En el restaurant, coses que passen.

En aquest post, us parlaré de coses que passen en els restaurants.

Atès que de restaurants n’hi ha de tota mena, i per acotar, no parlaré dels restaurants als quals anem a fer un menú, ni tampoc dels de luxe, sinó dels que anem quan volem un sopar tranquil, romàntic…, en el qual poder parlar en un ambient de tranquil·litat.

Situacions:

1.- Has reservat taula i hora i en arribar a lloc et fan esperar.

Si l’espera és perllongada, no hi estic d’acord. El voler fer més d’un torn és una decisió del restaurant que el client no ha de pagar en forma d’espera. Al final et cobraran igual. En aquests casos, el millor és reservar taula per al primer torn o no tornar-hi.

2.- Entres al restaurant i et col·loquen en una taula al costat dels lavabos, o de la porta d’entrada o de la cuina.

Si he anat a sopar per poder parlar amb tranquil·litat, no estic a gust en una situació com aquesta i demano que ens canviïn de taula si és possible. Si la situació és prou molesta, la meva opinió és marxar i buscar un altre lloc on anar.

3.- Entres al restaurant i en seure, te n’adones que les taules estan tant juntes que sembla que estiguis sopant també amb els de les taules veïnes.

Si vull parlar amb la meva parella o amb un grup d’amics, aquesta situació no és la millor. Com tampoc ho és tenir que escoltar el que diuen els del costat. En aquest cas, la meva opinió és no tornar a aquest restaurant.

4.- Quan a la carta hi ha un plat sobre el que demanes informació a la persona que està prenent nota, i no ho sap que dir-te.

Sembla que la persona que pren nota hauria d’estar al corrent del que el seu restaurant ofereix. Penso que qui dirigeix el local hauria d’estar més al cas d’aquests extrems i de la professionalitat del personal de sala.

5.- Quan entre plat i plat et dona temps a jugar una partida d’escacs.

Quan passa, de vegades, en a mi la gana ja se m’ha passat.

Si és un fet puntual no hi ha més que aguantar-se, si és un fet habitual, denota una mala organització en el restaurant i el millor és no tornar-hi.

6.- Quan al provar el plat que t’han servit, no està al bo (mal sabor, passat de cocció, molt salat…) i et posen problemes o no proposen una solució alternativa.

Crec que el millor és dir-ho i no pas menjar-s’ho a disgust. Si en donen una bona alternativa serà un punt a tenir en compte.

7.- El postres, no sempre responen al que diu la carta i al preu cobrat.

Els postres poden ser una bona manera d’acabar un àpat. Doncs bé, què estiguin a l’alçada del preu que hi cobren. Si hi diu crema anglesa, doncs que ho sigui. Si hi diu fruita de temporada, que ho sogui. Si diu artesanal, que ho sigui.

8.- Quan porten el compte, sempre en faig una ullada.

M’ha passat que he trobat comptes equivocats en els dos sentits, per excés i
per defecte.

9.- Que cobrin el pa em sembla una pràctica equivocada.

Sempre que el pa servit no sigui especial (de fruits secs, de ceba, de mantega…) o fet pel propi restaurant, llavors ho trobo perfecte.

10.- Propines.

És un tema controvertit. Així i tot, acostumo a deixar propina si tot ha estat dins de la normalitat o si hi ha hagut un servei especialment bo. També valoro si davant qualsevol problema, s’ha sabut oferir una bona solució alternativa.

Malgrat aquestes situacions són reals, de fet no tenen res d’extraordinari i val a dir que en la majoria dels llocs en els quals he estat, tot ha transcorregut de la millor manera possible i ha estat un plaer tornar-hi.

Reconeixent que servir al públic és un ofici difícil, entre d’altres coses perquè hi ha clients complicats, penso que hi ha uns mínims que s’han de cuidar.

Us invito a que dieu  si aquestes coses també us han passat i a que expliqueu qualsevol altra cosa que hagueu experimentat.

26 responses to “En el restaurant, coses que passen.

  1. Hola,
    A mi com a tots, també m’he trobat en les situacions que comentes. Abans, simplement no deia res i li posava la creu al restaurant. Però ara ja no, dic el trobo malament i en funció de la resposta torno o un altre restaurant a la llista de tatxats .
    La darrera cosa que em va passar va ser en un restaurant on les postres tenien un preu desorbitat, com acostuma a passar, el plat era, fruita de temporada amb crema anglesa. Em van servir trossos de pinya en almívar amb poma i una espècie de natilla horrible de sabor. Imperdonable, simplement!

    • Hola Eri, ben retrobada,

      En a mi em sembla bé exposar i explicar en un restaurant el que passa. Imagino que si jo fos el del restaurant m’agradaria saber-ho.

      Pel que expliques del postra, no crec que fos casualitat. Senzillament és cara dura. Fer passar fruita enllaunada i natilles “danet” per fruita de temporada i crema anglesa, és com una petita estafa ja que com dius, en molts llocs els postres acostumen a tenir un preu elevat.

  2. A mi m’ha passat això i més! Quan excavava a Lloret de Mar ens havíem trobat amb cada antre per sortir corrents!
    Ara, també cal solidaritzar-se amb els treballadors de la restauració, que els pobres treballen festius i nocturns aguantant les exigències capricioses més desorbitades

    • Si, totalment d’acord. Conec una mica el sector i sé que pels treballadors és dur. En general, treballar de cara al públic és dur.

      A més, el cambrer no controla tot el procés. No et pot portar un plat si abans aquest no surt de la cuina. No pot saber si el sabor és bo, perquè no l’ha cuinat. En definitiva, és la “cara” que el client veu i al qui li cauen les queixes si és el cas.

  3. Et descuides quan comences a demanar plats que estan a la carta però que ‘s’han acabat’. A vegades acabes abans preguntant què tenen per servir-te.
    Pel que fa a les propines, jo soc contrari. El dia que a mi em donin propina per treballar, començaré a donar als restaurants. Crec que és un costum que es traspassa pel famós lema del ‘s’ha fet sempre’ i que no hauria de ser així, perquè si no ho fas quedes com un garrepa i un desagraït. Qui vulgui donar propina que la doni, qui no vulgui, que no ho faci.

    • Si, és cert. De vegades quan ja t’han dit a dues peticions que ja no en queda, et donen ganes de dir “digui’m vostè que és el que queda”.

      Si això va acompanyat d’altres plats que et puguin oferir en substitució, doncs la situació es suavitza. D’altra manera et pot passar que hagis d’acabar menjant un plat que no era pas la teva opció preferida.

      Tens tota la raó. Caiem en tot us seguit de costum que semblen més d’una altra època. així i tot, en d’altres països també succeeix i n’hi ha llocs en que ja consta al compte i tot.

      • Succeeix en alguns països i en alguns esdeveniments. Per exemple, si t’en vols anar de creuer, et cobren la propina en el moment de fer el pagament. I t’ho fan saber. Sense que tu puguis reclamar res. Això, més que una propina, ja és un robatori.

        • Si, no deixa de ser curiós que en alguns països una bona part del sou mensual d’un cambrer depengui de les propines que guanyi. Per això a EEUU és ja costum total deixar un 10% aproximadament del cost total del compte com a propina.

          En teoria, si et cobren el servei a banda el preu dels plats hauria de ser més barat. Ara bé, fer comparacions internacionals és molt complicat, ja que a més del plat, s’ha de tenir en compte la ciutat on te’l menges i la categoria del lloc. Un embolic total.

  4. Ah! una cosa que em molesta molt…i no a nivell de restaurant sinó de bar o granja. A mi , com a molta gent, m´agrada prendre’m una cafè amb llet i llegir el diari tranquil.lament. Doncs em fa molta ràbia, però molta, que passi el cambrer i em tregui el got o tassa quan encara em queda un culet de cafè i mig diari per llegir…Et trobes davant la taula com si no haguessis pres res; t´ha tallat el rotllo de tranquil.litat i han invadit el teu moment…Però què passa que la teva tassa és la que ha d’ acabar d´omplir el rentavaixelles??? A mi no me la coles, xato: no demanaré un altra cafè…
    No ho suporto!!!

    • Tens raó, en alguna ocasió he hagut de dir “disculpa, torna’m el tallat que encara no he acabat”.

      Hi ha moments en que un vol estar sol amb si mateix, llegint el diari o fent el que sigui amb tranquil•litat i qualsevol cosa feta de manera innecessària ens destorba, en el sentit de que trenca aquell moment personal.

      No sé si ho fan per esperonar-te a demanar una nova consumició o perquè tenen el costum de recollir les taules el més aviat possible.

  5. I ara, sí que has tingut mala sort; jo sempre que he anat al Mc Donald’s hi he trobat una atenció exquisida😀😀😀

    Va, ara va de debò, que surto poquet, però més o menys puc respondre el teu “qüestionari”:

    1. Això et passa per puntual. Si abans de sortir de casa prepares la teva roba i la de la teva parella (hi ha qui està molt i molt malacostumat), et planxes la cabellera, et dones una capeta discreta però imprescindible de “titanlux”, et poses les mitges amb pressa, les trenques (per culpa de les presses), en busques unes altres creant un petit cicló en el calaix, et poses algun complement, et treus el complement i te’n poses un altre perquè no t’acaba de fer el pes, et calces unes sabates de 8 cm de tacó, trotes cap al cotxe amb les sabates de 8 cm de tacó (no ho proveu mai sense la supervisió d’un adult) i aparques allà on cristu va perdre l’espardenya, quan arribes al restaurant no només tens la taula esperant-te, sinó que els cambrers t’aplaudeixen i celebren no haver perdut una reserva.

    2. No mola, no.

    3. Ets un antisocial: tan bonica com és la germanor!

    4. No m’ha passat mai. Quan surto de casa em fa goig provar coses que no he tastat mai i en cas de dubte tinc una tècnica: demano el plat que té el títol més llarg. Si no sé de què va ho pregunto al cambrer i crec que se’m nota una cara tan il•lusionada que sempre m’han donat explicacions exhaustives de què em trobaré.

    5. Això em passa en la majoria dels casaments: els cambrers no donen l’abast i el temps que passa entre que comences l’aperitiu i arribes al pastís és esgarrifós.

    6. Ben poques vegades m’ha passat, però quan s’ha donat el cas mai he tingut problemes (Tomàs, entre aquest punt i el 4 començo a pensar que no tens gràcia per demanar les coses)

    7. Ui, el preu de les postres! Sovint surt més a compte fer el gelat i/o el cafè en un altre lloc.

    8. No m’han presentat mai un compte que no fos meu… tot i que de vegades quan veus el total t’ho sembla😦

    9. És una mala estratègia. Guanyen més clientela si en lloc de cobrar el pa et regalen una copeta (el “chupito” de torn). Surts amb millor gust de boca (mai millor dit, o?)

    10. Alguna cosa, sempre hi deixem, tot i que jo sóc molt més garrepa i sempre “renyo” el meu marit amb allò de “però tu ja saps en pessetes quant has deixat?”.

    Deixo una propina o un “chupito” (segons com es vulgui veure) per a qui hagi tingut la santa paciència de llegir tota aquesta parrafada😀

    • Hola Montse,

      Donaré resposta punt per punt.

      1.- Si, soc puntual. Això que expliques dels “tempo tunning” de les dones, ho has explicat molt bé.

      Així i tot, procuro no anar mai a sopar amb el cotxe.

      2.- Mola poquíssim.

      3.- La veritat és que si que soc una mica antisocial, però en la situació exposada prefereixo les taules una mica apartades per preservar aquella mínima intimitat.

      4.- Ara ja sé el que he de fer. A partir d’ara aniré a sopar amb algun estri que es pugui connectar a Internet i si hem trobo en una d’aquestes situacions et passaré al cambrer “on line” per a que preguntis per mi.

      5.- El tema dels casaments no entra en aquesta categoria, allò és un caos més o menys controlat i el “momento” pastís és només pels patidors que s’acaben de casar.

      6.- Ja ho començo a pensar jo també. Portaré l’estri comunicador i tu em faràs el favor.

      7.- No acostumo a prendre postres. Amb el temps n’he prescindit per: decepcions (moltes vegades preu i qualitat no han respost a les expectatives), i que després de dos plats ja no acostumo a tenir gana pel postra. Tot i que moltes vegades els meus plats preferits són els primers i els postres.

      8.- Si, hi ha comptes que pensen uf!!! Si que m’ha passat que m’hagin portat un compte que no era el nostre, i també que presentés errors, per excés i per defecte.

      9.- Certament. Hi ha petits detalls que fan que els clients es fidelitzin. Cobrar el pa no és la millor estratègia (en el sentit explicat en el post).

      10.- Això de traduir a pessetes, ens dona sorpreses perquè amb el temps ja anem perdent perspectiva i referències dels preus en pessetes.

      Jo l’he llegit tot i estic segur que no en seré l’únic.

      Nota: està molt bé el video. De veritat.

  6. A mi m´ha passat de tot; entre elles: trobar-me dins del plat una arandeleta.., sí…i ben cert; que el cambrer reslliqui em tiri la safata a sobre,,,sí, és ben cert i l´última l´altra dia que em cobrin l´àpat de carta de del comensals que varen pagar abans que jo…Jo només vaig consumir un menú….si recordo més ja te les explicaré…

    • Ja veig que ets un pou sense fons d’anècdotes i situacions curioses en els restaurants.

      Anar al restaurant amb tu és una aventura.

      Totes les històries que expliques són ben curioses. En a mi, d’aquestes, l’única que m’ha passat és la de que em portin un compte que no és el meu, però no he viscut plats amb sorpresa com tu amb l’arandeleta de regal i tampoc ningú m’ha tirat res per sobre més enllà d’una beguda.

  7. Pràcticament m´han passat totes encara al llarg d´estos anys, la que no soporte i em passa sovint és que tarden a cobrar, és a dir quan entres se´n donen pressa per a què et quedes però al final, com ja tenen assegurada la consumició tenen altres prioritats. Em pose molt nerviós!

    • Coincideixes amb “Perplexa” que també ha destacat aquesta situació com a molesta.

      Jo mateix m’he trobat amb haver de demanar més d’una vegada el compte i esperar més allà del que sembla normal.

      Potser és pel que dius, ja t’han servit i les seves prioritats estan focalitzades en altres taules. Ara bé, el servei es valora des de que entres i fins que surts per la porta. També és veritat que quan hem acabat i ja hem decidit marxar, no ens agrada esperar més del compte per pagar i poder anar a fer els que s’hagi planejat.

  8. Quan vols demanar el compte i l’espera es fa eterna. Sembla que no tinguin interés en cobrar.. a vegades ve de gust marxar sense pagar de tant que has hagut d’esperar. Al contrari, que la portin sense haver-la demanat no em sembla correcte tampoc. Sembla que et fotin fora d’una patada al cul.

    • Si, tens raó. Les dues situacions que exposes també m’han passat.

      La que no portin el compte i et facin esperar molesta, i que te’ls portin quan encara estàs començant a fer el cafè o acabant el postra i parlant tranquil•lament també.

      Et sent com si et diguessin, bé si ja ha sopat, marxi que hi podrem posar en algú més a la seva taula. Cap de les dues situacions és recomanable.

  9. Estic d’acord amb tot el que has posat, i hi afagiria una cosa. Quan vas a un restaurant de cuina de mercat o cuina d’aqui i la persona que et pren nota no t’enten si parles en català. No demano que el parli’n però si que m’agrada que jo pugui demanar el meu sopar en català.

    • Si, aquesta situació no l’he contemplat en el post.

      El sector serveis en general està molt copat per immigració de tota mena. Això no és bo, ni dolent, és així i en el futur segurament anirà a més. Barcelona com a ciutat de pas atrau persones de totes les nacionalitats, és una de les coses bones d’aquesta ciutat.

      Fa temps que per demanar un tallat, de vegades has de dir un cortado. Tothom té dret a un treball, però també haurien de tenir la sensibilitat suficient d’aprendre els mínims en català per poder atendre a qui en aquest idioma se’ls dirigís, al final estan treballant atenent al públic i en aquí n’hi ha que vol parlar en català també en els bars i restaurants.

      Ja hi ha persones que fan l’esforç, però sempre n’hi ha d’aquelles per temps que portin en aquí no hi ha manera que acabin integrant-se en aquest aspecte.

  10. trobo a faltar a la llista allò de:
    – Hi ha una mosca a la sopa!
    – Calli, calli, que els altres no la tenen…

    • Així, que el bon humor no falti.

      Si, allò de la mosca, el pel i d’altres complements proteínics no demanats però que de vegades es presenten per sorpresa en el plat.

  11. Un molt bon post, molt real, tot m’ha passat, per separat, és clar, alguna vegada. El servei a molts de llocs és molt dolent, no dic, ja per escàs, que no es culpa dels cambrers, sinó per les maneres. Sembla que per fer de cambrer no es necessita formació i és fals, i sobretot, educació, que de vegades, massa, no apareix.

    • Com dius, no tothom serveix per fer de cambrer. Aquesta pràctica d’agafar a qualsevol persona i posar-la a servir o a prendre nota no és una pràctica que busqui la qualitat, ni tampoc la satisfacció del client. en tot cas, buscarà estalviar-se pagar el sou d’una/a professional.

      Un professional no solament sap el que ha de fer de cara a l’ofici, sinó també tractar amb el públic, que repetim, no és gens fàcil.

  12. Més o meys tot el que expliques m’ha passat alguna vegada, jo si el que pateixo és pura inconpetència o desgana, soc més de no protestar i fer allò que deia el gran Joan Capri: “Abraceu-me, que vostè i jo no ens tornarem aveure mai més”…

    • És curiós però això de “abraceu-me…” jo també ho dic i no sabia d’on provenia.
      Malgrat el que dic en el post, tampoc soc un “proteston”. Acostumo a tenir molta paciència en aquests casos, si bé, en alguns casos és que no hi ha altre remei que cridar l’atenció per solucionar alguna situació com les exposades.
      Tal com dius, no tornar és una bona opció si el lloc on has anat és un desastre.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s