Confiança

Som a poques hores que se sàpiga el que decidirà la CUP.

Fa 3 mesos pensava que la CUP dinamitzaria el Procés, alhora que faria repensar la vessant social de les polítiques del nou govern de Catalunya.

Els polítics han adormit el Procés. Primer es varen prendre un temps per decidir finalment formar Junts pel Si, ara se n’han pres un altre entre aquests i la CUP per arribar a un acord, encara no parit.

Hem escoltat com alguns polítics ens diuen que el que passa  és producte del que vàrem votar el 27S. No hi puc estar més en desacord. Són ells qui no han sabut arribar a un acord, i no és de rebut que ens passin la pilota d’aquesta manera.

I si el que ens passa és que patim un empatx? Revolució social, independència, procés constituent, declaració de ruptura, desconnexió, estructures d’Estat, política exterior pròpia, partits que desapareixen, noves aliances…, potser només necessitem prendre distància (com un ferit que necessita temps per guarir-se).

Soc optimista malgrat tot perquè segueixo confiant en la societat civil compromesa, però cada vegada em sento menys representat pels polítics.

Muntanyes més altes s’han superat, o no!

Pla Renova d’Estelades

Atenent al resultats del 27S, caldrà pensar en un Pla Renova de les senyeres i estelades que hi ha als balcons des de fa uns anys. Proposo (ja!) que els bancs catalans, i els que en aquí fan negocis que paguin aquest pla de renovació.

És bo el resultat de les eleccions del 27S?

1.960.000 vots són molts, però encara que se n’haguessin aconseguit 80.000 més, que donarien el 50% en les eleccions, hauríem de seguir treballant per a que en siguin molts més.

Això és un Procés, en certa manera revolucionari. Diferent d’altres moviments revolucionaris per molts motius, però que un País assoleixi en pocs anys un 48% de vots a favor de la independència amb tot en contra, no deixa de ser un canvi profund.

El canvi implica construir una República. No és un moviment aglutinat al voltant de les esquerres o de les dretes, no és un procés que segueix una o una altra religió. Es un moviment en que la societat, de manera serena, democràtica i creixent, va empenyent.

El resultat obliga a pactar, a parlar…, i això és molt bo per al Procés, i per a assolir els canvis en polítiques socials tant necessàries en aquests moments.

Si el govern sortint d’aquestes converses és capaç de fer-ho bé en els propers mesos i aconsegueix crear confiança i il·lusió, el Procés en sortirà reforçat. Fer-ho malament és el final, fer-ho bé és una oportunitat de continuar creixent.

Cóm està el pati!!!

Després de quasi bé 2 anys sense escriure en el Blog em costa expressar-me com abans però avui no he pogut estar-me de fer una petita entrada al voltant d’algunes de les coses que estan passant.

1.- Una de les bones és la carta que fa pocs dies varen gosar enviar-nos els banquers. Reprodueixo una part de la seva missiva que encara em té atordit:

“De otro modo se pondría en grave riesgo el objetivo de las entidades, que no es otro que proteger a sus depositantes y mantener el flujo de financiación a familias, a PYMES…”

Que n’eren de barruts ho sabíem, que solament els mou l’interès també, però atrevir-se a escriure això ultrapassa fins hi tot el seu cinisme. Dir que el seu objectiu és protegir els seus dipositants…, quan sabem el que ha passat amb les preferents, amb el tancament del crèdit que han practicat, mentre compraven diner barat al BCE i al moment amb aquests crèdits “regalats” compraven deute públic a l’Estat quan aquest pagava alts interessos pel seu alt nivell de prima de risc, o quan varen ser rescatats amb 60.000 milions d’euros que varen passar a transformar-se en nova deute pública, i per tant de tots.

I gosen escriure això? En un escrit en que a més, utilitzen per enviar un nou missatge de la por als que a Catalunya volem la Independència…, doncs a la merda, sense més.

Espero, en uns dies, alguna rectificació per part de les entitat bancàries, si més no de la Caixa i el Banc Sabadell, en altre cas, buscaré alguna alternativa i treure la meva nòmina d’on ara la cobro i quan em demanin el perquè els hi ho explicaré ben clarament.

2.- La campanya del 27S no es pot dir que sigui avorrida, hi ha de tot. Pedro Sánchez amb banderes espanyoles immenses i amb l’escut de Catalunya a la solapa, l’Iceta bellugant l’esquelet i també amb molta bandera espanyola i venen els seu Federalisme low cost. En Pablo Iglesias navegant en aigües pantanoses. L’Ada Colau intentant passar desapercebuda fins que es presenti a les llistes de Podemos a les generals del desembre. En Rajoy i els seus, com sempre però amb els nervis a flor de pell. La CUP sembla centrada i forta, amb un bon fons d’armari. Junts pel Si, en la línia esperada i sembla que guanyant adeptes, més que perdent-ne. I ICV, doncs difuminats del tot. I sinó, on són?

Total que sembla que el soufflé no ha baixat. Potser que es preguntin si era soufflé o era el despertar d’una bona part d’un poble. No vull dir d’una nació perquè la Chacón i l’Iceta no se m’enfadin ja que sembla que en el seu canvi constitucional volen nomenar Catalunya com a Comunidad Nacional. Un nou galimaties sense cap sentit.

3.- Els cas dels refugiats fa sentir fàstic de pertànyer a Europa. Un club d’Estats que més enllà d’uns pocs temes, no saben ni on tenen la dreta i l’esquerra. Ja els va passar amb la guerra de l’antiga Iugoslàvia, també amb la guerra de les armes de destrucció massiva i ara amb els sirians que arriben com poden a picar la porta per entrar. Què podem esperar dels polítics europeus?

Potser els mateixos que ens diuen que podem canviar España, ens diran que podem canviar Europa.

Boadella y Mariscal, tal para cual

Què us ha passat nois? Tota la vida cuidant una imatge de chupiguaimodernos, de persones sensibles, cultes, obertes de ment, artistes…

Què per què us pregunto que us ha passat? Doncs per que he llegit unes declaracions vostres que no podia creure.

Així, el passat 3 d’abril, Vanessa Gómez recollia a l’ABC part de la intervenció d’Albert Boadella als esmorzars del “Club Internacional de Prensa”. En allà, en Boadella, va deixar unes quantes perles:

• Hoy Cataluña es irrecuperable y en 3 o 4 años será independiente.
• La responsabilidad le corresponde a Jordi Pujol, lo peor que le ha sucedido a Cataluña en 400 años. Su base era tener los medios de propaganda y la educación.  Eso ha tenido un efecto: dos generaciones educadas en el odio a lo español.
• Con Franco no había un solo edicto que prohibiera el catalán, pero toda esa mentira distribuyó una paranoia entre los ciudadanos.
• A quienes le comentan que cuando van a Cataluña notan un trato excelente, les replica que eso mismo ocurría en la Alemania del año 33.

El dimecres 22 de maig Jordi Cabré escrivia un article al PuntAvui en que recollia i contestava unes declaracions de Javier Mariscal que en parlar de la Diada va dir el següent:

• L’Onze de Setembre és aquest dia de les banderes que sembla com l’època de Hitler.

No els demano que s’adhereixin a l’Independentisme, que facin el que bonament els sembli millor, però si els demano que no menteixin d’aquesta manera tant repugnant.

En els darrers mesos n’hem sentit tantes de bestieses que ja anem saturats. Per una part això està bé, perquè no ens estarem discutint per totes les mentides que es diuen, però per altra part, potser que en alguns casos caldria reaccionar. Hi ha declaracions a les quals s’hi hauria de donar rèplica.

Com haureu vist, he respectat les declaracions amb l’idioma amb el qual varen estar fetes, per part de Boadella en Castellano o Español i per part de Mariscal en Lapao.

A banda de ser una falsedat total i absoluta, és una manca de respecte immensa cap a les víctimes del nazisme i cap als catalans en general.

És tanta la insistència en relacionar a Hitler i al Nazisme amb Catalunya i és tant l’activisme de la senyora Llanos de Luna, que hi ha matins que a l’afaitar-me no puc deixar de pensar si ens volen tornar a veure lluir aquell bigotet tant característic que portava l’amic Adolf.

Els mitjans de comunicació. L’agenda setting

Hi ha un principi bàsic en el qual hem de pensar al parlar dels informatius o de la premsa escrita, i és que tota la informació de que es disposa no hi cap en els seus formats, siguin de ràdio, de televisió o de premsa escrita.

Potser hi ha la capacitat de gestionar la immensa quantitat d’informació que arriba, però aquesta no hi cap en les capçaleres o entre les notícies destacades. Per tant, els informadors han d’escollir.

La Teoria de l’establiment periodístic dels temes de discussió (coneguda com “Agenda Setting”), postula que els mitjans de comunicació de masses tenen una gran influència sobre el públic al determinar quines històries tenen interès informatiu i quant espai i importància se’ls hi dona, i no menys important, al decidir de quines històries no se’n parla.

Els mass media poden graduar la importància de la informació que difondran atorgant-li un ordre de prioritat per obtenir una major audiència i un impacte més gran.

La Premsa és doncs molt més que un proveïdor d’informació.

L’estudi realitzat per McCombs i Shaw el 1972, es refereix a que la gent considera uns temes més destacats que d’altres en proporció directa amb la importància que li donin els medis. El nom d’Agenda Setting, prové de la noció que els mass media són capaços de transferir la rellevància d’una notícia de la seva agenda, a l’agenda de la societat.

És a dir, els temes que són importants per als medis, es converteixen en importants per al públic.

El professor Chomsky en “La otra Verdad”, diu què hi ha una aliança tàcita entre el Govern d’un país (generalment Occidental ) i els medis de comunicació per comunicar només el que interessa, i ocultar al màxim allò que pot resultar perillós o perjudicial per a l’estabilitat que ells creuen correcte per al seu país.

Tots ens hem preguntat el perquè una notícia es recull d’una manera determinada en les capçaleres d’uns diaris, i es recull d’una manera molt diferent en d’altres diaris.

Tots hem vist com es parlava insistentment d’unEl tema, com es mantenia com a notícia rellevant, malgrat no hi hagués cap novetat sobre el tema.

Una altra tesi diu que els medis informatius poden no encertar al dir-nos com hem de pensar sobre un determinat tema, però si quan ens diuen sobre que hem de pensar.

Un exemple el tenim en aquests moments a Espanya i a Catalunya. No es presenta de la mateixa manera una notícia sobre una llei o sobre el que vol Catalunya (Consulta, Estat Propi, Independència…) segons quin sigui el mitjà d’informació que consultem. Fins i tot hi ha aspectes o notícies que en segons quins mitjans ni es donen. S’oculten.

Per alguna cosa serà que al periodisme se’l coneix com a El Quart Poder.

Creieu que és cert què:

• El públic (en general) només coneix allò que els mitjans els hi ofereixen?
• Segons els mass media donin més importància a una notícia o a una altra, així mateix ho farà també el seu públic?
• Els mitjans de comunicació de masses són també formadors d’opinió?

Monago i Feijóo, vamos a contar mentiras tralará

Un recent estudi de la Comunitat Autònoma d’Extremadura que el seu president, el senyor Monago, s’ha encarregat de difondre, especifica quin haurien de ser els límits de dèficit fiscal que per a les Comunitats Autònomes el Govern de l’Estat hauria d’aprovar per aquest 2013.

Segons l’estudi, a Catalunya li pertocaria un límit de dèficit de l’1,04 i a Extremadura del 2,1.

Per Catalunya això significaria un ajustament (una nova retallada), d’uns 3.400 milions d’Euros.

Perquè ho fan això? És per molestar? És per provocar? El que no és, segur, és per desconeixement, perquè estudis n’hi ha de tots els colors que demostren que Catalunya presenta un dèficit fiscal que no presenta, per exemple, Extremadura.

L’any 2007, el Congrés va publicar per darrera vegada (perquè serà?), les Balances Fiscals. Dons bé, segons aquestes:

• Catalunya presentava un dèficit fiscal del -8,70% del seu PIB
• Extremadura, per contra, presentava un superàvit fiscal del + 17,78% del seu PIB

Està clar, no?

Doncs si tothom sap això, perquè diuen el que diuen? Potser és perquè mentir és gratis.

Hi ha tantes coses a dir-los que quasi bé no val ni la pena. Si el Govern de l’Estat retornés a Catalunya (no dic ja el dèficit fiscal d’un sol any, amb això no hauríem d’haver fet cap retallada), el que se li deu en virtut de la disposició tercera de l’Estatut i dels fons de competitivitat, no ens caldria fer cap ajustament. És clar que ho sap.

No vull oblidar-me del senyor Feijoó, President de la Comunitat Autònoma de Galicia. El que en campanya electoral deia que mentre Catalunya demana, Galicia paga. Li recordaria que en les mateixes Balances Fiscals publicades pel Ministerio de Economia y Hacienda es diu que Galicia presentava un superàvit fiscal del +8,19%, i que del fons de compensació interregional va ingressar més de 4.000 milions d’Euros (més que l’ajustament que demanen per Catalunya).

Vostès són dels que pensen que contra més exprimida estigui Catalunya, més feble es tornarà i que aquesta debilitat afectarà també al procés iniciat cap a l’Estat Propi?

O són dels que pensen que cal arramblar amb tot el possible perquè aviat marxarem i ja no hi haurà d’on seguir exprimint?

Declaracions i mentides com les de vostès no fan cap favor. Potser tenen un cert ressò entre persones poc informades, però la veritat és molt tossuda i un dia o un altre tot s’acaba sabent.

El que vostès fan no és debilitar Catalunya, què també, sinó demostrar que no hi ha res a esperar. Ja fa anys que molts o pensem, el bo del cas és que ara en són milions els que ho pensen.

Pensin que si Catalunya declara la Independència i marxa d’Espanya, el seu balanç fiscal difícilment tornarà a ser positiu (si més no en anys i panys), o potser és que ja han fet els  comptes i per això diuen el que diuen!

Pere Navarro: Només la punteta!

Primeres impressions personals a les declaracions de Pere Navarro sobre la petició d’abdicació del Rei:

• Quan ho vaig llegir, pensava que s’havia fumat alguna cosa bona i potent.
• Després, en veure’l per la tele, ja em va semblar que no havia estat una alegria dialèctica propiciada per alguna substancia.
• L’abdicació de la reina d’Holanda i del Papa, ha deixat en res la versió interessada que mantenia la premsa de la dreta espanyola al dir que Reis i Papes morien com a tals al llit, la qual cosa obra encara més la porta una l’abdicació.

Valoracions polítiques personals:

• És important el que ha dit? Doncs si, ja que per molt que hi ha polítics ho pensin, ningú ho manifesta públicament, a banda dels Partits que són clarament republicans.
• Parlava en nom del PSC o en nom propi? No és el mateix, i de moment no està clar. Ahir vàrem escoltar una cosa i avui l’hem escoltat dir que ho fa fer en nom propi.
• En tot cas, el PSOE es va afanyar a desvincular-se d’aquestes declaracions i  a dir que no n’estaven d’acord.
• Varen ser oportunes les declaracions? En Pere Navarro no era desconeixedor que quan va fer les declaracions, Rubalcaba estava a punt d’intervenir en el debat de l’Estat de la Nació. Per tant, per al PSOE varen ser molt poc oportunes.
• Pretén el PSC o Pere Navarro carregar-se en Rubalcaba? Tot sembla indicar que el PSC no vol a Rubalcaba al front del PSOE.
• Diuen que en Pere Navarro es confessa republicà i que al seu despatx d’alcalde de Terrassa hi guardava una bandera republicana. Per tant, que hagi argumentat amb les seves raons (que són les de molts) que en Juan Carlos I ha d’abdicar pot semblar coherent.
• De fet, hi ha molta gent que dona per acabada la Primera Transició, i des d’aquest punt de vista s’entendria que calen cares noves per emprendre una Segona Transició.

Vist tot això, que sens dubte serà més complex o més senzill del que el meu humil cervell em permet albirar, hi ha coses que no entenc:

• Per què el PSC no trenca d’una vegada amb el PSOE? Més enllà del compromís que un dia infaust varen signar, què els obliga a votar sempre el mateix que voti el PSOE?
• Si un va de republicà, el que no pot és descavalcar a un Rei, per posar-ne un altre. Proposa marxar de Guatemala per anar a Guatepeor. “Muerto el Rey, viva el Rey”. Fa marxar Juan Carlos I, per coronar Felipe VI (a Catalunya Felipe V, que la cosa ja té conya).
• Vol ser el nou salvador d’Espanya i de la Democràcia? Mata (políticament) al Rei, per salvar la Corona i la Democràcia. Diu que cal obrir una Segona Transició, ja que d’altra manera la societat (nosaltres, que som desagraïts i despietats) tirarà pel camí del mig i imposarà la República des dels carrers. Però no és això el que ell voldria? És que no l’entenc?

Bé, potser espera que en Felipe V i VI es suïcidi (també políticament) i amb el darrer alè ell mateix proclami la República.

El Títol del Post és per tot això, perquè no l’entenc. Si però no, o no del tot. Només la punteta.

Espero que des de una Catalunya Independent no ens haguem de preocupar de Juan Carlos I, ni de Felipe V o VI. Ara bé, mentre tant, m’afecta, igual que m’afecten la Constitució, el Wert, el Montoro o el Fons de compensació interterritorial, de fet aquest és dels que més ens afecta, m’irrita i em fot.