Resem doncs!!!

L’arquebisbe ultra conservador Cañizares ha demanat que el proper divendres resem per la Unitat d’España.

Pensem-hi un moment!  Bé, ja hi he pensat, jo li diria que ampliï la petició, ja posats, una vegada estem resant ja podem tirar de beta i demanar per més coses que la unitat d’España que sembla poca cosa.

Per exemple:

Proposo que es demani també per a que plogui, que falta fa.

Pel toro de la Vega, que fa uns dies li va tocar el rebre per culpa de la “cultura” i la “tradició”, i ja posats, per l’alcalde que ho defensa.

Pel pobre president hongarès que diu que aquests sirians li estan deixant el país “hecho unos zorros”.

Pel senyor Linde del Banco d’España i per les entitats bancàries pel que els pugui passar.

Us invito a fer propostes. N’estic segur que el divendres quan reseu, alguna cosa demanareu més enllà de per la unitat d’España.

Una nova incongruència del PSC

El PSC vol modificar el Protocol de relacions vigent que manté amb el PSOE. Pretensió què, a la vista del document, s’entén perfectament ja que més que un protocol, és un jou.

Aquest protocol (és possible que necessiteu del zoom per llegir-lo, però val la pensa) data de 1977 i entre els signataris hi ha en Felipe González, l’Alfonso Guerra, en Raimón Obiols i en Joan Raventós.

Al llarg dels 36 anys de vigència d’aquest acord, el PSC no havia votat mai en contra (diferent) del que el PSOE havia votat al Congrés, fins que fa uns mesos amb motiu del debat pel Dret a Decidir ho va fer per primera vegada.

“Tamaña afrenta” va significar una revolta dels Barones Territoriales i de la Direcció del Partit. Com podia ser que algú dins el PSOE volés tenir veu pròpia i votar diferent que el que el Partit (amb la P majúscula) havia acordat, decidit i per tant convertit en manament diví?

De la lectura del Protocol en vull destacar dos aspectes:

• 1.- En parlar del grup parlamentari PSC, en tot moment diu Socialistes de Catalunya (PSCPSOE). Les sigles del PSC sempre van associades a les del PSOE.
• 2.- En el punt 3 es diu: “Ambos grupos parlamentarios acuerdan una disciplina común de voz, acción y voto en el Congreso de Diputados…”

Justament aquest és un dels aspectes que el PSC vol canviar. Vol deixar d’estar sotmès i presoner de les decisions del PSOE, sobretot en els àmbits que afectin Catalunya.

Aquests darrers dies s’ha vist com no s’han acceptat la majoria de punts que el PSC volia incloure en la España Federal que propugna el PSOE. En la declaració de Granada, Catalunya segueix sense ser reconeguda com a Nació, no es reconeix el Dret a Decidir i el tema fiscal es deixa tal i com el va aprovar el TC, com una recomanació que no obliga a l’Estat, que és tant com dir que poden fer el que vulguin, com per altra part podem comprovar ara mateix.

És que hi havia algú que pensava que hi arribarien a un acord? Les postures d’ambdós partits estan massa allunyades.

La España Federal que propugna el PSOE, que el PSC ha subscrit, està molt lluny del que Catalunya podria arribar a considerar una alternativa. No és més que una España de les Autonomies passada per una versió demo del Photoshop.

Però bé, si ho han subscrit haurem d’interpretar que això és el que volen pel futur d’España i de Catalunya.

Què i com ens ho explicaran? Què és el que és tant bo de l’acord de Granada que els ha portat a subscriure-ho?

Tornant al Protocol de relacions, he llegit que en Pere Navarro ha dit que, si arriba el cas, el PSC votaria en contra (diferent) del que voti el PSOE amb nou acord signat o sense.

Em sembla molt bé, però això no és el mateix que retreu a ERC, CiU, CUP i ICV, quan diuen que faran, si arriba el cas, tal o qual cosa saltant-se la legalitat vigent i com a solució última si el Govern central no els dona cap altra solució?

No és això una incongruència senyor Navarro?

Ara, si és per mi, saltis el que vulgui, perquè el PSOE poques o ninguna lliçó pot donar.

Frases que serveixen de poc

Hi ha frases que utilitzem normalment que tenen una baixa incidència per al receptor. Són frases conegudes i que malgrat el escàs èxit, repetim. Aquests en són alguns exemples:

En una casa qualsevol, quan s’apropa la nit es fàcil escoltar Nens, recolliu tot això, és hora d’anar a dormir. El missatge és clar, però els receptors del missatge sembla que hagin perdut la capacitat d’entendre’l i fins i tot sembla que hagin perdut el sentit de l’oïda.

Imaginem un grup de persones en un bar o en un restaurant, i una d’elles, inclinant el cos cap al davant i abaixant el to de veu diuNo us gireu, no mireu. Sabeu qui acaba d’entrar? Misteriosament el missatge produeix l’efecte contrari. Un conjunt de caps es giren fent escorços que produirien en el comú de les persones alguna lesió muscular.

Els bar o i els restaurants són bons llocs per a les següents situacions: Una persona demana un cafè i afegeix, que estigui molt calent, una altra demana una coca-cola sense gel i una tercera diu, un tallat amb sacarina. Som davant de tres optimistes. Quin és el percentatge de possibilitats de que tot arribi tal i com s’ha demanat? Baix. Feu-ne la prova.

En una situació de certa tensió entre dues persones, una li diu a l’altra Ara t’ho explico, deixa’m parlar i després parles tu. Les possibilitats de no se interromput són baixes, molt baixes. Així i tot la frase es diu i es repeteix, la qual cosa ni acoquina, ni incomoda a l’altra persona que quan interpreta que l’altra ja porta massa estona parlant ha de dir la seva, peti qui peti.

Aquesta també és un clàssic. Una persona li diu a una altra Això que et diré ara no ho has de dir a ningú més, d’acord? És ben sabut que si una cosa vols que no se sàpiga, no l’has d’explicar a ningú. Una confiança cega i irracional en l’ésser humà ens porta a confiar que les coses es faran tal i com hem demanat.

Quan hi ha presa sempre hi ha qui diu allò deAneu passant que jo vinc en un moment, no tardo gens. Per què ens ho creiem? Sabem que és una frase feta, feta per als que no arriben l’hora i fan esperar els demés.

També la perruqueria ens aporta un cas ben conegut, el que es dona quan li diem al perruquer Només les puntes, i si no estàs al cas pots acabar amb el cap com un marine.

Quan demaneu un entrepà i afegiu petit, alguna vegada el que us serveixen és realment petit?

Un gran clàssic es dona en el preparatius previs a un viatge que hagis de fer amb la parella. En algun moment comets la relliscada de dir Amor, aquest any mirem de portar només una maleta. Santa innocència! Hauries de saber que per un cap de setmana cal una bossa i una maleta petita, per una setmana calen dues maletes mitjanes i dues bosses, i per dues setmanes calen dues maletes grans, dues bosses i una motxilla. És una llei universal, no t’hi resisteixis. La gravetat seguirà existint, i això de les maletes també.

En Miki ens aporta la de: Vinc en cinc minuts!!!

Bárcenas, una víctima de l’Efecte Mateu

Es coneix com a Efecte Mateu el fenomen d’acumulació de bens, riquesa i fama.

L’origen del nom prové de la cita de l’evangelista Mateu que en la paràbola dels Talents (Mt. Cap. 25, vers. 14-30), en el versicle 29 diu:

“Al que més té més se li donarà, i al que menys té, li serà pres per donar-lo al que més té”

El Nou Testament en va ple de cites similars. Els evangelistes Mateu, Lucas i Marc tenen cites que redunden en el tema.

Autors rellevants de la psicologia com Merton o Bunge, entenen que els bens als quals es fa referència en aquestes cites, poden ser materials (diners, riquesa, possessions…) o immaterials (prestigi, confiança, autoestima…).

A partir d’aquí, i fabulant, intentem lligar aquest Efecte amb el senyor Bárcenas.

En Bárcenas, empès pel seu fervor religiós (la televisió ens ha mostrat fins i tot l’església on es confessa), un bon dia coneix aquestes cites bíbliques i en llegir-les queda del tot trasbalsat.

Fins llavors ell no era així, com a bon cristià, compartia tot el que tenia amb els necessitats.

Arribà però un dia en que el pes de les cites bíbliques el varen dur a un profund estat de reflexió interna.

En aquest procés d’introspecció va barrejar l’ànima catòlica, amb l’esperit emprenedor que ell mateix ens explica que sempre ha tingut i amb la formació de comptable. D’aquest procés, quasi alquímic, en va sortir un nou home, reforçat, imbuït de poders.

Naixia així un nou Súperheroi. Els seus poders distintius eren l’habilitat per intuir negocis on ningú els havia vist abans. Tant si val que fos en la compra venda de quadres, en la Borsa, o en la comptabilitat del seu Partit, de tot arreu en treia profit. Un puto crack com es diu.

Si la justícia li hagués deixat més temps, hagués revolucionat el mercat dels cucs de seda, el de les tenores i el de les pinces d’estendre roba, camps en els quals hi ha nínxols de negoci que encara ningú sap veure.

Allò de “Al que més té, més se li donarà” el va marcar. Fins i tot va pensar en tatuar-se la cita, però ho va deixar córrer al pensar que amb els vestits d’esquiar tampoc el podria lluir gaire.

I va arribar el moment en que allò de “Al que més té més se li donarà” es va fer realitat. Va ser tant el que li “donaren” que ja no li cabia a Espanya i va haver d’obrir comptes a Suïssa, però sense mala fe. Tot ho va fer guiat pel que va dir en Mateu, que quedi clar.

Vist així, ja no el veig tant culpable com diuen. El veig més com una víctima atribolada.

Crec que la línia de defensa la té clara per aquesta via. De fet, el seu advocat, li hauria de recomanar que es procurés alguns estigmes, sempre són d’ajut. No penseu el mateix?

Ben pensat, la cita de Mateu té tela, molta tela!

Tragèdia a Bangla Desh. Seguir comprant o no?

Fa uns pocs dies, a Savar, un barri dels afores de Daca, capital de Bangla Desh, un edifici construït de manera defectuosa es va esfondrar enduent-se la vida de més de 1.100 persones.

En aquest edifici es fabricava roba per a marques occidentals en uns tallers ens els quals les condicions de treball eren més que precàries i insegures.  

Més de 900 morts a Daca

D’alguna manera sabem que part de la roba o de les sabates (així com d’altres articles) que comprem es fabriquen en països llunyans i els fabriquen persones en una situació de vulnerabilitat molt gran, que justament per aquesta condició ho han de fer en les condicions que abans apuntàvem.

Malgrat la majoria de nosaltres n’estem al cap del carrer d’això, quan succeeix una desgràcia com aquesta és quan ens tornem a fer preguntes.

Una possibilitat, pensen, és no tornar a comprar articles de marques que treballin d’aquesta manera.

Ara bé, fa uns dies vaig llegir a l’ARA, un article de Fazle Hasan Abed (president i fundador de l’organització de la lluita contra la pobresa BRAC de Bangla Desh), en el qual demanava que, malgrat tot, no deixem de comprar articles al seu país.

Fer un boicot no solucionarà el problema, les marques en tenen prou amb canviar de país i endur-se la producció a un de més desgraciat encara. Deixant de comprar, els 3 milions de dones que treballen en aquest sector perdran l’únic mitjà de vida que tenen.

Diu que per difícil de creure que ens sembli, aquesta indústria ha portat efectes positius a moltes famílies per a les quals abans no hi havia cap altra possibilitat que casar les filles a edats molt joves (perquè el dot que s’ha de pagar a la família del marit puja a mesura que la noia es fa més gran – aquesta pràctica es va prohibir fa uns anys però encara és viva entre determinats segments de la població). Ara, amb aquesta indústria, si més no, hi ha una alternativa a aquests casaments.

És millor que l’altra alternativa? Cap de les dues hauria d’existir, però la vida no sempre és de color rosa, i aquests temes són més fàcils de parlar que no pas de solucionar.

Llavors, què hem de fer?

El primer és pressionar a Bangla Desh per a que legisli per protegir els seus treballadors, i per que tingui un planter nombrós d’inspectors que controlin aquesta vergonya social.

Demanar a les empreses no solament que compleixin les lleis, sinó que facin seves les normes bàsiques de seguretat en el treball.

I nosaltres, els compradors, que hauríem de fer?

Hi ha marques que operen en aquests països perquè la ma d’obra és baratíssima, saben que no hi ha pocs controls i que els sindicats no els ocasionaran problemes. És a dir, van en allà on poden guanyar més diners de la manera més còmode i ràpida.

El problema és que moltes empreses no en tenen prou amb un marge de guany raonable, no n’hi ha mai prou quan es tracta d’incrementar els beneficis. En nom dels resultats empresarials es fan moltes bestieses.

Per tant, nosaltres som copartícips d’aquest muntatge?

En part si. Ho sabem i en canvi seguim comprant (no perdem de vista però el que diu en Fazle Hasan).

Preguntem-nos si creiem que les empreses estarien disposades a sacrificar un petit marge, i nosaltres a pagar una mica més per cada article, per d’aquesta manera millorar les condicions de treball d’aquests països.

La solució no és fàcil perquè d’algun lloc han de sortir els diners que millorin aquestes condicions si els països on s’assenten aquestes marques no són capaços (pels motius que sigui) d’obligar a les empreses a fer el que han de fer.

Nota: avui (dilluns 13), acabo de llegir a El País, que Inditex i H&M es comprometen a millorar la seguretat dels tallers que tenen a Bangla Desh.

Més almiralls que vaixells. La Llei de Parkinson

Vaig llegir que un tal Cyril Northcote Parkinson (30 de juliol de 1909 – 9 de març de 1993), historiador i escriptor britànic, el 1930 va predi, amb encert, que la Marina Reial Britànica arribaria a tenir més almiralls que vaixells.

Encuriosit, vaig buscar més informació i resulta que ell mateix és l’artífex de la Llei de Parkinson, que segons explica, va descobrir a partir de l’observació del que passava a l’Oficina Colonial Britànica on, malgrat l’Imperi Britànic perdia importància, el nombre d’empleats s’incrementava.

Així, va formular els tres principis fonamentals d’aquesta llei, segons els quals:

• El treball s’expandeix fins a omplir el temps de que es disposa per a que es realitzi
• Les despeses s’incrementen fins cobrir tots els ingressos
• El temps dedicat a qualsevol tema de l’agenda és inversament proporcional a la seva importància

De ser certs els principis de la Llei de Parkinson, les seves implicacions en el món laboral, en el social i el personal poden arribar a ser importants.

La Llei ve a dir que la feina es podria resoldre amb menys temps del que es fa si es disposa de marge, que es gasta més del que caldria i que es perd el temps amb coses poc importants.

Atès que la llei es pot aplicar a qualsevol activitat, no només al món laboral, penseu que els principis formulats són certs?

Un exemple (de gestió del temps) seria el de la planificació per un examen que tenim en una setmana. Doncs el més probable és que hi ocupem tota la setmana. I si disposéssim de 10 dies enlloc de 7? Doncs probablement els esgotaríem també tots 10. Això vol dir que amb una setmana no n’hi ha prou, o vol dir que si disposem de més temps, tardem més en fer el mateix?

No us ha passat que quan heu de fer moltes coses en un breu espai de temps resulta que us dona temps a fer-ho i a fer-ho bé?

No us ha passat que un dia heu de fer menys coses i menys importants i és l’hora de dinar i encara no les heu resolt totes?

Vull un inhibidor d’estupideses

Que la ciència avança és difícil de discutir. De manera quasi bé constant se’ns informa de l’avenç en tal o qual branca de la ciència.

És responsabilitat de la societat i nostre l’ús que se’n dona als avenços de la ciència. Amb un exemple potser s’entén millor: L’existència d’Internet és una millora per a la societat ja que des de la Xarxa hi ha multiplicitat de serveis gratuïts, o no, que poden facilitar la vida de moltes persones. Ara bé, algú dirà que hi ha qui utilitza la Xarxa per jugar al pòquer o per fer una bomba.

Atès que els avenços són constants i ho són en totes les branques, demanaria que s’inverteixi i s’investigui el necessari per fer realitat la materialització d’un Inhibidor d’Estupideses.

Ara direu que el que en diu soc jo. Po tser. Ara bé, reclamo a aquelles empreses que es dediquen a la tecnologia, i potser també les de la branca de Salut (ja que el tema és per salut), que s’aboquin en aquest projecte.

Us imagineu un món en el qual podessis disposar d’un inhibidor d’aquests?

Imagineu-vos a casa vostre amb la tele posada i l’inhibidor apagat, ja saps al que t’exposes (ets molt lliure de fer-ho), ja saps el que hi ha. Saps que corres el risc de que en qualsevol canal surti no se qui (hi ha tants i tants noms que posar que prefereixo deixar-ho al gust de cadascú de vosaltres), i la digui ben grossa.

És el que hi ha, diran alguns. Altres diran que és llibertat d’expressió. Altres diran que canviïs de canal. Altres escoltaran les tonteries amb cara de peix bullit, mentre d’altres les discutiran en veu alta com si la televisió els podés fer cas.

Ara imagineu que podeu posar en marxa un inhibidor mitjançant el qual les tonteries que es diuen es filtren i no us arriben. Com aquella moda que hi va haver quan les teles tapaven els renecs i les paraules gruixudes que es deien en els seus programes amb un sonor “piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii”.

Ben pensat, seria horrorós. Molts programes d’actualitat política, social o els telenotícies estarien fortament retallats per l’inhibidor. Al final, l’espectador després de tants talls perdria el fil del que s’estava dient.

Ben pensant, no funcionaria.

Sembla, doncs, difícil que una cosa tant necessària vegi mai la llum. Abans arribaran els ordinadors quàntics, els cotxes que amb un mil·lilitre de gasolina faran la volta al món, els anàlisi de sang virtuals i d’altres invents que aquest que reclamo.

Estem exposats a sentir-ne i a llegir-ne moltes d’estupideses, algunes interessades, algunes d’intencionades i moltes sense que el que les diu en sigui conscient. No podem evitar-ho, si més no d’una manera senzilla.

Només hi ha tres opcions: paciència i aguantar, sortir a l’atac i dir-ne més i més grans de tonteries o retirar-se d’anacoreta a algun racó d’aquest món, si és que encara queda algun lloc al que hi pugui anar un anacoreta.