El cas Sarah Mckinley. Per pensar-hi.

Molts de vosaltres haureu sentit parlar de la Sarah Mckinley, coneguda per la manera en com va matar a un tal Justin Martin que havia entrat a casa seva a la força i armat.

Té 18 anys. El 28 d’octubre de 2011 va néixer el seu fill, un mes després, el 28 de novembre es va cassar amb el seu marit, el qual va morir als pocs dies, el dia de Nadal.

Durant el funeral del seu marit, el tal Martin, dient que era un veí, va anar a casa de la Sarah per donar-li el condol i ella no el va deixar entrar. Sis dies després, el 31 de desembre per la nit, va tornar a anar-hi, però aquesta vegada anava acompanyat per un tal Dustin Stward i armat amb un ganivet de caça, de 30 cm de fulla. En no poder entrar, va forçar la porta.

Sarah Makinley durant la reconstrucció dels fets

Ella va trucar a emergències (911) per tal d’explicar el que estava passant i va dir:

Sarah: Estic sola amb el meu bebè, tinc dues armes a les mans (una escopeta i una pistola). Puc disparar-li si entra a casa meva?

911: No puc dir-li que ho pot fer, però faci el que sigui per protegir el seu bebè.

La conversa en total va tenir una durada de 21 minuts.

La policia de la ciutat de Blanchard (Oklahoma), va determinar que la mare va actuar en defensa pròpia, i la justícia ja ha avançat que no investigarà la jove.

L’oficina del Fiscal ha declarat que la revisió del cas indica que no hi ha indicis de que s’hagi violat la llei de cap manera.

I la Sarah va declarar a ABC News: No va ser una decisió fàcil, però era ell o el meu bebè. No hi ha res més perillós que una mare que veu amenaçada la vida del seu bebè.

Mes allà de debatre amb vosaltres sobre el tema, he recollit uns quants dels comentaris que s’han fet sobre el cas en diversos fòrums que tractàvem sobre el tema:

Així és com funciona un país de veritat. La propietat privada és intocable i si algú entrar a la força estàs en tot el dret de disparar-li 4 trets que ningú et retraurà res.

Pobre noia. Una cosa és tenir una arma per defensar-se i una altra per matar. Podria haver disparat a les cames.

Depèn, les coses poden complicar-se. Si l’home t’ataca intentaràs aturar-lo disparant, no miraràs si dispares a un lloc vital o no, el primer serà rebutjar l’atac.

Sent pràctics, si em trobés en una situació així, dispararia al pit que és el lloc on hi ha més possibilitats de no fallar el tret, mori o no.

No comparteixo això de disparar a les cames perquè és més fàcil fallar el tret, la qual cosa encara pot provocar que l’atac de l’intrús sigui més violent.

Si clar, li dispararem al dit del peu al fill de puta que ha entrat a la força i armat a casa teva!

El més fort és que s’hagués entretingut en trucar per telèfon augmentat així el risc de que l’home l’hagués pogut agafar. Pel demés, perfecte. D’altra manera ara tindríem un altra notícia, la d’una dona morta o violada.

De veritat veieu bé, matar algú per intentar robar?

Mot ben fet, amb dos collons!

Segurament si la noia hagués apuntat a l’intrús, aquest hagués marxat. Ara bé, és molt fàcil opinar sense viure l’experiència.

No em veig matant a ningú, però en una situació de por extrema no sabem com reaccionaríem. Si la noia l’hagués apuntat per fer-lo fugir, podria passar que a aquest se li acudís tornar per venjar-se.

Estàs a casa teva, entra algú a robar i potser a matar-te, i en canvi hi ha gent que es pregunta si el lladre o fa per necessitat?

No sé que faria en una situació límit com aquesta, però en el cas de no disparar i que a la meva família li passés alguna cosa, no podria perdonar-m’ho.

Aquí no hauria passat això. En el cas que el lladre hagués sofert algun dany, t’hauria denunciat.

Si això passa a Espanya, la noia ja estaria a la presó i hauria d’indemnitzar la família del lladre.

Sarah Mckinley amb el seu fill

La Consellera Tura va aconsellar no oferir resistència si eres atracat per no contrariar l’agressor. No va aclarir però, si el comportament havia de ser el mateix en el cas d’un intent de violació, malgrat després no tindria sentit posar una denúncia ja que no existirien proves de que haguessis ofert resistència.

Aquí a Espanya són els lladres el que porten les armes, nosaltres hem de posar 25 panys de seguretat i portes blindades.

Us explico unes experiències personals, que per sort no han estat de la mateixa gravetat:

1.- Fa uns 30 anys, em varen robar al carrer una cadena que duia al coll. Duia una crossa per una estrebada al turmell i no vaig poder fer altra cosa que cagar-me en tot.

2.- Aquest passat mes de maig, estava al meu despatx i en girar-me em vaig trobar amb un paio que tenia el meu telèfon a la seva mà. Va entrar sense que jo el sentís. Em va donar temps a tancar la porta, amb la qual cosa ens varen quedar tots dos tancats. Vaig trucar a Seguretat i aquests als Mossos. Mentre tant, li vaig dir de tot. Ell, quan jo m’apropava em deia, si em pegues et denunciaré.

Us puc assegurar que jo estava més nerviós que ell.

De ben segur que a la més mínima agressió m’hagués denunciat i jo m’hagués buscat un bon problema, a banda de que després em podria haver vingut a buscar amb d’altres intencions.

Crec que és un bon tema per pensar i per reflexionar sobre quina mena de lleis i de justícia volem per a casos com el de la Sarah.

32 responses to “El cas Sarah Mckinley. Per pensar-hi.

  1. Ostres Tomàs, això fa que pensar realment, però no ho tinc gens clar. Suposo que hagués fet el mateix que el cas, per que cal trobar-se en una situació com aquesta per veure com reaccionaries.
    A mi m’han atracat dues vegades, una amb una pistola i altre amb un ganivet i en totes dues em vaig quedar totalment parada. No se si hagués tingut una pistola que hagués fet… crec que no res, però per defensar a un fill és molt diferent, per tant molt bé per a la Sarah. Molt bon post.

    • Però on vius tu? A Oklahoma, el Bronx?

      Experiències dures les que expliques. En aquí és molt diferent tot. Si en aquí es fa el que ha fet la Sarah, com a mínim vas a presó uns quants anys.

      Realment no se sap com reaccionarà un sinó ha passat mai per una situació similar a la descrita. No es pot predir un determinat comportament si un no s’ha entrenat amb aquesta finalitat i així i tot, cada persona és un món.

      • Ja, ja! A Barcelona! Va ser quan treballava fa molts anys en una botiga i ens pocs mesos ens van atracar dues vegades. Ja veus que no cal anar tan lluny…

        • No està gens malament, tu dos has sofert dos atracaments i jo altres dos. La pregunta és si això és normal. És el que cal esperar pel fet de viure en una ciutat? És la part proporcional d’atracaments que ens toca per estadística?

  2. No sóc ningú per jutjar aquesta noia ni sé què hauria fet en lloc seu. M’admira la seva sang freda, això sí, i simplement em sorprèn que el tret mortal fos l’únic recurs a l’abast. Com al senyor P., més amunt, a mi també em sorprèn que els d’emergències, o ella mateixa, no avisessin la policia o aquesta no tingués temps d’arribar; sabent que estava armada s’ho van prendre amb més calma?
    Tampoc no conec bé la cultura americana, però les notícies com aquesta (i les pel·lis, que fan de més mal jutjar) fan pensar que el fet que sigui habitual tenir armes de foc a casa, lluny d’actuar com a instrument dissuasiu, fa créixer la desconfiança i la mala llet.

    • Realment no queda clar el perquè la policia no va arribar abans del tret o abans de que forcessin la porta per entrar. En tot cas, la història és que hi va haver una entrada a la força a un domicili particular, que anaven amb un ganivet, que ella va disparar i un d’ells va morir.

      De fet, aquesta història ha transcendit d’entre d’altres de similars, que succeiran cada dia als EEUU, per les especials característiques del cas que resten explicades al post (noia jove sola a casa, amb un bebè, vídua des de feia pocs dies…).

      Jo tampoc conec gaire la seva cultura (més enllà del que he pogut llegir o veure en les pel•lícules). Acabo de mirar, per curiositat, hi he trobat només a Oklahoma 188 botigues on poder comprar armes.

      En un informe del Departament Estatal de Salut d’Oklahoma acabo de llegir el següent:
      Una mitjana de 470 persones moren a l’any per lesions ocasionades per arma de foc. Més de la meitat de les llars tenen armes. La taxa de mortalitat per arma de foc a Oklahoma és el 29% més alta que la mitjana dels EEUU. En l’informe també hi ha molta informació sobre mesures de seguretat que s’han de tenir amb les armes a casa, cursets que es poden seguir, etc.

      És a dir, pensen i entenen aquests temes de manera molt diferent a nosaltres.

  3. Per això la gent normal no té armes de foc a casa, per evitar aquestes decisions complicades.

    Per cert, amb 21 minuts de conversa, cap unitat de policia no hauria tingut temps d’arribar?

    • La conversa va des de que ella va veure que algú estava prop de casa seva i decideix trucar a emergències. L’estona en que dues persones varen intentar entrar per qualsevol lloc, quan varen forçar la porta d’entrada i fins després del tret, imagino que intentant saber que havia passat. Realment sembla molt, però la història, tota ella, és una mica estranya.

      El que dius de gent normal ho entenc perfectament. El que passa és que intueixo que el concepte “normal” no té el mateix significat en funció del país, cultura i tradició de que parlem.

  4. Des de que sóc mare que puc afirmar que si veiés perill estant amb els meus fills, dispararia segur. I intuïtivament al pit de l’agressor, segur. Només pensar que els pogués tocar un sol pèl o que me’ls prenguessin em fa posar de mala lluna. O sigui que l’entenc. I la justícia aquí va com va, tothom pot robar i sortir-se’n, fins i tot els polítics i demés.

    • Entenc perfectament el raonament. Imagino a aquella noia amb el bebè, havent mort el seu marit uns dies abans i amb un paio entrant per la força de
      casa seva amb un ganivet.

      La sensació i el punt de vista com a mare que descrius és impagable i s’ha de prendre en consideració en el que val.

      En aquí la justicia amb el pas del temps s’ha anat tornant més proteccionista amb els agressors de tota mena. La nostra societat té com un prejudici a l’hora de castigar amb duresa.

  5. Buf! Quantes coses!!! El cert és que cap de nosaltres, per molt que digui que sí, sabem com reaccionaríem en casos extrems. La ment té això, que a vegades mos sorprèn fent-mos fer actes que no imaginam i mos domina. El cas en qüestió és un merder pel que he llegit al teu post (jo no el coneixia). Haurà de ser un jutge qui decideixi el què. És complicat posar-se en la pell d’aquestes persones…

    • Pel que sembla, la justícia de la ciutat en primera instància ja ha dictaminat que no presentaran càrrec a la noia ja que consideren és un acte de defensa pròpia.

      Jo tampoc se com reaccionaria, sobretot perquè les armes ens són distants en aquest país. En allà és habitual que en moltes llars hi hagi armes, i sinó la té el tiet, la iaia o el veí.

      Vaig llegit que ha Oklahoma és molt normal que per Nadal o pels anniversaris es regalin armes. D’altra manera no hi hauria 200 milions d’armes només en aquest Estat.

  6. No sé, no sé… reconstruim el cas.

    A les xx.00 la noia veu que dos homes s’apropen a casa seva i van armats
    a les xx.20 la dona ha tingut una conversa llarga amb els d’emergències. Els homes han estat allà mirant les mussaranyes.
    A les xx.21 què? La noia obre la porta i dispara?? No ho entenc.

    Per mi que ningú hauria de tenir armes de foc a casa i a canvi la policia hauria de ser triplement ràpida i nombrosa, tenint una patrulleta voltant sempre pels barris per anar més de pressa en aquests casos. Si jo en tingués segur que hauria fet com ella, vés a saber, però penso que potser el millor hauria estat, ja que tenia temps, disparar-los ben a prop per espantar-los, començar a disparar a sac perquè patíssin.

    Pel que fa a les nostres lleis, són totalment vergonyoses… això de “et denuncio si em pegues!” és espectacular… aish.

    • Bé, puntualitzo alguns detalls. Pel que sembla, ella veu que hi ha dues persones rondant a prop de casa seva i avisa a emergències. Els assaltants en veure que no poden entrar per enlloc més, decideixen forçar la porta i és el que fan per entrar. Entren i un d’ells porta un gran ganivet a la mà. Ella dispara i el mata. L’altre fuig.

      La conversa amb emergències és llarga, va des d’abans de que entressin i fins després del tret…, imagino que explicant el que ha passat, avisant a la policia, ambulàncies, tranquil•litzant a la noia…

      Disparar per espantar és una opció molt vàlida. Ara bé, també hi ha qui diu que no és recomanable perquè poden tornar a matar-te directament.

      Pel que fa a les nostres lleis, crec que molts pensem que les víctimes estan poc defensades.

  7. Interessant i complicat a la vegada, després de pensar-hi una bona estona crec que lo lògic seria un punt mig entre el que passa aquí i el que ha fet la Sarah. No és gens normal el que et va passar a l’oficina, tal i com tampoc ho seria si haguessis el mateix que la Sara McKinley.

    • És un tema complicat. És fàcil dir “jo no dispararia mai una altra persona”. Però en una situació límit, en que veus que algú pot matar a la teva dona, als teus fills o en situacions similars, i tens la possibilitat de que les coses no siguin així amb una arma…, és per pensar-hi.

      El punt intermedi podria ser aquell que algun comenten: disparar a l’aire per espantar-los, intentar disparar a les cames…La qüestió és com altres deien: i si llavors tornen a venjar-se, i si tornem armats amb pistoles?

      Espero no trobar-me mai en una situació com les descrites.

  8. És difícil opinar. No sé que faria en aquella situació específica. El que està clar és que no tenim la cultura de les armes que tenen en aquell país. El que no entenc és com la gent encara s’atreveix a entrar a les cases quan sap que tothom dorm amb una Magnum sota el coixí i que tenen tot el dret d’utilitzar-la.

    • Estic amb tu. A més, varen entrar forçant la porta, és a dir ella ja sabia que eren en allà i ells podien pensar que a la casa hi havia alguna dels 200 milions d’armes que hi ha a Oklahoma.

      Potser pensessin que s’espantaria i no els dispararia. Ves a saber, en tot es van equivocar en tot.

      La nostra cultura està a les antípodes de la que tenen en alguns Estats dels EEUU, i Oklahoma és dels més radicals en aquest sentit.

  9. Tinc un dubte, abans que res: una conversa de 20 min… en aquest temps no hauría pogut arribar la policia? Mai he hagut de cridar a la policia però si triguen mitja hora a venir i es tracta d’una urgencia… buff

    Vaig llegir molts comentaris dels que has penjat aquí en el meu cas de la Vanguardia. Trobo que alguns es passaven tres pobles sincerament.
    Crec que en aquests casos s’ha de mirar de protegir a la víctima i que aquesta quan es trobi en una situació de risc no s’hagi de preocupar també per si el que pot fer per defensar-se tindra repercussions legals, però també crec que s’ha d’investigar, matar a una persona no és qualsevol cosa…
    No sé el que em passaria pel cap en una situació així, segurament si tingués una arma i estigues espantada la por seria la que decidiria. En aquestes situacións crec q les reaccions són imprevisibles i que depenen del temperament de cadascú i de les estrategies d’afrontament del mateix del que disposi.

    He llegit que ja has arribat al comentari 3000! Quina passada! Moltes felicitats Tomàs!

    • Si, jo també he llegit bestieses. Dins dels llocs que he consultat, he intentat penjar-ne diversos i no massa passats de rosca.

      Estem davant d’un acte, disparar, que pot acabar amb la vida d’una altra persona i per tant ha d’estar perfectament clar si es pot fer en alguna circumstància o no. Això depèn del país i dins del país, de cada persona (de la seva manera de pensar, de veure la vida, de la seva ètica…). Així mateix, ha de quedar igualment clar que les persones tenen tot el dret a estar segures a casa seva.

      La primera decisió és si tenir una arma o no. Després, si es dona una situació límit, la segona decisió és si disparar o no. És molt difícil dir el que cadascú faria en una situació real i límit, sense passar per la mateixa.

      Quantes vegades ens hem sorprès a nosaltres mateixos de la nostra pròpia reacció davant una situació determinada!

      Bé, potser no m’he explicat prou bé. Són 3.000 comptant els meus comentaris.

      • Sí, si! Completament entés que també contes els teus però igualment són molts!

        Discrepo amb tu en una cosa: quan una persona està en una situació de risc i més que això quan està verdaderament espantada la seva manera de veure la vida i l’ética no sé si és el que més conta… si fos així sería molt fàcil de preveure les reaccions propies i alienes en aquestes situacions. Recenment he estudiat que en situacions de por només tenim acces a certa informació guardada al nostre cervell. Per exemple, als soldats o als astronautes o a personal que en un moment determinat es pot trobar en una situació que impliqui por i que requereixi una resposta ràpida li fan memoritzar les normes de com cal que actui en aquests casos però no com si s’estudies el material per unes opos, sinó que ho han de tenir assimilat com si es tractés del seu nom. Ho han de poder repetir adormints i tot. Si no fos així passaria el que normalment diem quan ens enfrontem a un examen i estem molt nerviosos: “es quedarien en blanc”
        Crec que l’etica i la manera de veure la vida sempre et condicionarà un tant per cent (molts dels que ho han estudiat diuen que no és així, que som totalment imprevisibles) però no crec que sigui determinant. Sabies que molts matrimonis s’han trencat perquè en un moment de por (ex. un vol complicat) la parella no ha reaccionat com un s’esperava?
        Bé… espero no haver-te avorrit després d’aquest rollo d’estudiant de psicologia.

        • Suposo que parles de respostes condicionades mitjançant un entrenament exhaustiu. És allò d’aconseguir una resposta “automàtica” (d’allò que es diu: sense pensar-hi). Una manera de respondre “instintiva”, solament que entrenada.

          També hi pot intervenir el “cervell reptilià”, aquella part del cervell més primitiva que regula la part més instintiva, automàtica i de supervivència.

          Per tant, tens raó. Jo volia exposar que en funció de l’educació i dels valors de cada persona, els condicionaments dels que tu parles, o l’actuació del cervell reptilià, podrien funcionar millor en unes persones que en unes altres en funció dels factors que jo exposava.

          Pel que fa al tema parelles, doncs si, he sentit parlar de casos en que un dels dos ha explicat que en un moment important, una de les persones no va reaccionar tal i com l’altra esperava i això pot haver ocasionat grans problemes (en funció del que hagi passat).

          Estic encantat que participis.

          • Exacte em referia a això, es tracta de que la informació s’enmagatzemi als ganglis basals (si no recordo malament) en comptes de en un altre lloc!
            En quan al cervell reptilià no hi ha manera que es posin d’acord. A mi me’l van explicar en un petitissim recuadre i trobo que és força interessant però ja se sap…
            M’agradaria participar de manera més uniforme però ja veus que no ho aconsegueixo… en un post tens 3 comentaris meus i en d’altres cap!

          • El tema del cervell reptilià és interessant i “divertit”, en el sentit de que dona resposta a aquelles coses de nosaltres que de vegades no ens agraden.

            Pel que fa als ganglis basals, és el primer cop que els relaciono amb aquesta funció (la veritat és que no recordava cap de les seves funcions).

            Gràcies per les aportacions.

            Fes el que vulguis i el que puguis. Jo estic encantat de que participis.

  10. Com ha d’haver degenerat l’ésser humà per avantposar el dret a la propietat al de la vida…

    • Bé, en aquest cas és a la propietat i a la pròpia vida, ja que estava sola i ells eren dos i anaven armats.

      Si solament fos a la propietat estaria amb tu. Darrera el dret a tenir armes segur que s’hi amaguen molts abusos també i inclús qui en fa abús.

  11. Qui sap de què som capaços en una situació límit. Personalment, si no em paralitzés la por, crec que també hauria disparat: un ganivet de 30 cm és una raó prou contundent com per pensar que perilla la teva vida i la del teu fill.

    L’únic que trobo lamentable de tot plegat, és que ara els de l’associació nacional del rifle es deuen estar fregant les mans amb entusiasme. Ara proposaran que en la cistella dels nadons hi hagi bolquers, xumets, crema pel culet, bodys, colònia Nenuco i un Winchester.

    • És tot molt estrany, perquè a més de ser dos, ell anava amb un ganivet i varen entrar forçant la porta. No m’estranya que la noia pensés que allò no era només un robatori, sinó que els podia passar alguna cosa greu amb ella o al seu bebè.

      Com en l’altre comentari deia, només a Oklahoma (del lloc on és ella), hi ha uns 200 milions d’armes en mans dels particulars.

      En aquests estats i ciutats estranya és la casa en que no hi ha més d’un cotxe, i més d’una arma.

      Nota: el teu comentari fa el número 3.000 i he pensat que pots demanar tema per a un proper post si et ve de gust.

      • Comentari amb premi? Viscaaaa!!! Tomàs, tu ja saps què et demanaré, oi? Com les criatures: CONTE, UN CONTE!!!😀

        PS: Tres mil comentaris!?! Uoooouuu, l’enhorabona: és una passada, però t’ho mereixes amb escreix.

        • Si hagués apostat, hagués guanyat. Si, creia que demanaries un conte. Bé, intentaré trobar un tema i fer un conte, que per a mi sempre significa un risc.

          Gràcies Montse.

  12. Jo soc dels que opino que al seu lloc hauria de fer el mateix i carregar-me a qui fos. El que no se és si tindria prous collons per fer-ho.

    A estats units hem d’entendre que parteixen d’una tradició legal molt diferent a la nostra i el dret a l’autodefensa és completament raonable quan estàs vivint aïllat en un entorn de colonització ferotge on poden prendre les teves possessions i fins i tot la família o la vida. Segurament moltes zones remotes o no tant remotes, als anys 50 no disposaven de patrulles de policia fent rondes a cada hora. Llavors crec que abans dels anys 50 encara era més extrany de trobar aquests serveis de seguretat ciutadana autoritzada per l’estat, entenc que tenir dret a defensar-te sol i pels teus propis mitjans és més que raonable, de fet es obligatori.

    • Pel que tinc entès, Oklahoma és un dels Estats on hi ha més armes en mans dels particulars. Segons algunes fons, més de 200 milions.

      Portar armes als EEUU és un dret constitucional que ja bé de les antigues lleis angleses.

      Aconseguir una llicència d’armes a Oklahoma solament exigeix emplenar un formulari que des de la tenda passen per fax al FBI, i en un parell de dies es rep el permís.

      En general ho tenen molt clar. Davant d’una amenaça greu cap a la família o la propietat, les armes que tenen són per a defensar-se en aquestes situacions.

      En aquí la cultura és tan diferent que ens costa saber com reaccionaríem. A més, la immensa majoria de les persones no ha tingut mai un arma a les mans i no sabria tampoc com fer-la funcionar.

      Vivim apartats de les armes. Normalment les tenen els agressors, no els ciutadans.

      En les zones rurals si que hi ha més el costums de tenir escopetes, sigui per defensa en viure en llocs solitaris, sigui per la caça o sigui pel costum.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s