Tag Archives: Espanya

Fa 6 mesos de la Diada i en manquen 6 per la següent

Encara hi ha algú que dubti de la importància de la darrera Diada?

Avui fa 6 mesos de la Diada, a penes 180 dies han estat suficients per trastocar no poques coses.

La premsa d’esquerres i la de dretes, la catalana i la espanyola, les revistes polítiques, les satíriques, qui no ha parlat en aquests 6 mesos de Catalunya, d’Independència i del Dret a Decidir? Se n’ha parlat més que en els darrers 100 anys.

I la premsa internacional? Doncs el ressò ha estat important. Articles d’opinió, vídeos i reportatges. Si fos un tema irrellevant, perquè els diaris més importants del món se n’han fet ressò?

I les xarxes socials? Han tret fum, hi ha molta activitat. També hi ha hagut Manifestos, de tots els colors i per a totes les opinions.

I les tertúlies? I els llibres que s’ha escrit sobre el tema? I les opinions de les persones del carrer? I les enquestes?

I què ha passat a Catalunya? La pressió de la Diada ha fet saltar els botons, les cremalleres i les costures del País. En veure la manifestació tothom va entendre que el vestit se’ns havia quedat definitivament petit.

Segur que la classe política se’n va adonar de seguida de la dimensió de la manifestació i de l’impacte del missatge, aquell Catalunya, un nou Estat a Europa.

L’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC), l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), els municipis que es declaren territoris sobirans, les insubmissions fiscals que comencen a albirar. La Delegada del Govern i les banderes. Tot es mou.

D’aquell tsunami ciutadà encara se’n registren moviments.

La Diada va provocar l’anticipació de les Eleccions Catalanes en les quals els discursos dels Partits es varen haver d’adaptar a córrer cuita a la nova situació.

I no oblidem que hi ha un acord per fer una Consulta sobre la Independència per d’aquí menys de 2 anys. Algú ho hagués pronosticat fa només un parell d’anys?

Tots els partits catalans han canviat des de la Diada. Tants anys parlant del tema en abstracte i ara, de sobte, els ciutadans els hi posem al davant i els hi diem, au va.

Nosaltres, la societat, també hem canviat. El rum-rum independentista és molt anterior a la Diada,  el Moviment té molts anys d’història, però el passat setembre ens ha ensenyat que podem canviar les coses.

Plaça Catalunya - Diada 2012 (foto pròpia)

I el Govern d’Espanya? Doncs s’ho han pres com si fos una malaltia. Varen pensar que era passatgera i ho varen ignorar i menysprear. Les eleccions catalanes, la Consulta prevista i la certesa de que les coses ja seran mai més com eren abans els ha fet anar canviant. En empitjorar els símptomes, varen anar al metge que els va dir que en faria unes proves (CNI, enquestes, reunions polítiques, experts…). El resultat va ser que la malaltia no remetia i s’havia de medicar. I així varen arribar les Amenaces, les Mentides i fins i tot varen treure les feres ferotges (els Magallos, Werts, Aguirres, alguns Militars…), sense una clara millora.

Ara han decidit demanar una segona opinió mèdica i s’han adreçat al TC, que els ha recomanat ho deixin a les seves mans.

I els partits espanyols? Doncs el PP entre Bárcenas, la Crisi, i Catalunya està molt entretingut. El PSOE ha desenterrat l’Espanya Federal, però el PSC que els està tocant el voraviu (catalans havien de ser!).

I la Monarquia? Doncs entre elefants, operacions, Corinnes i Urdangarins encara ha trobat temps per posicionar-se al costat de l’Espanya que en diuen Constitucional.

Encara pot haver-hi algú que pensi que la Diada no va ser històrica?

La reacció espanyola ha estat l’esperada, tampoc podem anar amb el lliri a la ma!

Espero que haguem aprés l’impacte brutal que té una manifestació multitudinària que demana, de manera pacífica i alegre, poder decidir el seu futur.

La darrera Diada ens hauria d’haver ensenyat què:

  • Si Volem, Podem
  • És possible allò que altres diuen que no ho és
  • El missatge arriba, s’escolta i es valora
  • És possible somniar
  • Podem construir un País nou

Si anem junts i en som els suficients, podem fer que les coses canviïn.

Anuncis

Pere Navarro: Només la punteta!

Primeres impressions personals a les declaracions de Pere Navarro sobre la petició d’abdicació del Rei:

  • Quan ho vaig llegir, pensava que s’havia fumat alguna cosa bona i potent.
  • Després, en veure’l per la tele, ja em va semblar que no havia estat una alegria dialèctica propiciada per alguna substancia.
  • L’abdicació de la reina d’Holanda i del Papa, ha deixat en res la versió interessada que mantenia la premsa de la dreta espanyola al dir que Reis i Papes morien com a tals al llit, la qual cosa obra encara més la porta una l’abdicació.

Valoracions polítiques personals:

  • És important el que ha dit? Doncs si, ja que per molt que hi ha polítics ho pensin, ningú ho manifesta públicament, a banda dels Partits que són clarament republicans.
  • Parlava en nom del PSC o en nom propi? No és el mateix, i de moment no està clar. Ahir vàrem escoltar una cosa i avui l’hem escoltat dir que ho fa fer en nom propi.
  • En tot cas, el PSOE es va afanyar a desvincular-se d’aquestes declaracions i  a dir que no n’estaven d’acord.
  • Varen ser oportunes les declaracions? En Pere Navarro no era desconeixedor que quan va fer les declaracions, Rubalcaba estava a punt d’intervenir en el debat de l’Estat de la Nació. Per tant, per al PSOE varen ser molt poc oportunes.
  • Pretén el PSC o Pere Navarro carregar-se en Rubalcaba? Tot sembla indicar que el PSC no vol a Rubalcaba al front del PSOE.
  • Diuen que en Pere Navarro es confessa republicà i que al seu despatx d’alcalde de Terrassa hi guardava una bandera republicana. Per tant, que hagi argumentat amb les seves raons (que són les de molts) que en Juan Carlos I ha d’abdicar pot semblar coherent.
  • De fet, hi ha molta gent que dona per acabada la Primera Transició, i des d’aquest punt de vista s’entendria que calen cares noves per emprendre una Segona Transició.

Vist tot això, que sens dubte serà més complex o més senzill del que el meu humil cervell em permet albirar, hi ha coses que no entenc:

  • Per què el PSC no trenca d’una vegada amb el PSOE? Més enllà del compromís que un dia infaust varen signar, què els obliga a votar sempre el mateix que voti el PSOE?
  • Si un va de republicà, el que no pot és descavalcar a un Rei, per posar-ne un altre. Proposa marxar de Guatemala per anar a Guatepeor. “Muerto el Rey, viva el Rey”. Fa marxar Juan Carlos I, per coronar Felipe VI (a Catalunya Felipe V, que la cosa ja té conya).
  • Vol ser el nou salvador d’Espanya i de la Democràcia? Mata (políticament) al Rei, per salvar la Corona i la Democràcia. Diu que cal obrir una Segona Transició, ja que d’altra manera la societat (nosaltres, que som desagraïts i despietats) tirarà pel camí del mig i imposarà la República des dels carrers. Però no és això el que ell voldria? És que no l’entenc?

Bé, potser espera que en Felipe V i VI es suïcidi (també políticament) i amb el darrer alè ell mateix proclami la República.

El Títol del Post és per tot això, perquè no l’entenc. Si però no, o no del tot. Només la punteta.

Espero que des de una Catalunya Independent no ens haguem de preocupar de Juan Carlos I, ni de Felipe V o VI. Ara bé, mentre tant, m’afecta, igual que m’afecten la Constitució, el Wert, el Montoro o el Fons de compensació interterritorial, de fet aquest és dels que més ens afecta, m’irrita i em fot.

La Por política i financera

Catalunya i Espanya no s’entenen des de fa segles. Per no anar gaire lluny, el 1932 Ortega y Gasset deia a les Corts: “El problema catalán no se puede resolver, sólo se puede conllevar”.

L’Estat de les Autonomies va néixer per encaixar el País Basc i Catalunya a l’Espanya Constitucional, però l’intent va ser enterrat pel “café para todos”.

Al País Basc, ETA va explorar el camí de les armes, però 40 anys de patiment després, ETA s’ha acabat dissolent com un sucre en un got d’aigua. Els segrestos i els assassinats varen donar a Espanya arguments que esgrimir internacionalment.

Madrid ha interpretat, que el gruix de la població basca no donava suport a la banda armada, ni a la Independència, i això no fa Por. Madrid no va arribar a patir per la integritat territorial, a la financera ja hi havia prescindit des de la Constitució.

A Catalunya en canvi, es constata que hi ha un sentiment independentista creixent.

Un TC polititzat, els incompliments amb les inversions i les transferències i la gestió interessada de la Crisi, han jugat també a favor d’aquest sentiment.

L’escapçat Estatut de 2006 va ser el moment en que a molts polítics catalans se’ls va caure la bena dels ulls en constatar com es va gestionar el tema al Congrés, al Senat, al TC i a la seu del PP i del PSOE.

Un sentiment independentista creixent, la gran manifestació de la Diada, el resultat de les eleccions catalanes, el nou Govern, la certesa de que  una gran majoria de la població està a favor del Dret a Decidir i la sensació de que una bona part votaria SI, això si que fa Por a Madrid.

Demanar el Dret a Decidir i fer-ho democràticament i en un ambient de pau, no es pot vendre a l’exterior com una amenaça.

A més:

  • Què es fa davant d’una manifestació de més d’un milió de persones?
  • Com es fa front a un resultat com el de les darreres eleccions?
  • Com es conviu amb el govern de Catalunya si fa el que ha dit que vol fer?
  • Com es combat la perseverança d’un Poble?

Si el poble de Catalunya segueix unit, si els polítics estan a l’alçada, si les associacions que donen suport al procés (com l’AMI i l’ANC entre aquestes), segueixen treballant, si quan calgui donar suport dels nostres polítics la ciutadania surt en massa… què faran?

Pensar en tot això també els ha de fer Por.

Si els Catalans que hi ha a l’estranger es mobilitzin (individualment o en grups com els col·lectius Wilson i Emma), i si els nostres polítics saben internacionalitzar el procés, què podran fer per aturar-ho?

I que pensen que podran fer amb les xarxes socials i la premsa internacional?

Inhabilitaran al President o anul·laran l’Autonomia de Catalunya? Com ho explicarien a Europa?

Fa uns dies, Carles Ribera escrivia a ElPuntAvui sobre les Portades que la premsa de Madrid ha dedicat a Catalunya des de l’11S: El Mundo ha dedicat els principals titulars de portada a Catalunya 25 dies, l’ABC ho ha fet en 17 ocasions, La Razón, en 18 i El País, en 15. És molt estrany tant interès?

Un altre gran tema és el de la viabilitat econòmica. Hi ha unanimitat en considerar que una Catalunya Independent seria viable des del punt de vista financer. Ara bé, quins números hauria de fer Espanya sense Catalunya per poder mantenir l’actual estructura territorial?

D’aquest tema no se’n parla, i no es fa perquè és un dels temes que fa més Por.

Des del passat 11S ja hi ha hagut algun moviment: S’han pronunciat més intel·lectuals dels que existeixen, han aparegut més Federalistes que zombis a Walking Dead,  què no passarà doncs en els propers 1 o 2 anys?

La solució a tot això ultrapassa les lleis i necessita un acord polític, i això fa Por, perquè el que s’ha d’acordar trastoca de manera important l’esquema territorial i financer actual.

És light l’Estat Propi de CiU?

Si us heu preguntat per què CiU parla d’Estat Propi, i no d’Estat Propi Independent i Sobirà, us en dono la meva opinió:

Per tot el que CiU ha dit, i també pel que no ha dit, jo interpreto el següent:

1.- No parlen d’Independència perquè el seu projecte nacional no pretén la Independència d’Espanya. Per això diuen que no volen una Independència clàssica (què vol dir això?).

2.- Crec que el que volen és un Estat Propi dins d’Espanya, amb la qual es compartiria, com a mínim:

  • La Corona
  • L’Exèrcit
  • La Seguretat de les fronteres exteriors
  • Un fons de Solidaritat Interregional pactat entre Espanya i  Catalunya (bilateralment)

Crec que pensen que amb aquest plantejament “salvarien els obstacles” de la Constitució, el de la indissoluble unitat d’Espanya, ja que en realitat hi en formaríem part i l’Exèrcit seguiria sent el garant d’aquesta “unitat”. La Corona seria el nexe d’unió pel que fa al Cap de l’Estat.

Amb aquest plantejament pensen que seria més fàcil assegurar la permanència a Europa i a l’Euro, ja que de fet Catalunya seguiria dins d’Espanya.

Amb aquest plantejament però, molts temes importants resten hores d’ara sense resposta:

  • Catalunya tindrà una Constitució pròpia?
  • Hi haurà una Diplomàcia Catalana?
  • Les Lleis emanades del Parlament Català hauran de seguir sent referendades per les Corts Generals Espanyoles?
  • La Justícia es traspassarà íntegrament o el paper del TC seguiria sent el que ara és?
  • Catalunya tindrà Hisenda pròpia, Sobirania fiscal i Banc Central?
  • El poble Català tindrà Sobirania o aquesta seguiria sent de tots els Espanyols?
  • Catalunya estarà representada oficialment a l’ONU, a l’UNESCO i al Parlament Europeu?
  • Hi haurà la possibilitat de tenir Nacionalitat Catalana, diferent de l’Espanyola o una possible Doble nacionalitat?
  • Les Lleis de Bases que emanessin del Parlament Espanyol, seguiran sent d’obligat compliment a l’Estat Català?
  • Catalunya tindrà Seleccions esportives nacionals i podrà participar a les Olimpíades?

Com veieu, massa incògnites i massa importants com per no dubtar hores d’ara de tot. Per això en el títol em pregunto si aquest Estat Propi és Light.

CiU demana per a les properes eleccions una majoria parlamentària perquè no vol haver de necessitar els vots d’ERC, d’ICV, de Si o de la CUP, que la podrien incomodar empenyent-la més  enllà d’on ells volen arribar.

En definitiva, CiU, amb una majoria dels partits sobiranistes a les eleccions del 25N i amb una hipotètica victòria en el Referèndum, el que vol és forçar Espanya a acceptar un canvi profund de la Constitució.

Per acabar, unes quantes preguntes més: És això el que es va demanar a la passada Diada? És això pel qual treballa l’Assemblea de Municipis per la Independència (AMI) i l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC)? És això el que volen els Municipis que es declaren territori sobirà?

Les properes eleccions són importants des del punt de vista social i nacional. Els Partits han d’explicar-nos fil per randa quin és el seu plantejament de futur, i ens han d’explicar de manera clara i transparent i fins on volen arribar.

Si demà fos 25N i el diferents Partits no haguessin estat clars en això, no votaria a cap Partit.

Els Murs del Marroc al Sàhara Occidental

Hi ha un conjunt de Murs no tant coneguts però molt més grans i tant sagnants com el de Berlin o el de Cisjordània. El Marroc va construir entre 1980 i 1987 un conjunt de murs per separar el poble Sahrauí de la part del Sàhara Occidental que ha anat envaint.

Murs al Sàhara Occidental

Els Murs s’han anat construint en diverses fases, i arriben avui als 2.700Km d’extensió!!!

En la foto del Google Earth (coordenades 23º 22’ 05.64’’N i 15º 27’ 39.69’’O), en podeu veure una part. Si teniu el programa instal·lat, podeu resseguir els Murs al llarg del territori, d’acord amb el plànol de la següent foto, on també es veuen les zones minades (en vermell), les zones contralades per cada bàndols i els campaments de refugiats.

Mapa Sàhara Occidental

Els Murs estan vigilats per 150.000 soldats marroquins, una xarxa de radars i el perímetre està farcit de camps de mines antipersones i anticarro.

 

Mapa cronològic de les invasions del Marroc en el Sàhara Occidental(He afegit aquest mapa que explica cronològicament les invasions del Marroc al Sàhara Occidental) 

Fem una mica d’història:

Al segle XI varen arribar al Sàhara els Almoràvits i després dels Almohades. D’aquests, dels Berbers i de les tribus natives, sorgeix una societat que va prenent trets propis. Així, neix un idioma propi, el Hasania, en una societat tribal i nòmada, basada en el bescanvi i en la no propietat sobre la terra. És l’embrió del poble Sahrauí.

La Yemaá, una assemblea formada pels cap de les Tribus, el shej, s’encarregava del govern tribal.

Segell espanyol Protectorat Sàhara Occidental

El 1884, Europa en la Conferència de Berlin es va repartir Àfrica, d’on neix el “Protectorado” espanyol.

El 1956, després de la independència d’Espanya, el Marroc intenta recuperar el  territori del Sàhara, fins que en 1958 el govern de Franco el declara, per Decret, Província Espanyola.

El 1963 es descobreixen els jaciments de fosfats a Bucraa i comencen les prospeccions petrolíferes, el que juntament amb els rics bancs de pesca de les seves costes converteixen la zona en un lloc estratègic d’importància econòmica creixent.

Cartell Front Polisari

El poble sahrauí comença a organitzar-se en veure que no es fa cas de les resolucions de les Nacions Unides. Així, el 1967 es crea el Moviment per a l’Alliberament del Sàhara i el 10 de maig de 1973 es fa un pas més i es crea el Font per a l’Alliberament de Saguia el Hamra i Riu d’Or, més conegut com a Front Polisari.

Símbol Front Polisari

Finalment, el 1974 Espanya accepta complir amb les resolucions de l’ONU sobre el procés de Descolonització i es compromet a impulsar un Referèndum d’Autodeterminació en el període de 6 mesos.

No obstant això, Espanya el 14 de novembre de 1975, amb Franco agonitzant i amb Juan Carlos com a cap d’Estat en Funcions pacta el traspàs de l’administració del territori a Mauritània i al Marroc.

Pocs dies abans el Marroc havia emprès, amb el suport de l’exèrcit, la invasió del territori amb la coneguda Marxa Verda.

La meitat de la població sahrauí es veu obligada a fugir cap a l’interior del desert i una altra gran part fuig fins al zona de Tindouf (Algèria), on sobreviuen uns 200.000 refugiats en enormes campaments.

Campament Refugiats Sahrauís

El 1997 sorgeix el Pla James Baker, enviat per l’ONU, un nou intent de posar en marxa de nou un Referèndum, sense èxit fins el moment.

Han passat 35 anys des de la invasió del Sàhara Occidental per part del Marroc i poca cosa ha variat per al poble sahrauí. En tot cas les coses han anat a pitjor.

Davant el bloqueig que pateixen les resolucions de l’ONU respecte del Sàhara,  74 països ja han reconegut oficialment com a país a la República Àrab Sahrauí Democràtica i al Front Polisari com al seu govern. La República es va proclamà de manera simbòlica el 27 de febrer de 1976, el mateix dia que el darrer soldat espanyol va abandonar el territori.

El Sàhara Occidental participa ja com a país en l’organització per a la Unió Africana.

Observadors de l'ONU al Sàhara

El passat dia 8, hi va haver el violent desmantellament del Campament de Gdeim Izik. I revoltes a al Aaiun, en una nova mostra de que el conflicte sembla lluny d’una resolució favorable al poble sahrauí.

El Marroc ha seguit l’estratègia d’anar enviant població cap a les zones ocupades, de tal manera que si en algun moment es formalitza el Referèndum d’Autodeterminació reclamarà el dret a vot per a aquests ciutadans.

EEUU, França i Espanya, guarden equilibris amb la Monarquia marroquina i no obliguen al Marroc a abandonar els territoris ocupats. Els interessos econòmics controlats pels marroquins en territori sahrauí tenen un alt pes en les decisions internacionals.

Mapa del Front Polisari i de Màrroc

La diplomàcia espanyola parla de pragmatisme per explicar la seva aparent passivitat davant el conflicte. Diu que és la millor manera per mantenir oberta la interlocucío amb el govern de Rabat. Esperem solucions des d’avui mateix en la reunió que es manté a Madrid, d’altra manera el govern espanyopl corre el risc de que el seu pragmatisme es visualitzi com a silenci còmplice en favor del Marroc.

Ja veiem que en aquest món, no és suficient en tenir la raó. S’ha de ser gran, ric o poderós per a que sigui efectiva. Que difícil ho tenen els Sahrauís!

Nota: si voleu llegir un nou punt de vista crític i argumentat sobre aquest tema, no us perdeu aquest post: http://madebymiki.wordpress.com/2010/11/17/sahara-un-nou-exemple-dhipocresia-a-la-carta/#comment-2582