El dòping i les excuses

Amb una certa freqüència sentim notícies sobre dòping al món de l’esport. En el Post es tracte del tema però centrant l’atenció en les Excuses que han posat alguns dels presumptament implicats a l’hora d’explicar-ho o de declarar sobre el cas.

1.-  L’atleta de 400 metres LaShawn Merrit va donar positiu en un control antidòping en dehydroepiandrostone (DHEA), un esteroide anabolitzant utilitzat en la prevenció contra l’envelliment.

Va declarar que s’estava medicant per un tractament allargament del penis i que d’aquí provenia la possible contaminació.

Imatge que suggereix dòping

2.- El tenista Petr Korda per justificar la presència de Clembuterol en el seu organisme, va dir que era un menjador compulsiu de carn i que aquesta podia haver estat la font de contaminació.

El problema era que la concentració que varen trobar en el seu organisme era l’equivalent a menjar-se 40 vedelles contaminades al dia i durant 20 anys.

Per saber més detalls del Clembuterol i del cas del ciclista Alberto Contador us deixo un enllaç al darrer post de la Zillahh que parla sobre aquest tema: http://zillahh.wordpress.com/

3.- El nedador David Meca va donar positiu en Nandrolona (que facilita el creixement muscular i la producció de glòbuls vermells).

En les seves al·legacions va dir que era degut ha haver consumit un plat brasiler de triperia.

4.- L’atleta Mónica Pont a la que li varen trobar una alta taxa de cafeïna (droga psicoactiva i estimulant) en el cos, va declarar que s’havia pres dos tasses de cafè.

La concentració trobada al seu cos era l’equivalent a unes 35 tasses de cafè.

5.- El ciclista Tyler Hamilton, va ser acusat d’haver-se fet una transfusió amb la de sang d’una altra persona, ja que li varen trobar cèl·lules alienes.

Va dir que podria ser degut a la síndrome del bessó desaparegut. Segons ell, va ser concebut en un embaràs de bessons, però finalment l’altre germà morí durant la gestació i que això explicava la presència de cèl·lules alienes.

6.- A l’atleta Dennis Mitchell li varen trobar un índex anormalment alt de Testosterona (hormona que permet el creixement de la musculatura i que es produeix de manera natural en els testicles).

Va declarar que podria ser degut a que la nit anterior s’havia pres 5 cerveses i havia fet 4 vegades l’amor.

7.- El tenista Richard Gasquet en donar positiu per Cocaïna (estimulant del sistema nerviós), va declarar que era degut a un petó que li havia fet a una noia i que d’aquesta manera ella li havia passat la droga.

El dòping al podi

8.- El també tenista Mariano Puerta en donar positiu en Epinefrina (que ve a ser la forma sintètica de l’adrenalina), va declarar que havia begut d’un got de la seva dona que contenia un medicament.

9.- L’atleta Daniel Plaza, en donar positiu per Nandrolona va explicar que havia tingut una llarga sessió de sexe oral amb la seva dona embarassada (les dones embarassades poden generar l’esteroide de manera natural) i que aquesta en podia ser la raó.

Imagino que alguns professionals de l’esport acostumats a guanyar-se molt bé la vida o per voler arribar a fer-ho, quan se’ls presenta una fita esportiva o una marca que no poden assolir, cauen en el recurs estúpid de consumir alguna de les múltiples substàncies que faciliten l’assoliment de les cotes per a ells inabordables.

Estic en contra del dòping, però l’esport professional s’està portant al límit en marques, imatge, publicitat i diners. Cada vegada més, els atletes són arrastrats a batre els seus límits. Per a molts, això no és físicament possible i llavors recorren al dòping per mantenir el lloc en el que estaven o per assolir-ne un de millor.

21 responses to “El dòping i les excuses

  1. Jaaa, estan obsessionats amb guanyar i volen ser els millors del món. Potser caldria menys classes d’esport i més d’esportivitat.

    • Tens tota la raó. Una part de l’esportivitat se’n va anar amb el professionalisme radical en que ha caigut l’esport de masses o aquell que té premis milionaris.

      La fama i els diners enlluernen massa a alguns i a algunes esportistes.

  2. Com sempre un post molt complet, crec que no sabem res del que passa, però no d´este tema, de pràcticament res, hi ha una veritat que no coneixem, i del futbol no es diu res de res, clar no interessa.

    • És cert el que dius, del món superprofessional de moment hi ha poca informació. Molt de tant en tant hi ha algun apunt però no massa.

      Segurament aquest esport no comporta tant de desgast físic, o tant intens i tant concentrar en el temps, com altres esports (ciclisme, boxa, atletisme…), però per altra banda hi ha molts diners i milions de practicants.

      Serà perquè no hi ha dòping (o molt poc) o perquè no hi ha prous controls. Tinc entès que si hi ha controls però no tinc gaire informació de detall.

  3. La Cuina de l'Eri

    Felicitats per aquest post Tomi!!!
    A banda el seu interès, no he pogut parar de riure. Aquesta gent no te ningú que l’assessori? Què el prepari per dir alguna cosa que com a mínim no faci riure? No cal ser cap expert per veure que estan dient bajanades. Totes són boníssimes, però si hagués d’escollir em quedo amb la primera! Petonets,

    • Doncs malgrat alguns d’ells són súperprofessionals que podrien tenir assessors o similars, no sembla pas que a l’hora de fer front a aquestes situacions ho tinguin massa present.

      També hi cap la possibilitat que siguin tretes legals, és a dir, que qui els assessori ha faci des del punt de vista legal i no publicitari, i que el que es busqui és la no culpabilitat legal i no pas el fer o no el ridícul.

      Pel que fa al cas que menciones, què dir? Doncs si fos veritat, va escollir l’estètica abans que l’ètica!!! Ja que mentre durava el tractament hauria d’haver deixat de competir.

  4. ajajajaj
    ostia molt bó el post de veritat
    com he rigut!!! Sens dubte els esportistes d’actuar i d’inventar excuses realistes no en saben gaire…

  5. Deunidó quina recopilació Tomàs! La veritat és que tots els casos que esmentes són ben veritat, per estrany que pugui semblar. Si em permets afegiré el cas del Dieter Bauman, campió olímpic dels 5.000m. als jocs de Barcelona 1992. A l’octubre del 1999 va donar positiu per nandrolona i es va defensant argumentant que el fàrmac havia sigut injectat per algun enemic seu a la pasta de dents que utilitzava habitualment. La imaginació dels esportistes que practiquen el dòping ens deixa sense paraules.

    • Si, com dius, són casos autèntics.

      Es clar que et permeto que aportis altres casos i milloris i ampliïs el post. Recordava el cas que expliques però no sabia que havia posar cap excusa i menys una de tant rebuscada.

      L’ambició i l’estupidesa humana no té fre i també bat rècords.

  6. Però quina recopilació tan interessat, quedo parat de la fantasia que li posen aquests atletes, suposo que fan aquests relats exculpatoris mentre estan ben dopats i això excita la seva imaginació…

    35 tasses de cafè!!!!!!!!!!!!!! ?????????, no tinc paraules…

    • Compte que la Montse i la Kuka han dit que els hi agrada molt el cafè!

      Crec que les lleis tenen tantes esquerdes que els seus advocats els hi diran que potser cola. De fet alguna d’aquestes o similar ha colat.

      Els laboratoris que creen nous productes que es poden utilitzar per incrementar el rendiment van més ràpids i més avançats que els laboratoris que els poden detectar.

  7. Tiraré per la banda filosòfica: què porta una persona a no responsabilitzar-se per les seves accions!?

    Un exemple: fa un parell de mesos, el jugador Somàlia (del Botafogo, a Brasil) arribava tard a un entrenament. Quina excusa va donar!? Que l’havien segrestat (esdeveniment normal en l’eix São Paulo-Rio de Janeiro). Problema: la càmera de l’ascensor de casa seva l’ha delatat.

    NB Estic d’acord amb la Montse, sobretot, respecte al cafè: a mi, a qualsevol hora del dia o de la nit, de ben segur que em trobarien, l’equivalent a cinc tasses de cafè a les analítiques. =:o)

    • Entrats en la dinàmica dels diners, de la fama, de la glòria, la premsa, els autògraf…, hi ha qui no pot o no vol sortir d’aquest món.

      Ha de ser molt llaminer poder gaudir de tot això i hi ha qui no ho pot deixar i fa el que sigui per seguir-hi.

      Bona l’excusa del jugador del Botafogo. Almenys en Romario quan el teníem al Barça es limitava a dir, “estoy cansado”.

      Jo més que de cafès, soc de tallats, uns 3 o 4 al dia.

    • Hola Kuka, això és una segona resposta arrel d’una notícia que he llegit del teu país, segons la qual ara tindreu medicaments per a la diabetis i per a la hipertensió gratis. Així que no cal que pateixis pels excessos amb el cafè.

      Pensava que prendries “queimadinhos”.

  8. A veure, que potser les criatures no menteixen tant com tot això. Mira que de vegades els metges exageren molt. Et comento quatre casos que he vist claríssims:

    2- En Petr Korda, claríssimament seguia la dieta Dukan. Segur, eh! M’estic llegint el llibre i es tracta de fer una dieta de proteina pura i dura, per tant el pobre nano l’únic que pretenia era fer una mica d’operación bikini i van i li fan una analítica. Ja és tenir mala sort.

    4- Les 25 tasses de cafè de la Mònica Pont no em semblen tan exagerades com tot aixó. Jo mateixa, guaita l’hora que és i en lloc d’acotxar-me estic per aquestes xarxes de déu (ai, ara no sé si és el cafè o el poc seny… deixem-ho còrrer)

    6- En Dennis Mitchell és un campió! Aquest sí que va veure clar que si la seva carrera se n’anava en orris, sempre li quedaria el regustet d’una bona reputació.

    7- Algú va preguntar a en Richard Gasquet on havia fet el petó? És que ja em veig al pobre dient a la xicota “ai, aquest nassarró de cigronet qui se’l menjarà?” i patapam!

    Ai, de debó, és que llegint aquest post m’ha semblat terriblement creïble, normal i lògic allò de “el gos se m’ha menjat els deures”.

    • Bé Montse, veig que mostres un nivell de comprensió altíssim, sobretot amb en Mitchell, però tranquil•la que he entès perfectament que era per les cerveses.

      En un món tant professionalitzat com el de l’esport d’alt nivell, on cada marca o cada medalla poden significar una beca o un premi milionari, no és estrany que hi hagi qui es deixi temptar.

      Per excuses, encara recordo quan de petit no havia fet els deures i barrinava fabuloses excuses que en a mi em semblaven del més creïble per explicar-ho.

  9. A mi se m’ocorre pensar en quin resultat tindriem si permetessim que tothom es dopés tant com vulgués.

    Al final tots estarien igualats i no hi hauria avantatges a conseqüència del dopatge. Tots dopats i fora problema de mala pràxis esportiva.

    Ara bé, si volem que l’esport sigui un enaltiment dels valors de les persones sacrificades i esforçades anem malament si fem que el protagonistes cobrin per fer-ho. (por el interés te quiero Andres).

    En el cas del rugby ( amater fins fa pocs anys) no hi havia hagut mai trampes ni dopatges, l’honor era el primer. Des de que es professional han aparegut molts casos de trampes i trapitxeos que deixen l’honor en mala posició.

    Diners i valors no sempre van de la mà.

    Pel que fa a les excuses, bé es podrien guanyar la vida com a creatius aquesta pandilla de yonkis ( amb perdó dels yonkis)

    • És cert, en els comentaris rebuts fins ara heu entrat més en el nucli del tema que no pas en les excuses esgrimides per alguns tot intentant explicar allò que de vegades no té explicació.

      Si tothom es dopés, potser la competència estaria en els laboratoris, ja que tothom compraria en aquell que tragués al mercat el producte miracle que facilités millors marques.

      En un entorn amb tanta fama i diners és difícil que no hi hagi persones que vulguin aprofitar-se. O d’altres que havent estat al cim, no vulguin de cap manera veure com les seves marques cauen o que intentin superar a d’altres més joves i forts que estant pujant.

  10. Tota la raó, sembla que no hi ha fi. Any rere anys s’han de batre els records i les marques personals. Però hi ha d’haver un limit, no?
    Entenc que durant els anys els esportistes han millorat l’entrenament, alimentació i van equipats amb l’última tecnologia, però tot i això hi haurà un moment que no es podrà millorar segons quines marques. I crec que aquest moment és aviat i si ningú es dopes possiblement ja l’hauriem assolit.
    També destacar l’inhumà d’algunes proves… el Tour de França es cada any més llarg i amb més ports de muntanya. Fins on podran aguantar els ciclistes?

    • Estic d’acord amb tu. Malgrat la genètica, els entrenaments i la tecnologia han evolucionat i donen avantatges als esportistes que anys enrere no tenien, sembla que els rècords encara avançant a més velocitat.

      Malgrat les bicicletes pesen un terç del que fa uns anys pesaven i els canvis de marxa són inigualables, la velocitat mitjana de 40Km/h a la que es corren les grans voltes és molt difícil de mantenir.

      Tots estem esperant que algú trenqui la barrera de les 2h en una marató i això és una pressió bestial.

      El el món de l’esport hi ha molts diners. S’ha convertit en una manera de viure.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s