Confiança

Som a poques hores que se sàpiga el que decidirà la CUP.

Fa 3 mesos pensava que la CUP dinamitzaria el Procés, alhora que faria repensar la vessant social de les polítiques del nou govern de Catalunya.

Els polítics han adormit el Procés. Primer es varen prendre un temps per decidir finalment formar Junts pel Si, ara se n’han pres un altre entre aquests i la CUP per arribar a un acord, encara no parit.

Hem escoltat com alguns polítics ens diuen que el que passa  és producte del que vàrem votar el 27S. No hi puc estar més en desacord. Són ells qui no han sabut arribar a un acord, i no és de rebut que ens passin la pilota d’aquesta manera.

I si el que ens passa és que patim un empatx? Revolució social, independència, procés constituent, declaració de ruptura, desconnexió, estructures d’Estat, política exterior pròpia, partits que desapareixen, noves aliances…, potser només necessitem prendre distància (com un ferit que necessita temps per guarir-se).

Soc optimista malgrat tot perquè segueixo confiant en la societat civil compromesa, però cada vegada em sento menys representat pels polítics.

Muntanyes més altes s’han superat, o no!

Cóm està el pati!!!

Després de quasi bé 2 anys sense escriure en el Blog em costa expressar-me com abans però avui no he pogut estar-me de fer una petita entrada al voltant d’algunes de les coses que estan passant.

1.- Una de les bones és la carta que fa pocs dies varen gosar enviar-nos els banquers. Reprodueixo una part de la seva missiva que encara em té atordit:

“De otro modo se pondría en grave riesgo el objetivo de las entidades, que no es otro que proteger a sus depositantes y mantener el flujo de financiación a familias, a PYMES…”

Que n’eren de barruts ho sabíem, que solament els mou l’interès també, però atrevir-se a escriure això ultrapassa fins hi tot el seu cinisme. Dir que el seu objectiu és protegir els seus dipositants…, quan sabem el que ha passat amb les preferents, amb el tancament del crèdit que han practicat, mentre compraven diner barat al BCE i al moment amb aquests crèdits “regalats” compraven deute públic a l’Estat quan aquest pagava alts interessos pel seu alt nivell de prima de risc, o quan varen ser rescatats amb 60.000 milions d’euros que varen passar a transformar-se en nova deute pública, i per tant de tots.

I gosen escriure això? En un escrit en que a més, utilitzen per enviar un nou missatge de la por als que a Catalunya volem la Independència…, doncs a la merda, sense més.

Espero, en uns dies, alguna rectificació per part de les entitat bancàries, si més no de la Caixa i el Banc Sabadell, en altre cas, buscaré alguna alternativa i treure la meva nòmina d’on ara la cobro i quan em demanin el perquè els hi ho explicaré ben clarament.

2.- La campanya del 27S no es pot dir que sigui avorrida, hi ha de tot. Pedro Sánchez amb banderes espanyoles immenses i amb l’escut de Catalunya a la solapa, l’Iceta bellugant l’esquelet i també amb molta bandera espanyola i venen els seu Federalisme low cost. En Pablo Iglesias navegant en aigües pantanoses. L’Ada Colau intentant passar desapercebuda fins que es presenti a les llistes de Podemos a les generals del desembre. En Rajoy i els seus, com sempre però amb els nervis a flor de pell. La CUP sembla centrada i forta, amb un bon fons d’armari. Junts pel Si, en la línia esperada i sembla que guanyant adeptes, més que perdent-ne. I ICV, doncs difuminats del tot. I sinó, on són?

Total que sembla que el soufflé no ha baixat. Potser que es preguntin si era soufflé o era el despertar d’una bona part d’un poble. No vull dir d’una nació perquè la Chacón i l’Iceta no se m’enfadin ja que sembla que en el seu canvi constitucional volen nomenar Catalunya com a Comunidad Nacional. Un nou galimaties sense cap sentit.

3.- Els cas dels refugiats fa sentir fàstic de pertànyer a Europa. Un club d’Estats que més enllà d’uns pocs temes, no saben ni on tenen la dreta i l’esquerra. Ja els va passar amb la guerra de l’antiga Iugoslàvia, també amb la guerra de les armes de destrucció massiva i ara amb els sirians que arriben com poden a picar la porta per entrar. Què podem esperar dels polítics europeus?

Potser els mateixos que ens diuen que podem canviar España, ens diran que podem canviar Europa.

Una nova incongruència del PSC

El PSC vol modificar el Protocol de relacions vigent que manté amb el PSOE. Pretensió què, a la vista del document, s’entén perfectament ja que més que un protocol, és un jou.

Aquest protocol (és possible que necessiteu del zoom per llegir-lo, però val la pensa) data de 1977 i entre els signataris hi ha en Felipe González, l’Alfonso Guerra, en Raimón Obiols i en Joan Raventós.

Al llarg dels 36 anys de vigència d’aquest acord, el PSC no havia votat mai en contra (diferent) del que el PSOE havia votat al Congrés, fins que fa uns mesos amb motiu del debat pel Dret a Decidir ho va fer per primera vegada.

“Tamaña afrenta” va significar una revolta dels Barones Territoriales i de la Direcció del Partit. Com podia ser que algú dins el PSOE volés tenir veu pròpia i votar diferent que el que el Partit (amb la P majúscula) havia acordat, decidit i per tant convertit en manament diví?

De la lectura del Protocol en vull destacar dos aspectes:

• 1.- En parlar del grup parlamentari PSC, en tot moment diu Socialistes de Catalunya (PSCPSOE). Les sigles del PSC sempre van associades a les del PSOE.
• 2.- En el punt 3 es diu: “Ambos grupos parlamentarios acuerdan una disciplina común de voz, acción y voto en el Congreso de Diputados…”

Justament aquest és un dels aspectes que el PSC vol canviar. Vol deixar d’estar sotmès i presoner de les decisions del PSOE, sobretot en els àmbits que afectin Catalunya.

Aquests darrers dies s’ha vist com no s’han acceptat la majoria de punts que el PSC volia incloure en la España Federal que propugna el PSOE. En la declaració de Granada, Catalunya segueix sense ser reconeguda com a Nació, no es reconeix el Dret a Decidir i el tema fiscal es deixa tal i com el va aprovar el TC, com una recomanació que no obliga a l’Estat, que és tant com dir que poden fer el que vulguin, com per altra part podem comprovar ara mateix.

És que hi havia algú que pensava que hi arribarien a un acord? Les postures d’ambdós partits estan massa allunyades.

La España Federal que propugna el PSOE, que el PSC ha subscrit, està molt lluny del que Catalunya podria arribar a considerar una alternativa. No és més que una España de les Autonomies passada per una versió demo del Photoshop.

Però bé, si ho han subscrit haurem d’interpretar que això és el que volen pel futur d’España i de Catalunya.

Què i com ens ho explicaran? Què és el que és tant bo de l’acord de Granada que els ha portat a subscriure-ho?

Tornant al Protocol de relacions, he llegit que en Pere Navarro ha dit que, si arriba el cas, el PSC votaria en contra (diferent) del que voti el PSOE amb nou acord signat o sense.

Em sembla molt bé, però això no és el mateix que retreu a ERC, CiU, CUP i ICV, quan diuen que faran, si arriba el cas, tal o qual cosa saltant-se la legalitat vigent i com a solució última si el Govern central no els dona cap altra solució?

No és això una incongruència senyor Navarro?

Ara, si és per mi, saltis el que vulgui, perquè el PSOE poques o ninguna lliçó pot donar.

Monago i Feijóo, vamos a contar mentiras tralará

Un recent estudi de la Comunitat Autònoma d’Extremadura que el seu president, el senyor Monago, s’ha encarregat de difondre, especifica quin haurien de ser els límits de dèficit fiscal que per a les Comunitats Autònomes el Govern de l’Estat hauria d’aprovar per aquest 2013.

Segons l’estudi, a Catalunya li pertocaria un límit de dèficit de l’1,04 i a Extremadura del 2,1.

Per Catalunya això significaria un ajustament (una nova retallada), d’uns 3.400 milions d’Euros.

Perquè ho fan això? És per molestar? És per provocar? El que no és, segur, és per desconeixement, perquè estudis n’hi ha de tots els colors que demostren que Catalunya presenta un dèficit fiscal que no presenta, per exemple, Extremadura.

L’any 2007, el Congrés va publicar per darrera vegada (perquè serà?), les Balances Fiscals. Dons bé, segons aquestes:

• Catalunya presentava un dèficit fiscal del -8,70% del seu PIB
• Extremadura, per contra, presentava un superàvit fiscal del + 17,78% del seu PIB

Està clar, no?

Doncs si tothom sap això, perquè diuen el que diuen? Potser és perquè mentir és gratis.

Hi ha tantes coses a dir-los que quasi bé no val ni la pena. Si el Govern de l’Estat retornés a Catalunya (no dic ja el dèficit fiscal d’un sol any, amb això no hauríem d’haver fet cap retallada), el que se li deu en virtut de la disposició tercera de l’Estatut i dels fons de competitivitat, no ens caldria fer cap ajustament. És clar que ho sap.

No vull oblidar-me del senyor Feijoó, President de la Comunitat Autònoma de Galicia. El que en campanya electoral deia que mentre Catalunya demana, Galicia paga. Li recordaria que en les mateixes Balances Fiscals publicades pel Ministerio de Economia y Hacienda es diu que Galicia presentava un superàvit fiscal del +8,19%, i que del fons de compensació interregional va ingressar més de 4.000 milions d’Euros (més que l’ajustament que demanen per Catalunya).

Vostès són dels que pensen que contra més exprimida estigui Catalunya, més feble es tornarà i que aquesta debilitat afectarà també al procés iniciat cap a l’Estat Propi?

O són dels que pensen que cal arramblar amb tot el possible perquè aviat marxarem i ja no hi haurà d’on seguir exprimint?

Declaracions i mentides com les de vostès no fan cap favor. Potser tenen un cert ressò entre persones poc informades, però la veritat és molt tossuda i un dia o un altre tot s’acaba sabent.

El que vostès fan no és debilitar Catalunya, què també, sinó demostrar que no hi ha res a esperar. Ja fa anys que molts o pensem, el bo del cas és que ara en són milions els que ho pensen.

Pensin que si Catalunya declara la Independència i marxa d’Espanya, el seu balanç fiscal difícilment tornarà a ser positiu (si més no en anys i panys), o potser és que ja han fet els  comptes i per això diuen el que diuen!

Fa 6 mesos de la Diada i en manquen 6 per la següent

Encara hi ha algú que dubti de la importància de la darrera Diada?

Avui fa 6 mesos de la Diada, a penes 180 dies han estat suficients per trastocar no poques coses.

La premsa d’esquerres i la de dretes, la catalana i la espanyola, les revistes polítiques, les satíriques, qui no ha parlat en aquests 6 mesos de Catalunya, d’Independència i del Dret a Decidir? Se n’ha parlat més que en els darrers 100 anys.

I la premsa internacional? Doncs el ressò ha estat important. Articles d’opinió, vídeos i reportatges. Si fos un tema irrellevant, perquè els diaris més importants del món se n’han fet ressò?

I les xarxes socials? Han tret fum, hi ha molta activitat. També hi ha hagut Manifestos, de tots els colors i per a totes les opinions.

I les tertúlies? I els llibres que s’ha escrit sobre el tema? I les opinions de les persones del carrer? I les enquestes?

I què ha passat a Catalunya? La pressió de la Diada ha fet saltar els botons, les cremalleres i les costures del País. En veure la manifestació tothom va entendre que el vestit se’ns havia quedat definitivament petit.

Segur que la classe política se’n va adonar de seguida de la dimensió de la manifestació i de l’impacte del missatge, aquell Catalunya, un nou Estat a Europa.

L’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC), l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), els municipis que es declaren territoris sobirans, les insubmissions fiscals que comencen a albirar. La Delegada del Govern i les banderes. Tot es mou.

D’aquell tsunami ciutadà encara se’n registren moviments.

La Diada va provocar l’anticipació de les Eleccions Catalanes en les quals els discursos dels Partits es varen haver d’adaptar a córrer cuita a la nova situació.

I no oblidem que hi ha un acord per fer una Consulta sobre la Independència per d’aquí menys de 2 anys. Algú ho hagués pronosticat fa només un parell d’anys?

Tots els partits catalans han canviat des de la Diada. Tants anys parlant del tema en abstracte i ara, de sobte, els ciutadans els hi posem al davant i els hi diem, au va.

Nosaltres, la societat, també hem canviat. El rum-rum independentista és molt anterior a la Diada,  el Moviment té molts anys d’història, però el passat setembre ens ha ensenyat que podem canviar les coses.

I el Govern d’Espanya? Doncs s’ho han pres com si fos una malaltia. Varen pensar que era passatgera i ho varen ignorar i menysprear. Les eleccions catalanes, la Consulta prevista i la certesa de que les coses ja seran mai més com eren abans els ha fet anar canviant. En empitjorar els símptomes, varen anar al metge que els va dir que en faria unes proves (CNI, enquestes, reunions polítiques, experts…). El resultat va ser que la malaltia no remetia i s’havia de medicar. I així varen arribar les Amenaces, les Mentides i fins i tot varen treure les feres ferotges (els Magallos, Werts, Aguirres, alguns Militars…), sense una clara millora.

Ara han decidit demanar una segona opinió mèdica i s’han adreçat al TC, que els ha recomanat ho deixin a les seves mans.

I els partits espanyols? Doncs el PP entre Bárcenas, la Crisi, i Catalunya està molt entretingut. El PSOE ha desenterrat l’Espanya Federal, però el PSC que els està tocant el voraviu (catalans havien de ser!).

I la Monarquia? Doncs entre elefants, operacions, Corinnes i Urdangarins encara ha trobat temps per posicionar-se al costat de l’Espanya que en diuen Constitucional.

Encara pot haver-hi algú que pensi que la Diada no va ser històrica?

La reacció espanyola ha estat l’esperada, tampoc podem anar amb el lliri a la ma!

Espero que haguem aprés l’impacte brutal que té una manifestació multitudinària que demana, de manera pacífica i alegre, poder decidir el seu futur.

La darrera Diada ens hauria d’haver ensenyat què:

• Si Volem, Podem
• És possible allò que altres diuen que no ho és
• El missatge arriba, s’escolta i es valora
• És possible somniar
• Podem construir un País nou

Si anem junts i en som els suficients, podem fer que les coses canviïn.

Els Refranys i la Política

Qui no ha escoltat o ha utilitzat algun Refrany?

Seria, doncs, possible substituir expressions, actituds o declaracions d’alguns polítics per refranys?

Imaginem-nos-ho amb uns exemples:

1.- Quan en Pere Navarro diu que el PSOE acabarà acceptant el Dret a Decidir en la nova Espanya Federal que estan dissenyant, no està dient en realitat “De més verdes en maduren” o “El que no passa en un any, passa en un instant”?

2.- Quan el PP i C’s ens avisen que el camí cap a la Independència de Catalunya ens portarà directes a l’Infern, no estan dient “Tal faràs, tal trobaràs”?

3.- Quan ICV es queixa del paper excessivament protagonista de CiU i d’ERC en la declaració inicial pel Dret a Decidir, en realitat està expressant sospites bassades en anteriors negociacions, i no està actuant com “El gat escaldat de l’aigua tèbia en fuig”?

4.- Quan en Montoro colla tot el que colla amb l’argument del dèficit no està dient “A la mar i a la terra, el peix gros es menja el petit”?

5.- I quan en Josep Duran diu que la declaració pel Dret a Decidir que s’està treballant per dur-la al Parlament el proper dia 23 hauria de començar-se de zero, no està pensant en “Qui dia passa, any empeny”?

6.- Quan CiU mostra predisposició per arribar a un màxim acord en la resolució pel Dret a Decidir i que qui vulgui ser, hi serà, no està tement que “A cada bugada es perd un llençol”?

7.- Quan en Rajoy diu allò de que el Dret a Decidir no té recorregut perquè no hi és a la Constitució, no està dient què “Van les lleis per on volen els reis”?

8.- I en David Fernández quan esmenta el Minotaure insaciable dels mercats financers, no ens està dient què en aquest món que hem construït, “Qui paga, mana”?

9.- Quan a l’Oriol Junqueres li demanen opinió sobre la postura inamovible de PP i PSOE sobre el no al Referèndum a Catalunya, i diu que amb acord o sense, la Consulta es farà igual, no està dient que “Més pot qui vol que no qui pot”?

Bé companyes i companys, això no ha fet més que començar i malgrat el camí serà llarg, penso què:

Si bé: “A les fosques ningú hi veu” i què “Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era”.

I què: “Amb bona mar, tothom és mariner”.

Crec què: “Qui matina, fa farina”, i que “Val més encendre una espelma, que queixar-se de la foscor”, i què “un bon dinar, fa de bon esperar”.

I ja sabeu, sobretot, “Salut i força al canut”!!!

La Por política i financera

Catalunya i Espanya no s’entenen des de fa segles. Per no anar gaire lluny, el 1932 Ortega y Gasset deia a les Corts: “El problema catalán no se puede resolver, sólo se puede conllevar”.

L’Estat de les Autonomies va néixer per encaixar el País Basc i Catalunya a l’Espanya Constitucional, però l’intent va ser enterrat pel “café para todos”.

Al País Basc, ETA va explorar el camí de les armes, però 40 anys de patiment després, ETA s’ha acabat dissolent com un sucre en un got d’aigua. Els segrestos i els assassinats varen donar a Espanya arguments que esgrimir internacionalment.

Madrid ha interpretat, que el gruix de la població basca no donava suport a la banda armada, ni a la Independència, i això no fa Por. Madrid no va arribar a patir per la integritat territorial, a la financera ja hi havia prescindit des de la Constitució.

A Catalunya en canvi, es constata que hi ha un sentiment independentista creixent.

Un TC polititzat, els incompliments amb les inversions i les transferències i la gestió interessada de la Crisi, han jugat també a favor d’aquest sentiment.

L’escapçat Estatut de 2006 va ser el moment en que a molts polítics catalans se’ls va caure la bena dels ulls en constatar com es va gestionar el tema al Congrés, al Senat, al TC i a la seu del PP i del PSOE.

Un sentiment independentista creixent, la gran manifestació de la Diada, el resultat de les eleccions catalanes, el nou Govern, la certesa de que  una gran majoria de la població està a favor del Dret a Decidir i la sensació de que una bona part votaria SI, això si que fa Por a Madrid.

Demanar el Dret a Decidir i fer-ho democràticament i en un ambient de pau, no es pot vendre a l’exterior com una amenaça.

A més:

• Què es fa davant d’una manifestació de més d’un milió de persones?
• Com es fa front a un resultat com el de les darreres eleccions?
• Com es conviu amb el govern de Catalunya si fa el que ha dit que vol fer?
• Com es combat la perseverança d’un Poble?

Si el poble de Catalunya segueix unit, si els polítics estan a l’alçada, si les associacions que donen suport al procés (com l’AMI i l’ANC entre aquestes), segueixen treballant, si quan calgui donar suport dels nostres polítics la ciutadania surt en massa… què faran?

Pensar en tot això també els ha de fer Por.

Si els Catalans que hi ha a l’estranger es mobilitzin (individualment o en grups com els col·lectius Wilson i Emma), i si els nostres polítics saben internacionalitzar el procés, què podran fer per aturar-ho?

I que pensen que podran fer amb les xarxes socials i la premsa internacional?

Inhabilitaran al President o anul·laran l’Autonomia de Catalunya? Com ho explicarien a Europa?

Fa uns dies, Carles Ribera escrivia a ElPuntAvui sobre les Portades que la premsa de Madrid ha dedicat a Catalunya des de l’11S: El Mundo ha dedicat els principals titulars de portada a Catalunya 25 dies, l’ABC ho ha fet en 17 ocasions, La Razón, en 18 i El País, en 15. És molt estrany tant interès?

Un altre gran tema és el de la viabilitat econòmica. Hi ha unanimitat en considerar que una Catalunya Independent seria viable des del punt de vista financer. Ara bé, quins números hauria de fer Espanya sense Catalunya per poder mantenir l’actual estructura territorial?

D’aquest tema no se’n parla, i no es fa perquè és un dels temes que fa més Por.

Des del passat 11S ja hi ha hagut algun moviment: S’han pronunciat més intel·lectuals dels que existeixen, han aparegut més Federalistes que zombis a Walking Dead,  què no passarà doncs en els propers 1 o 2 anys?

La solució a tot això ultrapassa les lleis i necessita un acord polític, i això fa Por, perquè el que s’ha d’acordar trastoca de manera important l’esquema territorial i financer actual.