per prudència callo. Fa poc vaig descobrir que a la capçalera dels blocs, allà on diu “informació del bloc”, pots avisar de que el contingut és per adults. Doncs en aquesta resposta he estat a punt d’estrenar-lo).
      4.- Vaig fer un post sobre el TC i des de llavors que estic vetat.
      5.- Perfecte. Em coneixes molt bé. El que passa és que acostumo més a atacar-te a casa teva.
      Intento donar-li un toc d’humor a moltes respostes i comentaris, és cert. En la vida no virtual, soc “normal”, no soc d’aquells que sempre són el centre de la festa.
      El definir-me en el Gravatar com una Andròmina Semiorgànica, d’alguna manera ja diu quelcom de la meva intenció en el bloc. Pretenc tenir un bloc seriós però no gris, ni pesat, i de tant en tant penjo alguna cosa més de cachondeo. Intento penjar solament coses que en a mi m’agraden. No necessariament seguir una moda o una tendència, sense línia editorial, és a dir, no és un bloc temàtic i intento que no sigui massa tendenciós, si bé en segons quins temes tampoc oculto les meves preferències.
      Montse, espero per la teva part un striptis total en el teu bloc.
      Jo també m’he fet una certa imatge mental de vosaltres, sobretot dels i de les que tinc més contacte o dels o de les que són més oberts a l’hora d’expressar-se.

  8. Caram quins veins, jajajaj. De totes maneres millor no li expliqui que li ha demanat a canvi per tornar-li els diners, aquesta informació si que es confidencial, jajajaj.

    Jo crec per per aquí si que en molts casos donem informació sobre les nostres coses, potser p.q. estem darrera una pantalla i no veiem qui rep la informació, pensem que això ens dona un cert anonimat. També hi han casos de que es l única manera que tenen per deixar anar el que senten o el que pensen.

    De totes maneres el millor es sempre guardar-se una miqueta per nosaltres mateixos alló que pensem.
    No diuen que la informació es poder ???

    • Hola Amàlia.

      Si, quins veïns eh? I no, em sembla que ell no li va dir que va passar amb la veïna. Per si de cas…Així i tot, jo d’ell hagués anat a ca la veïna havíem com em rebia ella, no?

      Crec que molts de nosaltres hi posem una mica de nosaltres en el que diem. Bé sigui en les entrades, bé sigui en les respostes.

      Jo soc jo en les entrades, perquè penjo allò que m’agrada o que amb sobte, o que m’indigna. També allò que em fa mal o pena. I de tant en tant penjo alguna cosa de conya perquè em sembla que ja està bé de penes.

      Crec però que soc més jo en les respostes que faig als vostres comentaris o en els comentaris que us deixo en els vostres blocs. Crec que és on més em reconec.

  9. Hi ha gent que diu que com menys informació es dóne millor, estic totalment d´acord, la justa i necessària a les persones imprescindibles.

    • Jo també sóc dels que no parlen pels descosits i quant a passar informació ho porto amb una certa discreció. Discriminant el tipus d’informació i les persones receptores.

      La informació general s’ha de compartir. Amb la informació crítica, per sensible, s’han de seguir altres pautes, al meu entendre, més restrictives.

  10. I què ens han de venir a explicar a nosaltres els “blocaires” sobre això de compartir informació, si ho compartim tot… bé, gairebé tot… va, una mica…

    I quina comunitat de veïns més maca i ben avinguda, oi? En la meva ni se m’acut que li pugui deixar aquest pastorro a ningú ni cap veí a qui demanar que deixi caure la tovallola (brrr, no m’hi facis pensar, si us plau!)

    • Bé, nosaltres si que compartim (tampco m’ho facis explicar tot en aquí). De vegades informació i de vegades sempre s’escapa alguna cosa personal.

      És difícil que no acabem sabent alguna cosa dels altres després de tants comentaris. Bé, potser no, però jo crec que una mica si.

      És que quan un es canvia de pis, abans s’ha d’informar. Jo abans de canviar vaig entrar a la nova finca i vaig anar pis per pis i no vaig escollir nova casa fins que la ràtio tovalloles per pis visitat no em va semblar prometedor.

      Això ho dona haver canviat moltes vegades de pis. Se n’aprèn.

      En el teu comentari, si més no, has visualitzat els teus veïns i la tovallola. La propera junta de veïns la podeu fer en una sauna, per anar entrenant.

  11. Això en passa molt sovint , quan obro la porta i veig un veí mai sé per on va la cosa perquè el meu company mai em parla de les coses dels veïns. Ara li toca a ell anar a les reunions de la escala (jo he anat uns quants anys i m’han deixat buida per un bona temporada). La informació la compartim sobretot quan ens afavoreix.

    • Hola Puri, benvinguda a aquesta casa!

      Tampoc em sembla una mala cosa parlar poc dels veïns. Crec que és millor parlar-ne poc, que no pas parlar-ne molt.

      Anar a les reunions de l’escala és una cosa que se’m fa molt costeruda.

      Bé, ara el que us queda per pactar és qui va a obrir la porta, sobretot en aquells moments en que no espereu ningú i aneu només amb una tovallola o similar.

  12. uuuf!!
    compartir? aquesta és aquella paraula de la que se’ns omple la boca quan som els que rebem? O la que sona ha expol.li quan som els que donem?

    Hi ha cops que la informació compartida fa miracles, que ens ho diguin els amics wikileaks, les conseqüències i els flúxes que prenen les informacions són incertes però hem de correr aquest risc. Al final es tracta de la llibertat d’actuar de forma pròpia aconseguida després de coneixer la màxima informació sobre quelcom.

    Es a dir, només podem elegir correctament si sabem tot el que hem de saber.

    Compartir ens deixa creixer més com a individuus per a creixer més com a societat.

    Uns bons exemple són el Free Software i la seva funció acollidora per a trencar amb les desigualtats respecte al accés a inetrnet i al coneixement.
    O els creative commons que otorguen a la gent el dret a compartir.

    • Bones aportacions les que fas.

      Crec que el fenomen Wikileaks encara no ha acabat, ni de bon tros, i que ens costa donar-li dimensió perquè no en prenem distància suficient. És massa recent, massa important, massa impactant i massa nou.

      Ha estat com una fuetejada que et colpeja per sorpresa. No esperàvem una cosa d’aquesta dimensió.

      El software lliure, cada dia amb més seguidors. Qui podia pensar fa uns anys que es podria trencar amb solvència el monopoli de les grans multinacionals?
      Commons, facilita l’intercanvi. Cada creador escull el nivell de còpia o les condicions per fer-ho que atorga al que ha fet.

      Crec que vaig llegir que WordPress abans era propietat d’una empresa i que aquesta ha alliberat el programa i no hi guanya diners amb aquesta plataforma.

      És important tenir informació, i una manera de tenir-ne és disposant de persones o institucions que la comparteixin.

  13. I la dona va deixant 1.000 euros pel veïnat? ajaja molt bó!

  14. Missió complerta: he somrigut! Ara, que potser la situació no era tan indesitjable així, no!? =:o) Extrapolant a idees, m’agrada pensar que per cada idea que dono, rebo una altre idea a canvi. Com si per cada gota donada, rebés un oceà a canvi!!

    • Em complau saber que t’ha agradat.

      Està bé la idea que proposes de compartir. Sovint, quan rebo comentaris vostres van farcit d’idees, d’aportacions…Està en la línia que dius, jo poso una part i vosaltres una altra. Per mi, perfecte.

  15. N’estic segur que el que ens expliques està basat en fets reals…

    Per cert, respecte al post, perquè et pensaves que els governs son tan reticents a compartir la seva informació?

    • Tens raó, és una versió edulcorada. En realitat era jo el que vaig trucar el timbre i em vaig trobar amb la veïna amb una tovallola. La meva incontinència verbal em va portar a dir allò dels 1.000Euros si deixes caure la tovallola. En cap moment vaig pensar que ho faria i el primer sorprès vaig ser jo.

      Ara porto sempre 1.000Euros a la butxaca i en arribar a casa sempre truco primer a casa dels veïns. Per ara no he hagut de gastar-los.
      I si, els governs no comparteixen determinada informació per no haver d’ensenyar coses que no volen compartir. Són innocents i pudorosos.

  16. Hola Tomàs.
    Sí, has conseguit que riguera. Ningú és amo de res, ni de la informació, ni de la bellesa, ni de res. Ara bé, intel·ligent: la veïna.
    Bon dia.

    • Què bé, arrancar un somriure també és una de les coses que persegueixo. Distreure en algú per uns instants és molt important.

      M’agradaria estar a l’ascensor amb la veïna espavilada i l’home de la tovallola en la primera ocasió que hi coincidissin després de l’afer.

  17. Indesitjables… o potser no. Bé, conyes a part, tens molta raó. Jo sempre he pensat que compartir certa informació que a vegades sembla intranscendent aporta seguretat a les relacions -siguin del tipus que siguin- i que, a vegades, també aporta seguretat a la pròpia vida: posem per cas que no expliquem a ningú certa expectativa i que les coses van molt malament. Quan després ho expliquem ens costarà molt més gaudir de l’empatia dels amics. Si ho expliquem abans, ells també estaran pendents.

    • Estic amb tu, crec que és millor explicar. En altre cas, i segons les circumstàncies es fa molt difícil explicar als demés i a un mateix el perquè no s’ha fet abans.

      Lògicament cada cas és cada cas, però en cas de dubte potser millor compartir la informació.

      En temes empresarials, l’escenari és diferent i la prudència ha de ser un dels factor a considerar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s