El malson del torturador

Una nit més sense poder dormir. Portava dies tancat a casa, intentant escapar de tot i de tothom. Les nits podien ser el millor i també el pitjor. Si els malsons no es presentaven les nits eren un bàlsam,  però quan el cap se li omplia d’aquells rostres ensangonats o d’aquelles amputacions, no podia conciliar el son i el cansament el tenia ja al límit de la resistència física i mental.

A la tauleta de nit hi havia vodka,  cocaïna i uns quants pots d’antidepressius i de somnífers. Des de que li varen donar la baixa forçosa de l’exèrcit aquests eren els seus fidels companys. Ja no li quedava ningú més, estava sol.

Li va venir el pensament de com havia començat tot: Feia uns anys s’havia apuntat a l’exèrcit per servir a la seva Pàtria. Tot un clixé, però ell es creia un autèntic patriota.

Quan el varen destinar a una unitat d’interrogatoris sabia que tindria que renunciar al seu somni. Des d¡allà no podria disparar contra els fills de puta amb els quals la seva Pàtria estava en guerra, però es deia a si mateix que des de la seva destinació ajudaria tant com fos possible. Així, es va proposar ser el millor en el seu camp.

Als pocs mesos ja era el que aconseguia més confessions dels presoners que els seus companys portaven des del front al quarter general.

Els seus resultats eren tant bons que ni els seus caps, ni el metge de la base li feien preguntes sobre l’estat en que arribaven a l’infermeria els que passaven per les seves mans.

Les amputacions, les extraccions de dents i d’ungles, les fractures i les cremades eren camuflades com accidents en els informes oficials. Els que no aconseguien sobreviure, eren discretament enterrats a les afores de la base.

Les mirades injectades en sang, els crits desaforats i les expressions d’aquells fills de puta era el que no el deixava dormir.

El pitjor de tots els malsons era el d’aquella joveneta a la que malgrat havia torturat i violat repetidament, no havia aconseguit doblegar. El que el turmentava era la seva mirada. Aquella cabrona el mirava als ulls mentre estava conscient. Malgrat tot el que va haver de suportar, no va intentar mentir per aturar els turments, ni tampoc va cridar, senzillament se’l mirava.

L’odiava profundament. Preferia que l’insultessin, que cridessin, que demanessin clemència, que mentissin o que confessessin tot el que sabien. El que no suportava era aquella sobrietat, aquella mirada.

Amb el darrer alè de vida li va escoltar les úniques paraules que ella va pronunciar: T’he guanyat.

La darrera setmana havia estat la pitjor, quasi bé no havia dormit. El cansament, l’alcohol, els medicaments i la cocaïna el tenien en un estat de complet d’aletargament.

Així i tot, la mirada d’aquella noia el perseguia a totes hores. Sabia que no era possible perquè li havia deixat la cara convertida en una massa informe de sang coagulada i de carn matxucada, però fins i tot li semblava que ella li somreia

Va encendre els llums perquè tenia la sensació que ella era allà al llit, al seu costat.

No podia més, havia d’acabar amb això. Va arrossegar-se fins la tauleta de nit, d’on va agafar un bon grapat de somnífers que es va empassar amb el vodka, i va acabar d’una esnifada amb la coca que li quedava.

Sabia que era el final, ara podria desfer-se d’ella, de la seva mirada i del seu somriure.

El còctel letal que s’havia pres juntament amb l’estat de feblesa en el que es trobava el varen conduir al ràpid final que desitjava. Tot just abans de perdre la consciència per darrer cop, li va semblar sentir com si algú se li apropés i a cau d’orella li digué: T’he guanyat.