Category Archives: Reflexions

És un espai en el qual hi haurà textos, escrits i comentaris sobre els quals pensar

Fa 6 mesos de la Diada i en manquen 6 per la següent

Encara hi ha algú que dubti de la importància de la darrera Diada?

Avui fa 6 mesos de la Diada, a penes 180 dies han estat suficients per trastocar no poques coses.

La premsa d’esquerres i la de dretes, la catalana i la espanyola, les revistes polítiques, les satíriques, qui no ha parlat en aquests 6 mesos de Catalunya, d’Independència i del Dret a Decidir? Se n’ha parlat més que en els darrers 100 anys.

I la premsa internacional? Doncs el ressò ha estat important. Articles d’opinió, vídeos i reportatges. Si fos un tema irrellevant, perquè els diaris més importants del món se n’han fet ressò?

I les xarxes socials? Han tret fum, hi ha molta activitat. També hi ha hagut Manifestos, de tots els colors i per a totes les opinions.

I les tertúlies? I els llibres que s’ha escrit sobre el tema? I les opinions de les persones del carrer? I les enquestes?

I què ha passat a Catalunya? La pressió de la Diada ha fet saltar els botons, les cremalleres i les costures del País. En veure la manifestació tothom va entendre que el vestit se’ns havia quedat definitivament petit.

Segur que la classe política se’n va adonar de seguida de la dimensió de la manifestació i de l’impacte del missatge, aquell Catalunya, un nou Estat a Europa.

L’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC), l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), els municipis que es declaren territoris sobirans, les insubmissions fiscals que comencen a albirar. La Delegada del Govern i les banderes. Tot es mou.

D’aquell tsunami ciutadà encara se’n registren moviments.

La Diada va provocar l’anticipació de les Eleccions Catalanes en les quals els discursos dels Partits es varen haver d’adaptar a córrer cuita a la nova situació.

I no oblidem que hi ha un acord per fer una Consulta sobre la Independència per d’aquí menys de 2 anys. Algú ho hagués pronosticat fa només un parell d’anys?

Tots els partits catalans han canviat des de la Diada. Tants anys parlant del tema en abstracte i ara, de sobte, els ciutadans els hi posem al davant i els hi diem, au va.

Nosaltres, la societat, també hem canviat. El rum-rum independentista és molt anterior a la Diada,  el Moviment té molts anys d’història, però el passat setembre ens ha ensenyat que podem canviar les coses.

Plaça Catalunya - Diada 2012 (foto pròpia)

I el Govern d’Espanya? Doncs s’ho han pres com si fos una malaltia. Varen pensar que era passatgera i ho varen ignorar i menysprear. Les eleccions catalanes, la Consulta prevista i la certesa de que les coses ja seran mai més com eren abans els ha fet anar canviant. En empitjorar els símptomes, varen anar al metge que els va dir que en faria unes proves (CNI, enquestes, reunions polítiques, experts…). El resultat va ser que la malaltia no remetia i s’havia de medicar. I així varen arribar les Amenaces, les Mentides i fins i tot varen treure les feres ferotges (els Magallos, Werts, Aguirres, alguns Militars…), sense una clara millora.

Ara han decidit demanar una segona opinió mèdica i s’han adreçat al TC, que els ha recomanat ho deixin a les seves mans.

I els partits espanyols? Doncs el PP entre Bárcenas, la Crisi, i Catalunya està molt entretingut. El PSOE ha desenterrat l’Espanya Federal, però el PSC que els està tocant el voraviu (catalans havien de ser!).

I la Monarquia? Doncs entre elefants, operacions, Corinnes i Urdangarins encara ha trobat temps per posicionar-se al costat de l’Espanya que en diuen Constitucional.

Encara pot haver-hi algú que pensi que la Diada no va ser històrica?

La reacció espanyola ha estat l’esperada, tampoc podem anar amb el lliri a la ma!

Espero que haguem aprés l’impacte brutal que té una manifestació multitudinària que demana, de manera pacífica i alegre, poder decidir el seu futur.

La darrera Diada ens hauria d’haver ensenyat què:

  • Si Volem, Podem
  • És possible allò que altres diuen que no ho és
  • El missatge arriba, s’escolta i es valora
  • És possible somniar
  • Podem construir un País nou

Si anem junts i en som els suficients, podem fer que les coses canviïn.

Anuncis

10 decepcions, 10 raons per reflexionar.

Fem un recorregut per alguns moments rellevants de la més recent història d’Espanya, en dels quals tinc la sensació de decepció, la sensació d’haver “tragat”:

1.- La Transició, període en el qual, diuen, es va passar de la Dictadura a la Democràcia.

No diré que la Transició no va servir per res, però tinc la sensació que també va servir per ocultar bona part del que va passar durant la Dictadura, a l’hora que va atorgar naturalesa democràtica a molts polítics que uns mesos abans eren membres de la Dictadura. La Transició va servir també de catifa on amagar molta merda.

2.- El 29 de desembre de 1978 s’aprovà la Constitució, aquella que diu (només és una petita mostra):

Art. 2 . “…i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les Nacionalitats i regions que la integren…” Algú ha sabut alguna vegada que era una nacionalitat?

Art. 69.- On diu que el Senat que és la Càmera de representació territorial. Ja!

3.- El cop d’Estat del 23 de febrer de 1981 ha deixat alguna pregunta transcendental sense resposta: on són els enregistraments de les trucades telefòniques que es varen fer entre el Congrés i l’exterior i a l’inrevés durant el Cop? El jutge no les va deixar utilitzar durant el judici perquè s’havien enregistrat sense autorització judicial (a qui se li va acudir fer-ho sense demanar autorització?). Des de llavors, no se sap on són, ni tant sols si encara existeixen.

4.- El 12 de març de 1986 es va celebrar un Referèndum sobre la permanència d’Espanya a l’OTAN.

El PSOE, va passar del “OTAN, de entrada no” a, un cop estava en el Govern, fer campanya pel Si. Mentre Aliança Popular que havia defensat l’entrada a l’OTAN, des de l’oposició va passar a recomanar l’abstenció.

5.- L’article 159.5 de la Constitució diu que els membres del Tribunal Constitucional seran independents e inamovibles en l’exercici del seu mandat. Sense comentaris!

6.- Els Estatuts de Catalunya han acabat en decepció. Què importa el que hi hagi escrit, si qui ho interpreta és el TC. Què importa que estigui referendat, si després ha de passar pel TC!

7.- Fins les Eleccions del 25N a Catalunya, havíem llegit i escoltat fins al cansament que no calia cap Referèndum, que els catalans ja es referendaven cada vegada que votàvem.

Els que abans es repetia com un mantra, ara ja no serveix?

8.- La Corona al convertir-se en permanent i hereditària per la Constitució, ha deixat a la ciutadania sense defensa ni capacitat d’acció davant la decadència d’aquesta institució.

9.- La Crisi ens ha ensenyat com es comporten els Partits Polítics i la Banca.

Hem hagut de suportar la Corrupció de polítics de tots els partits, mentre la Banca, ens ha mostrat com de deshumanitzada pot arribar a ser.

10.- La Premsa actua com a quart poder, però ho fa amb xarxa. Alguns sembla que tinguin carta blanca per dir tot el que volen, i per silenciar allò que no els interessa. Hi ha periodistes que han deixat de ser-ho, per convertir-se en braços armats de determinades ideologies.

Hem d’aprendre del que ha passat, 10 decepcions que es poden convertir en 10 oportunitats per reflexionar i per fer les coses d’una altra manera.

Els polítics ens han mentit massa vegades en temes fonamentals. Que medrin menys i treballin més i millor. Que és facin responsables del que significa estar al servei de la societat.

  • Per a quan les llistes obertes?
  • Per a quan, un vot, una persona?
  • Per a quan la consideració de delicte especialment penat per a la corrupció dels polítics?

En tot cas, així no es pot continuar:

Qui defensa una Segona Transició, que no sigui per a que res canviï, com molts voldrien, sinó per a que canviï tot.

Qui defensa la Independència de Catalunya que sigui per a que tot sigui millor.

La Por política i financera

Catalunya i Espanya no s’entenen des de fa segles. Per no anar gaire lluny, el 1932 Ortega y Gasset deia a les Corts: “El problema catalán no se puede resolver, sólo se puede conllevar”.

L’Estat de les Autonomies va néixer per encaixar el País Basc i Catalunya a l’Espanya Constitucional, però l’intent va ser enterrat pel “café para todos”.

Al País Basc, ETA va explorar el camí de les armes, però 40 anys de patiment després, ETA s’ha acabat dissolent com un sucre en un got d’aigua. Els segrestos i els assassinats varen donar a Espanya arguments que esgrimir internacionalment.

Madrid ha interpretat, que el gruix de la població basca no donava suport a la banda armada, ni a la Independència, i això no fa Por. Madrid no va arribar a patir per la integritat territorial, a la financera ja hi havia prescindit des de la Constitució.

A Catalunya en canvi, es constata que hi ha un sentiment independentista creixent.

Un TC polititzat, els incompliments amb les inversions i les transferències i la gestió interessada de la Crisi, han jugat també a favor d’aquest sentiment.

L’escapçat Estatut de 2006 va ser el moment en que a molts polítics catalans se’ls va caure la bena dels ulls en constatar com es va gestionar el tema al Congrés, al Senat, al TC i a la seu del PP i del PSOE.

Un sentiment independentista creixent, la gran manifestació de la Diada, el resultat de les eleccions catalanes, el nou Govern, la certesa de que  una gran majoria de la població està a favor del Dret a Decidir i la sensació de que una bona part votaria SI, això si que fa Por a Madrid.

Demanar el Dret a Decidir i fer-ho democràticament i en un ambient de pau, no es pot vendre a l’exterior com una amenaça.

A més:

  • Què es fa davant d’una manifestació de més d’un milió de persones?
  • Com es fa front a un resultat com el de les darreres eleccions?
  • Com es conviu amb el govern de Catalunya si fa el que ha dit que vol fer?
  • Com es combat la perseverança d’un Poble?

Si el poble de Catalunya segueix unit, si els polítics estan a l’alçada, si les associacions que donen suport al procés (com l’AMI i l’ANC entre aquestes), segueixen treballant, si quan calgui donar suport dels nostres polítics la ciutadania surt en massa… què faran?

Pensar en tot això també els ha de fer Por.

Si els Catalans que hi ha a l’estranger es mobilitzin (individualment o en grups com els col·lectius Wilson i Emma), i si els nostres polítics saben internacionalitzar el procés, què podran fer per aturar-ho?

I que pensen que podran fer amb les xarxes socials i la premsa internacional?

Inhabilitaran al President o anul·laran l’Autonomia de Catalunya? Com ho explicarien a Europa?

Fa uns dies, Carles Ribera escrivia a ElPuntAvui sobre les Portades que la premsa de Madrid ha dedicat a Catalunya des de l’11S: El Mundo ha dedicat els principals titulars de portada a Catalunya 25 dies, l’ABC ho ha fet en 17 ocasions, La Razón, en 18 i El País, en 15. És molt estrany tant interès?

Un altre gran tema és el de la viabilitat econòmica. Hi ha unanimitat en considerar que una Catalunya Independent seria viable des del punt de vista financer. Ara bé, quins números hauria de fer Espanya sense Catalunya per poder mantenir l’actual estructura territorial?

D’aquest tema no se’n parla, i no es fa perquè és un dels temes que fa més Por.

Des del passat 11S ja hi ha hagut algun moviment: S’han pronunciat més intel·lectuals dels que existeixen, han aparegut més Federalistes que zombis a Walking Dead,  què no passarà doncs en els propers 1 o 2 anys?

La solució a tot això ultrapassa les lleis i necessita un acord polític, i això fa Por, perquè el que s’ha d’acordar trastoca de manera important l’esquema territorial i financer actual.

El Pes Ocult de l’Exèrcit Espanyol

En termes de Física, el Pes de l’Exèrcit Espanyol vindria donat de multiplicar la seva massa total per la força amb que la gravetat atrau aquesta massa. El resultat s’expressaria en Newtons.

Més enllà de la dada que s’obtindria, el que volem demostrar és que l’Exèrcit espanyol té importància per un altre Pes, que no es calcula en Newtons, però que a l’hora de la veritat pesa molt més del que li correspon per la massa que té.

Quin és doncs aquest Pes Ocult?

És el pes que li donen les lleis, i en concret la Constitució. Fem-hi una mirada:

El 12 d’abril de 1977 (abans de la Constitució), el Consell Superior de l’Exèrcit va emetre un comunicat com a protesta per la legalització del Partit Comunista d’Espanya, en el qual assenyalaven els temes que no podien ser objecte de negociació: La Unitat d’Espanya, La Monarquia, la Bandera i el bon nom de les Forces Armades. L’exèrcit prenia així la iniciativa i feia pública la decisió de tutelar la Reforma Política.

Ja en la Constitució:

  • L’article 2 diu: La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols…
  • L’article 8.1 diu: Les forces armades…., tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d’Espanya, defensar-ne la seva integritat territorial…
  • L’article 97 diu:  El Govern dirigeix….l’Administració Civil i Militar i la defensa de l’Estat…(D’aquí es podria arribar a pensar que l’Exèrcit ha d’estar sotmès al Poder Civil)

Vist això, i tenint en compte que al Rei (que no ha estat escollit per ningú), se li atorga el paper de “guardià de la Constitució” i de “Cap suprem de les Forces Armades”, quina relació jeràrquica doncs hauria de tenir amb el Govern (que ha estat escollit pel Parlament, i aquest pels ciutadans)?

Si la relació fos de subordinació, el Rei (quan exercís de militar), en tant que membre de l’exèrcit, hauria de quadrar-se davant el President del Govern. Això no ho hem vist mai, però crec que seria del tot necessari!

A aquest respecte, Miquel Herrero y Rodrigo de Miñón opina que el Rei comparteix el comandament efectiu de l’exèrcit amb el Govern, però no està subordinat a aquest. Altres constitucionalistes opinen que el comandament del Rei sobre l’exèrcit no és efectiu, sinó honorífic.

Aquest Pes de l’Exèrcit s’ha mantingut en estat letàrgic, fins albirar el Projecte Ibarretxe, el darrer Estatut i la darrera Diada de Catalunya. Llavors és quan se li ha tret la pols ha tot el que s’havia preparat per si en el algun moment futur succeïa alguna cosa semblant. Aquí ens ve a la memòria allò de “Todo está atado y bien atado”.

Hi ha militars que pensen que davant del que anomenen “Supuesto Anticonstitucional Máximo”, les Forces Armades resten desvinculades de la submissió al poder civil.

Recordem un fet transcendental: Fa poc, Enric Casulleres, professor de la Universitat de Vic, va fer una carta oberta a  Miguel Herrero y Rodrigo de Miñón (un dels ponents de la Constitució), en la qual li demanava fes públiques les circumstàncies en les quals es va incorporar l’article 8 a l’actual Constitució i la participació de l’Estat Major de l’Exèrcit en la seva redacció.

Pel que sembla, l’Exèrcit va exigir que el famós Article 8 s’incorporés segons el text que el propi Estat Major va redactar sense que se’n modifiqués ni una coma.

Per què hi ha tant poca informació sobre aquest tema? Si això se sap, perquè no passa res? Pot haver-hi un fet menys democràtic que aquest?

Així doncs, el Pes Ocult de l’Exèrcit avui és menys ocult, però tot plegat demostra que Espanya és molt menys democràtica del que vol demostrar i que la Constitució guarda moltes vergonyes no explicades.

A qui pot interessar la força que les Forces Armades tenen reconegudes a la Constitució?

S’hagués aprovat la Constitució d’haver-se sabut que determinats articles fonamentals varen ser inclosos sota amenaça?

44 hores digerint els resultats del 25N

Què us he de dir després del 25N i del tot el que haureu pensat, escoltat i llegit?

Només vull donar-vos la meva opinió i explicar-vos els meus sentiments 44 hores després de saber-se els resultats de les eleccions.

Vaig votar ERC (els originals, com ara en diu la premsa). Jo tampoc vaig encertar el resultat final, apostava per un resultat més semblant a aquest:

CiU: 60                 ERC:18                  PPC: 18                   PSC: 17

ICV: 15                 C`s: 5                     SI: 1                       CUP: 1

És a dir, no he encertat ni un resultat.

Estic content amb el resultat de les votacions? El cor em diu que NO, el cap em diu que hauria d’estar relativament content.

El que diré a continuació està dit deixant de banda les meves preferències:

  • Crec que l’Independentisme ha arribat per quedar-se.
  • Es facin les sumes que es facin, els vots dels Independentistes en són majoria.
  • Els partits del Bloc del SI al Referèndum sumen 2 milions de vots i tenen 87 escons.
  • Els partits del Bloc del NO (comptabilitzant en aquest grup al PSC, perquè de fet no s’ha alienat clarament amb els del SI), sumen 1,27 milions de vots i tenen 48 escons.
  • Les Esquerres tenen 3 escons menys que les Dretes, però en canvi sumen 200.000 vots més.

Hi ha moltes lectures dels resultats, però més enllà de la forta davallada de CiU, el números són els que són. Es poden negar, com alguns fan, però s’equivoquen. Els números són tossuts.

És el Parlament que jo voldria? No, és clar. Si fos per mi, els Independentistes i les Esquerres haguessin tret millors resultats, però els meus desitjos no porten enlloc.

Vull també opinar sobre els que diuen que el resultat d’aquestes eleccions respecte de les del 2010 demostren tal o qual cosa. Comparar aquestes eleccions amb qualsevol altra és un error, o en tot cas qui ho fa és perquè busca una comparació favorable als seus interessos. Aquestes eleccions són incomparables amb qualsevol altra, perquè mai s’havia votat en clau Independentista i sobre la Unió amb Espanya, conceptes tots ells de molt calat.

Han estat unes eleccions importants i la gent no ha fallat. La sensació de que aquesta vegada si que era important el que es votava ha fet que molta gent anés a votar.

I ara què?

Coalició d’Esquerres?

CiU amb ERC (entrant o no en el Govern)?

CiU amb PSC?

Algú plantejarà una demora al Referèndum per concentrar totes les forces a sortir de la Crisi?

Podem demanar als nostres polítics que ho facin bé en un moment històric? Podem demanar que mirin més a l’esquerra que no pas a la dreta? Estaran a l’alçada del moment? Sabran deixar-se de partidismes i mirar més enllà?

Crec que és un bon moment per copsar quina mena de polítics tenim.

El Caganer i Benet XVI

Hi ha coses que deceben, que fan fredor, que ens fan despertar al món real.

Aquests dies he llegit notícies d’aquelles que cabregen, d’altres que fan pensar i moltes que farien riure sinó fos perquè són molt penoses.

També he llegit mentides i bestieses de l’alçada d’un campanar.

A continuació parlo d’algunes d’aquestes notícies. També veureu que dic que de totes aquestes en puc passar, puc entomar-les. Deixo pel final, la notícia de les notícies, la mare de totes les notícies, aquella de la qual no he pogut passar.

Puc passar del que avui he llegit de l’Alicia Sánchez Camacho quan ha dit que Catalunya tindrà un nou sistema fiscal en el qual només haurà de dedicar a la solidaritat amb d’altres regions d’Espanya l’equivalent al 4 o 5 % del seu PIB. No m’ho crec. Crec que ho faran, però amb els seus “especials” càlculs de les balances fiscals.

Em quedo amb les ganes de dir-li que potser hauria de ser a l’inrevés, i que d’altres autonomies retornessin a Catalunya part dels diners que en les darreres dècades ha sortit d’aquí sense retorn, però puc passar de dir-li res.

També puc passar del projecte que vol facilitar la residència als estrangers que comprin un pis per valor de 160.000 Euros, mentre aquí es permet que els mateixos bancs que han estat rescatats amb diner públic es dediquen a desnonar,  enlloc de fomentar solucions com hipoteques més baixes o lloguers assequibles.

Si la Residència val 160.000 Euros, potser vol dir que tot està en venda. En aquest cas, proposo que posin un preu per a la Independència de Catalunya i ja farem comptes, ja ens ho pensarem.

Puc passar també de la denuncia de la delegada del govern a Catalunya pel tema dels trens de la Diada, o de les declaracions d’avui del Ministre Montoro. Puc passar.

Com puc passar del que Benet XVI diu en el seu darrer llibre “Històries de la infància. Jesús de Natzaret”, quan reafirma que Jesús va néixer d’una dona verge, o que en realitat Jesús va néixer entre 6 i 7 anys abans del que fins ara es pensava, puc passar de tot això.

Ara bé, del que no puc passar de cap manera és del que Benet XVI ha dit al referir-se al naixement de Jesús al portal de Betlem. Ha dit que en el portal no hi havia ni bou, ni mula!!!

Què cruel que és aquest home!

Podria haver-s’ho callat dic jo. A més, ho desvetlla ara, prop de Nadal, quan sap que ls figuretes dels Pessebres ja estan a la venda. Milers de bous i milers de mules que ja no es vendran. Milers de nens i de nenes amb els ull negats de llàgrimes en haver de llençar a les escombraries els bous i les mules perquè la màxima autoritat de l’església ha dit el que ha dit.

Què més ens espera?

Quina altra crueltat ens desvetllarà el proper Nadal?

Què ens dirà, què tampoc hi havia Caganer al Pessebre?

Endeutats fins les empentes

Vivim en un Estat en el que hi ha un nivell d’entrampament brutal.

Espanya, com a país, els ciutadans espanyols (els que ho són i els que hi estan), i les empreses, tothom deu diners, molt diners.

Del que parlem es de la suma del deute sobirà, del de les famílies i del de les empreses en general, no del deute de cada empresa o de cada persona en particular.

Fem uns quants números:

El deute sobirà d’Espanya (Estat, Comunitats i Ajuntaments) al juny era d’uns: 804.000 milions d’Euros. D’aquest, a l’Administració Central li corresponen 617.000 milions, a les Comunitats Autònomes 150.000 milions i als Ajuntaments 37.000 milions.

El deute de les Empreses al juliol era de: 1.200.000 milions d’Euros.

El deute de les Famílies a l’agost era de 845.000 milions d’Euros. D’aquests, 650.000 milions corresponen a crèdits per a l’adquisició de vivendes.

El Deute total és de: 2.849.000 milions d’Euros (2,89 bilions d’Euros).

Traduït a pessetes, és de: 480.855.540.000.000 pessetes. (més de 480 bilions).

A més, després dels darrers acords europeus, els 40.000 milions d’Euros que Espanya utilitzarà per als rescats bancaris, passaran a convertir-se en més Deute.

Hi ha capacitat real per retornar tot el que es deu?

Ès més fàcil endeutar-se, que no pas retornar un deute. Això que sembla una banalitat, ens ha portat fins aquí perquè no hi hagut prou cura a l’hora d’endeutar-se.

No veig clar que l’Estat, les Famílies i les Empreses puguin retornar tot el que deuen.

Espero estar equivocat perquè en altre cas les coses encara aniran a pitjor.

Es parla d’una possible “quitança” del deute sobirà. No crec que interessi que als que han arriscat invertint en deute sobirà acabessin perdent diners. A la curta pot significar un alleujament del deute, però a partir de llavors, qui tornarà a invertir? Quin preu s’haurà de pagar per futurs finançaments? La pèrdua de credibilitat costa molt de recuperar.

I encara hi ha queixes per la Prima de Risc! Una part de la Prima pot ser  especulativa i podria baixar, però en realitat el que mesura la Prima no és el que deus, sinó quina capacitat es creu que tens de retornar el deute.

Mentre el Govern ajuda amb els nostres diners als bancs, li costa molt més plantejar ajuts per als particulars, amb els quals és molt més estricte i estret de mires. Ha hagut d’haver-hi morts per a que es plantegin legislar sobre els desnonaments.