L’ambició mal entesa

Amb motiu del comentari 3.000, que li va tocar a la Montse Lladó, em va demanar que fes un conte. Finalment, més que un conte, he fet una faula sobre l’ambició mal entesa.

Va sortir decidit a la terrassa de l’àtic, el fort vent i la pluja li varen fuetejar la cara.  Un cop pujat d’en peus a la barana, va mirar cap al carrer, on en uns pocs segons el seu cos s’estavellaria.

Mentre l’aigua li regalimava per la cara va pensar, com he arribat fins aquí? Fa uns pocs anys jo era un modest restaurador de mitjana edat i era feliç, amb una vida ordenada. Tenia un petit restaurant que obria 6 nits per setmana. Amb els anys havia fet una clientela fidel i no mancaven els dies en que havia de dir que el local estava complet.

Els matins els dedicava a anar a comprar als meus proveïdors, a molts dels quals els visitava en persona, que a peu de camp em deixaven escollir molts dels productes. Els anys de treball conjunt i el contacte personal faciliten aquestes coses.

Tenia prou temps per dinar amb la dona, per llegir, passejar i compartir moments amb els nets i els amics. En teníem prou per portar una bona vida amb els guanys del restaurant.

Llavors va ser quan el Nadal de ja fa uns anys, el poca solta del seu gendre em va regalar un llibre “Com convertir-se en un emprenedor agressiu i triomfador”. No em va fer gens d’il·lusió el regal però vaig haver de fer l’esforç de llegir-lo ja que en la propera trobada, el poca solta o la meva filla em demanarien si ja l’havia llegit.

Una tarda, tot passejant, vaig pensar en el llibre i em vaig dir: i si obrís el restaurant també per fer dinars, o fins i tot el podria tenir obert des de bon matí per servir els primer tallats i esmorzars a la gent del barri.

Així, en uns pocs anys tindria prou diners com per amb l’ajut d’un préstec obrir un segon restaurant. Després, amb el que guanyaria amb els dos restaurants podria invertir en un fons especulatiu que em generaria tants beneficis que podria obrir un tercer restaurant i comprar una caseta a la muntanya.

I així va ser com el modest restaurador transformat en emprenedor agressiu i triomfador es va capbussar en un nou projecte de vida.

Al poc, s’havia convertit en un tauró dels negocis. Havia deixat sortir aquella bèstia que ell sabia que en algun lloc dins seu estava amagada. Res ni ningú el privaria de ser un triomfador.

El cost d’anys de dur i sacrificat treball, de moltes renúncies personals, de perdre el contacte amb els fills i els nets per manca de temps, d’arribar a casa de matinada fet pols i d’haver-se de llevar a les poques hores, de discussions amb els treballadors, amb els bancs i amb el gestor d’inversions, l’havien de portar al moment Nirvana de poder gaudir d’una vida tant acomodada que podria fer realitat la seva il·lusió, obrir un petit restaurant només per sopars, en el que serviria un bon menjar, amb productes de qualitat i en el qual podria dispensar un tracte personal als clients.

Podria també disposar de temps lliure per anar a comprar en persona i escollir els productes i no haver de dependre de grans i impersonals distribuïdors. Podria estar amb la dona, llegir i jugar amb el gos. Podria gaudir d’una vida còmoda i ordenada.

Si havia sacrificat tant i ho havia fet tot bé per ser un triomfador, si havia estat el més agressiu de tots, per què estava a punt de saltar al buit doncs?

Des de feia un temps els restaurants ja no anaven tant bé com abans. Pagar les nòmines s’havia convertit en un mal de cap. Fer front als préstecs cada vegada era més difícil. Els proveïdors ara demanaven cobrar en metàl·lic o sinó no servien el gènere.

Ell era un triomfador, i es resistia a la idea de malvendre les seves inversions especulatives, els nous restaurants i la casa de la platja, ni que fos per pagar l’acomiadament dels treballadors i els préstecs als bancs. Uns bancs que ara ja no li reien les gràcies, ni li donaven cap crèdit.

Amb les puntes dels peus ja fora de l’ampit de la barana, una ratxa de vent el va fer trontollar i va pensar: però si jo ja ho tenia tot el que somiava, que he fet!

Final 1: Es tira i deixa tot el merder a la dona i als treballadors.

Final 2: Ho ven tot, paga els deutes i torna al seu antic i petit restaurant a intentar tornar a començar.

Final 3: Li omple la cara de mans al seu gendre i torna a començar.

L’ambició té moltes cares. Una d’elles, ens porta a no saber valorar el que tenim. A voler el que tenen els demés, a pensar que tot és poc. A creure que hi ha camins per on transiten els més agressius, els triomfadors, i que solament és qüestió d’agafar el carril de l’esquerra, posar l’intermitent, tocar el clàxon i anar avançant sense mirar enrere.

16 responses to “L’ambició mal entesa

  1. M’ha agradat el conte!
    Final 5: escriu un llibre (de contes?) anti manuals d’emprenedors agressius, s’ho passa bé fent-ho, resulta un bestseller, paga tots els deutes i encara es fa ric, i el gendre, un cop convertit, li demana que l’hi dediqui el llibre.

    • Gràcies!

      Doncs no és pas un mal final aquest que proposes, recull moltes (i més) de les coses que s’han tractat i, a més, reconcilia la familia.

  2. Genial conte i felicitats pels 3.000 comentaris!!

  3. Final 4: continua sent un emprenedor agressiu i a la setmana següent per culpa de l’estrès es mor d’un atac de cor.

  4. Hola!! Només puc dir que no m’agraden els finals infeliços, així que voto pel final 2! Visca, visca, més contes!!

    • Jo tampoc soc de finals infeliços, però aquesta història no podia acabar bé, o alemnys no podia tenir un final de color rosa.

      De tant en tant faig algun relat, però fer aquest m’ha costa molt, no em venia cap idea al cap.

      • T’ha costat? Ups. Em sembla que ara hauria de tenir mala consciència i lamentar el parany en què et vaig ficar, però la veritat és que no sento res de tot això: ben al contrari, estic molt contenta que ho hagis fet perquè si no recordo malament, no escrivies cap conte des d’alquella ventafocs tan… especial. Ens agrada quan fas eixir aquesta imaginació desbordant que gastes. Subscric el que diu la Maria: Més contes!!! 😀

        • Doncs la veritat és que intentava pensar en alguna cosa de ficció i no em venia cap idea que em sembles prou bona.

          Si, des de la “ventafocs domina” que no escrivia cap relat.

          Això va com va, en alguna ocasió he estat capaç d’escriure un relat llarg d’una tirada i ara al llarg de setmanes no ho he pogut fer.

          Ja n’aniré fent algun de tant en tant. Escriure un relat és una bona diversió.

  5. Caldria ser molt prudent a l’hora de valorar les conseqüències de les decisions que prenem. De què serveix lluitar per un major nivell de vida si això significa sacrificar la qualitat de vida? M’ha fet gràcia que la gran fita del teu protagonista fos aconseguir el que ja tenia de bon començament: tranquil·litat, temps per viure, qualitat i control. Llàstima que els humans tot sovint només som conscients del que tenim un cop ho hem perdut.

    Però anem cap a la conclusió de la història. Jo voto:
    Final 1: Mai, això mai. En la vida tot té remei tret de la mort, per tant, endavant les atxes i res d’escaquejar-se i deixar el “marrón” als altres.
    Final 2: Podria ser una solució assenyada. Sembla que fer una passa enrere està mal vist, però a qui no li agradi que s’hi posi fulles.
    Final 3: Detecto una subtil i imperceptible tírria vers el gendre? No descartem que efectivament sigui un carallot, però això no treu que cadascú és l’únic responsable dels seus actes. Per tant, si el nostre heroi vol insultar el culpable del desgavell, ja es pot posar davant d’un mirall i anar fent.

    L’enhorabona pel conte: t’ha sortit un personatge que s’equivoca, que s’atabala, que vol evitar les conseqüències dels seus errors… en definitiva un personatge absolutament humà i creïble. Felicitats!

    • Si, volia remarcar que tota la seva absurda lluita era per arribar a gaudir de coses que ja tenia. Hi ha persones que s’emboliquen molt la vida perseguint allò que té un veí, un familiar o un amic. Aquesta enveja fa perdre el cap a les persones i els capgira la vida en un sentit que no sempre és el millor, i no sempre és recuperable.

      Final 1: de vegades, quan un està sobrepassat del tot, l’única sortida que veu és la d’esborrar-se, en aquest cas, de la vida. És un allibermaent, és deixar enrere el pes que t’ofega.

      Final 2: Si, de vegades el més assenyat és desfer el camí emprès i tornar a començar.

      Final 3.; En absolut, és ficció absoluta. He volgut donar el contrapunt al mite de les “sogres”. Si, el darrer i l’únic culpable és ell mateix, però el gendre li ha mostrat un camí. Li ha donat la poma bíblica.

      Gràcies Montse, honorat.

  6. Vas contracorrent, el que “la societat” vol ara és que siguem ambiciosos, competitius, emprenedors, tot això son valors a l’alça.

    Però no t’enganyaré, crec que no val la pena, i per això de mil i una maneres ens fan fer el que per a nosaltres no és gens natural. Menys ambició i més humanitat.

    • M’agrada anar contraconrrent, que hi farem.

      Crec que amb tots aquests llibres que empenyen al triomf i que et diuen que has de ser el més-millor, no ens estan fent cap favor.

      Hi ha coses importants més enllà de l’ambició. L’ambició no és pas dolenta. Ho és quan ens domina.

  7. Aquest conte li hauries d’haver contat a l’Onassis. Ell segur et podria haver escollit el final adient. 😛

    • Hola AsHe,

      No conec gaires coses de l’Onassis, però semblava un paio interessant, amb una vida de pel·lícula. Amb uns incicis complicats va passar a ser l’home més ric del món en aquella època. No em faig idea de quina opció hagués triat l’Onassis.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s