Confiança

Som a poques hores que se sàpiga el que decidirà la CUP.

Fa 3 mesos pensava que la CUP dinamitzaria el Procés, alhora que faria repensar la vessant social de les polítiques del nou govern de Catalunya.

Els polítics han adormit el Procés. Primer es varen prendre un temps per decidir finalment formar Junts pel Si, ara se n’han pres un altre entre aquests i la CUP per arribar a un acord, encara no parit.

Hem escoltat com alguns polítics ens diuen que el que passa  és producte del que vàrem votar el 27S. No hi puc estar més en desacord. Són ells qui no han sabut arribar a un acord, i no és de rebut que ens passin la pilota d’aquesta manera.

I si el que ens passa és que patim un empatx? Revolució social, independència, procés constituent, declaració de ruptura, desconnexió, estructures d’Estat, política exterior pròpia, partits que desapareixen, noves aliances…, potser només necessitem prendre distància (com un ferit que necessita temps per guarir-se).

Soc optimista malgrat tot perquè segueixo confiant en la societat civil compromesa, però cada vegada em sento menys representat pels polítics.

Muntanyes més altes s’han superat, o no!

Pla Renova d’Estelades

Atenent al resultats del 27S, caldrà pensar en un Pla Renova de les senyeres i estelades que hi ha als balcons des de fa uns anys. Proposo (ja!) que els bancs catalans, i els que en aquí fan negocis que paguin aquest pla de renovació.

És bo el resultat de les eleccions del 27S?

1.960.000 vots són molts, però encara que se n’haguessin aconseguit 80.000 més, que donarien el 50% en les eleccions, hauríem de seguir treballant per a que en siguin molts més.

Això és un Procés, en certa manera revolucionari. Diferent d’altres moviments revolucionaris per molts motius, però que un País assoleixi en pocs anys un 48% de vots a favor de la independència amb tot en contra, no deixa de ser un canvi profund.

El canvi implica construir una República. No és un moviment aglutinat al voltant de les esquerres o de les dretes, no és un procés que segueix una o una altra religió. Es un moviment en que la societat, de manera serena, democràtica i creixent, va empenyent.

El resultat obliga a pactar, a parlar…, i això és molt bo per al Procés, i per a assolir els canvis en polítiques socials tant necessàries en aquests moments.

Si el govern sortint d’aquestes converses és capaç de fer-ho bé en els propers mesos i aconsegueix crear confiança i il·lusió, el Procés en sortirà reforçat. Fer-ho malament és el final, fer-ho bé és una oportunitat de continuar creixent.

Resem doncs!!!

L’arquebisbe ultra conservador Cañizares ha demanat que el proper divendres resem per la Unitat d’España.

Pensem-hi un moment!  Bé, ja hi he pensat, jo li diria que ampliï la petició, ja posats, una vegada estem resant ja podem tirar de beta i demanar per més coses que la unitat d’España que sembla poca cosa.

Per exemple:

Proposo que es demani també per a que plogui, que falta fa.

Pel toro de la Vega, que fa uns dies li va tocar el rebre per culpa de la “cultura” i la “tradició”, i ja posats, per l’alcalde que ho defensa.

Pel pobre president hongarès que diu que aquests sirians li estan deixant el país “hecho unos zorros”.

Pel senyor Linde del Banco d’España i per les entitats bancàries pel que els pugui passar.

Us invito a fer propostes. N’estic segur que el divendres quan reseu, alguna cosa demanareu més enllà de per la unitat d’España.

Cóm està el pati!!!

Després de quasi bé 2 anys sense escriure en el Blog em costa expressar-me com abans però avui no he pogut estar-me de fer una petita entrada al voltant d’algunes de les coses que estan passant.

1.- Una de les bones és la carta que fa pocs dies varen gosar enviar-nos els banquers. Reprodueixo una part de la seva missiva que encara em té atordit:

“De otro modo se pondría en grave riesgo el objetivo de las entidades, que no es otro que proteger a sus depositantes y mantener el flujo de financiación a familias, a PYMES…”

Que n’eren de barruts ho sabíem, que solament els mou l’interès també, però atrevir-se a escriure això ultrapassa fins hi tot el seu cinisme. Dir que el seu objectiu és protegir els seus dipositants…, quan sabem el que ha passat amb les preferents, amb el tancament del crèdit que han practicat, mentre compraven diner barat al BCE i al moment amb aquests crèdits “regalats” compraven deute públic a l’Estat quan aquest pagava alts interessos pel seu alt nivell de prima de risc, o quan varen ser rescatats amb 60.000 milions d’euros que varen passar a transformar-se en nova deute pública, i per tant de tots.

I gosen escriure això? En un escrit en que a més, utilitzen per enviar un nou missatge de la por als que a Catalunya volem la Independència…, doncs a la merda, sense més.

Espero, en uns dies, alguna rectificació per part de les entitat bancàries, si més no de la Caixa i el Banc Sabadell, en altre cas, buscaré alguna alternativa i treure la meva nòmina d’on ara la cobro i quan em demanin el perquè els hi ho explicaré ben clarament.

2.- La campanya del 27S no es pot dir que sigui avorrida, hi ha de tot. Pedro Sánchez amb banderes espanyoles immenses i amb l’escut de Catalunya a la solapa, l’Iceta bellugant l’esquelet i també amb molta bandera espanyola i venen els seu Federalisme low cost. En Pablo Iglesias navegant en aigües pantanoses. L’Ada Colau intentant passar desapercebuda fins que es presenti a les llistes de Podemos a les generals del desembre. En Rajoy i els seus, com sempre però amb els nervis a flor de pell. La CUP sembla centrada i forta, amb un bon fons d’armari. Junts pel Si, en la línia esperada i sembla que guanyant adeptes, més que perdent-ne. I ICV, doncs difuminats del tot. I sinó, on són?

Total que sembla que el soufflé no ha baixat. Potser que es preguntin si era soufflé o era el despertar d’una bona part d’un poble. No vull dir d’una nació perquè la Chacón i l’Iceta no se m’enfadin ja que sembla que en el seu canvi constitucional volen nomenar Catalunya com a Comunidad Nacional. Un nou galimaties sense cap sentit.

3.- Els cas dels refugiats fa sentir fàstic de pertànyer a Europa. Un club d’Estats que més enllà d’uns pocs temes, no saben ni on tenen la dreta i l’esquerra. Ja els va passar amb la guerra de l’antiga Iugoslàvia, també amb la guerra de les armes de destrucció massiva i ara amb els sirians que arriben com poden a picar la porta per entrar. Què podem esperar dels polítics europeus?

Potser els mateixos que ens diuen que podem canviar España, ens diran que podem canviar Europa.

On vius? Carrer Gibraltar Español

Cada nou Govern d’Espanya, en un moment o un altre, tracta de trobar una solució al problema de Gibraltar.

Des de fa uns mesos que el PP està tractant de nou el tema i al principi ho va fer des dels editorials i primeres planes dels diaris, sobretot, de la dreta espanyola.

Si seuen a negociar amb Anglaterra, que ja és molt pressuposar, no cal que s’aixequin de la cadira perquè els representants marroquins els estaran esperant per parlar de del Sàhara, Ceuta, Melilla, Illes Canàries i, fins i tot, de Perejil (la darrera guerra guanyada per Espanya, que com s’ha encarregat de recordar Aznar en el seu llibre de Memòries 2, ell en va tenir un paper destacat a l’hora de prendre la decisió d’intervenir-hi militarment).

És que esbombant el tema a la premsa algú en el govern espanyol pensava que els gibraltarenys sortirien en massa al carrer per demanar que volen ser una Autonomia espanyola tant bon punt en Rajoy reivindiqués el territori? Què s’han begut l’enteniment a cas?

De fet, els gibraltarenys s’ho perden perquè l’oferta espanyola és d’allò més temptadora: Participar de la posició espanyola al Món, d’unes altes tasses d’atur, d’un deute públic al voltant del 100% del PIB, d’un dèficit públic important, d’un finançament autonòmic just…

I també tindrien altres avantatges com, l’espanyol passaria a ser llengua vehicular a les seves escoles (el ministre Wert molt amablement els assessoraria), l’anglès passaria a ser el segon o tercer idioma, el seu nivell de finançament restaria en mans de Montoro, ara, això si, en uns anys, tindrien AVE directe amb Madrid.

Encara hi haurà que pensi que no s’entén perquè no fan miques els passaports britànics i tiren al terra la Tanca, com es va fer amb el Mur de Berlín, i corren embogits a terres espanyoles per aconseguir la nacionalitat espanyola. No s’entén!

La següent foto és il·lustrativa en aquest sentit.

Què alguns noms de carrers no són neutres i porten missatge és cosa sabuda, i en aquest cas, més que el nom d’una via pública, sembla una pancarta reivindicativa.

Almenys a les províncies d’Almeria, Jaén, Ciudad Real, Múrcia, Toledo i Cádiz hi ha carrers que duen aquest nom. També trobem Gibraltar com a nom d’altres carrers, però sense l’afegitó ”espanyol”.

Imaginem que es produeix un miracle, i els gibraltarenys es manifesten per ser espanyols…, el que no saben és que la resposta del govern d’en Rajoy seria més o menys aquesta:

1.- La majoria de gibraltarenys no s’han manifestat. Nosaltres som el Govern de tots els espanyols (per allò de la majoria silenciosa).

2.- Malauradament, l’annexió no està prevista a la Constitució. És del tot il·legal i ho portarem al TC.

Moviments sísmics, una experiència personal

Aquests darrers dies hem sabut que a les Terres de l’Ebre i al Baix Maestrat hi ha hagut més de 300 moviments sísmics, la gran majoria de baixa intensitat…, però no tanta, ja que també n’hi ha hagut algun ha superat els 4 graus en l’escala de Richter.

Per tractar del tema, us explico una experiència personal:

El 15 d’agost de 2007 va haver un fort terratrèmol al Perú que va arribar als 7.9 graus (el Servei Geolpògic dels EEUU el xifra en 8.0) . A aquest moviment principal el varen seguir més de 3.000 rèpliques, algunes d’aquestes entre els 4 i els 6 graus.

El dia del terratrèmol principal estava al Perú amb un grup de 6 persones, però érem a la selva amazònica, lluny de l’epicentre, sense cobertura al mòbil i sense televisions a l’abast. Total que ni el vàrem notar, ni en vàrem saber res fins unes hores després.

Dies després, vàrem anar cap a Lima (a uns 150 Km de l’epicentre) i en allà si que vàrem patir unes quantes de les rèpliques que varen seguir al primer moviment. Les dues més fortes varen ser de 4.2 i de 5.4 graus.

En ambdós casos estaven a l’habitació de la planta 9 d’un hotel (potser arran de terra la sensació de moviment hagués estat menor). La sensació en el primer moviment la ser la de que l’edifici i el terra que trepitges es mou. És molt estrany perquè no hi estem acostumats i es mou bastant, és com uns sensació de mereix.

A la recepció de l’hotel on vàrem anar a preguntar ens van dir que en els dies passats ja n’hi havia hagut moltes de similars i que després d’un terratrèmol fort com el que havien patit ja era normal i esperable que això passés.

Al Perú en els edificis com bancs, hotels o restaurants hi ha indicacions pels clients per a que sàpiguen que han de fer i on s’han de situar en cas de sisme. Els edificis, si més no la majoria, ja es construeixen amb uns altres paràmetres que els que es fan en llocs on no hi ha activitat sísmica.

Total, que en previsió de que hi hagués algun altre moviment fort o que haguéssim d’abandonar l’hotel, dormíem amb la roba i les sabates al costat del llit i amb una bossa en la que havíem posat el més imprescindible (passaports, diners, medicaments…) per si havíem de sortir corrent a les zones de seguretat o fora de hotel.

Per la nit d’aquell mateix dia, i ja dormint, ens vàrem despertar de sobte per com es movia el llit i pel soroll que varen fer alguns mobles de l’habitació. Aquella nova rèplica, vàrem saber al dia següent per la premsa que havia estat de 5.4.

Amb tot això, vull dir que els moviments d’entre 4 i 5 graus ja es noten prou com per pensar-hi. Lògicament es notarà més o menys en funció com de prop s’estigui de l’epicentre del moviment.

Per tant, poca broma amb el tema dels moviments de terra que hi ha a les Terres de l’Ebre ja que alguns d’aquests assoleixen valors de 4 graus o més.

Haurien d’haver parat les operacions que es feien a la plataforma molt abans, ni que fos només per precaució.

Una nova incongruència del PSC

El PSC vol modificar el Protocol de relacions vigent que manté amb el PSOE. Pretensió què, a la vista del document, s’entén perfectament ja que més que un protocol, és un jou.

Aquest protocol (és possible que necessiteu del zoom per llegir-lo, però val la pensa) data de 1977 i entre els signataris hi ha en Felipe González, l’Alfonso Guerra, en Raimón Obiols i en Joan Raventós.

Al llarg dels 36 anys de vigència d’aquest acord, el PSC no havia votat mai en contra (diferent) del que el PSOE havia votat al Congrés, fins que fa uns mesos amb motiu del debat pel Dret a Decidir ho va fer per primera vegada.

“Tamaña afrenta” va significar una revolta dels Barones Territoriales i de la Direcció del Partit. Com podia ser que algú dins el PSOE volés tenir veu pròpia i votar diferent que el que el Partit (amb la P majúscula) havia acordat, decidit i per tant convertit en manament diví?

De la lectura del Protocol en vull destacar dos aspectes:

• 1.- En parlar del grup parlamentari PSC, en tot moment diu Socialistes de Catalunya (PSCPSOE). Les sigles del PSC sempre van associades a les del PSOE.
• 2.- En el punt 3 es diu: “Ambos grupos parlamentarios acuerdan una disciplina común de voz, acción y voto en el Congreso de Diputados…”

Justament aquest és un dels aspectes que el PSC vol canviar. Vol deixar d’estar sotmès i presoner de les decisions del PSOE, sobretot en els àmbits que afectin Catalunya.

Aquests darrers dies s’ha vist com no s’han acceptat la majoria de punts que el PSC volia incloure en la España Federal que propugna el PSOE. En la declaració de Granada, Catalunya segueix sense ser reconeguda com a Nació, no es reconeix el Dret a Decidir i el tema fiscal es deixa tal i com el va aprovar el TC, com una recomanació que no obliga a l’Estat, que és tant com dir que poden fer el que vulguin, com per altra part podem comprovar ara mateix.

És que hi havia algú que pensava que hi arribarien a un acord? Les postures d’ambdós partits estan massa allunyades.

La España Federal que propugna el PSOE, que el PSC ha subscrit, està molt lluny del que Catalunya podria arribar a considerar una alternativa. No és més que una España de les Autonomies passada per una versió demo del Photoshop.

Però bé, si ho han subscrit haurem d’interpretar que això és el que volen pel futur d’España i de Catalunya.

Què i com ens ho explicaran? Què és el que és tant bo de l’acord de Granada que els ha portat a subscriure-ho?

Tornant al Protocol de relacions, he llegit que en Pere Navarro ha dit que, si arriba el cas, el PSC votaria en contra (diferent) del que voti el PSOE amb nou acord signat o sense.

Em sembla molt bé, però això no és el mateix que retreu a ERC, CiU, CUP i ICV, quan diuen que faran, si arriba el cas, tal o qual cosa saltant-se la legalitat vigent i com a solució última si el Govern central no els dona cap altra solució?

No és això una incongruència senyor Navarro?

Ara, si és per mi, saltis el que vulgui, perquè el PSOE poques o ninguna lliçó pot donar.