Talons, qui vol lluir ha de patir?

En aquest Bloc ja hem parlat en d’altres ocasions de fins on són capaces d’arribar algunes persones per tal de seguir una determinada moda, com en aquell post: https://trt2009.wordpress.com/2011/05/18/modes-frikis-en-els-ulls/ 

Avui podem veure’n un altre cas:

No hi ha dubte que les sabates de taló són objecte de culte per a moltes persones de qualsevol sexe. Les unes els llueixen, d’altres els admiren, altres els envegen, mentre d’altres els voldrien portar, i fins i tot n’hi ha que farien el que fos per portar-los més enllà del preu o dels sacrificis que comporti aquest anhel.

Portar sabates de taló no és fàcil, ni tampoc ho és el suportar-les. Contra més alt és el taló i més estreta la punta de la sabata o de la bota, més dolorós i més difícil és el portar-les.

Un bon exemple d'unes sabates amb taló alt

El temps i la postura també són essencials, si l’estona que s’han de portar és llarga o indeterminada i si sabem que haurem d’estar d’en peus o caminant, el dolor de l’experiència estarà en directa proporció a l’alçada dels talons i a l’estona que els portem.

Ni tenint uns peus perfectes, sense malformacions i amb els dits de la mesura que els pertoca, és fàcil dur uns talons de vertigen més enllà d’una curta estona de temps. És fàcil pensar doncs el que significa per a les persones que els hi agrada portar-los sovint.

Fins fa poc, qui volia gaudir d’aquest plaer, havia de patir en silenci.

htcmania.com

Poc a poc però s’han anat obrint altres vies conduents a minvar aquest dolor. Primer varen ser les injeccions de col·lagen a les plantes i/o a les puntes dels dits, què com si es tractés de tous coixins mitigaven el dolor a la part davantera de la planta de peu i a les puntes dels dits. Aquesta mesura és temporal, perquè el col·lagen als tres o quatre mesos ha estat absorbit i ja no fa l’efecte pel qual es va aplicar.

Després varen ser les correccions quirúrgiques de les imperfeccions dels peus, fins arribar a fer més curts aquells dits que no tenien de natural la mesura que els corresponia, i que feien que el portar talons alts fos un suplici insuportable.

El darrer pas, per dir-ho així, ha estat l’extirpació dels dits petits dels peus, per d’aquesta manera donar més espai a la resta del peu per acomodar-se a la postura i a l’estretor que la sabata o la bota en qüestió exigeixen.

mujerdiaria.com

Què té la moda que arriba a pertorbar a algunes persones fins a fer coses increïbles? Quin és el seu poder de seducció? Seguim tendències per sentir que formem part del grup més cool de la societat? Ens fa por passar a l’anonimat i que ningú ens miri si no anem a la moda?

Arribaríeu a aquest extrem per poder portar talons alts?

I per contra, qui es resisteix a uns talons alts?

82 responses to “Talons, qui vol lluir ha de patir?

  1. Desconeixia lo de la silicona i lo dels dits petits. Això no ho fria mai. De vegades duc talons, però no són d’aquest tan alts, els alts a la mitja hora ja no els puc suportar. És vera que estèticament fan les cames molt maques, però, cal sofrir tant? Jo crec que no.

    • És una barbaritat perquè és real.

      No tinc la vostra experiència, però totes les dones que conec i les que heu comentat coincidiu en què per molt que agradin, per molt que siguin afavoridors, els talons alts són insuportables.

      Això de patir per gaudir d’aquests moments és un tema molt personal. Hi ha una dita que, més o menys, ve a dir: qui vol lluir, ha de patir.

  2. A mi me encantan los tacones y el efecto que hacen en la pierna femenina, altos y de aguja… pero no como los últimos de la foto, que parece la postura de una bailarina clásica!! lo malo es que no puedo andar con ellos, no los soporto, es superior a mis fuerzas. Por otro lado tengo el pie muy pequeño lo que supone dos problemas:
    – por la ley de pitágoras, a igual cateto-altura, cuanto más corta es la hipotenusa (la talla de pie), más corto será el cateto-suelo… lo que significa que lo que para una mujer que calce el 40 puede ser un tacón de altura moderada, para mi es altísimo.
    – por la ley del mercado: no es nada fácil comprar zapatos de tacón de mi talla.

    Así que alguno tengo que jamás he llegado a sacar de casa, porque son casi como de drag queen y no me sostengo (que soy muy torpe)… ¡pero eran mi talla! había que comprarlos. Ridículo, ya. Pero bueno, mientras sea sólo anecdótico y no sea más que un par de capricho, y no una colección…

    Por otro lado JAMÁS HABÍA OÍDO LO DE PONERSE EN LOS PIES IMPLANTES DE SILICONA!! Flipada quedo.

    • Tens raó, els talons fan les cames més estilitzades i visualment és un bon recurs.

      Els darrers talons de la foto són pràcticament de BDSM. Són per portar i estar asseguda o en pla càstig i submissió.

      És curiós això que expliques dels talons alts i els peus petits. Tens raó en el que expliques i també en que hi ha talles de sabates que per ser de número molt gran, o per ser de número molt petit, costen de trobar.

      Això de tenir sabates d’ús “intern” em fa pensar que són exagerats de disseny i d’alçada!

      Hi ha moltes coses que no sabem i que descobrim en els blocs dels demés.

  3. Estem tots malament del cap! Per lluir cama no podrem lluir sandàlies a l’estiu??? Aish!!!!!!!!! Jo crec que això de tallar-se els dits hauria d’estar prohibit, o almenys els cirurgians s’haurien de negar a fer-ho…són metges, no? Van fer el jurament hipocràtic, no??

    • Els talons alts aporten una estètica diferent a la de les sandàlies (que també tenen la seva gràcia i el seu atractiu). Hi ha cirurgians que no ho fan, però d’altres si (de la mateixa manera que operen a noies ben joves per implantar-lis pits). Això del jurament està molt bé per la foto, però la pela és la pela per a molts.

  4. Aaaaaggh! Hi ha qui és capaç d’amputar-se els dits petits per calçar determinades sabates? La gent està fatal.

    De vegades el que resulta més empipador no és l’alçada del taló, sinó el gruix, pel tema de l’equilibri (els d’agulla són criminals). Certament, un taló alt, si l’ocasió s’ho val, llueix força; tanmateix cal ser prudent perquè l’ús excessiu d’una postura tan antinatural (m’encanta la foto de la radiografia) pot provocar problemes més enllà de la incomoditat: escurçament dels bessons, malformacions en els ossos del peu i problemes lumbars.

    Personalment, m’agraden més les botes que les sabates i em sento comodíssima amb un taló de 4 o 5 cm que sigui contundent (rotllo campero). El meu sostre són els talons de 8 cm; amb més alçada no em sento còmoda i a més a més quedo més alta que el meu marit i això no m’agrada (una mania com una altra).

    Per cert, he llegit els comentaris sobre el tema de descordar botons i estic amb tu: un escot com cal ha de ser com una bona novel·la d’intriga, t’ha de deixar amb ganes de més.😉 (no he tornat, és que avui em sento incapaç d’agafar un llibre ni que em matin).

    • Hola Montse! Ben retrobada!

      Als EEUU ja hi ha cirurgians que han dit que ells no ho faran encara que els hi ho demanin. En canvi, n’hi ha d’altres que ho fan sense cap problema (de la mateixa manera que n’hi ha d’altres que treuen les costelles flotants per a poder lluir una bona cintura i d’altres “apaños” d’allò més original).

      El teu segon paràgraf és molt didàctic. No he escrit gaire sobre el gruix dels talons (però en el post, quan dic “talons de vertigen” vull dir aquells talons alts i fins tipus stiletto).

      Tampoc he volgut insistir massa en el tema de les malformacions, que n’hi ha, i per això he mostrat la foto de la radiografia per a que qui llegís el post se’n podés fer una idea o que podés buscar més informació arrel de la foto.

      Un taló de 5cm i gruixut, permet anar còmode però no és tant sexi, oi? En canvi, 8cm de taló ja permet duu unes botes o unes sabates més trencadores, més d’aquelles de dir, ja soc aquí!

      Bé, en el tema dels escots i dels botons pensem igual. Pel que fa a tornar, ja tornaràs.

      Si més no, aquest post t’ha donat 5 minuts de distracció.

      Què vagi molt bé Montse!!!

  5. Quina mandra haver de sofrir per lluir. Igual en alguna ocasió especial vale, però en el dia a dia ha de ser una tortura mortífer.a
    Però clar, quan una societat educa a les dones per ser mers objectes de plaer estètic, és el que passa.

    • Doncs a mi em varen educar molt malament!!! Sempre he tingut molt clar que el més important és anar còmoda i sentir-me còmoda. Suposo que el físic hi deu ajudar i el fet que no suporto que em mirin.

      • Tot influeix, l’educació rebuda, la pròpia personalitat, els gustos personals, la pressió social…

        Si no suportes que et mirin, portar uns talons de vertigen faria que algunes mirades es desviessin als propis talons o a les cames que els duen.

    • Sens dubte hi ha una certa pressió social pel que fa a les modes i a les maneres socials de vestir (vestits, corbates…).

      Pel que fa a la mandra, doncs si, en a mi també me’n fa, per no parlar dels diners que costa anar o seguir una moda. La societat ens condueix cap allà on els interessa.

  6. Pel que veig, els mascles que segueixen aquest bloc tenen les hormones força revolucionades, sort que no estem a la primavera!

  7. Sempre s´ha dit que “Qui vol presumir ha de patir”…En moda patiment i felicitat de vegades van de la mà…La meva mare va caure,ja fa uns anys, i es va trencar el taló del peu….I talons fora de per vida! Des de llavors que em miro molt el disseny de la sabata i la seva l´alçaria després de sentir les recomenacions del traumatòleg…Fan por! Mal al peus…mal al cos!

    • Si, en la moda de vegades el lluir i el patir van de la ma!!!

      Si, els talons (sobretot si són alts) estan desaconsellats, però també ho està fumar i encara hi ha milions de persones que fumen a risc de la seva salut (per vici, per gust o per un rol social).

      Seguir la moda de vegades comporta patiment i malgrat tot, hi ha persones disposades a passar per l’adreçador.

  8. No ho entendré mai això dels talons!!!

    • Els talons fan les cames més estilitzades (si més no és la imatge, la sensació, que es rep en veure una dona amb talons o sense). El rol social també hi juga un paper, en el sentit que portar talons és signe d’uns ocasió especial, d’un gust personal o de que es vol donar una imatge determinada. És tot un món.

  9. Sembles tot un expert en talons! No en faras servir sovint en la íntimitat?

    Doncs jo tampoc sóc de talons habituals, però trobo que són esvelts, les cames queden més maques, són femenins i fan modar. Només n’he fet servir dues vegades, a dues bodes, i vaig estar encantada de disfressar-me per un dia! Ara m’he comprat uns tapolino o com es diguin de dos o tres dits d’alt per fer veure que ja sóc gran i els he utilitzat sovint i per ballar i tot! S’ha de dir però que la poca alçada del taló em juga a favor.

    La resta, més temps, més alçada, operacions etc. em semblen una exageració.

    • La vida és plena de misteris i d’intimitats…, i tampoc cal explicar-ho tot, si més no a la primera pregunta!

      Segur que la sensació de dur unes sabates amb talons de vertigen fa que qui els porta se senti diferent. Tu mateixa dius que et veies les cames més esveltes i que queden més maques.

      Si, les topolino són un tipus de sabata que pot portar talons de diferents alçades. Així i tot, el taló acostuma a ser més vaig que els que en aquí tractem i sobretot no és tant fi i estret. És un tipus de sabata molt diferent, però imagino que serà més còmode.

      Són uns exageració, però hi ha persones que s’hi han atrevit i sembla que més de dues i de tres.

  10. Qui més pateix és el terra. Després vénen els desperfectes i a continuació les ensopegades dels despistats. Com diu el Pons que es descordin un botó més que ens volem trencar la vista i no les cames.

    • El que pateix és el terra de parquet!

      Veig que l’alternativa dels botons va guanyant terreny respecte dels talons. Què poc esperava jo que aquest post derivés pel terreny que l’esteu duent!

      • Tomàs, què esperaves, són homes!

        • I desinhibits pel que es veu. Diuen que pateix més el que mira que el que ensenya (ara bé, com a dita popular és acceptable, però com a regla general…).

          Són dues maneres d’anar (amb talons) i amb més o menys botons descordats, que no són incompatibles entre si i que depenen de la persona, dels seus gustos, intencions, manera de ser…

          • Crec que va ser en un altre article que ja et vaig comentar que això que pateix més el que mira que el que ensenya, depèn. A mi no m’agrada ensenyar però, quan fa calor, vaig més escotada i quan m’ajupo es veuen els pits i ja et dic jo que em poso molt vermella quan m’adono que m’estan mirant i, en canvi, els homes, continuen amb la bava penjant i no s’immuten per res i si els dius alguna cosa, et tracten de porca i, fins i tot, de puta. Com diu el refrany: “Hi ha de tot a la vinya del senyor”. També hi ha homes que pateixen i dones que ensenyen expressament. Recordo una vegada quan vivia a l’Hospitalet de Llobregat que al meu pis hi feia molta calor i dormia despullada, sempre he dormit poc a les nits i, quan el meu cos diu prou i puc, dormo de dia; havia posat la roba a la rentadora i no tenia res a mà, van trucar a l’intèrfon i era el carter, vaig anar a buscar una samarreta llarga per anar a obrir, era un certificat i l’home em va renyar per trigar a obrir i em va dir que per què no havia obert despullada, li vaig dir de tot.

            Cadascú que faci el que vulgui… a mi m’agrada anar còmode i, si hi ha botons, cordats, que no es vegi res i que no m’ofegui, val a dir que de camises, no n’acostumo a portar, sempre queia o es descordava el botó més inoportú. Ara, amb internet, la televisió o les revistes, tenen noies molt més maques i ben fetes que jo. Si volen veure, que paguin!

          • Això dels escots és un tema ben controvertit i sobre el que es podrien escriure mil històries de tota mena i color.

            Ets plena d’històries, però aquesta del carter és ben curiosa. De la història se’n desprèn una de derivada “la sensació que tenim del temps”. No passa el temps igual per al que espera (en aquest cas el carter), que per a d’altres actors de la situació que no esperen (en aquest cas, tu). Curiosament, potser, per a tu el temps que vas tardar entre alçar-te, posar-te la samarreta i obrir la porta et va sembla del més normal, i pel carter va estar una estona d’espera desesperant.

            En tot cas, va estar molt groller al dir el que et va dir.

            Realment, si avui en dia ve de gust veure fotos, imatges o vídeos d’homes o de dones no hi ha cap problema, és més fàcil que mai.

          • Si algun dia escric les meves memòries, em faig famosa! Sempre em passen coses, no m’avorreixo hi ha gent que al·lucina i em té enveja, a mi, personalment, em cansa! El meu nebot, quan era petit, gaudia escoltant les coses que em passaven, sempre em deia que li expliqués coses divertides de la feina (o de fora), vist des de fora, és divertit, però viure-ho… Tu guarda els meus comentaris que potser algun dia seré famosa i tu podràs dir, jo ja la coneixia, comentava els meus articles…😉

            No crec que trigués ni dos minuts, el pis era minúscul. Sí, va ser molt groller, d’aquests me n’he trobats molts… i de porcs masclistes, també!

            Actualment, si un vol, pot trobar molt material i, a vegades, sense buscar. Internet és una cosa ben curiosa… m’agraden molt els óssos i ho vaig posar al Twitter i em va aparèixer una pàgina de gais, ho vaig deixar córrer!

          • En a mi no em passen tantes coses com sembla que et passen en a tu. Si, com dius, el que als demés els pot fer gràcia, al que ho explica (que ho ha tastat en pròpia carn) potser que no li faci tanta gràcia.

            Pots obrir un Bloc de memòries, anècdotes personals i històries varies!

            De mascles n’hi ha milions i milions, i entre aquests n’hi ha masses que també són masclistes.

            Si, cercar óssos et pot portar a pàgines gais. Tindràs que afinar més la cerca (animals, plantígrads…).

          • Darrerament no me’n passen tantes, el tipus de feina, hi fa molt, trobo menys gent.

            Ja ets el segon que em diu que obri un bloc…

            És curiós que és a través d’internet que descobreixo bona gent i molt interessant, potser per escrit la gent és d’una manera i en persona d’una altra ben diferent. Un dia, comentava amb el meu nebot que, curiosament, al Twitter, interactuava més amb els que no conec de res que amb els que conec personalment i em va dir que era normal perquè no em coneixien. El problema és que els que conec m’han decebut massa.

            Ja ho veig que això d’internet és una mica perillós…

          • Un Bloc és divertit, et permet explicar les coses sobre les que vols parlar amb més extensió del que pots fer en altres mitjans.

            Realment no sabem amb qui parlem quan ho fem per Internet a no ser que el/la coneixem d’abans. Ens podem fer una idea per les coses que escriu, pel què i el com comenta i per petits detalls que puguis interpretar, però en realitat són apreciacions personals que potser no responen en tot a la realitat.

            Estem tant acostumats a fer-ho que ja no hi pensem massa o ja no pensem en que en realitat no coneixem amb qui compartim moments, idees i pensaments.

          • El problema és que a mi no se m’acut res, si no m’ho pregunten, estic en blanc fins que alguna cosa em fa recordar.

            Per escrit, moltes persones només mostren el que els interessa i, a vegades inventat, moltes ho fan a la vida real…

            Per a mi, el més important és que em fan companyia, m’escolten, m’aconsellen, es preocupen… he trobat gent molt maca! Si algun dia les arribo a conèixer personalment, potser em decebran o potser no, mai se sap…

          • La veritat és que per mantenir un Bloc es necessita escriure sobre un o diversos temes que t’interessin perquè d’altra manera no sorgeixen idees suficients com per anar fent posts amb una certa freqüència. Clar està però que la freqüència se la marca un mateix.

            Les persones que escriuen no saben del tot el que pensen, però una certa idea ens en podem fer pels seus comentaris, posts, interessos…

            En realitat però, no sabem com són, com tampoc ells i elles saben del cert com som nosaltres.

          • Et diré el mateix que li vaig dir a l’altra persona, m’ho estic rumiant, encara tinc moltes coses per superar i he d’agafar més confiança i sobretot, idees.

          • Perfecte. A l’hora d’obrir un Bloc més val tenir clar el què significa i per a què es col obrir. Cadascú gestiona el seu bloc com vol i com pot. Un bloc significa temps i feina, però et reporta moltes satisfaccions (i si no és així, més val deixar-lo).

          • Em fa una mica de por el que em puguin dir o contestar, ja he tingut prou embolics a la vida real. Jo, de moment, comentant, estic agafant confiança i deixant-me anar. M’ho passo molt bé!

          • Jo et puc dir que més del 99% de les persones que han comentat al Bloc han estat del més educat. A més, hi ha moltes persones que fan aportacions, critiquen o obren un debat.

            Bé, fer de comentarista també està molt bé!!!

          • Gràcies, Tomàs! De moment, aniré agafant confiança amb els comentaris… mai havia estat capaç d’escriure i ara, cada dia m’agrada més.

          • Si, ets molt activa amb els comentaris, et trobo per altres Blocs i veig que comentes molt.

            Pensa que un bloc és una cosa personal, per tant, si algun dia et decideixes serà perquè és el teu moment. No cal forcar-ho, no sortiria bé.

          • Sí, sóc força hiperactiva! És una manera de “parlar” amb gent i de compartir.

            Gràcies, Tomàs, penso com tu.

          • La possibilitat de compartir és una de les bones aportacions de les xarxes socials.

          • És compartir, conèixer gent, tenir companyia… un nou món! Fa poc més de dos anys que tinc ordinador, no entenia de què em podia servir, ara no puc entendre la meva vida sense ell.

          • Si, Internet ha canviat una part de la Societat. Les relacions socials són diferents des de la que existeix Internet i amb l’arribada de les xarxes socials tot ha tornat a canviar. Abans eren els correus electrònic, després els SMS (dels mòbils) i ara tota mena de xarxes socials que permeten tot tipus de relacions.

            Si, un ordinador ja fa anys que ha deixat de ser un processador de textos!

          • Potser amb internet és una vida irreal, però a mi m’ha obert el món.

          • Si, no s’ha de perdre de vista que Internet no és la realitat. Ara bé, això no vol dir que no hi hagi coses (moltíssimes) que són interessants, útils, i sorprenents. Tampoc les persones que hi ha (tots nosaltres) a Internet tenen que ser com esperaríem o voldríem que fossin.

            Una de les coses que permet Internet és fer moltíssimes coses des de l’anonimat. Ara bé, si et fixes, en els Blocs (com a exemple), hi ha qui s’identifica amb una foto i que en canvi no es mostra. Això ja és un primer filtre i una primera decisió que cadascú pren personalment i per raons diverses.

          • Gràcies a internet he trobat moltes solucions a problemes i molta informació.

            Al començament, a les xarxes socials) feia servir un nom fals i de foto un coala, després un ós panda (m’agraden molt), al cap de poc vaig posar el veritable i més tard vaig posar una foto meva. Aquí no hi surt perquè no sé com es fa, tampoc ho he mirat.

          • Fantàstic, pel que dius, Internet per a tu està sent una tecnologia molt útil.

            Jo soc partidari de mostrar la foto, però en això cadascú és molt lliure de fer el que vulgui. Crec que quan escrius des del Twitter no surt la foto, en canvi, si ho fas des de l’ordinador si.

          • A la vida real no tracto amb gaire gent i, en canvi, a través de l’ordinador xerro molt i amb molta gent, depèn del dia. Hi ha gent molt maca i em tracten millor del que m’han tractat a la vida real. Gent que no coneixes ni hi has interactuat mai i segons què escrius t’animen.

            Jo entro als blocs com puc o em deixa l’ordinador.
            Sobre la foto, actualment, no em fa res posar-la. Ho he intentat, però no sé si ho he aconseguit, crec que no i ja no sé què més fer…

          • Si, això d’Internet pot ser molt reconfortant si trobes persones que siguin i es comportin com persones.

            Ara si que ha sortit la teva foto i en canvi en d’altres ocasions no és així. Ignoro el perquè passa.

            Jo estic content de tenir el Bloc. De vegades però, si estic preocupat o molt ocupat, es fa més costerut preparar temes per poder-los penjar, però tampoc ningú t’obliga a fer un determinat nombre d’entrades.

          • Sí, de moment he trobat molt bona gent… i que continuï així!

            Al final ho he aconseguit… però no sé com!

            Me n’alegro! M’agrada, fas entrades de tot tipus, ho fas amè i distret. A més, no sé com ens ho fem que comencem parlant d’un tema i acabem amb un altre, però està molt bé que passi! 😉

          • Si, de vegades comencem parlant d’un tema i una cosa porta a l’altra i al final (potser) acabem parlant d’un tema que no té a veure amb el d’origen o en té una relació tangencial, però aquesta és una de les possibilitats, deixar que la conversa flueixi i et porti on et porti.

          • No era una crítica, només destacava que és curiós. Entens ara per què m’agrada internet? És com parlar amb les persones sense l’inconvenient de buscar horaris que coincideixin i la possibilitat de poder estar al mateix lloc.

          • Si, s’entén perfectament. Internet és una bona eina d’oci i d’aprenentatge si se’n sap fer un bon ús.

          • I tant, Internet pot arribar a ser molt addictiu. Ofereix molts elements atractius.

            De fet, que faríem sense el mòbil i sense Internet?

          • Jo no seria la mateixa!!! És ideal per als que vivim sols, fa molta companyia!!!

          • El factor companyia és important i Internet, en aquest camp, si es sap utilitzar és una eina brutal. Mitjançant Internet es poden trobar eines per educar-se, per formar-se, per interactuar, per jugar, per parlar…

          • Ho pots fer quan pots i les altres persones també, no cal coincidir. Hi pots trobar molta informació, excepte la que és primordial i necessites, ja m’ha passat unes quantes vegades, sort que sóc espavilada i me n’acabo sortint de tot… hehehehe

          • Pot ser que necessitis una informació i no la trobis a Internet, però el cert és que Internet és una excel·lent eina que ens ajuda ens moltes ocasions. Jo he utilitzat la xarxa per solucionar uns quants tràmits que d’altra manera m’haguessin exigit fer algun viatge o faltar a la feina. També hem preparat i pagat viatges a l’estranger que ens han sortit molt millor de preu, per fer transferències bancàries…

            En definitiva, és una eina extraordinària encara que de vegades no ens solucioni tots els problemes de gestió que se’ns poden presentar.

          • Vaig comprar una estufa de butà, de bombona petita i me la varen vendre completa, el dia que havia de canviar la bombona, que, a més era un dissabte a la nit, no hi havia manera, vaig buscar per internet i res, al final, desesperada, vaig fer servir la lògica i molta sort i me’n vaig sortir. N’hi ha hagut d’altres, però ara no les recordo. Sóc la noia de les anècdotes…

          • Ets una capsa de sorpreses. Bé, la xarxa no serveix per tot…, però quasi bé.

          • Si recordés totes les anècdotes i situacions absurdes que m’ha tocat viure alhora, estaria més sonada del que estic. Per sort, retornen dosificades…

            Si una cosa puc dir d’aquesta vida és que no m’he avorrit, encara que, a vegades i moltes més de les que vull admetre, ho he passat molt malament.

            La vida és plena de sorpreses… però mai saps si són bones o dolentes fins que no les vius.

          • El que està clar és que la vida no és fàcil. Cadascú coneix el que li toca viure i el que veu de les persones que estan al seu voltant.

            Per això, cal aprofitar qualsevol bon moment, no s’han de deixar passar perquè de mals moments ja n’arribaran.

          • La vida no n’és gens de fàcil. A vegades es passa, a mi, personalment m’ha ben ofegat, per sort, des de fa un any que em deixa respirar una mica, continua sent complicada però no m’ofega i m’ha donat moltes coses bones. Per desgràcia he viscut moltes coses que molta gent no ha viscut, he hagut de lluitar, però me n’he sortit de tot.

            Ara que tinc coses bones, les assaboreixo, com a mínim he pogut fer un tastet de coses bones, que ja tocava!

          • És clar que si, s’ha de saber gaudir dels bons moments. Una bona actitud és la de viure, superar com es pugui els mals moments i saber apreciar-ne aquells de bons que també hi ha.

          • Espero que la vida em continuï donant bons moments i no prengui el mal costum del passat. Lluitar és bo per a la persona, però una mica d’aire fresc, també.

          • De tant en tant ja van bé uns bons moments de tranquil·litat, que han de servir per recarregar piles.

          • Desconnectar es necessari, si no acabes molt cremat.

          • Internet possibilita moltes opcions per desconnectar, sempre i quant no t’enganxis a la xarxa.

          • Avui parlava amb la meva cap i li explicava tots els embolics que tinc amb internet i ha al·lucinat… hi ha dies que acabo saturada!

          • Dosificat, dosificat!!!

            Si vols està atenta a moltes coses i participar també en moltes, és fàcil que alguns dies arribis al col·lapse.

          • Ahir feien el programa de ràdio en què col·laboro i varen parlar molt de bé de mi, m’agrada ser agraïda, també hi ha moltes coses per comentar. Vaig guanyar un llibre. A veure com el vaig a buscar, he d’anar a Andorra…

          • Andorra és fantàstics. Hi pots anar de moltes maneres, amb cotxe o amb autocars que van i venen en el mateix dia. Només has de vigilar de no anar-hi en un pont perquè tot és més ple i hi pots trobar caravanes a la carretera.

            Així que també col·labores en un programa de ràdio, molt bé, no? És interessant.

          • Sí, és sobre la llengua catalana, és molt divertit i repasso i milloro el català, un dia fins i tot em vaig atrevir a parlar per la ràdio. Ja li he dit al presentador del programa que em guardi el llibre que algun dia l’aniré a recollir. A Andorra hi vaig anar l’any 93 o 94 i em va agradar molt. Ara hi ha massa neu, a més, hi hauria d’anar entre setmana i treballo…

          • Si, ara hi ha molta neu i és l’època en que hi van els esquiadors. Més val esperar a la primavera.

          • Algun dia hi aniré…

          • Jo les darreres vegades que hi he anat ha estat aprofitant 2 o 3 dies de festa i hem dormit a la mateixa Andorra però pels matins hem fet excursions pels pobles del voltant que són preciosos o hem anat a fer alguna excursió per la muntanya. Després de dinar anàvem a mirar unes quantes tendes i a descansar.

  11. Sempre ho he dit que no sóc normal!!! A mi tant me fa tot, a qui no li agradi que no miri, en 10 anys només m’he posat talons una vegada, per anar a un casament, que, a sobre era en una pineda, quan el sabater les va veure, va al·lucinar, el taló estava destrossat! Si ho puc evitar, no me les tornaré a posar, sóc de caminar ràpid i, amb talons, no puc i m’estresso. Jo ara porto sabatilles d’esport o sabates de balanceig i sóc la dona més feliç del món, tant de bo haguessin existit abans.

    Sempre que puc m’escaquejo de casaments i festetes, no les suporto, massa hipocresia i per a la vida normal, com més còmoda vagi, millor.

    • L’opció de la moda casual o esportiva és molt còmoda, però trobaries moltes persones que són més donades a anar allò que se’n diu més “arreglades” per assistir a segons quins actes o senzillament per sentir-se bé.

      En això de les modes o de les maneres de vestir hi ha moltes teories, potser n’hi ha una per a cada persona, però is hi ha tendències generals que s’han establert en la nostra societat i les sabates de taló varen arribar fa anys i va ser per quedar-se.

  12. que es deixin de talons i es descordin un botó més de l’escot xD

    • No és incompatible, el que passa és que una cosa comporta més riscos i dolor que l’altra.

    • Descorda’t un botó de l’escot i oblida’t dels talons, com diu el Pons, així tindràs molt més èxit!! La cosa comportarà menys risc i dolor i en seràs feliç tot i que no llueixis peus.😉

      • Insisteixo en que ambdues opcions són compatibles. Crec que un escot que insinuï és més sexi que un gran escot que ensenyi molt.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s