El malson del torturador

Una nit més sense poder dormir. Portava dies tancat a casa, intentant escapar de tot i de tothom. Les nits podien ser el millor i també el pitjor. Si els malsons no es presentaven les nits eren un bàlsam,  però quan el cap se li omplia d’aquells rostres ensangonats o d’aquelles amputacions, no podia conciliar el son i el cansament el tenia ja al límit de la resistència física i mental.

A la tauleta de nit hi havia vodka,  cocaïna i uns quants pots d’antidepressius i de somnífers. Des de que li varen donar la baixa forçosa de l’exèrcit aquests eren els seus fidels companys. Ja no li quedava ningú més, estava sol.

Li va venir el pensament de com havia començat tot: Feia uns anys s’havia apuntat a l’exèrcit per servir a la seva Pàtria. Tot un clixé, però ell es creia un autèntic patriota.

Quan el varen destinar a una unitat d’interrogatoris sabia que tindria que renunciar al seu somni. Des d¡allà no podria disparar contra els fills de puta amb els quals la seva Pàtria estava en guerra, però es deia a si mateix que des de la seva destinació ajudaria tant com fos possible. Així, es va proposar ser el millor en el seu camp.

Als pocs mesos ja era el que aconseguia més confessions dels presoners que els seus companys portaven des del front al quarter general.

Els seus resultats eren tant bons que ni els seus caps, ni el metge de la base li feien preguntes sobre l’estat en que arribaven a l’infermeria els que passaven per les seves mans.

Les amputacions, les extraccions de dents i d’ungles, les fractures i les cremades eren camuflades com accidents en els informes oficials. Els que no aconseguien sobreviure, eren discretament enterrats a les afores de la base.

Les mirades injectades en sang, els crits desaforats i les expressions d’aquells fills de puta era el que no el deixava dormir.

El pitjor de tots els malsons era el d’aquella joveneta a la que malgrat havia torturat i violat repetidament, no havia aconseguit doblegar. El que el turmentava era la seva mirada. Aquella cabrona el mirava als ulls mentre estava conscient. Malgrat tot el que va haver de suportar, no va intentar mentir per aturar els turments, ni tampoc va cridar, senzillament se’l mirava.

L’odiava profundament. Preferia que l’insultessin, que cridessin, que demanessin clemència, que mentissin o que confessessin tot el que sabien. El que no suportava era aquella sobrietat, aquella mirada.

Amb el darrer alè de vida li va escoltar les úniques paraules que ella va pronunciar: T’he guanyat.

La darrera setmana havia estat la pitjor, quasi bé no havia dormit. El cansament, l’alcohol, els medicaments i la cocaïna el tenien en un estat de complet d’aletargament.

Així i tot, la mirada d’aquella noia el perseguia a totes hores. Sabia que no era possible perquè li havia deixat la cara convertida en una massa informe de sang coagulada i de carn matxucada, però fins i tot li semblava que ella li somreia

Va encendre els llums perquè tenia la sensació que ella era allà al llit, al seu costat.

No podia més, havia d’acabar amb això. Va arrossegar-se fins la tauleta de nit, d’on va agafar un bon grapat de somnífers que es va empassar amb el vodka, i va acabar d’una esnifada amb la coca que li quedava.

Sabia que era el final, ara podria desfer-se d’ella, de la seva mirada i del seu somriure.

El còctel letal que s’havia pres juntament amb l’estat de feblesa en el que es trobava el varen conduir al ràpid final que desitjava. Tot just abans de perdre la consciència per darrer cop, li va semblar sentir com si algú se li apropés i a cau d’orella li digué: T’he guanyat.

28 responses to “El malson del torturador

  1. AAAi, Tomàs, que macabre…!!! M’he saltat un tros quan ha començat a arrencar extremitats…

    • No dona, no és macabre, crec jo.

      És dur o molt dur, però res que no haguem vist en qualsevol pel·lícula en la qual hi hagi seqüències sobre tortures, però en aquí sense imatges.

      De totes maneres, l’efecte que perseguia era aquest, impactar (si més no una mica), per fer pensar sobre el tema i sobre els dos protagonistes que té tota tortura, el torturador, i el torturat.

      • Sí, és que sóc molt toveta, jo, ploro com una magdalena amb La vida es bella… imagina’t! Ah, i no diguis que no hi ha imatges, ja saps que mil paraules són millors que una imatge…

        • Jo no vaig veure, voluntàriament, La Vida és Bella. Se (pel que he llegit i els vídeos que he vist) que és una pel·lícula que no m’agradarà des del punt de vista íntim.

          Tens raó, de vegades el que es llegeix es transforma en imatges mentals que poden arribar a ser tant o més viscudes que les imatges visuals.

  2. M’ha encantat! Molt en la línia del festival de Sitges, ideal per el guió d’un curt!

  3. veig que avui t’has llevat alegre…

  4. Ui, en el paper de víctima jo ho tinc claríssim: resistència zero i rendició immediata. A la mínima ja estaria cantant tot el que sé, així doncs, ja sabeu: no em deixeu caure en mans de l’enemic per res del món. Esteu avisats.

    No sé si creure en la figura d’un torturador amb remordiments. Per tenir consciència cal ser una persona amb un mínim de salut mental, però algú capaç de fer mal a sang freda a algú en situació d’indefensió total, per força ha de tenir alguna patologia.

    • És que la tortura, el dolor físic i el psíquic fan por, molt por. Quan ho veiem en alguna pel·lícula (almenys per a mi) són imatges colpidores, d’aquelles que no m’agraden veure. Solament de pensar que em pogués passar en a mi, ja m’esgarrifa.

      Crec que tothom té remordiments. Bé, deixe-m’ho en quasi bé tothom. Recordo imatges de la guerra entre hutus i tutsis que són difícils d’explicar i de comprendre. No em refereixo a fotre un tret en algú enmig d’una guerra, sinó de les tortures de tota mena que duien a terme amb la finalitat d’estendre el pànic.

      Una de les pitjors situacions és la que esmentes: aquella en la qual la víctima esta totalment indefensa i el torturador “programa” la tortura, es pren el seu temps, domina la situació i el tempo…

  5. Molt ben escrit el relat! Enhorabona!!! Ara, duret, duret… I quin final!!! Pell de gallina, pena, ràbia… Transmets molt bé!

    • Gràcies!

      Sabent com escrius, em fa il·lusió que t’hagi agradat.

      El relat és dur i desagradable. Podia haver estar més light o més hard, però he intentat mourem en un terreny intermedi.

  6. plas! plas! plas! plas! i t’he posat un “like pq no en puc posar més. Quin canvi, crec que és el primer que et llegeixo en aquest tó, no se si entens més però el mateix Johnny Cash l’hagues signat per una cançó de les dures. M’agrada aquesta “nova” cara.

    • Gràcies!

      Certament, fins ara, en anteriors relats m’he dedicat més a la psudo-ciència-ficció o a un tipus de relats en que la imaginació juga un paper molt important. En aquest cas he volgut baixar més al terrenys de les “tripes”, més a prop de la pell.

      La intenció era ser dur, desagradable i descarnat, sense ser gore.

  7. Uff… Me lo llevo de paseo por twitter.

    Desde luego, t’ha sortit colpidor i impactant sense ser gore.

    • Gràcies!

      La intenció era aquesta. Volia intentar que fes”mal” al llegir-lo, per tal que es reflexionés sobre un tema que ha acompanyat l’ésser humà des de temps immemorials.

      En aquest cas es tracta de tortura física i psíquica, però pel cas val per a qualsevol cas de maltractament.

  8. Molt bo aquest relat!!! Se’ns dubte, la pobre noia va guanyar perquè ja no tinc clar qui era el torturador i qui el torturat.

    • Gràcies!

      Ella simbolitza una postura valenta, resignada però valenta front una situació de la qual sap perfectament quin serà el final. Opta per no desviar la mirada, per buscar que hi ha darrera els ulls del torturador. Mira de guanyar-lo d’alguna manera,

  9. Quina angoixa de relat! Amb moltes pel·lícules, relats etc m’he posat a la pell del torturat, o d’aquell valent protagonista que lluita pels seus ideals. Sempre he pensat que en temps de guerra o en algun d’aquests interrogatoris seria de les primeres que claudicaria,… m’esgarrifo de lo poc valenta que sóc! Sempre admiro molt aquesta gent que pot callar o cridar en el moment oportú per als seus ideals tot i sabent les greus conseqüències que, en segons quines situacions, poden comportar.

    A la pell del torturador em costa més posar-m’hi, sempre m’he preguntat com ho poden fer, com són capaços d’oblidar que l’altre també és un ésser humà, i no només en pel·lícules, a les notícies, no entenc com algú pot agafar una pistola i disparar a un altre, o posar-se una bomba i fer-la explotar en un bus, o aquests pares que maten als fills o a les dones… realment m’escandalitza com de malament poden tenir el cap gent que en principi és sana per a la societat i per a treballar. En aquest relat m’ha sorprès que el protagonista tingués remordiments… potser és perquè realment “l’ha guanyat”.

    • Realment si es pensa en la víctima en el supòsit d’una tortura, sembla impossible la capacitat de resistència que algunes persones tenen. Imagino que podem arribar a pensar com reaccionaríem de trobar-nos en una situació com aquesta, però crec que no ho sabem en absolut. No sabem com reaccionaríem.

      Una de les claus del torturador és deshumanitzar al/la torturat/da. Així és més fàcil.

      No crec que els torturadors o els botxins no tinguin remordiments. Alguns poden actuar des de la ràbia, des de la venjança, però sinó es tracta d’una persona que presenta alguna mena de trastorn mental, vull creure que en algun moment hi pensen. Vull pensar que hi posen cara a les seves víctimes.

      És difícil posar-se en el paper del torturador perquè va en contra dels valors més íntims que la immensa majoria tenim, però no tots som iguals.

      Moltes de les situacions que poses com a exemple del que dius no entendre (posar una bomba, disparar, matar els fills…), tampoc jo ho entenc, però veiem a les notícies que això passa sovint en el món real. D’entre totes les situacions, crec que disparar és la més fàcil. En realitat disparar és fàcil, no ho és (imagino) fer-ho contra una persona, però el fet mecànic de disparar és massa fàcil.

  10. UF! una reflexió que crec que serà compartida per molt de nosaltres.

  11. M’he esgarrifat al llegir-te, m’ha agradat el micro-relat, però el regust resultant és ben amargant…

    • En realitat és una reflexió sobre els torturadors. Ho sento, ha sortit així.

      • T’ha sortit molt bé, i la qüestió és transmetre, en el meu cas ho has aconseguit totalment.

        • Gràcies!

          Necessitava que fos un relat colpidor, que impactés sense arribar a ser gore. Volia que no fos fàcil de llegir però que també interessés continuar llegint-lo un cop començat.

          Sempre he sentit una gran admiració i pena per les persones que han patit tortura.

          • Fins i tot a mi em fan sentir pena els torturadors, ben pensat ningú de nen volser torturador de gran.

          • M’has fet pensar que abans “l’ofici” de botxí de vegades passava de pares a fills.

            No, imagino que no és una cosa que algú busqui, però de fet hi ha persones que s’hi dediquen. N’hi ha arreu, en temps de pau i més encara en temps de guerra o en conflictes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s