On vius? Carrer Gibraltar Español

Cada nou Govern d’Espanya, en un moment o un altre, tracta de trobar una solució al problema de Gibraltar.

Des de fa uns mesos que el PP està tractant de nou el tema i al principi ho va fer des dels editorials i primeres planes dels diaris, sobretot, de la dreta espanyola.

Si seuen a negociar amb Anglaterra, que ja és molt pressuposar, no cal que s’aixequin de la cadira perquè els representants marroquins els estaran esperant per parlar de del Sàhara, Ceuta, Melilla, Illes Canàries i, fins i tot, de Perejil (la darrera guerra guanyada per Espanya, que com s’ha encarregat de recordar Aznar en el seu llibre de Memòries 2, ell en va tenir un paper destacat a l’hora de prendre la decisió d’intervenir-hi militarment).

És que esbombant el tema a la premsa algú en el govern espanyol pensava que els gibraltarenys sortirien en massa al carrer per demanar que volen ser una Autonomia espanyola tant bon punt en Rajoy reivindiqués el territori? Què s’han begut l’enteniment a cas?

De fet, els gibraltarenys s’ho perden perquè l’oferta espanyola és d’allò més temptadora: Participar de la posició espanyola al Món, d’unes altes tasses d’atur, d’un deute públic al voltant del 100% del PIB, d’un dèficit públic important, d’un finançament autonòmic just…

I també tindrien altres avantatges com, l’espanyol passaria a ser llengua vehicular a les seves escoles (el ministre Wert molt amablement els assessoraria), l’anglès passaria a ser el segon o tercer idioma, el seu nivell de finançament restaria en mans de Montoro, ara, això si, en uns anys, tindrien AVE directe amb Madrid.

Encara hi haurà que pensi que no s’entén perquè no fan miques els passaports britànics i tiren al terra la Tanca, com es va fer amb el Mur de Berlín, i corren embogits a terres espanyoles per aconseguir la nacionalitat espanyola. No s’entén!

La següent foto és il·lustrativa en aquest sentit.

Què alguns noms de carrers no són neutres i porten missatge és cosa sabuda, i en aquest cas, més que el nom d’una via pública, sembla una pancarta reivindicativa.

Almenys a les províncies d’Almeria, Jaén, Ciudad Real, Múrcia, Toledo i Cádiz hi ha carrers que duen aquest nom. També trobem Gibraltar com a nom d’altres carrers, però sense l’afegitó ”espanyol”.

Imaginem que es produeix un miracle, i els gibraltarenys es manifesten per ser espanyols…, el que no saben és que la resposta del govern d’en Rajoy seria més o menys aquesta:

1.- La majoria de gibraltarenys no s’han manifestat. Nosaltres som el Govern de tots els espanyols (per allò de la majoria silenciosa).

2.- Malauradament, l’annexió no està prevista a la Constitució. És del tot il·legal i ho portarem al TC.

Una nova incongruència del PSC

El PSC vol modificar el Protocol de relacions vigent que manté amb el PSOE. Pretensió què, a la vista del document, s’entén perfectament ja que més que un protocol, és un jou.

Aquest protocol (és possible que necessiteu del zoom per llegir-lo, però val la pensa) data de 1977 i entre els signataris hi ha en Felipe González, l’Alfonso Guerra, en Raimón Obiols i en Joan Raventós.

Al llarg dels 36 anys de vigència d’aquest acord, el PSC no havia votat mai en contra (diferent) del que el PSOE havia votat al Congrés, fins que fa uns mesos amb motiu del debat pel Dret a Decidir ho va fer per primera vegada.

“Tamaña afrenta” va significar una revolta dels Barones Territoriales i de la Direcció del Partit. Com podia ser que algú dins el PSOE volés tenir veu pròpia i votar diferent que el que el Partit (amb la P majúscula) havia acordat, decidit i per tant convertit en manament diví?

De la lectura del Protocol en vull destacar dos aspectes:

• 1.- En parlar del grup parlamentari PSC, en tot moment diu Socialistes de Catalunya (PSCPSOE). Les sigles del PSC sempre van associades a les del PSOE.
• 2.- En el punt 3 es diu: “Ambos grupos parlamentarios acuerdan una disciplina común de voz, acción y voto en el Congreso de Diputados…”

Justament aquest és un dels aspectes que el PSC vol canviar. Vol deixar d’estar sotmès i presoner de les decisions del PSOE, sobretot en els àmbits que afectin Catalunya.

Aquests darrers dies s’ha vist com no s’han acceptat la majoria de punts que el PSC volia incloure en la España Federal que propugna el PSOE. En la declaració de Granada, Catalunya segueix sense ser reconeguda com a Nació, no es reconeix el Dret a Decidir i el tema fiscal es deixa tal i com el va aprovar el TC, com una recomanació que no obliga a l’Estat, que és tant com dir que poden fer el que vulguin, com per altra part podem comprovar ara mateix.

És que hi havia algú que pensava que hi arribarien a un acord? Les postures d’ambdós partits estan massa allunyades.

La España Federal que propugna el PSOE, que el PSC ha subscrit, està molt lluny del que Catalunya podria arribar a considerar una alternativa. No és més que una España de les Autonomies passada per una versió demo del Photoshop.

Però bé, si ho han subscrit haurem d’interpretar que això és el que volen pel futur d’España i de Catalunya.

Què i com ens ho explicaran? Què és el que és tant bo de l’acord de Granada que els ha portat a subscriure-ho?

Tornant al Protocol de relacions, he llegit que en Pere Navarro ha dit que, si arriba el cas, el PSC votaria en contra (diferent) del que voti el PSOE amb nou acord signat o sense.

Em sembla molt bé, però això no és el mateix que retreu a ERC, CiU, CUP i ICV, quan diuen que faran, si arriba el cas, tal o qual cosa saltant-se la legalitat vigent i com a solució última si el Govern central no els dona cap altra solució?

No és això una incongruència senyor Navarro?

Ara, si és per mi, saltis el que vulgui, perquè el PSOE poques o ninguna lliçó pot donar.

Envoltats d’Eufemismes

Quan utilitzem una expressió en comptes d’una altra considerada malsonant, tabú o amb connotacions no adients al context, estem usant un Eufemisme (del grec “eu” bé, i “pheme” parlar).

Del llenguatge ple d’eufemismes se’n diu Políticament Correcte (recordem l’inoblidable intent de discurs de Cospedal parlant de les Remuneraciones en Diferido de l’estimat Bárcenas).

Amb uns exemples s’entén molt bé. Així, diem:

• Material per adults en comptes de Pornografia
• Intern, per Pres
• Danys col·laterals, per Víctimes civils
• Establiment penitenciari, per Presó
• Mètodes de persuasió o Interrogatoris reforçats, per Tortura
• Entrat en carns, per Gras
• Traspàs, per Mort
• Persones de la tercera edat, per Ancians

Ja ens hem acostumat a que en els mitjans de comunicació s’utilitzi un llenguatge ple d’eufemismes, i és que molts professionals s’han deixat arrastrar pel llenguatge dit políticament correcte. De tal manera que per alguns mitjans de comunicació sembla que ja no hi ha Guerres, sinó que hi ha Intervencions Militars. No hi ha Invasions, hi ha Guerres Preventives. Els Governs no Abarateixen els Acomiadaments, sinó que Flexibilitzen el Mercat Laboral per fer-lo més competitiu.

Hi ha exemples molt bons:

• El govern espanyol diu que Espanya no ha estat Rescatada, sinó que ha Obtingut un Préstec en condicions molt favorables.
• En una intervenció militar no hi ha morts, sinó Neutralitzats.
• No fem el camí cap a la Independència, sinó que construïm la Transició Nacional.
• Espanya no pateix una Crisi o un desplom de l’economia, presenta un Creixement Negatiu.
• No hi ha països pobres i rics, hi ha països en vies de desenvolupament i països desenvolupats.

N’hi ha molts d’exemples. Us invito a que dieu els vostres preferits!

Frases que serveixen de poc

Hi ha frases que utilitzem normalment que tenen una baixa incidència per al receptor. Són frases conegudes i que malgrat el escàs èxit, repetim. Aquests en són alguns exemples:

En una casa qualsevol, quan s’apropa la nit es fàcil escoltar Nens, recolliu tot això, és hora d’anar a dormir. El missatge és clar, però els receptors del missatge sembla que hagin perdut la capacitat d’entendre’l i fins i tot sembla que hagin perdut el sentit de l’oïda.

Imaginem un grup de persones en un bar o en un restaurant, i una d’elles, inclinant el cos cap al davant i abaixant el to de veu diuNo us gireu, no mireu. Sabeu qui acaba d’entrar? Misteriosament el missatge produeix l’efecte contrari. Un conjunt de caps es giren fent escorços que produirien en el comú de les persones alguna lesió muscular.

Els bar o i els restaurants són bons llocs per a les següents situacions: Una persona demana un cafè i afegeix, que estigui molt calent, una altra demana una coca-cola sense gel i una tercera diu, un tallat amb sacarina. Som davant de tres optimistes. Quin és el percentatge de possibilitats de que tot arribi tal i com s’ha demanat? Baix. Feu-ne la prova.

En una situació de certa tensió entre dues persones, una li diu a l’altra Ara t’ho explico, deixa’m parlar i després parles tu. Les possibilitats de no se interromput són baixes, molt baixes. Així i tot la frase es diu i es repeteix, la qual cosa ni acoquina, ni incomoda a l’altra persona que quan interpreta que l’altra ja porta massa estona parlant ha de dir la seva, peti qui peti.

Aquesta també és un clàssic. Una persona li diu a una altra Això que et diré ara no ho has de dir a ningú més, d’acord? És ben sabut que si una cosa vols que no se sàpiga, no l’has d’explicar a ningú. Una confiança cega i irracional en l’ésser humà ens porta a confiar que les coses es faran tal i com hem demanat.

Quan hi ha presa sempre hi ha qui diu allò deAneu passant que jo vinc en un moment, no tardo gens. Per què ens ho creiem? Sabem que és una frase feta, feta per als que no arriben l’hora i fan esperar els demés.

També la perruqueria ens aporta un cas ben conegut, el que es dona quan li diem al perruquer Només les puntes, i si no estàs al cas pots acabar amb el cap com un marine.

Quan demaneu un entrepà i afegiu petit, alguna vegada el que us serveixen és realment petit?

Un gran clàssic es dona en el preparatius previs a un viatge que hagis de fer amb la parella. En algun moment comets la relliscada de dir Amor, aquest any mirem de portar només una maleta. Santa innocència! Hauries de saber que per un cap de setmana cal una bossa i una maleta petita, per una setmana calen dues maletes mitjanes i dues bosses, i per dues setmanes calen dues maletes grans, dues bosses i una motxilla. És una llei universal, no t’hi resisteixis. La gravetat seguirà existint, i això de les maletes també.

En Miki ens aporta la de: Vinc en cinc minuts!!!

Parasomnies, el mal dormir

En un post anterior vàrem parlar del tema de les persones que dormen bé i d’aquelles a les que els costa fer-ho. Ara parlarem de les Parasomnies (les conductes anormals durant el període de son, de les quals el somnambulisme és el cas més conegut).

L’insomni el pateix entre un 5 i un 10% de la població.

L’insomni (en resum) es pot classificar en tres tipus:

• Inicial: quan no et pots dormir a l’apagar el llum.
• Fragmentat: quan et dorms però et despertes cada dues hores.
• Del despertar:  quan et despertes a les 4 o 5 de la matinada i ja no et pot tornar a dormir.

El somnàmbul, encara que pugui semblar que no, està dormit, actua el seu inconscient.

Els somnàmbuls, poden efectuar activitats motores senzilles i fins i tot de complicades. Poden parlar, cridar, sortir del llit, caminar, anar al bany, sortir de casa, practicar sexe, menjar…

En el tractament de la patologia i sota control mèdic, s’han acreditat casos en que han arribat a conduir, a sortir de casa i treure diners del caixer…

Personalment conec a dues persones adultes que pateixen alguna d’aquestes conductes anormals del son. Una d’elles crida, s’aixeca del llit i fins i tot surt de l’habitació. L’altra és un cas diferent,  presenta un somnambulisme conegut com la Síndrome del sopar durant el son. En aquests casos, no acostumen a parlar, van on saben que hi ha menjar, a la cuina, al frigorífic, i mengen (generalment) de manera desaforada i desordenada.

En aquests casos, pot ser que al matí següent no ho recordin o que algú de casa seva els hi ho digui que els ha vist per la nit menjant, o que es trobin menjar al llit que no recorden haver portat, sense que siguin conscients d’haver-s’ho menjat.

Podeu explicar-nos algun cas?

L’Exèrcit, un problema de pressupost i de plantilla

Pressupost de les Forces Armades

• 2012: 6.316 milions d’Euros
• 2013: 5.983 milions d’Euros

És a dir, aparentment, segueixen la senda de les retallades generalitzades al País.

S’ha de destacar però que en el pressupost de 2012 no es va comptabilitzar el crèdit extraordinari de 1.782 milions d’Euros que va aprovar el Consell de Ministres per al  pagament d’obligacions corresponents a Programes Especials d’Armament per compres d’armament.

La vicepresidenta del govern va dir que aquest crèdit extraordinari era per fer front a pagaments d’obligat compliment.

• Què no ho sabien que tenien aquest deute?
• Per què no varen incloure aquesta despesa en el pressupost de 2012?

Doncs perquè d’haver-ho fet, l’anunciada reducció del 8,84% en el pressupost de 2012 respecte del de 2011, s’hauria convertit en un increment de 16,88%, una notícia intolerable en una Espanya en Crisi i amb retallades a la resta de Ministeris.

A més, aquest Ministeri té aprovades despeses fins el 2030 per més de 29.000 milions d’Euros en Programes Especials d’Armament (Avions de combat Eurofighter, submarins i helicòpters d’atac Tigre).

Encara més, en els pressupostos de Defensa no s’inclouen les despeses per operacions a l’exterior (que suposen més de 700 milions d’Euros), ni la despesa del règim de classes passives que els correspon.

I encara més, per aquest 2013, el Ministeri demanarà un nou crèdit extraordinari d’uns 1.000 milions d’Euros per tornar a fer front a pagaments ineludibles. Tornem-hi!

Plantilla a les Forces Armades

La Llei estableix que el número de militars de l’exèrcit estarà entre els 130.000 i 140.000, dels quals entre oficials i suboficials no han de superar els 50.000 i els soldats i mariners no han de baixar dels 80.000.

A 31 de desembre de 2012, hi havia 134.317 membres a les Forces Armades:

• El 19,47% (26.158) són Oficials (generals, coronels, capitans, tinents…)
• El 21,71%  (29.153) són Suboficials (brigades, sergents…)
• El 58,82% (79.006) són Militars de tropa i marineria

Oficials i Suboficials en són el 41% del total i els “soldats” en són el 59% restant, en una estructura que no s’ajusta al que la pròpia llei dicta.

És lògic que per cada oficial o suboficial hi hagi 1,43 soldats de tropa?

Arribarà a haver-hi més oficials i suboficials que soldats?

Aquesta estructura és molt poc motivadora per als soldats, perquè els ofereix poques opcions d’ascensos a l’estar l’escalafó d’oficials i suboficials saturat.

I si ens preguntem com es pagarà la immensa compra d’armament per valor de 29.000 milions d’Euros, ja us podeu imaginar, amb més retallades.

Bárcenas, una víctima de l’Efecte Mateu

Es coneix com a Efecte Mateu el fenomen d’acumulació de bens, riquesa i fama.

L’origen del nom prové de la cita de l’evangelista Mateu que en la paràbola dels Talents (Mt. Cap. 25, vers. 14-30), en el versicle 29 diu:

“Al que més té més se li donarà, i al que menys té, li serà pres per donar-lo al que més té”

El Nou Testament en va ple de cites similars. Els evangelistes Mateu, Lucas i Marc tenen cites que redunden en el tema.

Autors rellevants de la psicologia com Merton o Bunge, entenen que els bens als quals es fa referència en aquestes cites, poden ser materials (diners, riquesa, possessions…) o immaterials (prestigi, confiança, autoestima…).

A partir d’aquí, i fabulant, intentem lligar aquest Efecte amb el senyor Bárcenas.

En Bárcenas, empès pel seu fervor religiós (la televisió ens ha mostrat fins i tot l’església on es confessa), un bon dia coneix aquestes cites bíbliques i en llegir-les queda del tot trasbalsat.

Fins llavors ell no era així, com a bon cristià, compartia tot el que tenia amb els necessitats.

Arribà però un dia en que el pes de les cites bíbliques el varen dur a un profund estat de reflexió interna.

En aquest procés d’introspecció va barrejar l’ànima catòlica, amb l’esperit emprenedor que ell mateix ens explica que sempre ha tingut i amb la formació de comptable. D’aquest procés, quasi alquímic, en va sortir un nou home, reforçat, imbuït de poders.

Naixia així un nou Súperheroi. Els seus poders distintius eren l’habilitat per intuir negocis on ningú els havia vist abans. Tant si val que fos en la compra venda de quadres, en la Borsa, o en la comptabilitat del seu Partit, de tot arreu en treia profit. Un puto crack com es diu.

Si la justícia li hagués deixat més temps, hagués revolucionat el mercat dels cucs de seda, el de les tenores i el de les pinces d’estendre roba, camps en els quals hi ha nínxols de negoci que encara ningú sap veure.

Allò de “Al que més té, més se li donarà” el va marcar. Fins i tot va pensar en tatuar-se la cita, però ho va deixar córrer al pensar que amb els vestits d’esquiar tampoc el podria lluir gaire.

I va arribar el moment en que allò de “Al que més té més se li donarà” es va fer realitat. Va ser tant el que li “donaren” que ja no li cabia a Espanya i va haver d’obrir comptes a Suïssa, però sense mala fe. Tot ho va fer guiat pel que va dir en Mateu, que quedi clar.

Vist així, ja no el veig tant culpable com diuen. El veig més com una víctima atribolada.

Crec que la línia de defensa la té clara per aquesta via. De fet, el seu advocat, li hauria de recomanar que es procurés alguns estigmes, sempre són d’ajut. No penseu el mateix?

Ben pensat, la cita de Mateu té tela, molta tela!