Tag Archives: Dret a Decidir

Una nova incongruència del PSC

El PSC vol modificar el Protocol de relacions vigent que manté amb el PSOE. Pretensió què, a la vista del document, s’entén perfectament ja que més que un protocol, és un jou.

Protocl de relacions PSC-PSOE

Aquest protocol (és possible que necessiteu del zoom per llegir-lo, però val la pensa) data de 1977 i entre els signataris hi ha en Felipe González, l’Alfonso Guerra, en Raimón Obiols i en Joan Raventós.

Al llarg dels 36 anys de vigència d’aquest acord, el PSC no havia votat mai en contra (diferent) del que el PSOE havia votat al Congrés, fins que fa uns mesos amb motiu del debat pel Dret a Decidir ho va fer per primera vegada.

“Tamaña afrenta” va significar una revolta dels Barones Territoriales i de la Direcció del Partit. Com podia ser que algú dins el PSOE volés tenir veu pròpia i votar diferent que el que el Partit (amb la P majúscula) havia acordat, decidit i per tant convertit en manament diví?

De la lectura del Protocol en vull destacar dos aspectes:

  • 1.- En parlar del grup parlamentari PSC, en tot moment diu Socialistes de Catalunya (PSCPSOE). Les sigles del PSC sempre van associades a les del PSOE.
  • 2.- En el punt 3 es diu: “Ambos grupos parlamentarios acuerdan una disciplina común de voz, acción y voto en el Congreso de Diputados…”

Justament aquest és un dels aspectes que el PSC vol canviar. Vol deixar d’estar sotmès i presoner de les decisions del PSOE, sobretot en els àmbits que afectin Catalunya.

Aquests darrers dies s’ha vist com no s’han acceptat la majoria de punts que el PSC volia incloure en la España Federal que propugna el PSOE. En la declaració de Granada, Catalunya segueix sense ser reconeguda com a Nació, no es reconeix el Dret a Decidir i el tema fiscal es deixa tal i com el va aprovar el TC, com una recomanació que no obliga a l’Estat, que és tant com dir que poden fer el que vulguin, com per altra part podem comprovar ara mateix.

És que hi havia algú que pensava que hi arribarien a un acord? Les postures d’ambdós partits estan massa allunyades.

La España Federal que propugna el PSOE, que el PSC ha subscrit, està molt lluny del que Catalunya podria arribar a considerar una alternativa. No és més que una España de les Autonomies passada per una versió demo del Photoshop.

Però bé, si ho han subscrit haurem d’interpretar que això és el que volen pel futur d’España i de Catalunya.

Què i com ens ho explicaran? Què és el que és tant bo de l’acord de Granada que els ha portat a subscriure-ho?

Tornant al Protocol de relacions, he llegit que en Pere Navarro ha dit que, si arriba el cas, el PSC votaria en contra (diferent) del que voti el PSOE amb nou acord signat o sense.

Em sembla molt bé, però això no és el mateix que retreu a ERC, CiU, CUP i ICV, quan diuen que faran, si arriba el cas, tal o qual cosa saltant-se la legalitat vigent i com a solució última si el Govern central no els dona cap altra solució?

No és això una incongruència senyor Navarro?

Ara, si és per mi, saltis el que vulgui, perquè el PSOE poques o ninguna lliçó pot donar.

Anuncis

Fa 6 mesos de la Diada i en manquen 6 per la següent

Encara hi ha algú que dubti de la importància de la darrera Diada?

Avui fa 6 mesos de la Diada, a penes 180 dies han estat suficients per trastocar no poques coses.

La premsa d’esquerres i la de dretes, la catalana i la espanyola, les revistes polítiques, les satíriques, qui no ha parlat en aquests 6 mesos de Catalunya, d’Independència i del Dret a Decidir? Se n’ha parlat més que en els darrers 100 anys.

I la premsa internacional? Doncs el ressò ha estat important. Articles d’opinió, vídeos i reportatges. Si fos un tema irrellevant, perquè els diaris més importants del món se n’han fet ressò?

I les xarxes socials? Han tret fum, hi ha molta activitat. També hi ha hagut Manifestos, de tots els colors i per a totes les opinions.

I les tertúlies? I els llibres que s’ha escrit sobre el tema? I les opinions de les persones del carrer? I les enquestes?

I què ha passat a Catalunya? La pressió de la Diada ha fet saltar els botons, les cremalleres i les costures del País. En veure la manifestació tothom va entendre que el vestit se’ns havia quedat definitivament petit.

Segur que la classe política se’n va adonar de seguida de la dimensió de la manifestació i de l’impacte del missatge, aquell Catalunya, un nou Estat a Europa.

L’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC), l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), els municipis que es declaren territoris sobirans, les insubmissions fiscals que comencen a albirar. La Delegada del Govern i les banderes. Tot es mou.

D’aquell tsunami ciutadà encara se’n registren moviments.

La Diada va provocar l’anticipació de les Eleccions Catalanes en les quals els discursos dels Partits es varen haver d’adaptar a córrer cuita a la nova situació.

I no oblidem que hi ha un acord per fer una Consulta sobre la Independència per d’aquí menys de 2 anys. Algú ho hagués pronosticat fa només un parell d’anys?

Tots els partits catalans han canviat des de la Diada. Tants anys parlant del tema en abstracte i ara, de sobte, els ciutadans els hi posem al davant i els hi diem, au va.

Nosaltres, la societat, també hem canviat. El rum-rum independentista és molt anterior a la Diada,  el Moviment té molts anys d’història, però el passat setembre ens ha ensenyat que podem canviar les coses.

Plaça Catalunya - Diada 2012 (foto pròpia)

I el Govern d’Espanya? Doncs s’ho han pres com si fos una malaltia. Varen pensar que era passatgera i ho varen ignorar i menysprear. Les eleccions catalanes, la Consulta prevista i la certesa de que les coses ja seran mai més com eren abans els ha fet anar canviant. En empitjorar els símptomes, varen anar al metge que els va dir que en faria unes proves (CNI, enquestes, reunions polítiques, experts…). El resultat va ser que la malaltia no remetia i s’havia de medicar. I així varen arribar les Amenaces, les Mentides i fins i tot varen treure les feres ferotges (els Magallos, Werts, Aguirres, alguns Militars…), sense una clara millora.

Ara han decidit demanar una segona opinió mèdica i s’han adreçat al TC, que els ha recomanat ho deixin a les seves mans.

I els partits espanyols? Doncs el PP entre Bárcenas, la Crisi, i Catalunya està molt entretingut. El PSOE ha desenterrat l’Espanya Federal, però el PSC que els està tocant el voraviu (catalans havien de ser!).

I la Monarquia? Doncs entre elefants, operacions, Corinnes i Urdangarins encara ha trobat temps per posicionar-se al costat de l’Espanya que en diuen Constitucional.

Encara pot haver-hi algú que pensi que la Diada no va ser històrica?

La reacció espanyola ha estat l’esperada, tampoc podem anar amb el lliri a la ma!

Espero que haguem aprés l’impacte brutal que té una manifestació multitudinària que demana, de manera pacífica i alegre, poder decidir el seu futur.

La darrera Diada ens hauria d’haver ensenyat què:

  • Si Volem, Podem
  • És possible allò que altres diuen que no ho és
  • El missatge arriba, s’escolta i es valora
  • És possible somniar
  • Podem construir un País nou

Si anem junts i en som els suficients, podem fer que les coses canviïn.

Els Refranys i la Política

Qui no ha escoltat o ha utilitzat algun Refrany?

Seria, doncs, possible substituir expressions, actituds o declaracions d’alguns polítics per refranys?

Imaginem-nos-ho amb uns exemples:

1.- Quan en Pere Navarro diu que el PSOE acabarà acceptant el Dret a Decidir en la nova Espanya Federal que estan dissenyant, no està dient en realitat “De més verdes en maduren” o “El que no passa en un any, passa en un instant”?

2.- Quan el PP i C’s ens avisen que el camí cap a la Independència de Catalunya ens portarà directes a l’Infern, no estan dient “Tal faràs, tal trobaràs”?

3.- Quan ICV es queixa del paper excessivament protagonista de CiU i d’ERC en la declaració inicial pel Dret a Decidir, en realitat està expressant sospites bassades en anteriors negociacions, i no està actuant com “El gat escaldat de l’aigua tèbia en fuig”?

4.- Quan en Montoro colla tot el que colla amb l’argument del dèficit no està dient “A la mar i a la terra, el peix gros es menja el petit”?

5.- I quan en Josep Duran diu que la declaració pel Dret a Decidir que s’està treballant per dur-la al Parlament el proper dia 23 hauria de començar-se de zero, no està pensant en “Qui dia passa, any empeny”?

6.- Quan CiU mostra predisposició per arribar a un màxim acord en la resolució pel Dret a Decidir i que qui vulgui ser, hi serà, no està tement que “A cada bugada es perd un llençol”?

7.- Quan en Rajoy diu allò de que el Dret a Decidir no té recorregut perquè no hi és a la Constitució, no està dient què “Van les lleis per on volen els reis”?

8.- I en David Fernández quan esmenta el Minotaure insaciable dels mercats financers, no ens està dient què en aquest món que hem construït, “Qui paga, mana”?

9.- Quan a l’Oriol Junqueres li demanen opinió sobre la postura inamovible de PP i PSOE sobre el no al Referèndum a Catalunya, i diu que amb acord o sense, la Consulta es farà igual, no està dient que “Més pot qui vol que no qui pot”?

Bé companyes i companys, això no ha fet més que començar i malgrat el camí serà llarg, penso què:

Si bé: “A les fosques ningú hi veu” i què “Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era”.

I què: “Amb bona mar, tothom és mariner”.

Crec què: “Qui matina, fa farina”, i que “Val més encendre una espelma, que queixar-se de la foscor”, i què “un bon dinar, fa de bon esperar”.

I ja sabeu, sobretot, “Salut i força al canut”!!!