El Fàstic. Som Fastigosos?

Segur que tots i totes nosaltres hem experimentat en una o en moltes ocasions la sensació de Fàstic.

En diem Fàstic a l’emoció que sentim davant un fort desgrat i disgust davant substàncies, objectes, persones o comportaments.

Paradeta amb dents de recanvi

Les amígdales cerebrals són les que processen i emmagatzemen les reaccions emocionals. La capacitat de sentir fàstic no és innata, s’aprèn en els primers anys de la nostra vida.

De fet, els nens petits no senten fàstic cap a determinades substàncies i olors. Un nen pot perfectament posar-se un cuc a la boca. Els científics diuen que les ganyotes que podem veure en els petits es deuen a aversions gustatives, que si són innates, i no pas al fàstic tal i com els adults el coneixem. Fins als 3 anys de vida no es troben, en general, respostes a causa del fàstic.

En general ens donen fàstic les coses que a la societat que ens envolta es consideren fastigoses. És ha dir, hi ha molt de condicionament social en !l’aprenentatge” a tenir fàstic a determinades coses.

Ara bé, si parlem de com manifestem el fàstic, en això si que hi ha molt més consens a nivell mundial: el nas se’ns arruga i el llavis superior s’aixeca, mentre les comissures s’abaixen. Fisiològicament es presenta salivació, nàusees, vòmits, sudoració, descens de la pressió sanguínia i fins i tot desmai.

Imatges facials de fàstic

Lògicament aquestes manifestacions seran més o menys violentes en funció de l’individuo de que es tracti, però els reflexos facials si que són més comuns.

L’autèntic fàstic va més enllà d’una ganyota. La repugnància és tant gran que no es pot afrontar. Implica una reacció de rebuig o de fugida.

Hi ha qui diu que l’anticipació de la sensació de fàstic ens ajuda al manteniment dels costums tant fisiològics com psicològics que ens aporten benestar.

Estic d’acord amb el component cultural del fàstic.

Jo no puc dir que no sigui una persona fastigosa, perquè ho soc.

Soc fastigós sobretot en els temes del menjar, més que no pas per males olors, si bé el del llegiu em provoca rebuig. També ho soc davant determinats traumatismes, ferides i ulceracions.

En el menjar no m’hi poseu vísceres, grasses animals, llengua, bulls i similars. No puc.

Carnisseria a Tinerhir i Erfoud 2005 - Foto pròpia

En canvi no em fa tant fàstic provar alguns insectes com formigues o llagostes de camp.

S’han fet curiosos experiments en els quals es poden veure els condicionaments que tenim apresos respecte del fàstic:

1.- A un conjunt de persones se’ls presenten plats de sopa i se’ls demana que escupin dins el plat. Acte seguit se’ls demana que es mengi cadascú el seu plat.

2.- Ara se’ls presenta un troc de torró que es tallat en petit bocins per una pinta del cabell completament nova (sense utilitzar).

Doncs bé, tant en un cas com en l’altre hi ha una part important del grup acaben no provant el menjar. Mentre la saliva la tenien dins la boca no els feia fàstic, en canvi quan està a la sopa ja no poden sentir el mateix.

Per cert, en algun Nadal o Reis haureu tingut a prop vostra les conegudes merdes de massapà. Les heu provat?

20 responses to “El Fàstic. Som Fastigosos?

  1. Hola Tomi, bon dia!
    I per què se m’ha acudit a mi llegir aquest post a aquestes hores…. Ja veig que vas poder amb les formigues.. suposo però, que no deus portar una dent de la foto de la paradeta de recanvis… Mare meva! Quines coses que es poden veure voltant pel món!
    Ja se que hi ha moltes persones que rebutgen les ostres i ho entenc perfectament, en canvi en a mi m’encanten! Vives, evidentment, amb un raig petit de suc de llimona i cap endins! No hi ha res millor!
    A la teva pregunta: Si, jo he vist i tingut a la mà les merdes de massapà, però no l’he provada mai, no per fàstic, sinó per que no m’agrada massa el massapà. Aquest any, en honor en aquest post, la provaré i ja t’explicaré…
    Petons i feliç diumenge

    • Hola, bon dia,

      Hi ha hores en que el meu bloc està dormint. Hi ha un programa a la ràdio que es diu “aquestes no són hores”, doncs això!

      Si vaig poder provar les formigues i el chapulines. és més la sensació psicològica que no pas la gustativa. En canvi una ostra em costaria molt. De fet mai les he provat. No em crida l’atenció ni l’aspecte, ni la textura que imagino ha de tenir.

      El que podries fer des de “lacuinadeleri” és fer-les tu mateixa aquest proper Nadal.

  2. Gran tema!! podria fer un comentari extens, extens però no patiu, serà concís.
    2 coses:
    1º- no recordo haver menjat mai res que hem faci fàstic, ni crec que hem passi mai.

    2º- qui no s’ha emportat a la boca segons quines parts o fluids corporals d’un altra persona a les 6 del matí al sortir d’una discoteca on no hi ha bidet ni raspall de dents?

    ( ho he resumit lo millor que he pugut)

    • Hola. De vegades resumir és un art.

      1.- Jo és que ja ni les tasto. Hi ha coses com una ostra o un cervell o una turma, que no me la foto ni de conya.

      2.- El sexe, la nit, la luxúria, l’alcohol, la passió…, ens ajuden a superar determinades barreres. Tens raó.

      T’ha quedat molt bé i molt clar.

  3. Pereò quin fàstic, Tomàs, mentre llegia se m’ha anat remenant l’estómac.

    Per què diem que els polítics ens fan fàstic (jo ho dic cada dos per tres) ? Trobo que l’Hereu fa riure al costat del plat de sopa….EEEEEEEEECS!

    • Si que ets fastigosa si! No serà per tant dona!

      Bé, jo també ho dic de molts polítics, i d’algun equip de futbol. L’Hereu no és dels polítics que més m’agraden. Crec que a Barcelona, pel que fa a Alcaldes, cada un que arriba és pitjor que l’anterior, és a dir, crec que hem anat perdent.

  4. Jo no hagues superat el test, ves quina bajenada però escupir en un plat de sopa si que no :S

    • Ja, ho entenc, estarem d’acord però en que és purament psicològic, ja que nomes uns segons abans la saliva era a la teva pròpia boca i no en tenies cap sensació estranya o de rebuig.

      Així i tot, és fàcilment comprensible.

  5. Jo per experiència pròpia hi afegiria un nou motiu de fàstic. quan t’han forçat a menjar moltes vegades un aliment que no suportaves li agafes un fàstic gairebé etern, i aquest també és adquirit.

    No crec que siguis fastigós amb el menjar, o com a mínim no tant com jo, tot i així no tindria cap problema amb cap dels dos suposits que proposes al post.

    • Com la Mafalda amb la sopa!

      Si, això d’obligar a menjar a algú una cosa que no li agrada és molt dur. Es passa molt malament.

      Doncs jo mateix no m’ho he plantejat massa, però amb una copa d’un bon vi tampoc crec que tingués problema.

      Salut!

  6. Molt fastig… vull dir, curiós, el teu post! hehehe!😉

    Jo vaig tenir en Sebastià Serrano de professor de lingüística general. Un dels temes que més li agraden és el llenguatge no verbal, és a dir, la comunicació que es fa efectiva a través dels gestos, l’entonació de la veu, les expressions… El component emocional hi té tot a veure i ell hi ha dedicat un bon nombre d’articles, llibres i xerrades a la tele. Recordo –si no recordo malament– que una de les coses que ens va explicar va ser justament que sentiments que normalment considerem negatius, com la por i el fàstic, són en realitat respostes emocionals innates que ens han garantit, com a espècie, la supervivència. Aquell que no té por no reaccionarà davant del perill (imagineu-vos a la sabana mirant tranquil·lament com s’aproxima una lleona famèlica), i aquell que no sent fàstic de determinats productes i olors, probablement acabarà consumint menjar en mal estat i viurà gaires anys. Crec que aquest fàstic és, per dir-ho d’alguna manera, l’original. De la sensació de rebuig envers determinades persones, comportaments, menjars, etc, també en diem “fàstic” però probablement aquesta accepció va sorgir metafòricament: de fet, moltes d’aquestes reaccions són, tal com dius en el teu post, fruit d’un aprenentatge cultural. Per això un nen es pot posar qualsevol cosa a la boca, però si li poses llet agra al biberó, probablement es negarà a prendre-se’l. A veure si alguna mama gosa fer la prova i ens ho explica.🙂

    • Perdona: volia dir “[…] probablement acabarà consumint menjar en mal estat i no viurà gaires anys.”

    • He pogut assistir a alguna conferència del professor Serrano. Fantàstic.

      Jo el que he llegit és que el Fàstic no és innat (si, determinades respostes de les papil•les gustatives) sinó après en l’àmbit i entorn familiar i la societat en la qual un es mou. Sembla ser que és a partir, més o menys, dels 3 anys de vida en que ja s’han après moltes de les reaccions que “expressarem” quan sentim fàstic, així com algunes de les coses que ja ens provoquen aquest rebuig.

      Ara, en llegir això que dius del nadons ho podem lligar amb el que més amunt deia de les papil•les gustatives.

      Sense establir comparacions, els gossos més que fàstic, senten rebuig gustatiu a determinats olors o sabors.

      I si, tal com dius, aquesta emoció és una mena de salvavides, de defensa davant determinades amenaces de l’entorn.

  7. No sé, jo al nas en tinc sensibilitats i/o coses. Fa temps que he deixat d’aguantar cert tipus d’olors dolents/forts/fastigosos, suposo que amb tantes infeccions que n’hi tinc, més les dels maleits sinusos de la cara, hauré arribat al limit. Fins als vint-i-poc encara no en tenia problemes, però ara quan em trobo una olor “desgràciada” se’m activa el reflexe de vomitar i o foto el camp o m’ho passo molt malament. És horrible.😦

    Respecte als menjars, no m’agrada la sensació que la grasa animal dona al paladar – sempre m’ha costat menjar-ne -, la sensació que certes pells de fruita donen al mateix paladar, el sabor a amoníac de les gambes, i potser algun altre àcid com ara el formic també em resultaria repugnant. El fàstic cultural el tinc més aviat cap a la bruticia i cap a certs comportaments que em generen ones d’adrenalina.

    • És això que dèiem que la sensació de fàstic, que per algunes persones pot arribar al vòmit o al rebuig (tal i com dius, la sensació que un té de que ha de marxar, fugir). Potser en el teu cas, pel que expliques hi ha altres factors que t’han afectat que podria ser hagin accentuat aquest tema dels olors.

      Coincideixo amb tu en el tema de la grassa animal. No la menjo. La textura em molesta i el sabor tampoc m’agrada.

      El sabor d’amoníac que dius de les gambes no em molesta tant, potser perquè no menjo els caps.

      Hi ha certs olors que també em molesten, el de la brutícia entre ells.

  8. Amb el menjar em passa una cosa que potser no es pot qualificar de fàstic, sinó de rebuig diguem-ne sentimental: seria incapaç de menjar carn de poltre. És un animal que em cau massa bé. Tampoc, si anés a altres llocs on és habitual fer-ho, seria capaç de menjar gos o simi per la mateixa raó (pobres chou-chou). En canvi queda clar que és una qüestió cultural perquè no li faig escarafalls a un bon rostit de conill i de ben segur que un nordamericà ho miraria amb mals ulls.

    Pel que fa a les actituds, no puc amb la gent que menja amb la boca oberta i em crea un neguit important la que mastega xiclet de forma ostentosa (brrrr, no hi puc, de debó, no hi puc).

    PS. De debó que has menjat formigues? Però no deuen ser com les nostres, oi? És que alguna vegada n’he menjat alguna per accident (se’m va colar a l’entrepà) i el gust de l’àcid fòrmic és una cosa que riu-te’n dels peta-zeta!

    • Quanta informació Montse! Anem a pams:

      Jo tampoc menjaria poltre, ni cavall. Crec que tampoc menjaria simi o gos tal i com dius.

      Si, segur que el tema dels conills no l’entenen a molts països (jo tampoc en menjo). També sobta a molts llocs els cargols (jo tampoc en menjo).

      És veritat, tampoc m’agrada estar davant d’una persona que mengi amb la boca oberta i pel que fa al xiclet quan en menjo procuro no fer el que descrius.

      Si, he menjar formigues a Perú i a Mèxic. Les venen als mercats i te les posen a pes. Estan fregides i són cruixents. Les del Perú tenien l’abdomen inflat d’una mena de líquid molt dolç. A Mèxic també varem provar Alpaca i llagostes de camp (les vaig trobar molt salades).

      No és que quan anem a d’altres països mirem de menjar coses rares, ni molt menys. El que si busquem És més provar les fruites que hi puguin haver en altres països que no pas coses rares. Al Perú hi ha un menjar típic que no varem voler provar. Mengen un animaló que li en diuen Cui (el que nosaltres coneixem com conillets d’Índies).

      • Ai, sí, els cargols! Jo tampoc no n’he menjat mai, tot i que m’han dit que són deliciosos, però no hi puc. M’havia deixat una altra “delícia” que em supera: les ostres. Ho sento, però em nego a menjar una bestiola que encara és viva i que té aspecte de moc (puaj!). I aixó del cui… ai, pobret el meu “Elvis”, ja sabia que era comestible (tan sociable com és ell!).

        • Una vegada vaig menjar 1 cargol. Res especial i des de llavors mai més. Les ostres ni provar-les, aquella aparença llefiscosa!

          També vaig provar un cop les cocotxes, mai més!

          Això de l2Elvis ja ho he pensat quan ho he escrit, però t’ho tenia que explicar. Varem estar a una casa de camp camí de la Creu del Còndor, molt curiosa perquè enlloc de cabres i ovelles, tenien llames i alpaques. Doncs, dins de la casa, en una mena de jardí interior tenien els cuis.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s