Category Archives: Societat

Tampax on the rocks

Si ja ho heu vist tot en això de prendre alcohol o si esteu a l’última, aquest post no us dirà res, però si us passa com en a mi, potser us sorprendrà, si més no una mica.

Agafar un pet, beure fins caure rodó, agafar una merla, beure com un cosac…, són diferents maneres d’indicar que algú està bevent en excés.

El post proposa però un altre nivell d’assolir borratxeres, és una evolució (la qual cosa no vol dir que sigui un pas endavant) en les maners de fer-ho.

Coneixeu el Eyeballing? Consisteix en aplicar-se l’alcohol directament sobre la mucosa ocular, per d’aquesta manera aconseguir una intoxicació alcohòlica més ràpida.

En un recent article al diari ARA, vaig llegir el que un conjunt de metges d’urgències i d’experts en toxicologia varen publicar a la revista Anales de la Pediatría, alertant del creixent consum d’alcohol entre els joves.

A banda del consum, i pel que es troben a les sales d’urgència i a les consultes, sembla que també comença a preocupar unes noves modes de consum.

A més del Eyeballing, també s’està estenent el Tampax on the rocks, que consisteix en impregnar un tampax en alcohol i després introduir-se’l a la vagina o al cul. La modalitat més coneguda d’aquesta curiosa pràctica és el Tampodka perquè l’alcohol utilitzat és el vodka.

Una altra és el Chilly Willy, que consisteix en donar-li una volta a la manera de prendre tequila, en aquest cas diuen que el que volen és fer participar els 5 sentits, així: la llimona s’esprem directament sobre els ulls (amb els crits que això provoca s’incorpora el sentit de l’oïda), la sal s’esnifa, el tequila es beu i per incorporar el tacte, el grup amb el qual t’ho prens et fot d’hòsties.

Alguns joves ho proven per experimentar, d’altres com a complement al que beuen de manera tradicional i d’altres perquè diuen que d’aquesta manera a casa els pares no els notaran olor a l’alè.

Aquestes pràctiques persegueixen i asseguren una ràpida borratxera.

Hi ha d’altres modalitats més rebuscades, que passen per inhalar alcohol d’una mena d’aerosols com els que s’utilitzen per a la broncodilatació. Aquesta modalitat que es coneix com Oxy-Shots, te com a factor diferenciador que l’alcohol així consumit no passa pel filtre hepàtic i el chute és més ràpid i contundent.

Per ara no he tingut temptacions de provar cap d’aquestes modalitats.

Aquest món i la seva gent no deixaran mai de sorprendre’ns.

Anuncis

Boadella y Mariscal, tal para cual

Què us ha passat nois? Tota la vida cuidant una imatge de chupiguaimodernos, de persones sensibles, cultes, obertes de ment, artistes…

Què per què us pregunto que us ha passat? Doncs per que he llegit unes declaracions vostres que no podia creure.

Així, el passat 3 d’abril, Vanessa Gómez recollia a l’ABC part de la intervenció d’Albert Boadella als esmorzars del “Club Internacional de Prensa”. En allà, en Boadella, va deixar unes quantes perles:

  • Hoy Cataluña es irrecuperable y en 3 o 4 años será independiente.
  • La responsabilidad le corresponde a Jordi Pujol, lo peor que le ha sucedido a Cataluña en 400 años. Su base era tener los medios de propaganda y la educación.  Eso ha tenido un efecto: dos generaciones educadas en el odio a lo español.
  • Con Franco no había un solo edicto que prohibiera el catalán, pero toda esa mentira distribuyó una paranoia entre los ciudadanos.
  • A quienes le comentan que cuando van a Cataluña notan un trato excelente, les replica que eso mismo ocurría en la Alemania del año 33.

El dimecres 22 de maig Jordi Cabré escrivia un article al PuntAvui en que recollia i contestava unes declaracions de Javier Mariscal que en parlar de la Diada va dir el següent:

  • L’Onze de Setembre és aquest dia de les banderes que sembla com l’època de Hitler.

No els demano que s’adhereixin a l’Independentisme, que facin el que bonament els sembli millor, però si els demano que no menteixin d’aquesta manera tant repugnant.

En els darrers mesos n’hem sentit tantes de bestieses que ja anem saturats. Per una part això està bé, perquè no ens estarem discutint per totes les mentides que es diuen, però per altra part, potser que en alguns casos caldria reaccionar. Hi ha declaracions a les quals s’hi hauria de donar rèplica.

Com haureu vist, he respectat les declaracions amb l’idioma amb el qual varen estar fetes, per part de Boadella en Castellano o Español i per part de Mariscal en Lapao.

A banda de ser una falsedat total i absoluta, és una manca de respecte immensa cap a les víctimes del nazisme i cap als catalans en general.

És tanta la insistència en relacionar a Hitler i al Nazisme amb Catalunya i és tant l’activisme de la senyora Llanos de Luna, que hi ha matins que a l’afaitar-me no puc deixar de pensar si ens volen tornar a veure lluir aquell bigotet tant característic que portava l’amic Adolf.

Els mitjans de comunicació. L’agenda setting

Hi ha un principi bàsic en el qual hem de pensar al parlar dels informatius o de la premsa escrita, i és que tota la informació de que es disposa no hi cap en els seus formats, siguin de ràdio, de televisió o de premsa escrita.

Potser hi ha la capacitat de gestionar la immensa quantitat d’informació que arriba, però aquesta no hi cap en les capçaleres o entre les notícies destacades. Per tant, els informadors han d’escollir.

La Teoria de l’establiment periodístic dels temes de discussió (coneguda com “Agenda Setting”), postula que els mitjans de comunicació de masses tenen una gran influència sobre el públic al determinar quines històries tenen interès informatiu i quant espai i importància se’ls hi dona, i no menys important, al decidir de quines històries no se’n parla.

Els mass media poden graduar la importància de la informació que difondran atorgant-li un ordre de prioritat per obtenir una major audiència i un impacte més gran.

La Premsa és doncs molt més que un proveïdor d’informació.

L’estudi realitzat per McCombs i Shaw el 1972, es refereix a que la gent considera uns temes més destacats que d’altres en proporció directa amb la importància que li donin els medis. El nom d’Agenda Setting, prové de la noció que els mass media són capaços de transferir la rellevància d’una notícia de la seva agenda, a l’agenda de la societat.

És a dir, els temes que són importants per als medis, es converteixen en importants per al públic.

El professor Chomsky en “La otra Verdad”, diu què hi ha una aliança tàcita entre el Govern d’un país (generalment Occidental ) i els medis de comunicació per comunicar només el que interessa, i ocultar al màxim allò que pot resultar perillós o perjudicial per a l’estabilitat que ells creuen correcte per al seu país.

Tots ens hem preguntat el perquè una notícia es recull d’una manera determinada en les capçaleres d’uns diaris, i es recull d’una manera molt diferent en d’altres diaris.

Tots hem vist com es parlava insistentment d’unEl tema, com es mantenia com a notícia rellevant, malgrat no hi hagués cap novetat sobre el tema.

Una altra tesi diu que els medis informatius poden no encertar al dir-nos com hem de pensar sobre un determinat tema, però si quan ens diuen sobre que hem de pensar.

Un exemple el tenim en aquests moments a Espanya i a Catalunya. No es presenta de la mateixa manera una notícia sobre una llei o sobre el que vol Catalunya (Consulta, Estat Propi, Independència…) segons quin sigui el mitjà d’informació que consultem. Fins i tot hi ha aspectes o notícies que en segons quins mitjans ni es donen. S’oculten.

Per alguna cosa serà que al periodisme se’l coneix com a El Quart Poder.

Creieu que és cert què:

  • El públic (en general) només coneix allò que els mitjans els hi ofereixen?
  • Segons els mass media donin més importància a una notícia o a una altra, així mateix ho farà també el seu públic?
  • Els mitjans de comunicació de masses són també formadors d’opinió?

Dorms bé, quina enveja!

Les persones que dormen “a pierna suelta”, em donen enveja. Hi ha persones que són capaces de dormir-se en quasi bé qualsevol lloc, postura o circumstància.

He compartit viatges amb persones que s’adormien quasi bé abans que l’avió emprengui el vol. Les he vist dormir en mitjans de transport d’allò més variat, com tren, cotxe o vaixell.

I els és igual que al seu voltant hi hagi soroll o llums oberts, s’adormen igual.

Els importa poc que el lloc on s’adormen sigui més o menys còmode, poden fer-ho igual. En un sofà assentats o mal estirats, amb el cap sobre el braços plegats sobre una taula, en una cadira…

Tampoc els importa si estan o no sols. Poden dormir-se al metro, al bus o sols a casa davant la tele.

Els envejo!

Per dormir bé, en condicions normals necessito una mica de tranquil·litat, que no hi hagi massa llum i que no hi hagi massa soroll. No soc de dormir fàcil. Dic en condicions normals, perquè els dies que arribo pel que sigui especialment cansat és més fàcil que m’adormi.

  • Sou de les persones que s’adormen amb facilitat, d’aquelles que se’n pot dir que dormen com un liró?
  • Amb normalitat aconseguiu dormir i descansar quan aneu al llit?
  • O per contra, sou d’aquelles persones per a les quals el període nocturn és ple d’alteracions del son fins el punt que hi ha dies que és una tortura?

Tragèdia a Bangla Desh. Seguir comprant o no?

Fa uns pocs dies, a Savar, un barri dels afores de Daca, capital de Bangla Desh, un edifici construït de manera defectuosa es va esfondrar enduent-se la vida de més de 1.100 persones.

En aquest edifici es fabricava roba per a marques occidentals en uns tallers ens els quals les condicions de treball eren més que precàries i insegures.  

Més de 900 morts a Daca

Més de 900 morts a Daca

D’alguna manera sabem que part de la roba o de les sabates (així com d’altres articles) que comprem es fabriquen en països llunyans i els fabriquen persones en una situació de vulnerabilitat molt gran, que justament per aquesta condició ho han de fer en les condicions que abans apuntàvem.

Malgrat la majoria de nosaltres n’estem al cap del carrer d’això, quan succeeix una desgràcia com aquesta és quan ens tornem a fer preguntes.

Una possibilitat, pensen, és no tornar a comprar articles de marques que treballin d’aquesta manera.

Ara bé, fa uns dies vaig llegir a l’ARA, un article de Fazle Hasan Abed (president i fundador de l’organització de la lluita contra la pobresa BRAC de Bangla Desh), en el qual demanava que, malgrat tot, no deixem de comprar articles al seu país.

Fer un boicot no solucionarà el problema, les marques en tenen prou amb canviar de país i endur-se la producció a un de més desgraciat encara. Deixant de comprar, els 3 milions de dones que treballen en aquest sector perdran l’únic mitjà de vida que tenen.

Diu que per difícil de creure que ens sembli, aquesta indústria ha portat efectes positius a moltes famílies per a les quals abans no hi havia cap altra possibilitat que casar les filles a edats molt joves (perquè el dot que s’ha de pagar a la família del marit puja a mesura que la noia es fa més gran – aquesta pràctica es va prohibir fa uns anys però encara és viva entre determinats segments de la població). Ara, amb aquesta indústria, si més no, hi ha una alternativa a aquests casaments.

És millor que l’altra alternativa? Cap de les dues hauria d’existir, però la vida no sempre és de color rosa, i aquests temes són més fàcils de parlar que no pas de solucionar.

Llavors, què hem de fer?

El primer és pressionar a Bangla Desh per a que legisli per protegir els seus treballadors, i per que tingui un planter nombrós d’inspectors que controlin aquesta vergonya social.

Demanar a les empreses no solament que compleixin les lleis, sinó que facin seves les normes bàsiques de seguretat en el treball.

I nosaltres, els compradors, que hauríem de fer?

Hi ha marques que operen en aquests països perquè la ma d’obra és baratíssima, saben que no hi ha pocs controls i que els sindicats no els ocasionaran problemes. És a dir, van en allà on poden guanyar més diners de la manera més còmode i ràpida.

El problema és que moltes empreses no en tenen prou amb un marge de guany raonable, no n’hi ha mai prou quan es tracta d’incrementar els beneficis. En nom dels resultats empresarials es fan moltes bestieses.

Per tant, nosaltres som copartícips d’aquest muntatge?

En part si. Ho sabem i en canvi seguim comprant (no perdem de vista però el que diu en Fazle Hasan).

Preguntem-nos si creiem que les empreses estarien disposades a sacrificar un petit marge, i nosaltres a pagar una mica més per cada article, per d’aquesta manera millorar les condicions de treball d’aquests països.

La solució no és fàcil perquè d’algun lloc han de sortir els diners que millorin aquestes condicions si els països on s’assenten aquestes marques no són capaços (pels motius que sigui) d’obligar a les empreses a fer el que han de fer.

Nota: avui (dilluns 13), acabo de llegir a El País, que Inditex i H&M es comprometen a millorar la seguretat dels tallers que tenen a Bangla Desh.

Més almiralls que vaixells. La Llei de Parkinson

Vaig llegir que un tal Cyril Northcote Parkinson (30 de juliol de 1909 – 9 de març de 1993), historiador i escriptor britànic, el 1930 va predi, amb encert, que la Marina Reial Britànica arribaria a tenir més almiralls que vaixells.

Encuriosit, vaig buscar més informació i resulta que ell mateix és l’artífex de la Llei de Parkinson, que segons explica, va descobrir a partir de l’observació del que passava a l’Oficina Colonial Britànica on, malgrat l’Imperi Britànic perdia importància, el nombre d’empleats s’incrementava.

Així, va formular els tres principis fonamentals d’aquesta llei, segons els quals:

  • El treball s’expandeix fins a omplir el temps de que es disposa per a que es realitzi
  • Les despeses s’incrementen fins cobrir tots els ingressos
  • El temps dedicat a qualsevol tema de l’agenda és inversament proporcional a la seva importància

De ser certs els principis de la Llei de Parkinson, les seves implicacions en el món laboral, en el social i el personal poden arribar a ser importants.

La Llei ve a dir que la feina es podria resoldre amb menys temps del que es fa si es disposa de marge, que es gasta més del que caldria i que es perd el temps amb coses poc importants.

Atès que la llei es pot aplicar a qualsevol activitat, no només al món laboral, penseu que els principis formulats són certs?

Un exemple (de gestió del temps) seria el de la planificació per un examen que tenim en una setmana. Doncs el més probable és que hi ocupem tota la setmana. I si disposéssim de 10 dies enlloc de 7? Doncs probablement els esgotaríem també tots 10. Això vol dir que amb una setmana no n’hi ha prou, o vol dir que si disposem de més temps, tardem més en fer el mateix?

No us ha passat que quan heu de fer moltes coses en un breu espai de temps resulta que us dona temps a fer-ho i a fer-ho bé?

No us ha passat que un dia heu de fer menys coses i menys importants i és l’hora de dinar i encara no les heu resolt totes?

Monago i Feijóo, vamos a contar mentiras tralará

Un recent estudi de la Comunitat Autònoma d’Extremadura que el seu president, el senyor Monago, s’ha encarregat de difondre, especifica quin haurien de ser els límits de dèficit fiscal que per a les Comunitats Autònomes el Govern de l’Estat hauria d’aprovar per aquest 2013.

Segons l’estudi, a Catalunya li pertocaria un límit de dèficit de l’1,04 i a Extremadura del 2,1.

Per Catalunya això significaria un ajustament (una nova retallada), d’uns 3.400 milions d’Euros.

Perquè ho fan això? És per molestar? És per provocar? El que no és, segur, és per desconeixement, perquè estudis n’hi ha de tots els colors que demostren que Catalunya presenta un dèficit fiscal que no presenta, per exemple, Extremadura.

L’any 2007, el Congrés va publicar per darrera vegada (perquè serà?), les Balances Fiscals. Dons bé, segons aquestes:

  • Catalunya presentava un dèficit fiscal del -8,70% del seu PIB
  • Extremadura, per contra, presentava un superàvit fiscal del + 17,78% del seu PIB

Està clar, no?

Doncs si tothom sap això, perquè diuen el que diuen? Potser és perquè mentir és gratis.

Hi ha tantes coses a dir-los que quasi bé no val ni la pena. Si el Govern de l’Estat retornés a Catalunya (no dic ja el dèficit fiscal d’un sol any, amb això no hauríem d’haver fet cap retallada), el que se li deu en virtut de la disposició tercera de l’Estatut i dels fons de competitivitat, no ens caldria fer cap ajustament. És clar que ho sap.

No vull oblidar-me del senyor Feijoó, President de la Comunitat Autònoma de Galicia. El que en campanya electoral deia que mentre Catalunya demana, Galicia paga. Li recordaria que en les mateixes Balances Fiscals publicades pel Ministerio de Economia y Hacienda es diu que Galicia presentava un superàvit fiscal del +8,19%, i que del fons de compensació interregional va ingressar més de 4.000 milions d’Euros (més que l’ajustament que demanen per Catalunya).

Vostès són dels que pensen que contra més exprimida estigui Catalunya, més feble es tornarà i que aquesta debilitat afectarà també al procés iniciat cap a l’Estat Propi?

O són dels que pensen que cal arramblar amb tot el possible perquè aviat marxarem i ja no hi haurà d’on seguir exprimint?

Declaracions i mentides com les de vostès no fan cap favor. Potser tenen un cert ressò entre persones poc informades, però la veritat és molt tossuda i un dia o un altre tot s’acaba sabent.

El que vostès fan no és debilitar Catalunya, què també, sinó demostrar que no hi ha res a esperar. Ja fa anys que molts o pensem, el bo del cas és que ara en són milions els que ho pensen.

Pensin que si Catalunya declara la Independència i marxa d’Espanya, el seu balanç fiscal difícilment tornarà a ser positiu (si més no en anys i panys), o potser és que ja han fet els  comptes i per això diuen el que diuen!