Category Archives: Viatges

Per a mostrar fotos i explicar anècdotes dels viatges fets.

Moviments sísmics, una experiència personal

Aquests darrers dies hem sabut que a les Terres de l’Ebre i al Baix Maestrat hi ha hagut més de 300 moviments sísmics, la gran majoria de baixa intensitat…, però no tanta, ja que també n’hi ha hagut algun ha superat els 4 graus en l’escala de Richter.

Per tractar del tema, us explico una experiència personal:

El 15 d’agost de 2007 va haver un fort terratrèmol al Perú que va arribar als 7.9 graus (el Servei Geolpògic dels EEUU el xifra en 8.0) . A aquest moviment principal el varen seguir més de 3.000 rèpliques, algunes d’aquestes entre els 4 i els 6 graus.

El dia del terratrèmol principal estava al Perú amb un grup de 6 persones, però érem a la selva amazònica, lluny de l’epicentre, sense cobertura al mòbil i sense televisions a l’abast. Total que ni el vàrem notar, ni en vàrem saber res fins unes hores després.

Dies després, vàrem anar cap a Lima (a uns 150 Km de l’epicentre) i en allà si que vàrem patir unes quantes de les rèpliques que varen seguir al primer moviment. Les dues més fortes varen ser de 4.2 i de 5.4 graus.

En ambdós casos estaven a l’habitació de la planta 9 d’un hotel (potser arran de terra la sensació de moviment hagués estat menor). La sensació en el primer moviment la ser la de que l’edifici i el terra que trepitges es mou. És molt estrany perquè no hi estem acostumats i es mou bastant, és com uns sensació de mereix.

A la recepció de l’hotel on vàrem anar a preguntar ens van dir que en els dies passats ja n’hi havia hagut moltes de similars i que després d’un terratrèmol fort com el que havien patit ja era normal i esperable que això passés.

Al Perú en els edificis com bancs, hotels o restaurants hi ha indicacions pels clients per a que sàpiguen que han de fer i on s’han de situar en cas de sisme. Els edificis, si més no la majoria, ja es construeixen amb uns altres paràmetres que els que es fan en llocs on no hi ha activitat sísmica.

Total, que en previsió de que hi hagués algun altre moviment fort o que haguéssim d’abandonar l’hotel, dormíem amb la roba i les sabates al costat del llit i amb una bossa en la que havíem posat el més imprescindible (passaports, diners, medicaments…) per si havíem de sortir corrent a les zones de seguretat o fora de hotel.

Per la nit d’aquell mateix dia, i ja dormint, ens vàrem despertar de sobte per com es movia el llit i pel soroll que varen fer alguns mobles de l’habitació. Aquella nova rèplica, vàrem saber al dia següent per la premsa que havia estat de 5.4.

Amb tot això, vull dir que els moviments d’entre 4 i 5 graus ja es noten prou com per pensar-hi. Lògicament es notarà més o menys en funció com de prop s’estigui de l’epicentre del moviment.

Per tant, poca broma amb el tema dels moviments de terra que hi ha a les Terres de l’Ebre ja que alguns d’aquests assoleixen valors de 4 graus o més.

Haurien d’haver parat les operacions que es feien a la plataforma molt abans, ni que fos només per precaució.

En taxi en un embús a Ciutat de Panamà – 2

Aquesta és la segona part del viatge en Taxi en un embús a Ciutat de Panamà. Fa uns dies vaig publicar la primera part que podeu trobar a:

El post es composa d’un seguit de fotos que vaig anar fent mentre era assegut al taxi en mig d’un embús espectacular (que en allà coneixen per “tranque”).

Això si, aquests taxis tenen un avantatge gens menyspreable, i és que com que el preu es pacte abans de pujar al taxi o ens els primers metres de viatge, el cost final pactat no varia encara que el viatge duri deu vegades més del que es tardaria en condicions de tràfic normals. Imagineu-vos el que costaria un viatge de més d’una hora a Barcelona o qualsevol altra ciutat, o un de 2 hores com el que vàrem fer el primer dia des de l’aeroport a l’hotel.

Foto 7 - Ciutat de Panamà (foto pròpia)

Foto 7: correspon a la part del darrera d’un vehicle comercial que indica a dreta i esquerra que pot reportar el mal comportament al volant del que condueix aquest transport.

Hi ha un rètol que diu “Reporte como manejo”, que va acompanyat d’un telèfon on pots trucar per denunciar alguna infracció o mal comportament. Política d’empresa.

Foto 8 - Ciutat de Panamà (foto pròpia)

Foto 8: És d’un bus que duu a la part davantera (al costat de la roda), una mena de “motxo vileda” que imagino és per evitar que l’aigua del paviment que aixequen les rodes vaig a parar a la carrosseria del vehicle o a les persones que puguin anar mig penjades de la porta quan el bus va ple a rebentar. Cutre però pràctic.

Foto 9 - Ciutat de Panamà (foto pròpia)

Foto 9: Un cartell municipal en el qual sembla que l’Alcaldia es doni copets a la pròpia esquena tot dient que estan treballant per als demés. Arreu són molt semblants els polítics!

Foto 10 - Ciutat de Panamà (foto pròpia)

Foto 10: Un camió obert que venia pinyes (per cert molt bones i molt saboroses) al carrer convertint el camió en una botiga improvisada. Un dels homes està passant les pinyes a l’altre que les anava col·locant a la part per on passaven els cotxes. Comerç a peu de carrer i de carretera.

Foto 11 - Ciutat de Panamà (foto pròpia)

Foto 11: En el primer post sobre aquest tema, explicava que els cotxes a Panamà tenen l’obligació de portar matrícula a la part del darrera, a la part davantera poden posar-hi una placa o res.

El curiós del vehicle de la foto és que duu dues matrícules. Aquest es veu que va dir: més val que en sobri que no que en manqui.

Foto 12 - Ciutat de Panamà (foto pròpia)

Foto 12: Un anunci de Cervezas Atlas, amb dos missatges clars: Un diu “Cuando maneje no tome. Fins aquí anem bé, és una versió del ja famós “si bebes no conduzcas”. L’altre diu: “El sabor de mi generación”, bé, sembla una crida a una determinada franja d’edat que es pugui sentir identificada.

Ara bé, encara hi ha un altre missatge i aquest no està escrit, és el de la foto de les 5 noies en bikini. No hi ha en aquest cas cap nota que ens ho expliqui i per tant, si, és el que penseu…, és per cridar l’atenció, per a que el cartell sigui mirat. És a dir, ens diuen que si bevem no hem de conduir perquè és perillós, però hi posen 5 noies en bikini per a que el seu cartell sigui mirat, i perquè això està demostrat que no comporta cap perill!!! És el mateix a tot el món!

En taxi en un embús a Ciutat de Panamà – 1

Aquests darrers dies he entrat poc al meu Bloc i també en els vostres perquè he estat ocupat preparant un viatge de feina a  Panamà, concretament a Ciutat de Panamà, on he estat una setmana.

Ciutat de Panamà, és una ciutat que es caracteritza per ser molt llarga i estreta, com si tothom volés viure molt a prop del mar, en aquest cas de l’oceà Pacífic.

Aquesta disposició fa que les distàncies dins la ciutat poden arribar a ser molt grans. A més, el fet que la xarxa d’autobusos és molt deficient i que no hi ha Metro (n’estan construint una línia), fa que el tràfic a determinades hores sigui caòtic. Al migdia, i entre les 16:30 i les 19:30h hi ha zones de la ciutat en que desplaçar-se en cotxe és una activitat gens recomanable.

Un dels dies, teníem un dinar a les 13h, i vàrem cometre l’errada d’agafar un taxi massa tard, amb la qual cosa vàrem caure en un dels embussos (en diuen “tranque”). Total, vàrem arribar una hora tard al dinar. Durant el llarg viatge em vaig dedicar a fer fotos de les coses curioses que veia des del taxi (una manera de passar l’estona).

Total que vaig fer unes quantes fotos que repartiré en 2 post. Aquest és el primer, que consta de 6 fotos i una breu explicació del perquè vaig fer cada foto.

Foto 1 - Rètol manuscrit (foto pròpia)

Foto 1: correspon al reposacaps davanter del nostre taxi. Es veu que l’home havia tingut alguna mala experiència amb algun client i va decidir posar un cartell (en aquest cas escrit directament amb boli sobre el plàstic del reposacaps) avisant de la prohibició. És curiós, però pel que sembla en un moment posterior va afegir entre parèntesi (“nada”), és a dir, es veu que alguna altra mala experiència el va obligar a reforçar el missatge original, que sembla no era suficient per a que els seus clients li fessin cas.

Foto 2 - Taxi amb peluix penjant (foto pròpia)

Foto 2: No té gaire més història que la curiositat de veure un taxi (aquests de color groc són els que només poden operar dins el terme municipal de la Ciutat, malgrat que després te’ls trobes arreu), amb un peluix de color rosa penjat de la part del darrera del vehicle.

Foto 3 - Anunci de cerveses (foto pròpia)

Foto 3: Vaig provar algunes marques de cervesa panamenyes (balboa, panamá, atlas). En aquest cas, a la foto es veu un camió de distribució de cerveses Atlas amb un rètol publicitari que diu “Refresca lo que de panameño hay en ti”, amb la qual cosa sinó ets panameny es veu que no hi ha res a refrescar (malgrat cada dia estàvem a 25 de mínima i a 34 de màxima). I en el cas que en veure-la hi ha alguna cosa que se’t refresca, ja et pots estar preguntant si alguna part teva és panamenya.

Foto 4 - Suport Síndrome de Down en cotxe (foto pròpia)

Foto 4: Els cotxes a Panamà solament tenen obligació de portar placa de matrícula a la part del darrera, amb la qual cosa a la part del davant la immensa majoria no porta res. En el cas de la foto, aquest cotxe porta una placa que diu “Down Panamá – podemos y queremos” en suport a la recent creació de la primera Fundació per a la Síndrome de Down del País.

Foto 5 Anunci begudes en un bar (foto pròpia)

Foto 5: A la foto es veu una mena de bar-bodega amb diversos rètols a la façana principal. En un es pot llegir que no es poden consumir begudes alcohòliques i en que està just per sobre d’aquest un altre que diu “Aquí empieza tu rumba” en un anunci de cerveses que es venen per “pintes” (la influència anglosaxona és molt gran).

Foto 6 - Adhesius i missatge en un cotxe (foto pròpia)

Foto 6: En un moment determinat, circulant pel barri del Chorrillo, se’ns va posar al davant el vehicle que es veu a la foto. El curiós és la combinació dels adhesius del Che i del Barça (vaig agafar un taxi que portava banderins del Madrid i del Barça. Pel carrer es veu gent amb les samarretes de qualsevol d’aquests dos equips). A més, entre els adhesius hi ha un missatge críptic que diu “Se fueron el Jueves”.

Total, ja veieu que un viatge en taxi, de vegades, és més que només un desplaçament.

Fotos que m’agraden 1

M’he decidit a provar la nova aplicació que ens ofereix WordPress.com per a mostrar Fotografies mitjançant diferents tipus de Galeries.

He escollit d’entre les meves fotos algunes que m’agraden especialment i per motius diferents. En això de les fotos tot és molt subjectiu. De tal manera que una foto que per a mi pot ser fantàstica, a ulls d’una altra persona pot significar una pèrdua de temps el mirar-la.

Darrera moltes fotos hi ha vivències, records i emocions.

Amb la intenció de compartir-les amb vosaltres i amb l’esperança que després de veure-les no us quedeu amb la sensació d’haver perdut el temps, us deixo aquesta petita mostra de fotos.

Pel que he vist, aquesta nova aplicació ofereix diversos tipus de Galeria amb les que mostrar les fotos. Jo he escollit el que veia, en la qual es presenten les fotos en format petit. Al clicar sobre una, et porta a una altra pàgina on es mostren en un format més gran. A la part superior dreta de la pàgina hi ha la possibilitat de passar a la següent foto o tirar enrere.

Si voleu comentar alguna foto en particular, o voleu compartir-ne alguna de vostra, o voleu preguntar alguna cosa…, endavant.

La Maleta

El passat 1 de setembre, la Montse va fer pujar el nombre de comentaris del bloc a 4.000 (gràcies a tothom). Per celebrar-ho, em va proposar escriure sobre una Anècdota Personal.

Situem-nos: Agost 2004. Viatge a Mèxic, que la meva companya i jo fèiem tot sols.

En arribar a l’aeroport “Benito Juárez” de Cancún, tocava anar a recollir l’equipatge. Eren dues maletes normals i corrents, que duien com a distintiu una cinta vermella lligada a les nanses.

Una la vàrem recollir de seguida. La segona es va fer esperar molt, i al recollir-la i vàrem veure que tenia un bony que abans no hi era i que no portava la cinta vermella.

Per sortir d’aquest aeroport s’ha de passar per un curiós control de duana. Et situes al davant d’una mena de semàfor i has de polsar un botó que encén un llum. Si s’encén el llum verd, pots passar. Si el llum és vermell, has d’anar a una zona on et fan obrir les maletes i t’escorcollen.

Llum verd per als dos, cap problema. Fora ens esperava un transport per portar-nos a l’hotel, on vàrem arribat a les 22:30h.

Vaig intentar obrir la maleta abonyegada i no vaig poder, així que vaig demanar al servei de manteniment de l’hotel si ens podia ajudar. Com que tampoc varen poder, els vaig dir que utilitzessin les eines que duien. De tal manera que mentre jo subjectava la maleta, un d’ells amb escarpa i martell intentava fer saltar els pestells de les baldes i l’altre provava de fer palanca amb un tornavís (intenteu visualitzar l’escena).

Finalment es va obrir (costa molt rebentar una maleta, mai ho hagués dit!), si bé, ara amb la trencadissa el que no es podia era tancar.

Se’ns feia tard perquè al matí següent ens esperava un vol cap a Chiapas (us ho recomano, es fantàstic) i encara volíem sortir a sopar. Així què, per sortir de seguida ho vàrem deixar tot tal qual estava.

De tornada a l’hotel, i en obrir la maleta trencada hi vaig trobar una càmera de fotos, una cartera i un vestit de submarinisme. Aquella maleta no era nostra!!

Per uns instants la meva companya i jo no vàrem dir res, miràvem en silenci la maleta oberta.

A les 2 de la matinada, vaig anar a la recepció de l’hotel a explicar el que havia passat (imagineu-vos de nou l’escena) i els vaig demanar un taxi per anar a l’aeroport a deixar la maleta a equipatges perduts, i a demanar si en allà estava la nostra.

Em varen dir que l’aeroport tancava per les nits i que fins al matí següent no es podia fer res.

De nou a l’habitació, a la cartera de la maleta hi vàrem trobar un carnet d’un club de submarinisme de Màlaga. Teníem doncs la maleta d’un malagueny aficionat al submarinisme. No hi havia però cap telèfon de contacte, ni nom d’hotel on poder trucar.

Ja podeu imaginar que la nit va ser estranya i difícil.

A primera hora del matí següent ja estàvem a l’aeroport on ens esperaven de l’agència de viatges per donar-nos els bitllets d’avió i d’hotel per a l’estada a Chiapas. Ens va tocar explicar de nou el que  havia passat i, per sort, ens van dir que ja s’encarregaven ells de la maleta.

Quan ja estàvem passant el control per embarcar, el de l’agència ens va cridar i ens va explicar que algú acabava de trucar-los (per sort era de la mateixa que la nostra), per dir-los que anava cap allà a portar una maleta que no era seva i per preguntar si havien trobat la seva.

Ja la teníem localitzada!!! Ens varen dir però que no ens la podien enviar a Chiapas, que l’enviarien a l’hotel de la Rivera Maya on arribaríem en 6 dies.

I així va acabar aquesta anècdota que es va convertir en vivència. Mèxic és una molt bona opció per fer un viatge.

Notes:

  • Ja no ens passarà mai més. Ara identifiquem molt més les maletes.
  • Vàrem deduir que el noi malagueny es va endur la nostra maleta al confondre-la amb la seva, i nosaltres ens vàrem endur la que quedava al pensar que amb el cop la cinta havia caigut.
  • Sempre ens hem preguntat que hagués passat si en el control de l’aeroport se’ns hagués encès el llum vermell? Què hagués passat al no poder obrir la maleta?
  • La nostra maleta la vàrem recuperar en perfecte estat i amb la cinta vermella intacta.
  • En canvi nosaltres li vàrem tornar la maleta feta un nyap. Dins hi vàrem deixar una nota amb el meu nom i el número de mòbil. Mai em va arribar a trucar.

Roma. Si, No i Per Què?

Escric això a l’avió de tornada a Barcelona des de Roma on hem estat una setmana. I ara que encara tinc les idees fresques us en dono en aquest Post les meves impressions. Un Si vol dir que l’experiència i les sensacions han estat bones. Un No, doncs que no ho han estat. I un Per Què indica una pregunta sense resposta.

SI

  • A la Piazza Navona, a la Fontana de Trevi i a la Cúpula del Vaticà. Han estat les meves destinacions preferides. Llocs en els quals m’he sentit a gust i m’han agradat.
  • A les tendes de roba, complements i sabateries. M’ha agradat, en general i amb independència dels preus, la roba que he vist als aparadors i a les tendes. Crec que tenen molt de gust.
  • A les tendes especialitzades en queviures i condiments per a la cuina. Hi ha tendes en les quals he trobat molt ben cuidats productes com els olis, els vinagres, les sals, les espècies, els formatges, les mantegues i les pastes.
  • A la Targeta Roma Pass. Una targeta molt útil per al turista, que permet moure’t en transport públic i et facilita l’entrada a alguns museus sense haver de fer les cues que en alguns d’aquests es formen per accedir-hi.
  • A la qualitat de l’oli que serveixen en tota mena de pizzeries, trattories, tavoles caldes. L’oli era molt bo en restaurants molt normals, la qual cosa és molt d’agrair si ho comparem amb els olis sense substància que ens posen en aquí.
  • A la terrassa de l’hotel on esmorzàvem i alguna nit preníem copes escoltant música amb unes bones vistes de la ciutat.
  • Als gelats (en especial els de la gelateria san Crispino) i a alguns postres com la panna cota i el tiramisú.

Fontana de Trevi - Roma (foto pròpia 2012)

NO

  • A la brutícia en general que hem vist a tota la ciutat, mitjans de transport i monuments (trets els del Vaticà que destaquen per la seva netedat i estat de conservació).
  • A no haver menjat una sola pizza (i n’he provat en quatre llocs diferents) de la qual pugui dir: però que bona!
  • A que la pasta o les pizzes amb el nom de “a la diabola”, no portessin més picant del que pot dur el mimosin.
  • A que ens hagin perdut durant dos dies una maleta a l’arribada a Roma.
  • Als preus abusius de les begudes, excepte en el bar de la Cúpula del Vaticà i en algun xiringuito dels que es troben pels carrers. En general una aigua de 0,5L pot costar uns 2Euros i un refresc entre 3 o 4 Euros. Una cervesa en els restaurants entre 4 i 6 Euros.
  • Als passos de vianants, pocs i mals senyalitzats.
  • Al pis inferior de la Terminal 3 de l’aeroport de Roma, que més que una terminal és una mena d’estable.
  • A les Catacumbes de san Calixte per cutres.
  • Als seients tant junts entre files de l’avió d’anada i de tornada de Vueling.
  • A que en el Vaticà hagin allunyat tant la Pietà del públic, que costa de gaudir-ne dels detalls.

Escales Museus Vaticans (foto pròpia 2012)

PER QUÈ?

  • No he vist cap italià validar un bitllet en els autobusos que hem agafat?
  • No he vist cap rètol, pancarta o cartell als carrers que parlés de la Crisi o del Govern?
  • No hi ha una millor combinació de transport públic entre molts dels barris de la ciutat?
  • No hi ha un nombre màxim de persones que puguin accedir als Museus Vaticans i a la Capella Sixtina?
  • Les begudes fredes no estan fredes?

Aquestes són les impressions “en calent”. La puntuació és de: 6/10.

Per a mi és un indicador què només hagi fet unes 200 fotos .

La Ciutat dels Morts. La Necròpoli convertida en Metròpoli.

Aprofitant aquests dies he ordenat algunes d’aquelles coses dels viatges fets que mai acaben d’estar a lloc, i en veure fotos del viatge a Egipte fet el 2003, he recordat el que a continuació us explico.

Visitant el barri Islàmic de El Caire (una megàpoli de més de 20 milions d’habitants) li varem demanar al guia si ens podia portar a Arafa, coneguda com la Ciutat dels Morts. Ens va dir que ho podíem provar però ens va demanar no baixéssim del vehicle ni féssim fotos (per això no en tinc de pròpies).

Vista general de la Ciutat dels Morts

El recinte d’Arafa, és un conjunt de cementiris que conforma una gegantina necròpoli. Data de finals del segle XIV i alberga les tombes i els mausoleus més importants dels Califes, Emirs i Sultans Mamelucs.

Fins aquí res d’especial. La diferència rau en que des del 1967, la Necròpoli s’ha convertit en habitatge per a milers de persones.

Arrel de la guerra dels sis dies amb Israel (1967), milers d’egipcis varen fugir de la zona de conflicte i en arribar a la Capital varen haver de buscar un lloc on viure. Alguns es varen establir en assentaments informals, en barraques als terrats dels edificis i uns quants milers, varen ocupar aquest immens cementiri.

Imatge del dia a dia

Així, avui la Necròpoli s’ha convertit en Metròpoli.

Mentre recorríem els carrers, els uns empedrats i d’altres no, intentava fixar en la memòria els detalls que més em sobtaven.

Allò que semblaven modestes vivendes eren en realitat tombes. La tradició egípcia era enterrar als morts en “vivendes” que permetessin als familiars passar amb ells el dol de 40 dies. Aquestes construccions funeràries varen ser les primeres en ser ocupades pels nouvinguts.

Vista d'un dels carrers interiors

En el portal d’aquestes “cases” veiem persones assegudes en petites cadires de fusta, i nens jugant pels carrers. Recordo que em va cridar molt l’atenció el veure una d’aquestes tombes reconvertida en taller de reparació de vehicles i una altra, en tenda d’aquelles que venen de tot una mica.

Era evident que la manca de neteja dels carres i la manca de clavegueres encara complicaven més la vida en un espai on ja és prou difícil portar una vida “normal”.

Hi havia vivendes amb llum i aigua, subministraments portats per cables i canonades que es retorçaven una i mil vegades fins aconseguir uns precaris empalmes amb ramals exteriors al recinte.

La majoria de famílies dels difunts toleren aquesta ocupació a canvi que els que hi habiten tinguin cura del recinte. Quan les famílies van a trobar-se amb els seus difunts, es troben també amb els que habiten a les tombes.

Dins el cementiri no es paga lloguer. Alguns paguen petites quantitats als teòrics vigilants del recinte a canvi de que aquest mirin cap a un altre costat, malgrat el cas és prou conegut.

Al carrer d’Al Hasan al Malakia, fins i tot hi ha una mesquita i una escola primària.

La roba estesa entre tombes

Entre tombes, les dones estenen la roba allà on poden.

Com podeu veure, tot és molt estrany.

El Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals de l’ONU estima que més de 500.000 persones viuen en aquest cementiri. La premsa local multiplica aquesta dada per dos.

Unes 50.000 persones viuen dins de tombes pròpiament dites, la resta malviu en infravivendes construïdes sobre antics sepulcres.

He cercat com està hores d’ara el tema de l’accés. He trobat de tot. Des de que el govern en va prohibir l’accés al turistes el 2007, a cròniques de viatgers que diuen que a canvi d’una propina un taxista els va portar i d’altres que expliquen què en voler entrar la policia hi barrava els accessos.

Si hi heu estat i voleu aportar la vostra experiència serà benvinguda.

En definitiva, una mostra més d’imperícia social. Problemes estratègics d’Egipte amb Israel varen comportar una migració interior cap a la Capital, on hi ha un dèficit brutal d’habitatges a un preu assequible i l’explosió demogràfica d’Egipte en els darrers anys, han comportat casos com el que hem vist.

Els que viuen en allà no ho fan per gust i el seu govern hores d’ara encara no ha trobat solució a una situació que s’allarga en el temps. Hores d’ara, noves generacions dels egipcis  habitants de la Ciutat dels Morts, ja són nascuts en allà.