A les tres grans agències de qualificació de riscos se les coneix com la Santíssima Trinitat.
Són agències que per compte d’un client, qualifiquen productes financers o actius d’empreses, de bancs o d’Estats. Valoren la capacitat d’aquests per fer front als compromisos financers. Serveixen per a que els inversors coneguin la qualitat creditícia del deutor i el risc que suposaria una futura inversió.
Hi ha més de 70 agències de qualificació en el món, però entre Standard and Poor’s (S&P), Moody’s i Fitch, copen el 90% del negoci mundial d’aquest tipus d’agències. Conformen un autèntic Oligopoli.
Tothom sospira per obtenir la màxima nota en la seva qualificació, com els restauradors sospiren per obtenir les tres estrelles Michelin.
Veiem una mica la composició accionarial d’aquestes tres grans agències:
Moody’s
Berkshire Hathaway Inc i The Capital Group, són dos dels principals accionistes.
Berkshire Hathaway, és un fons d’inversió sota el control de Warren Buffet i de Bill Gates entre d’altres súper milionaris nord americans.
The Capital Group, té com a principals inversors a la família Rockefeller.
Curiositat: Entre la seva cartera de clients està Berkshire Hathaway, de tal manera que l’agència posa nota i avalua a un dels seus principals accionistes.
Standard and Poor’s
McGraw- Hills, grup editor, és el seu principal accionista.
Curiositat: El president de MaGraw-Hill, està relacionat amb ConocoPhillips, i el vicepresident Jack F. Callahan, ha estat directiu de Pepsi-Cola. Doncs bé, entre les empreses que qualifica aquesta agència, es troben tant Conoco com Pepsi.
Fitch
El major accionista és Fimalac, una companyia francesa de serveis d’inversió.
Curiositat: El seu president, Marc Ladreit, forma part del consell d’administració de L’Oréal i de Renault. I si, ambdues empreses són qualificades per Fitch.
La seu de les tres agències està a New York, si bé Fitch manté també agència a Londres. Una altra “coincidència”, és que S&P i Moody’s comparteixen part dels seus accionistes. Així, Capital Group, State Street, Vanguard Group, estan en l’accionariat d’ambdues agències.
Malgrat les grans pífies d’aquestes agències (Lehman Brothers i Enron tenien la màxima qualificació quan van fer fallida, entre d’altres exemples), encara gaudeixen de força crèdit.
Hi ha fons d’inversions que només inverteixen en productes financers que tenen la màxima nota de qualificació. Així, una pujada o una baixada de nota pot fer que un determinat producte sigui més o menys atractiu per als inversors, i els diners van i venen en funció de les notes atorgades.
Potser si Europa creés una d’aquestes agències podria contrarestar el pes de la Santíssima Trinitat.
No és gens difícil sentir-se marioneta en aquest Món dominat per les finances, i guiat per uns Mercats que segueixen les qualificacions d’unes agències que estan en mans d’uns pocs multi milionaris, que són qualificats per les empreses de les quals en són els màxims accionistes. És allò de “yo me lo guiso y yo me lo como”.
Mosaic 
És molt interessant l`anàlisi. Amb el teu permís el compartisc a FB
Em sembla perfecte, gràcies!
Entre la Troika i la Santíssima Trinitat anem apanyats. Segur que la càbala jueva té alguna explicació per al misticisme econòmic del nº3
Així és, estem ben apanyats. Això del número 3 i el seu simbolisme és per a un post o varis posts i molt llargs. He vist que el misticisme del número 3 bé des del principi de la història i encara continua. Se li troben, o se’l relaciona, amb tota mena de significats!
En resum un altre negoci més. Especulació i més especulació.
Aquest és el Gran Negoci, un dels únics negocis amb un àmbit Global.
Això de fer de jutge i part és ben lleig… i ben sospitós. No acabo d’entendre quina fiabilitat mereixen les dades d’una agència que valora els propis socis, però que no ho entengui no és significatiu perquè creia (ai, il·lusa!) que l’economia es tractava de bens i transaccions; de fa força temps ençà veig que tot plegat és especulació i fum. Aquests mecanismes tan “avançats” ens faran tornar al trueque (en català és bescanvi, barata o permuta, però és que la paraula “trueque” em fa gràcia).
No hi ha res d’innocent en el món de les finances i menys en el de les altes finances. En allà no hi ha taurons, en els taurons se’ls mengen amb patates, en allà hi viuen els autèntics monstres de l’economia. Necessitem un san Jordi (ben “big”) i que acabi amb el monstre.
Tens raó quan dius que hi ha molt d’especulació i de fum. Fum en el sentit de que molts dels diners que es mouen a diari per la xarxa en transaccions especulatives són diners purament virtuals. Es compra i es ven allò que encara no existeix (una collita que encara no s’ha collit), o allò que no es teu, ni té a veure amb tu (una assegurança sobre qualsevol cosa). És un món de bojos i increïble, però existeix i hi ha persones que en fan d’això la seva vida.
És clar, és que si sempre hi ha una vinculació amb el “client” o el “soci” no sé si és gaire creïble tot plegat…
No sembla creible, ni ètic. I malgrat tot, tenen credibilitat entre molts fons d’inversió i entre molts inversors individuals que busquen Seguretat, i que porten els seus diners allà on la nota de qualificació és més alta i els treuen d’allà on la nota ha baixat.
MadeByMiki et felicita pel teu bloc i ha decidit atorgar-te el Premi “Liebster”. Si vols veure la llista dels cinc blogs premiats fes una ullada a:
http://madebymiki.wordpress.com
Hola Miki, moltíssimes gràcies!
Acabo de passar per casa teva per tal de saber una mica més sobre aquest premi i la resta de coses que expliques.
Jo estic content perquè Pons’s blog té la màxima califacció tan de Moody’s com de Standard and Poor’s com de Fitch ^^
Per això et visito!
I he sentit dir que l’any vinent també tindràs les 3 estrelles Michelin.
Clar i entenedor, i malauradament és una terrible veritat. Les mateixes agències encarregades de valorar els diversos sectors econòmics tenen interessos en aquests sectors, i fan pujar o baixar la borsa o certifiquen o no la confiança en un país o una empresa en funció dels seus interessos particulars.
Aquestes agències que tenen participacions de diverses empreses, tu has citat, Tomàs, Standard & Poor’s i la seva relació amb Pepsico, això immediatament l’hauria d’inhabilitar per qualificar empreses del mateix sector que són competència de Pepsico.
No fa gaire vaig llegir que aquestes agències controlaven bona part del comerç del coure i per tant del seu valor. Recordareu que portem uns quants anys en què els robatoris de coure s’han convertit en una plaga ja que aquest ara té un preu molt alt.
Solament amb la intervenció decidida dels polítics (a ser possible dels d’Europa i dels EEUU -com a mínim- a la vegada), atacant els fluxos especulatius de diners en operacions especulatives, es podria posar un cert ordre. En tot cas, si es fes, almenys els països que pateixen l’atac dels mercats, podrien recaptar uns ingressos provinents de la taxa que gravaria les seves operacions especulatives.
Si, alguns dels grans accionistes de les agències, que estan en el consell d’administració de l’agència, fan que les seves empreses siguin qualificades per la pròpia agència. En aquí no hi ha problemes d’ètica, ni impediments legals…, cap problema.
Els mercats del coure, de la plata, de l’or, del sucre…, és molt especulatiu. En determinats sectors hi ha forta concentració del mercat específic de que es tracti en mans d’unes poques empreses, de tal manera que els és possible orientar el mercat en funció dels seus interessos. Quan especulen amb el coure es donen uns determinats efectes sobre els mercats i la població, però quan ho fan sobre el blat (per exemple), els efectes dels preus sobre els països pobres són letals.
Deien que ho farien però si no ho fan tots els països importants a l’hora controlar aquests fluxos succeirà que aquests fluxos es mouran cap allà on no hi hagi impediments, i la Gran Bretanya no ho farà perquè la City viu d’això, ì els Estats Units tampoc són gaire partidaris de regular els moviments de capitals expeculatius.
D’acord. La City juga amb Europa i s’arrima als EEUU. Anglaterra vol estar amb Europa pel que els interessa, però no vol saber-ne res de l’Euro, ni de les lleis financeres europees que puguin regular els mercats financers.
La City pesa molt i és molt important, i saben que contra més “llibertat” als moviments de capital sense cost, més negoci i més benefici.
I aquesta és la democràcia que tenim, la democràcia dels tecnòcrates, la de les agències de qualificació, la dels mercats… tota aquesta gent que mana sense que ningú els hagi escollit i que ens tenen lligats de mans i peus.
Bon article com sempre Tomàs.
Els que hem escollit manen, però menys que aquests que maneguen els Mercats. Els que hem escollit, són els que haurien de posar en el seu lloc, mitjançant lleis que gravessin les transferències especulatives de diners, als altres, però, com bé sabem, no ho fan.
Gràcies Miki
Molt bé Tomàs, desmontant pseudoconspiracions econòmico-polítiques mundials. Fa por saber que el poder, les inversions i el futur econòmic de tants milions de persones depenen de tants pocs estaments i corporacions.
Crec que en el fons, els mercats són moguts per menys “persones” (fundacions, corporacions, fons d’inversió…) dels que podríem pensar.
No crec en conspiracions en aquest cas (encara que hi ha qui si en veu, com els que creuen que hi ha grups que volen enfonsar l’Euro per beneficiar el dòlar), sinó en interessos. Crec que hi ha grups que poden invertir tal volum de diners allà on els interessa, que són capaços d’influir en la marxa dels mercats.
Jo es que encara no entenc com seguiexen tenin credibilitat, per que encara la tenen no? Tot i la cagada de Lehman Brothers, i dic cagada per dir alguna cosa perque alguns van guanyr molts diners amb aquesta pifia.
No he entés mai el món de les finances ni els moviments de la borsa, una cosa amb tant poder i amb tanta capacitat per enfosar paisos i empreses al final acaba basant-se en l’aleatorietat de qui juga només pels seus propis interessos. Com s’atura aquesta broma?
L’altre es aquest component psicològic, potser superticiós o de vegades basat en conspiracions imaginàries que té tan poder en els mercats. A Hong Kong m’explicàven que hi ha un artista xinés que fa performances parodiant la societat actual. El cas es que les seves aparicions influeixen de forma notable en l’índex borsàtil del pais de forma positiva o negativa depenent de l’actuació.
De que ens serveixen tantes supraorganitzacions, convencions, forums europeus etce… si la final el joc es simplifica tant?
Es com viure a les Vegas! (Eurovegas). Un gint-tonic, una mica de Tom jones i em jugo el destí al blackjack!
Hola, benvingut/da,
No és fàcil d’entendre el món de les finances d’alta volada, aquelles que (com dius) mouen tal volum de capitals que tenen capacitat per fer tremolar grans empreses i fins i tot països.
El component psicològic segur que és un factor que té a veure amb la poca predictibilitat que té borsa en algunes de les seves sessions. També s’ha de tenir en compte que el diner és covard. És a dir, es mou d’aquí cap allà, i d’allà cap aquí, per raons no sempre científiques (factors psicològics, l’exemple que poses de l’artista xinés, rumors…).
Crec que tens raó en el que dius: al final tot és més senzill. El que passa és que crec que és senzill per als que tenen molts diners. Aquells que quan mouen els seus diners fan moure els dels demés, canvien la marxa dels mercats i poden arrastrar els mercats financers cap a baixades o pujades de tipus.
Hi ha fons d’inversions que juguen sobre segur, i per guanyar han de preparar el terreny, de tal manera que amb les milionàries inversions fan que tal o qual valor pugi o baixi, en funció del que més els interessi.
Aviat un es podrà jugar el destí al blackjak més a prop (imagino que a Madrid).