Les darreres setmanes hem pogut constatar com des de la premsa, les televisions, les emissores de ràdio i les xarxes socials hi ha qui es dedica a abocar tones de merda sobre Catalunya i sobre els Catalans.
Des de fa molt de temps que això és un esport molt popular, però des de la Diada el nombre de practicants s’ha multiplicat. És ja tant popular que segurament en les properes Olimpíades serà esport reconegut.
Passin, insultin, diguin el que vulguin. Vomitin el que se’ls acudeixi, sigui vostè el més bèstia, publiqui la frase més feridora, clami l’insult més cruel, digui la mentida més gran, tuitegi a ritme d’improperi, total, no passa res, és gratis.
S’han parar a pensar el que diuen? N’estan ben informats? Han contrastat el que publiquen o el que diuen? Hi ha un procés de reflexió darrera de tanta animalada? Coneixen com es viu en aquí per dir el que diuen?
Tinc molt clar que no hem de caure en el parany de la guerra d’insults, de veure qui és més creatiu en fer mal a l’altre.
De tal manera ho tinc clar, que aplico dues tècniques per suportar aquesta pluja de merda:
- Intento ser Pacient, per ajornar i controlar els impulsos i perseverar en una conducta malgrat les dificultats. Actitud aquesta que es posa a prova amb les provocacions alienes, i més encara quan aquestes són greus i contínues.
- Aplico el Principi de Hanlon que diu: Mai atribueixis a la maldat el que pot ser explicat per l’estupidesa.
És tant important el que hi ha en joc, és tant important el que la societat civil ha demanat als nostres polítics, que crec que val la pena tragar “carros y carretas” per no enterbolir més l’ambient.
Als nostres polítics, als quals la societat civil catalana els acaba de “prestar” una il·lusió, els demano que no ens defraudin, que estiguin a l’alçada del moment. No volem només un Estat nou, el volem nou des de la vessant social a la vessant nacional.
El trànsit nacional ha d’anar acompanyat d’un trànsit social, no caldria tant de soroll per replicar el que ara ja tenim.
Als que ens insulten els hi diria que jo no espero comprensió, no espero aplaudiments, no espero ajut. No els hi reclamaré això, entenc que no ho puc fer.
De la mateixa manera però, els dic que els seus insults i les seves amenaces no em faran perdre impuls.
Per acabar: Volem més i millor, i si els nostres polítics l’esgarren, els hi ho reclamarem.
