Tag Archives: Insults

Insults, Paciència i el Principi de Hanlon

Les darreres setmanes hem pogut constatar com des de la premsa, les televisions, les emissores de ràdio i les xarxes socials hi ha qui es dedica a abocar tones de merda sobre Catalunya i sobre els Catalans.

Des de fa molt de temps que això és un esport molt popular, però des de la Diada el nombre de practicants s’ha multiplicat. És ja tant popular que segurament en les properes Olimpíades serà esport reconegut.

Passin, insultin, diguin el que vulguin. Vomitin el que se’ls acudeixi, sigui vostè el més bèstia, publiqui la frase més feridora, clami l’insult més cruel, digui la mentida més gran, tuitegi a ritme d’improperi, total, no passa res, és gratis.

S’han parar a pensar el que diuen? N’estan ben informats? Han contrastat el que publiquen o el que diuen? Hi ha un procés de reflexió darrera de tanta animalada? Coneixen com es viu en aquí per dir el que diuen?

Tinc molt clar que no hem de caure en el parany de la guerra d’insults, de veure qui és més creatiu en fer mal a l’altre.

De tal manera ho tinc clar, que aplico dues tècniques per suportar aquesta pluja de merda:

  • Intento ser Pacient, per ajornar i controlar els impulsos i perseverar en una conducta malgrat les dificultats. Actitud aquesta que es posa a prova amb les provocacions alienes, i més encara quan aquestes són greus i contínues.
  • Aplico el Principi de Hanlon que diu: Mai atribueixis a la maldat el que pot ser explicat per l’estupidesa.

És tant important el que hi ha en joc, és tant important el que la societat civil ha demanat als nostres polítics, que crec que val la pena tragar “carros y carretas” per no enterbolir més l’ambient.

Als nostres polítics, als quals la societat civil catalana els acaba de “prestar” una il·lusió, els demano que no ens defraudin, que estiguin a l’alçada del moment. No volem només un Estat nou, el volem nou des de la vessant social a la vessant nacional.

El trànsit nacional ha d’anar acompanyat d’un trànsit social, no caldria tant de soroll per replicar el que ara ja tenim.

Als que ens insulten els hi diria que jo no espero comprensió, no espero aplaudiments, no espero ajut. No els hi reclamaré això, entenc que no ho puc fer.

De la mateixa manera però, els dic que els seus insults i les seves amenaces no em faran perdre impuls.

Per acabar: Volem més i millor, i si els nostres polítics l’esgarren, els hi ho reclamarem.

Insultar en Català ofèn prou?

Insultar: Ofendre amb actes o paraules ultratjosos.

Amb això dels Insults es pot ben bé repetir allò de “qui estigui lliure de culpa, que llenci la primera pedra” (evangeli de Joan, cap. 8). Perquè, diem ho clarament, qui no ha estat o se sentit insultat alguna vegada? I també, qui no ha insultat en alguna ocasió?

Quan s’insulta, per ofendre, per fer mal, el que volem és que l’expressió utilitzada transmeti tota la càrrega de menyspreu i d’odi que volem arribi al receptor del nostre improperi. Per això, cal triar bé la paraula escollida per fer mal.

Cal filar prim, cal saber triar entre els insults aquell que serveixi per a la nostra finalitat.

Aquí és on volia arribar. Posats a fer mal, creieu que insultar en català té prou força?

Hi veieu alguna malignitat en dir:

  • Acuseta
  • Ànima de canti
  • Ase
  • Acollonit
  • Babau
  • Beneit del cabàs
  • Bleda
  • Brètol
  • Curt de gambals
  • Entabanador
  • Fastigós
  • Fatxenda
  • Figa tova
  • Galifardeu
  • Gamarús
  • Gasiu
  • Llenguerut
  • Malànima
  • Mal parit
  • Nyicris
  • Pallús
  • Paperina
  • Passerell
  • Ruc
  • Tanoca
  • Xoriço

Tret de fill de puta i malparit, molts insults en català semblen més una carícia que no pas una ofensa.

Els hi trobeu prou càrrega de mala llet? Són prou malsonants?