El que es fa té conseqüències

Transportem-nos fins al darrer terç del segle XIX.

El projecte de Constitució de 1869 no es va poder consolidar per les convulses circumstàncies polítiques, la guerra de Cuba, la tercera guerra Carlista i l’oposició de les forces conservadores.

L’11 de febrer de 1873, les Corts Espanyoles varen deposar Amadeo I, i es va proclamar la Primera República. Les noves Corts Constituents varen nomenar Francisco Pi y Margall com a nou President de l’Executiu l’11 de juny de 1873, càrrec en el qual només va romandre-hi 5 setmanes. El va substituir Nicolás Salmerón, i a aquest, Emilio Castelar, tot això només en uns mesos!

Una de les tasques prioritàries de les noves Corts va ser la redacció d’una nova Constitució. El nou text tenia caire Federal i en el seu Article Primer se’n detallava la composició territorial:

Hi havia 17 Estats: Andalusia Alta, Andalusia Baixa, Aragó, Astúries, Balears, Canàries, Castella la Nova, Castella la Vella, Catalunya, Cuba, Extremadura, Galícia, Múrcia,  Navarra. Puerto Rico, València i Regions Basques. Cada Estat podria desenvolupar la seva pròpia Constitució (a destacar la curiositat de la divisió d’Andalusia en dos Estats diferents i la presència de Cuba i Puerto Rico).

I d’altres territoris com: Les Illes Filipines, Fernando Poo, Annobón, Corisco (aquestes tres darreres, són illes situades al Golf de Guinea).

La incapacitat dels polítics per sumar les forces necessàries per a la seva defensa, la Revolució Cantonal (Cartagena es va declarar Cantó Independent el 12 de juliol), varen impossibilitar l’aprovació de la nova Constitució, que va patir el definitiu cop de gràcia el desembre de 1874 amb el cop d’Estat del general Pavia.

Com es pot veure, de fracàs constitucional en fracàs constitucional. No se n’aprèn.

Els encerts i els fracassos socials i polítics del passat passen factura. Res del que es fa, deixa de tenir influència en el seu present i també en el futur.

A un final de segle XIX molt convuls, el va seguir un segle XX ple de Guerres, amb una Segona República, una Dictadura i una nova Constitució, la de 1978.

Podríem preguntar-nos com seria ara Espanya i Catalunya d’haver-se aprovat la Constitució de 1873, la que reconeixia 17 Estats, però no serviria de res. El que s’ha de tenir ben present és què el que es fa té conseqüències.

Gaudim, malgrat TOT, d’una situació social i política, en general, més estable de la que hi havia en els períodes que hem repassat. Per tant, no hi ha excuses si no se sabem fer les coses millor.

En aquest sentit, el que es decideixi a Catalunya i a Espanya en el futur proper, tindrà efectes en el present, i també en el futur, tal i com hem vist amb d’altres projectes importants (dues repúbliques, diversos projectes constitucionals fallits, períodes monàrquics, dictadures, guerres, pau, inestabilitat, estabilitat, penúries, pobresa, riquesa, atur…). Tot el que es fa té conseqüències.

Per això, no entenc que al Projecte que ha engegat Catalunya no se li vulgui donar la dimensió històrica que té (crec que un fet d’aquestes característiques, que mou a una bona part de la població de Catalunya, se’l pot considerar com a històric). Sembla que pel Govern espanyol i pel principal Partit de l’oposició sigui un tema que es pot solucionar per qualsevol via menys per la del diàleg.

Fins el moment, el Projecte ha estat ignorat, menystingut, per passar després a ser  atacat, difamat, a aboca-hi les pitjors amenaces i també els més negres auguris. Només s’ha actuat per anar-hi en contra, no s’ha intentat en cap moment aplicar-hi la raó, ni s’ha donat importància al que una majoria de la societat catalana ha manifestat i a votat que vol.

No sembla aquesta una bona estratègia, però la Història del que ha succeït en els segles passats sembla que només estigui per llegir-la, no per extreure’n ensenyances.

12 responses to “El que es fa té conseqüències

  1. Potser pensen que tot plegat és un “calentón” sense més conseqüències, potser creuen que a l’hora de la veritat ens arrugarem, potser estan tan autoconvençuts que tenen totes les lleis de la seva part que no hi tenim res a fer, potser pensen que és un “farol” per poder negociar millores de finançament, potser estan segurs que els immigrants dels anys 60 i els seus fills se senten espanyolíssims… potser estarem marxant per la porta i encara no hauran entès res de res.

    Així doncs, en Pi i Margall va durar cinc setmanes? A alguns encara se’ls devia fer massa llarg de veure un català fent de president tants dies.

    • De moment la reacció ha passat de la negació, el menyspreu, les mentides i les amenaces a una nova fase en que sembla que ja els importa i els importa tant que ho duen tot al TC i fan noves lleis fins i tot per anar al lavabo no sigui que en fem alguna de similar.

      La llei del tipus 0 per als dipòsits bancaris passarà a la llista de les lleis més estranyes i estúpides de la història de la humanitat.

      Així i tot, crec que tots nosaltres, els nostres polítics i molts de nosaltres correm els risc d’anar amb el lliri a la ma. Crec que som massa submisos a l’hora d’entomar tot el que diuen i tot el que fan. Jo hagués denunciat als militars o en Rodríguez Ibarra que han desbarrat amb les seves declaracions.

      Si, en Pi i Margall va ser “Pi el breu”. En mig any varen haver 3 o 4 presidents de la República, no cal dir que la cosa estava convulsa i crispada.

  2. Ostres, eren més oberts al sXIX que al sXXI?? Malauradament, tal i com es comporten els nostres polítics no crec que siguin conscients de la dimensió històrica i del que representen les seves decisions, no crec que pensin ni en el futur ni en el passat, sinó en el present, i en tan sols el seu present individual.

    • Fins i tot la societat en general era més oberta a la dècada dels 80 del segle passat. Des dels 90 i fins ara, tota la societat espanyola s’ha tornat més tancada (tret d’algunes lleis de la primera etapa del govern de ZP).

      Si, malauradament hi ha decisions de vol curt, sense perspectiva històrica del que passa, sense que (aparentment) els que manen sembli que sàpiguen posar les coses al seu lloc. Si tot va com sembla, és a dir que cada vegada ens collen més i més, la Diada d’enguany si que pot marcar un abans i un després. Pot arribar a tornar a ser històrica i a posar a tothom al seu lloc. Esperem que tot vagi bé i que no vagi la moral.

  3. No es diu que cal tenir present la història i aprendre’n per a no repetir els mateixos errors? I de les coses que semblava que estaben bé i no es van fer què?

    • També es diu que l’home és l’únic animal que ensopega dos cops amb la mateixa pedra. La dictadura va fer molt mal a Espanya i, sobretot, a Catalunya i encara n’arroseguem les conseqüències.
      Si a Espanya no li donen rellevància política al que està succeint aquí és, senzillament, perquè saben que en té molta, i això cal tapar-ho com més aviat millor.

      • Estic amb tu. En un primer moment varen intentar ridiculitzar el que fèiem, menyspreant-lo. Ara en canvi porten al TC qualsevol cosa que s’en acudeixi fer, fan lleis noves i en canvien d’altres tot alienat per entorpir en el possible allò que fa només uns mesos no tenia cap importància i només eren “embolics”.

    • Una mica és això no? Per què no se n’aprèn d’allò que s’ha fet bé i també d’allò que no s’ha fet bé per tal de fer-ho millor?

      La Història d’Espanya i de Catalunya és plena d’errors molt grans com per no mirar enrere i mirar de no caure en les mateixes bestieses que des de fa dècades i dècades es venen repetint.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s