L’auto reclusió del Hikikomori

Una persona que sense presentar ningun tipus de símptoma psicòtic es manté en un estat d’aïllament continuat per un període de més de 6 mesos, temps en el qual no manté ningun tipus de relació interpersonal amb cap altra persona, a part de la seva família, rep el nom de Hikikomori.

El psicòleg japonès Tamaki Saito va donar aquest nom als primers casos que va tractar als anys setanta.

Hikikomori, ve a significar “apartar-se, mantenir-se reclòs”, i s’utilitza per designar les persones que mantenen un aïllament social agut.

Aquests casos es presenten principalment al Japó. És difícil disposar d’una xifra exacte ja que les famílies mantenen els casos, per vergonya, en l’àmbit familiar. El govern en reconeix uns 6.000 casos,la televisió NHKen un programa sobre el tema parlava d’1,5 milions, i el Dr. Saito diu que en poden haver prop d’un milió.

No tots els Hikikomori mantenen un aïllament total (normalment a les seves habitacions), sinó que una gran majoria, fins a un 80%, realitza activitats fora de casa seva. Si bé, després, tornen a la seva auto reclusió.

Entre les causes d’aquest comportament, els especialistes assenyalen les següents:

El sistema educatiu japonès és tremendament exigent i competitiu, en el qual un fracàs s’entén com un fracàs personal.

A partir dels 8 anys, a la meitat dels escolars japonesos se’ls inscriu en acadèmies extraescolars (Juku), per preparar les proves de nivell que es realitzen per superar els diferents cicles escolars. A més, el resultat d’aquestes proves, condiciona els Centres en els quals es podrà ingressar per cursar secundària, batxillerat o una carrera universitària.

Algun fracàs en l’ambient familiar o en el cercle d’amistats més proper.

Alguns casos de bullying (Ijime) acaben convertint-se en nous casos d’Hikikomori.

El nombre creixent d’Hikikomori ha propiciat l’aparició de Centres especialitzats per al seu tractament. En aquests moments n’hi ha uns 700 només al Japó.

New Star és un d’aquests centres on s’ajuda als Hikikomori a tornar a començar. Als que van a tractar-se els fan compartir un apartament per fomentar la comunicació ila convivència. Sila seva condició millora, entren en un programa d’inserció laboral.

Entre un 30 i un 50% dels casos acaben amb una rehabilitació plena a la societat.

El 86% del Hikikomori són homes, persones passives que no surten de l’habitació perquè creuen què no hi ha cap raó per sortir.

Es tanquen per estalviar-se la vida que haurien de portar si haguessin de seguir les pautes socials establertes. La classe de vida com a part de la gran massa no els hi mereix el preu que el sistema els demana.

L’actitud dels pares japonesos, en general, és la d’esperar un desenllaç de forma passiva. Segueixen alimentant als seus fills i respectant la seva actitud.

Els especialistes occidentals actuen en general en un altre sentit tot seguint l’opinió d’Henry Grubb, psicòleg de la Universitat de Maryland, que sosté que se’ls ha de forçar a sortir del seu tancament si és necessari.

Un sistema educatiu altament competitiu i unes expectatives professionals molt menys esperançadores que fa uns anys, porten a no pocs joves del Japó a auto recloure’s perquè no troben motius suficients per portar la vida que duu la resta de la societat.

És una malaltia? Són uns penques?  Si els pares no els alimentessin sortirien abans de la seva reclusió?

18 responses to “L’auto reclusió del Hikikomori

  1. Van fer un reportatge molt bo al 30 minuts sobre aquest estrany símptoma fa anys i em vaig quedar ben esparverat!

    • No conec el reportatge del que parles, jo ho vaig saber per un article en una revista.

      És un cas preocupant per la gravetats del que els hi passa i per la quantitat de joves afectats.

  2. Hi ha costums (manies?) que quan quan troben terra adobada arrelen de mala manera i són molt difícils de desfer. Jo no entenc què els passa, als que es tanquen, però és que la gent, en general, som rarets.

    • Si, hi ha molt penya més rareta del que pensem. El nombre de casos del que es parla al Japó fa que el cas sigui preocupant. No es tracta d’un paio aïllat que es comporta d’aquesta manera estranya, sinó de milers i milers que no surten de la seva habitació en mesos o que si surten és per l’imprescindible, per tornar després al seu refugi particular.

  3. Tanta competitivitat, tanta competitivitat… no podria ser que tinguessin una depressió com una casa de pagès?

    • Imagino que serà un còctel de moltes coses: depressió, molta pressió, poca motivació, poques expectatives, el pes de la família i de la tradició, molta competitivitat, fer del fracàs escolar un fracàs personal…

  4. ni psicòlegs ni hòsties, jo els hi posaria una caiman a l’habitació, a veure quan triguen a sortir-ne

  5. Jo crec, me puc equivocar, que hi ha fenòmens socials que se donen a determinats països, com aquest al Japó, de moment. El grau d’exigència allà és molt dur ja des de ben petits. Igualment no deixa de ser un fet sorprenent, interessant i trist.

    • Si, sociològicament és interessant, però és molt trist i preocupant. De moment es dona molt més al Japó que no pas en d’altres països del món.

      Jo pensava que la societat japonesa era molt complexa per a nosaltres, però pel que sembla, també ho és per a un nombre molt important de joves japonesos.

  6. Home, potser és millor reclluïr-se a casa que el suïcidi, perquè al japó en va ple de casos de joves que es suïciden perquè no poden seguir les pautes socials i no poden complir les excessives expectatives que la societat posa a les seves espatlles.
    Fa poc vaig veure un documental que seguia la vida d’uns estudiants japonesos que s’estaven fins la una de la matinada a les escoles (sense mestres, és clar) estudiant i preparant-se els examens. I això durant tot el curs. Us imagineu, de 9 del matí a una de la matinada a l’institut?? Una bogeria.

    • Pel que sembla, els joves japonesos han de fer front a un sistema educatiu i social molt dur i molt competitiu.

      16 hores a l’escola. No està gens malament! I els que no ho fan d’aquesta manera, la família els apunta a acadèmies privades on en horari extraescolar els preparen pels exàmens.

      Fins el 2002 els dissabtes era lectiu per a les escoles. Des de llavors figura que el sistema s’ha suavitzat. És a dir, era abans més dur que ara.

  7. No crec que els Hikikomori siguin uns penques, senzillament tal i com vaig llegir fa molt de tems: “el fet d’estar ben adaptat a aquesta societat no és una mostra d’inteligència”.
    Puc entendre que a aquest món competitiu hi hagi qui es planti.

    • Es planten però d’una manera passiva. Una part d’ells no surt de l’habitació.

      No volen (o no poden) fer front al que la societat els demana per poder ser ciutadans “normals”. Normals en el sentit de corrents. Pensen que no val la pena el sacrifici que cal fer per obtenir tant poc.

  8. No sabia que el fen“omen fos tan nombr´´os. Saps si el govern japon“es, ha pres mesures de caire general, apart dels centres especialitzats, que sup“os que s´´on privats, ja no per tractar el problema una vegada sorgeix, sin´´o per evitar que sorgeixi?

    • Ja he vist el problema que tens amb els accents (crec que es diu del “doble accent”). Jo el vaig tenir i vaig tenir que portar-lo a reparar. Si en saps prou d’informàtica i segueixes el que es diu a Internet sobre el tema, ho podràs solucionar tu sola.

      Actualment les persones que pateixen Hakikomori i els seus familiars són atesos, si així ho sol•liciten, al centres de salut pública. Han decidit muntar unes “finestretes” d’orientació específiques per a les persones que demanen informació, ajut o orientació.

      En el pressupost nacional hi ha consignada una partida per atendre aquests serveis.

      Ara bé, pel que he pogut llegir, m’ha semblat que la majoria de Centres on els Hikikomori poden ser tractats, són privats.

  9. g2-8ef9117a0701f5278ba71e17a02f39c2

    Sabia que el fenpomen existia, per“o no que fos tan nombr´´os. (Tenc un problema del teclat amb els accents!). En aquest cas, que pareix que el problema ´´es localitza fonamentalment al Jap´´o, podr´´iem parlar d’una malaltia social japonesa. Em sorpre“n que no s’hagin adoptat mesures de caire nacional.

    • Totes les dades no governamentals (metges, psicòlegs, premsa…), parlem d’1 milió de joves atrapats en aquest fenomen.

      Si, els Hikikomori es donen molt majoritàriament al Japó. Hi ha casos en d’altres països, molt minoritaris, i que podrien ser causats per pura imitació.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s