Category Archives: Relats

Espai on penjaré escrits de ficció producte d’alguna idea esbojarrada

El malson del torturador

Una nit més sense poder dormir. Portava dies tancat a casa, intentant escapar de tot i de tothom. Les nits podien ser el millor i també el pitjor. Si els malsons no es presentaven les nits eren un bàlsam,  però quan el cap se li omplia d’aquells rostres ensangonats o d’aquelles amputacions, no podia conciliar el son i el cansament el tenia ja al límit de la resistència física i mental.

A la tauleta de nit hi havia vodka,  cocaïna i uns quants pots d’antidepressius i de somnífers. Des de que li varen donar la baixa forçosa de l’exèrcit aquests eren els seus fidels companys. Ja no li quedava ningú més, estava sol.

Li va venir el pensament de com havia començat tot: Feia uns anys s’havia apuntat a l’exèrcit per servir a la seva Pàtria. Tot un clixé, però ell es creia un autèntic patriota.

Quan el varen destinar a una unitat d’interrogatoris sabia que tindria que renunciar al seu somni. Des d¡allà no podria disparar contra els fills de puta amb els quals la seva Pàtria estava en guerra, però es deia a si mateix que des de la seva destinació ajudaria tant com fos possible. Així, es va proposar ser el millor en el seu camp.

Als pocs mesos ja era el que aconseguia més confessions dels presoners que els seus companys portaven des del front al quarter general.

Els seus resultats eren tant bons que ni els seus caps, ni el metge de la base li feien preguntes sobre l’estat en que arribaven a l’infermeria els que passaven per les seves mans.

Les amputacions, les extraccions de dents i d’ungles, les fractures i les cremades eren camuflades com accidents en els informes oficials. Els que no aconseguien sobreviure, eren discretament enterrats a les afores de la base.

Les mirades injectades en sang, els crits desaforats i les expressions d’aquells fills de puta era el que no el deixava dormir.

El pitjor de tots els malsons era el d’aquella joveneta a la que malgrat havia torturat i violat repetidament, no havia aconseguit doblegar. El que el turmentava era la seva mirada. Aquella cabrona el mirava als ulls mentre estava conscient. Malgrat tot el que va haver de suportar, no va intentar mentir per aturar els turments, ni tampoc va cridar, senzillament se’l mirava.

L’odiava profundament. Preferia que l’insultessin, que cridessin, que demanessin clemència, que mentissin o que confessessin tot el que sabien. El que no suportava era aquella sobrietat, aquella mirada.

Amb el darrer alè de vida li va escoltar les úniques paraules que ella va pronunciar: T’he guanyat.

La darrera setmana havia estat la pitjor, quasi bé no havia dormit. El cansament, l’alcohol, els medicaments i la cocaïna el tenien en un estat de complet d’aletargament.

Així i tot, la mirada d’aquella noia el perseguia a totes hores. Sabia que no era possible perquè li havia deixat la cara convertida en una massa informe de sang coagulada i de carn matxucada, però fins i tot li semblava que ella li somreia

Va encendre els llums perquè tenia la sensació que ella era allà al llit, al seu costat.

No podia més, havia d’acabar amb això. Va arrossegar-se fins la tauleta de nit, d’on va agafar un bon grapat de somnífers que es va empassar amb el vodka, i va acabar d’una esnifada amb la coca que li quedava.

Sabia que era el final, ara podria desfer-se d’ella, de la seva mirada i del seu somriure.

El còctel letal que s’havia pres juntament amb l’estat de feblesa en el que es trobava el varen conduir al ràpid final que desitjava. Tot just abans de perdre la consciència per darrer cop, li va semblar sentir com si algú se li apropés i a cau d’orella li digué: T’he guanyat.

Anuncis

Maria, com a mare de Déu, no va ser la primera opció (segona part i final)

Recomano llegir abans la primera part del conte: https://trt2009.wordpress.com/2012/08/29/maria-com-a-mare-de-deu-no-va-ser-la-primera-opcio/

Rut: De fet la proposa és molt friqui, però això de ser venerada i admirada per les multituds mola, “es la mundial”. Escolte’m, tinc una amiga a la que penso li podria interessar, crec que s’ajusta plenament al perfil de dona que busqueu.

Gabriel: Perfecte, anem a veure-la ara mateix.

Rut: Està bé, però hem de sortir sense que els meus pares ens vegin. Ah, i amaga totes aquestes plomes. No hauries de presentar-te a cap noia amb aquesta fatxa sinó vols espantar-la abans de dir-li hola. Entesos?

Gabriel: D’acord. Bé, no tinguis por, obra la finestra i agafat fort a les meves espatlles que t’hi porto d’una volada.

Rut: toc! toc! (la Rut trucant a la porta de la seva amiga).

Amiga: Si, ¿quien es?

Rut: Obre soc la Ruth i vinc amb un amic.

Amiga: Hola, pasen, passeu, passeu.

Rut: Et presento al Gabi, fa temps va marxar a Samaria i ha vingut a passar uns dies al poble, i he pensat en presentar-vos.

Amiga: Però Rut, como eres!

Rut: Sous amics meus i volia que us coneguéssiu, què passa? Gabi, no li has portat quelcom?

Gabriel: És clar que si (traient un esplèndid ram de flors de darrera les espatlles, li atansa a la sorpresa amfitriona), té, són per tu.

Amiga: oh, que preciós! Que ramo tan lindo!

Rut: No t’ha d’estranyar, sempre és així d’atent, de detallista i d’afectuós, podríem dir que és un àngel!

Amiga: Gràcies als dos. ¿De donde son estas flores tant extrañas y tan bonitas?

Gabriel: Són especials per a tu, són d’un lloc molt llunyà.

Rut: Bé, us deixo sols, jo marxo.

Amiga: No Rut, no marxis encara. Quédate un poco más.

Gabriel: Jo també marxo, avui he fet un llarg viatge i estic cansant, però que et sembla si demà anem a sopar tu i jo? I per cert, com et dius?

Amiga: María, em dic María, i pel que fa al sopar, doncs no ho sé…, es que estoy comprometida con José.

Gabriel: No et preocupis. Confia en mi. No és que no et trobi atractiva, no, però el que vull de tu és una altra cosa. Et vull fer una proposta de futur.

María: Así y todo, ho veig una mica precipitat i estrany. Mi prometido no lo entenderá y no lo quiero engañar.

Gabriel: Bé, doncs digues-li que vingui. De fet ell també hi té un paper en tot això (pensa “si més no per tot allò del dia del pare, perquè pel que fa a la resta, doncs més aviat poc).

María: Si ve en Josep estaré más tranquila. És que tot plegat es una situación embarazosa para mi.

Rut: (Xiuxiuejant per a si mateixa: si Maria, no saps com de embarazosa et resultarà aquesta cita!!!).

Maria, com a mare de Déu, no va ser la primera opció (primera part)

Uns mesos abans de l’any 1 de la nostra Era (malgrat llavors encara no n’estaven al corrent d’aquest calendari) la Ruth arribava a casa amb el cistell ple de la bugada que acabava de fer al safareig públic de Natzaret.

Mentre plegava la roba taral·lejava una cançó que sa mare li havia ensenyat de petita. Fora començava a enfosquir i va encendre la llanterna d’oli de l’habitació per poder plegar la roba i posar-se a filar.

De sobte, el que li va semblar un llampec va inundar de llum encegadora el petit habitacle. D’entre aquella llum va aparèixer el que li va sembla un ésser extraordinari. Atemorida es va arraconar contra la paret oposada, la por la tenia paralitzada.

L’ésser li va dir: Déu et salvi, plena ets de gràcia, el Senyor és amb tu, beneïda siguis entre totes les dones.

Rut: Qui ets? Què vols de mi?

Gabriel: Soc l’arcàngel Gabriel, i he estat enviat per Déu per anunciar-te que i concebràs un fill al que posaràs per nom Jesús.

Rut: A no, ni de conya. No he deixat que ningú toqui ni una teta i tu vols embarassar-me. A mi només en tocarà qui jo vulgui i quan vulgui, i no el primer desconegut que entri a la meva habitació encara que sigui com tu ho acabes de fer i porti unes ales molt aparents.

Gabriel:  No tinguis por de res, l’Esperit Sant baixarà sobre tu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra. Per això el fill que naixerà de tu serà nomenat el fill de Déu.

Rut: I qui dius que és aquest? Així doncs, el teu paper és el d’alcavot?

Gabriel: Seràs adorada i admirada per tota l’eternitat. Estaràs als altars de totes les esglésies del món, en a tu i al teu filet us pintaran els més famosos artistes, hi haurà escultures repartides arreu de vosaltres. Vols perdre’t tot això?

Rut: No, el que no vull és tenir un fill d’un desconegut, d’algú  i que pel que dius no podré conèixer, ni podré veure, ni tocar. No i no.

Gabriel: Mira Ruth, les coses no funcionen així. Està escrit que això serà així i així serà. Els plans divins no es poden canviar.

Rut: Doncs aquest pla l’haureu de canviar tu i el que t’ha enviat. És que una proposta d’aquesta mena requereix unes formes mínimes! Unes flors, un sopar romàntic, una conversa íntima…, no se si m’entens?

Amb unes altres formes potser t’hagués fet més cas, però la teva entrada de súper heroi espantant a la candidata, refreda a la més pintada.

Mira, jo no dono el perfil que busqueu de dona obedient sense reserves.

Gabriel: Mira Ruth, deixeu-m’ho córrer. És la primera vegada que no compleixo una ordre divina. Em jugo el lloc de treball, no saps com se les gasten en allà el Cel, estic acollonit (és una manera de parlar perquè pel que diuen, els àngels no tenen sexe).

Ajudem si us plau. No puc tornar així.

No tindràs alguna amiga què…

Final primera part

Estimulant l’agressivitat

En obrir els ulls veig un sostre blanc i unes parets d’un gris esmorteït. Tinc la sensació d’haver corregut una marató carregat amb un motxilla plena de pedres. Estic baldat.

Mentre recobro l’ànim, me n’adono que estic en un hospital.

Recordo haver-me tornat a barallar. Avui ha estat mentre prenia una cervesa al bar. Aquell estranger no parava de mirar-me, semblava que se’n fotia de mi. Doncs si volia gresca havia trobat al millor candidat. D’un salt i abans que se n’adonés ja li havia esclafat la gerra de cervesa contra la seva cara d’ulls blaus. Sagnava com un garrí.

Després d’alguns cops i amb l’ajut d’una cadira he pogut fugir per la porta del bar. Me’n vaig a casa, vull estar sol, la gent és una merda.

Poso una lasanya congelada al microones mentre engego la tele. Altra vegada aquest mal parit de polític, no puc resistir tirar-li el got que tenia a la ma. Els vidres, les guspires i el fum m’anuncien que m’he quedat sense tele.

Si t’agafo et mato cabró, crido des del balcó. Els veïns em diuen que em calli, que ja s’estan farts dels meus espectacles. Salto del meu balcó fins el seu i li foto al més proper una puntada de peu al genoll que el fa caure al terra, el de darrera agafa un gerro i me’l fot pel cap. Noto com la sang amb banya la cara, abans de perdre el sentit encara em dona temps de fotre-li els dits als ulls i enfonsar-los amb totes les forces. No recordo res més.

Escolto obrir-se la porta de l’habitació i faig veure que encara dormo. Els metges, després de l’operació per reduir les fractures de crani, mandíbula, costelles i extremitats a la que m’han hagut de sotmetre, suposen que encara dormo i parlen sense embuts pensant que no els puc escoltar.

Un metge li diu a l’altre:

  • Ja el tornem a tenir aquí en aquest. És un cas d… Bé, això és informació classificada. Tens acreditació per aquest nivell d’informació?
  • Si, aquí la tens, mira-te-la.
  • Bé, doncs com et deia, és un voluntari de l’experiment de l’estimulació controlada de l’agressivitat.
  • És un dels voluntaris del Dr. Evil?
  • Si, aquest està en el nivell 3. Si es recupera el passaran al nivell 4.
  • Què és el nivell 4?
  • El nivell en el qual una persona es pot convertir en assassí en sèrie.
  • Però, però això és immoral i mancat de tota ètica mèdica.
  • La investigació no sempre pot anar de la ma de l’ètica. A més, els “pacients” són voluntaris.
  • Si, però els morts no són voluntaris. I que vols dir, que han firmat un contracte?
  • És clar, i a canvi al cap d’un any poden guanyar molts diners.
  • Poden guanyar?
  • Si, aquest any s’han seleccionat 100 pacients.  Els 10 que obtinguin els millors resultats es repartiran cinquanta mil d’Euros.
  • Però això són molt pocs diners! I que vol dir “millors resultats”?
  • Què es paga poc dius? Doncs hauries de veure les cues que hi ha per fer la selecció prèvia. Els resultats es mesuren pels ferits i els morts aconseguits, si s’han superat els 4 nivells sense ser detinguts i si en tot moment han seguit les ordres dels seus instructors.

Nota 1: aquest conte de ficció (o no) l’he escrit després de llegir que des de feia anys s’experimenta amb primats als quals se’ls implanten micro xips, de la mesura d’un gra d’arròs, a la zona del cervell que controla l’agressivitat.

Nota 2: demà marxo una setmana a Roma. Ja us explicaré. Bones vacances!!!

El Rei, el meu inhalador i jo

L’al·lèrgia primaveral m’està afectant, en especial els dies més ventosos, sort del meu nou inhal·lador…

…No entenc a que ve tant de rebombori amb el que fa o deixa de fer el Rei d’Espanya, o amb si mata o deixa de matar animals pollosos.

Com deia fa uns dies el gran periodista Salvador Sostres, el Rei no ha de demanar disculpes, solament el servei demana disculpes! Quanta raó senyor meu!

A qui ha d’importar que uns quants empresaris tinguin el detall de regalar al Rei un vaixell? A qui ha d’importar si el Rei va a caçar óssos a Romania o altres bestioles pudentes a Botswana? A ningú ha d’importar si va o ve, si surt o si entra. Pobre home, prou desgràcies planen sobre la seva família, la família afegida, és clar. En cap cas la que és Reial.

Desgràcies que ja veiem venir. Es va voler obrir la porta a la xusma, i així varen arribar matrimonis inconvenients. La xusma amb les seves indiscrecions només fa que donar disgustos ala Monarquia. Elque no comença bé no pot acabar bé. Ja diuen que “cada oveja con su pareja”. Hi ha coses que no es poden barrejar, d’altre manera el populatxo es confon i pensa que pot demanar explicacions a la Monarquia, i fins aquí podríem arribar.

És que a aquestes alçades hem d’explicar que el Monarca va haver d’anar a caçar per raons d’interès patriòtic? Doncs si, sembla que s’ha de dir,e doncs bé, va anar-hi per aconseguir inversions per a España.

Va fallar el tema YPF perquè la presidenta d’Argentina no va anar a la cacera, d’altra manera les coses no haguessin acabat així.

Ja ho ha dit el Govern, i ha dit bé, que el Rei és el millor ambaixador d’Espanya.

Encara hem de recordar qui va salvar Espanya el23F? Aquells tres que no es varen amagar al primer tret del bigotis? Doncs no, ens va salvar el Rei. Per cert, el que ha escrit en Javier Cercas sobre el paper del Rei en la trama del23Fno és més que una maquinació maçònica. Sembla mentida, no s’entén tanta rancúnia.

I a qui ha d’importar si dorm o deixa de dormir amb la seva senyora, que no oblidem, és grega, no és ni espanyola.

Que li passa a aquesta España que dubta del seu Monarca? No la reconec.

He llegit que hi ha qui diu que ha d’abdicar. Els reis no abdiquen, com tampoc ho fan els Papas, els Reis abdiquen quan moren, per la gràcia de Déu.

Què més voleu? En els darrers anys ha hagut de passar fins a vuit vegades pel quiròfan per haver de fer coses que si fos per ell, no faria. S’ha lesionat anant de cacera, esquiant, practicant esport…, activitats que no li van gens, però que ha de fer per nosaltres. I nosaltres que com li responem? Doncs amb Incomprensió, deslleialtat i manca de patriotisme.

Creia que tot anava bé, creia en allò del “Todo atado y bien atado”.

S’ha de sortir als balcons i cridar Viva el Re…

…Joder, flipant! Li he de dir al metge que l’inhalador que m’ha receptat per l’al·lèrgia primaveral és massa fort…

L’ambició mal entesa

Amb motiu del comentari 3.000, que li va tocar a la Montse Lladó, em va demanar que fes un conte. Finalment, més que un conte, he fet una faula sobre l’ambició mal entesa.

Va sortir decidit a la terrassa de l’àtic, el fort vent i la pluja li varen fuetejar la cara.  Un cop pujat d’en peus a la barana, va mirar cap al carrer, on en uns pocs segons el seu cos s’estavellaria.

Mentre l’aigua li regalimava per la cara va pensar, com he arribat fins aquí? Fa uns pocs anys jo era un modest restaurador de mitjana edat i era feliç, amb una vida ordenada. Tenia un petit restaurant que obria 6 nits per setmana. Amb els anys havia fet una clientela fidel i no mancaven els dies en que havia de dir que el local estava complet.

Els matins els dedicava a anar a comprar als meus proveïdors, a molts dels quals els visitava en persona, que a peu de camp em deixaven escollir molts dels productes. Els anys de treball conjunt i el contacte personal faciliten aquestes coses.

Tenia prou temps per dinar amb la dona, per llegir, passejar i compartir moments amb els nets i els amics. En teníem prou per portar una bona vida amb els guanys del restaurant.

Llavors va ser quan el Nadal de ja fa uns anys, el poca solta del seu gendre em va regalar un llibre “Com convertir-se en un emprenedor agressiu i triomfador”. No em va fer gens d’il·lusió el regal però vaig haver de fer l’esforç de llegir-lo ja que en la propera trobada, el poca solta o la meva filla em demanarien si ja l’havia llegit.

Una tarda, tot passejant, vaig pensar en el llibre i em vaig dir: i si obrís el restaurant també per fer dinars, o fins i tot el podria tenir obert des de bon matí per servir els primer tallats i esmorzars a la gent del barri.

Així, en uns pocs anys tindria prou diners com per amb l’ajut d’un préstec obrir un segon restaurant. Després, amb el que guanyaria amb els dos restaurants podria invertir en un fons especulatiu que em generaria tants beneficis que podria obrir un tercer restaurant i comprar una caseta a la muntanya.

I així va ser com el modest restaurador transformat en emprenedor agressiu i triomfador es va capbussar en un nou projecte de vida.

Al poc, s’havia convertit en un tauró dels negocis. Havia deixat sortir aquella bèstia que ell sabia que en algun lloc dins seu estava amagada. Res ni ningú el privaria de ser un triomfador.

El cost d’anys de dur i sacrificat treball, de moltes renúncies personals, de perdre el contacte amb els fills i els nets per manca de temps, d’arribar a casa de matinada fet pols i d’haver-se de llevar a les poques hores, de discussions amb els treballadors, amb els bancs i amb el gestor d’inversions, l’havien de portar al moment Nirvana de poder gaudir d’una vida tant acomodada que podria fer realitat la seva il·lusió, obrir un petit restaurant només per sopars, en el que serviria un bon menjar, amb productes de qualitat i en el qual podria dispensar un tracte personal als clients.

Podria també disposar de temps lliure per anar a comprar en persona i escollir els productes i no haver de dependre de grans i impersonals distribuïdors. Podria estar amb la dona, llegir i jugar amb el gos. Podria gaudir d’una vida còmoda i ordenada.

Si havia sacrificat tant i ho havia fet tot bé per ser un triomfador, si havia estat el més agressiu de tots, per què estava a punt de saltar al buit doncs?

Des de feia un temps els restaurants ja no anaven tant bé com abans. Pagar les nòmines s’havia convertit en un mal de cap. Fer front als préstecs cada vegada era més difícil. Els proveïdors ara demanaven cobrar en metàl·lic o sinó no servien el gènere.

Ell era un triomfador, i es resistia a la idea de malvendre les seves inversions especulatives, els nous restaurants i la casa de la platja, ni que fos per pagar l’acomiadament dels treballadors i els préstecs als bancs. Uns bancs que ara ja no li reien les gràcies, ni li donaven cap crèdit.

Amb les puntes dels peus ja fora de l’ampit de la barana, una ratxa de vent el va fer trontollar i va pensar: però si jo ja ho tenia tot el que somiava, que he fet!

Final 1: Es tira i deixa tot el merder a la dona i als treballadors.

Final 2: Ho ven tot, paga els deutes i torna al seu antic i petit restaurant a intentar tornar a començar.

Final 3: Li omple la cara de mans al seu gendre i torna a començar.

L’ambició té moltes cares. Una d’elles, ens porta a no saber valorar el que tenim. A voler el que tenen els demés, a pensar que tot és poc. A creure que hi ha camins per on transiten els més agressius, els triomfadors, i que solament és qüestió d’agafar el carril de l’esquerra, posar l’intermitent, tocar el clàxon i anar avançant sense mirar enrere.