Tragèdia a Bangla Desh. Seguir comprant o no?

Fa uns pocs dies, a Savar, un barri dels afores de Daca, capital de Bangla Desh, un edifici construït de manera defectuosa es va esfondrar enduent-se la vida de més de 1.100 persones.

En aquest edifici es fabricava roba per a marques occidentals en uns tallers ens els quals les condicions de treball eren més que precàries i insegures.  

Més de 900 morts a Daca

Més de 900 morts a Daca

D’alguna manera sabem que part de la roba o de les sabates (així com d’altres articles) que comprem es fabriquen en països llunyans i els fabriquen persones en una situació de vulnerabilitat molt gran, que justament per aquesta condició ho han de fer en les condicions que abans apuntàvem.

Malgrat la majoria de nosaltres n’estem al cap del carrer d’això, quan succeeix una desgràcia com aquesta és quan ens tornem a fer preguntes.

Una possibilitat, pensen, és no tornar a comprar articles de marques que treballin d’aquesta manera.

Ara bé, fa uns dies vaig llegir a l’ARA, un article de Fazle Hasan Abed (president i fundador de l’organització de la lluita contra la pobresa BRAC de Bangla Desh), en el qual demanava que, malgrat tot, no deixem de comprar articles al seu país.

Fer un boicot no solucionarà el problema, les marques en tenen prou amb canviar de país i endur-se la producció a un de més desgraciat encara. Deixant de comprar, els 3 milions de dones que treballen en aquest sector perdran l’únic mitjà de vida que tenen.

Diu que per difícil de creure que ens sembli, aquesta indústria ha portat efectes positius a moltes famílies per a les quals abans no hi havia cap altra possibilitat que casar les filles a edats molt joves (perquè el dot que s’ha de pagar a la família del marit puja a mesura que la noia es fa més gran – aquesta pràctica es va prohibir fa uns anys però encara és viva entre determinats segments de la població). Ara, amb aquesta indústria, si més no, hi ha una alternativa a aquests casaments.

És millor que l’altra alternativa? Cap de les dues hauria d’existir, però la vida no sempre és de color rosa, i aquests temes són més fàcils de parlar que no pas de solucionar.

Llavors, què hem de fer?

El primer és pressionar a Bangla Desh per a que legisli per protegir els seus treballadors, i per que tingui un planter nombrós d’inspectors que controlin aquesta vergonya social.

Demanar a les empreses no solament que compleixin les lleis, sinó que facin seves les normes bàsiques de seguretat en el treball.

I nosaltres, els compradors, que hauríem de fer?

Hi ha marques que operen en aquests països perquè la ma d’obra és baratíssima, saben que no hi ha pocs controls i que els sindicats no els ocasionaran problemes. És a dir, van en allà on poden guanyar més diners de la manera més còmode i ràpida.

El problema és que moltes empreses no en tenen prou amb un marge de guany raonable, no n’hi ha mai prou quan es tracta d’incrementar els beneficis. En nom dels resultats empresarials es fan moltes bestieses.

Per tant, nosaltres som copartícips d’aquest muntatge?

En part si. Ho sabem i en canvi seguim comprant (no perdem de vista però el que diu en Fazle Hasan).

Preguntem-nos si creiem que les empreses estarien disposades a sacrificar un petit marge, i nosaltres a pagar una mica més per cada article, per d’aquesta manera millorar les condicions de treball d’aquests països.

La solució no és fàcil perquè d’algun lloc han de sortir els diners que millorin aquestes condicions si els països on s’assenten aquestes marques no són capaços (pels motius que sigui) d’obligar a les empreses a fer el que han de fer.

Nota: avui (dilluns 13), acabo de llegir a El País, que Inditex i H&M es comprometen a millorar la seguretat dels tallers que tenen a Bangla Desh.

19 responses to “Tragèdia a Bangla Desh. Seguir comprant o no?

  1. Això de la roba feta per gent explotada em recorda a lo dels diamants de sang de l’Àfrica. Jo en aquests segons ja els hi faig boicot, es a dir, mai he comprat ni compraré diamants de sang, soc així de radical mira.

    • En la base, en el concepte, venen a ser el mateix. Es tracta d’explotar al màxim als que treballen (i això inclou reduir totes les despeses: sous, mitjans de seguretat, sindicats, salubritat, drets laborals…) per aconseguir el major marge que asseguri el màxim benefici possible.

      En el cas dels diamants, a més a més. el que s’explota són riqueses pròpies del país explotat.

      O sigui que el premi que estàs a punt de donar (la copa), no portarà cap diamant!

  2. Permet-me que et discuteixi l’observació que fas en el penúltim paràgraf: si bé es cert que hi ha part de productes de baix cost per al consumidor final (i val a dir que sovint van acompanyats d’una baixíssima qualitat) també n’hi ha de primeres marques que tenen uns preus de mercat escandalosos i que no crec que per això els treballadors gaudeixin de millors condicions laborals. Per molt que els consumidors paguéssim aquesta “mica més per cada article”, la gana de beneficis d’alguns empresaris mai no es veurà satisfeta.

    • He hagut de mirar el penúltim paràgraf (ara ja no és el penúltim ja que he afegit una nota per una bona notícia que he llegit a la premsa). Segurament tens raó i la fam de majors beneficis no resulta mai satisfeta, sempre hi ha espai per a uns majors marges.

      Darrerament s’han deslocalitzat tant primeres marques com marques més barates. Des d’un punt de partida diferent, però unes i altres persegueixen el mateix.

      Realment les marques de bosses que costen (diuen) més de 1.000 Euros i que es fan en països del tercer món no crec que treballin en millors tallers (des del punt de vista de la seguretat), que les marques que venen samarretes bàsiques o productes similars. El negoci és així de salvatge.

  3. ÉS un gran problema que s’ ha de començar a solucionar des del govern amb un canvi global de legislació i, sobretot, de mentalitat a tots els nivells…

    • Els morts s’han incrementat dia a dia, avui he modificat la dada al post (ara ja en són més de 1.100 i quan el vaig escriure n’eren 900). És una barbaritat a la que s’hi ha de posar fre. La comunitat internacional s’hi ha de posar, el que ha passat ha de marxar un abans i un després.

  4. La noticia de Bangladesh tan cercana al día 1° de Mayo me impresionó mucho y también me hice la pregunta ante la medida anunciada de la UE de quitar el trato preferente a las exportaciones de ese país. Nos hemos dado cuenta que el trato preferente no ha beneficiado a los trabajadores de Bangladesh, sino al parecer sólo a un empresario poderoso, que explota a los trabajadores y los mantenía en un lugar de trabajo precario..indigno.
    Entiendo que el trato preferente consiste en que esos productos fabricados en ese país con materias primas y mano de obra del país, son desgravados en la venta al extranjero. pero vemos que ese desgravamen no ha beneficiado las condiciones del trabajo de la mano de obra de esa Empresa en Bangladesh. Comprarles o no comprarles, yo creo que hay que comprar igual. Yo no se si el dueño de esa empresa puede explotar más aun a sus trabajadores si sus productos de exportación son gravados..Yo creo que la sanción en este caso es del país de ellos ya que ese empresario debería ser detenido y demandado por la muerte de 400 personas, más 150 desaparecidos y 2.500 heridos… Otra cosa podría ser también que como parte de la “indemnización” esa empresa pasara a manos de los trabajadores o sus familiares y a ellos si se les debería ayudar a salir adelante desde la UE. Debería ayudárseles a construir un nuevo lugar de trabajo y mejores condiciones laborales..

    • Parece que ese día despertaron muchas conciencias, cuando en realidad la mayoría sabemos lo que ocurre allí (o lo sospechamos).

      Hay trabajo precario e inseguro, però hay un trabajo al que agarrarse (por dura que esa frase pueda parecer). Al otro lado no hay NADA para millones de persones, solo hambre.

      Entiendo que las medidas de la UE son las primeras presiones que se han decidido contra Bangla Desh para intentar hacerles entender que han de enmendar sus políticas laborales y proteger a sus ciudadanos trabajadores, ya que de otra manera no recibiran un buen trato fiscal desde Europa.

      Espero que por la magnitud de la tragèdia ésta signifique un antes y un después en cuanto a lo que hablamos.

      Espero también que las empresas, aunque solo sea para salvaguardar su Imagen, procuren que esto no vuelva a ocurrir para que su Nombre, su Marca, no se vea involucrada en tragedias de este tipo.

      Los motivos me dan igual, pero lo que importa es que esto se resuelva y que sea con medidas permanentes.

      • Cierto, y ojalá que las primeras presiones de la UE sirvan para que – como tu dices – se “enmienden en Bangladesh las políticas laborales y se proteja a sus ciudadanos trabajadores”, y no vuelvan a suceder cosas tan terribles como las que hemos visto en los medios, aunque dicen también que no fue el primer accidente de ese tipo en ese país..

        • No, no ha sido el primer “accidente” que ha ocurrido por motivos parecidos.

          Otra cosa que quizás podria servir de mucho seria que a los culpables y responsables de lo que ha pasado la justícia les aplicara un castigo ejemplar. Quizás esto haría que otros se replantearan sus comportamientos.

          • Hoy he leído en la prensa que se han abierto conversaciones entre el gobierno, las empresas y los sindicados de Bangla Desh para lograr estipular algo parecido a un salario mínimo. Bien, parece que algo empieza a moverse.

          • Excelente..! Espero que esas conversaciones por un ingreso o salario mínimo resulten y no se queden sólo como noticias de los medios..

          • Acabo de actualizar el post porque hoy por la tarde en la edición digital del periódico El País, se publica que H&M i Inditex (dos de las multinacionales que tienen talleres allí), se comprometen a mejorar las condiciones de los talleres en Bangla Desh. Algo es algo, las críticas han comenzado a hacer mella en las empresas, o en algunas de ellas.

          • Me agrada que así sea, que algunas empresas se comprometan a mejorar las condiciones de trabajo en Bangladesh, espero que realmente cumplan..!

          • Por ahora tenemos notícia de 2 empresas. Seguramente este movimiento obligará a otras a hacer lo mismo. No querran que se las señale con el dedo acusador de no ayudar a cambiar lo hecho hasta ahora.

            Lo mejor seria que la propia competencia entre marcas las llevara a que publicitaran lo seguro que son sus talleres en Bangla Desh para que los compradores de sus productos puedan hacer las compras conociendo las mejoras que se han incorporado a los procesos de producción.

          • Estoy de acuerdo contigo..

  5. Una reflexó interessant Tomàs!! És difícil saber fins a quin punt es culpa nostra i què podem fer per evitar tragèdies com aquesta. Esperem que aquest incident toqui la moral d’alguns empresaris i es plantegin algun tipus de reformes per evitar que es torni a repetir.

    • En el teu comentari parles de tragèdia, que em sembla molt més adient que el títol que havia posat al post (ara mateix canvio el títol). Esperem que entre els uns i els altres es faci un pas endavant en el sentit d’obligar al govern de Bangla Desh per a que legisli i faci complir les normes de seguretat en el treball i a les empreses nacionals i internacionals per a que compleixin amb aquestes normes.

      No hi ha cap excusa per no avançar en aquest sentit perquè, pel que sembla manca molt camí per recórrer.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s